Vaig poc a la perruqueria. De fet, diria que no em talle els cabells, sinó que me'ls faig xollar. De sempre ha estat així. Va iniciar-m'hi el meu pare, i jo faig el mateix. Em duia al perruquer, quan era un xiquet, un xerrador molt amanerat, que em deixava el cap com una bola. I només apuntava pel meu front un tímid serrell, que em tornava a dur. Hi era convençut que rapant-me a zero milloraria la qualitat dels meus cabells. A dia d'avui, però, pocs em queden. Però ell ho feia amb tanta bona fe, que tot i que la realitat ho refuta, no perc l'esperança d'un endemà pilós. Bé, avui mateix n'he baixat. Pedro, el perruquer, és un 'xic' de quarantai, amb canes més que incipients, que vaig conèixer quan només era el nebot del perruquer anterior. Em temia que la conversa acabaria ofegada pels nyics i nyacs de La Roja, però no: hem parlat de com de fugisser li sembla darrerament el pas del temps al pobre Pedro. "Si es que todo va deprisa. Y todo son inventos para optimizar (ja la tenim) el tiempo, para que no paremos"… Això, li he dit, és que et fas gran… "Pues eso será". De fet, cada volta que hi vaig el trobe més integrat amb el mobiliari de 'railite' i la col·lecció d'ampolles Floid que va heretar de l'oncle. Sí, la perruqueria és depriment, i a mi m'agrada. És un viatge al passat. Només faltaria qualsevol fotografia d'una dona mig nua de revista italiana prohibida dels '60 i tornaria sobtadament als set anys encuriosits del començament de la consciència, diuen. "Vecina!", ha cridat Pedro. I ella ha fet una salutació amb la mà que no duu el gos. I desprès, Pedro, ha afegit: "Xè, no". Com?... "Estas son las 'che, no'. Pues que pasan nada más abres y ya te ponen enfermo para el resto del día. Che, no, de buena mañana, no!". Desprès m'ha explicat que la veïna és la de dalt de la perruqueria, que és molt simpàtica i que està molt bona. Cada dia més. Però que el gos és molt antipàtic. És la xifra 1, diríem. Ara us explicaré. "¿Es o no es para ponerse enfermo. Todo el día pasando 'Che, no'?". I es dir això, que torna la veïna i obri la porta: "Pedro, dejo a mi chico (el gos) solo. Ya sabes"… "Tranquila, yo me ocupo"… S'acomiaden. "Sin perro gana mucho"… 1+1=2 ¿Però abans no els hi dèieu 'pibon'?... "Eso ya pasó. Va todo muy deprisa. Ahora son las 'Che, no'. Otra! La mujer del lotero. No he visto cincuenta más bien llevados. Supera la vecina"… 1+2=3 Però açò és un sofriment, Pedro… "Un sinvivir. Mira, mira, la de los masajes"… Amb final feliç?... "No sé, aún no he ido. Pero supera las otras"... 3+2=5 Tens un cantó privilegiat, Pedro. Perquè la perruqueria fa cantonada i pel davant hi passen les vies del tramvia, amb la qual cosa el panorama és molt obert. Però Pedro m'etziba: "Estoy haciendo una encuesta entre los clientes. ¿Tapio la puerta del tranvía o hago un mirador?"… Un mirador, un mirador, li dic amb deler. Hi poses cadires i cobres per seure. Pedro riu. De sobte: "Hola, qué tal?. Uf, la ciclista. La mejor. Yo también he traído la bici. Ah, que por hoy ya vale"… 5+3=8 I, a poc a poc, van passant, una darrere de l'altra, les que fins ara eren les representants de la sèrie de Pibonacci, ara conegudes com les "Xè, no".