La desolació de la quimera

Com que sóc de poc parlar i bon beure he decidit fer-me cartoixà. Ben vist tens el chartreuse verd a dojo, i pel cas que ningú no en fa del que dic, millor callar-me com una puta. I perdoneu l'expressió però ho dic ara perquè a poc callaré per sempre. A més, de tant pujar en bici a Portacoeli ja n'he tastat la seua filosofia de vida -que em va fer cinc cèntims el germà Galibier- i no està mal, tot i que la volen fer passar per una disciplina religiosa: vegeu, si no, la pel·li El Gran Silenci, gairebé tan muda com L'Artiste, i molt més efectiva com a narcòtic espiritual. És el que tenen els francesos quan els hi dóna per tindre raó, encara que la realitat els hi done l'esquena. Tant s'hi val, que més disciplines que se regalava el josemari mai no les tindran ells, i mira si per no callar el baturro, li va fer menys cas el sant pare polonès que travessà l'acer amb una lletania de cabotades. I, al capdavall, La Chartreuse, em pilla camí de París, rue de l'Absinthe, però al fons dreta segons et perds pels cims ciclistes dels Alps. Vosaltres direu que no, però jo no li veig altra eixida a la cosa que se'ns ve al damunt. Overbooking al monestir!, deuria ser el nostre crit de guerra. Que jo sàpia, als pitjors moments de l'Edat Mitja els únics que menjaven de calent amb certa regularitat i podien llegir la premsa -esportiva, of course; què si no eren els càntics de gesta?- sense que ningú no els hi molestara, era aquesta colla d'addictes als hàbits i a la cantúria. O ben bé els altres amos del cotarro, entre virolai i rondó, entre annexions i planctus per les conseqüències no desitjades dels radicals ERES -dites gestes eufemísticament- con que desfeien en un tres i no res el problema de l'atur i la folgança dels camperols. I que, tot s'ha de dir, seguien amb passió malsana la deriva sicalíptica de la darrera còpia del Beat de Liébana sobre l'Apocalipsi que nosaltres estem al tocar, i que s'endarreriria, si més no, mil anyets de no res. Amics meus, l'eternitat té data de caducitat. Tal i com el temps i d'altres dèries d'aquest tipus: l'amor, l'odi, l'arròs a la milanesa... que no duraran més enllà de l'últim home o dona al damunt de la terra. Ja vegeu com d'apocalíptic m'estic posant. El capitalisme és una excitació continua i insostenible, la desolació orgàsmica del qual la pateixen els que viuen a l'altra banda del món, als països endeutats o a l'altra banda del carrer on són els lladres legals que, no ho dubteu, hagueren fet enrogir als vells prestamistes habituals. Sí, al capdavall, l'eternitat no és molt més important que un gra de sorra al desert del no-res. I l'eternitat serà substituïda al nou ordre universal d'espai temps post-apocalíptic per l'única cosa que restarà incòlume a la fi del temps i l'adveniment del mutis universal: Ja no haurà més temps o a veure si se'ns passa l'arròs. Sí, ho haveu endevinat, la paella valenciana està per damunt de qualsevol apocalipsi, fins i tot de l'alemany.

Valencians, ens quedarem de braços creuats?

El jurado, a deliberador/ao/ado...

Beef tongue

Vaig tindre una amiga anglesa amb la que practicava el francès, el grec -el clàssic, of course- i d'altres llengües similars, però no pas l'anglès, que sempre serà la meua assignatura pendent. I us confesse aquestes intimitats lingüístiques perquè el tracte amb els insulars, fins i tot amb els de Barataria, i molt més si són saxons, sempre augmenta la nostra capacitat de deducció o, millor dit, d'inducció, com les cuines més modernes. En poques paraules, la xica aquesta, la Charlotte -la pastanaga de l'ase, li deia jo amb el millor dels meus somriures- em va encomanar el virus Holmes, el de Sherlock, no el de John, què més hagués desitjat jo. D'això, llegint aquest matí els fulls pdf de la sentència, puc assegurar i assegure que l'estampada és obra d'una dona. La meua habilitat anglosaxona infusa per a l'anàlisi grafològic així m'ho confirma. I a més, menteix. Sí, sí. I sap que menteix a les seues conclusions. Perquè no ha estat capaç de creure's les pròpies mentides i empassar-se-les com de difícil és empassar-se la llengua de vedella bullida, a pèl, -el boiled beef tongue- que tant els hi agrada als justos conciutadans del llogater de Baker Street. Que per què sé que sap que menteix? Molt fàcil, perquè els renglons cauen com la nostra economia particular, és a dir, en caiguda lliure, sense frens. Au!, estic fart, va por ustees, vosotroo… I ahí em teniu, lliscant costera a baix per l'Oronet. Què pot significar un suïcidi particular entre tan descomunal suïcidi col·lectiu? Res, res de res. Però què els hi costava guardar les formes? Feia falta la fatxenderia del Lliri? Sí, la chulería del Lirio. Que no tenen de plantilles amb renglons ben drets als jutjats? Cony, doncs du-te-la de casa teua, xica, que vas a fer el ridícul més espantós mostrant la teua ànima confosa i mentidera en públic. I pel que toca a l'ortografia, pa' què estan els ordinadors i els seus processadors de textos, amb corrector inclòs? I desprès el passes a mà, perquè si dic que fases el manuscrit potser et desconcerte. Que la sintaxi i el cap clar i ben moblat no el corregeix ni la darrera versió de l'Office. Sí, és clar -em direu- però ajuda a dissimular, que, pel que es veu, és del que es tracta. Tal i com si incapaços de fer l'equilibri al damunt d'una bici, doncs li posem unes rodetes al darrere. És clar que és un engany, però funciona. Que engany amb engany és menjar de tontos, doncs sí, igualet que menjar-se la llengua de ningú, i molt més si ho fem amb la pròpia. Al capdavall, però, el que em preocupa… No sé si dir-ho… Bé, para lo que me queda en el convento, me meo dentro… Si les dones tenen -està més que comprovat científicament- majors capacitats lingüístiques que els homes, i l'estampadora era la més llegida del nonet o quintet de les provacions, què nivell assolien les altres i els homenets sense pietat?

Gràcies, Jorge

El veredicte

Innocents, innocents!

Sí, ja tenim el veredicte… Com diu, doctor? Quin veredicte?... Perdoni'm, volia dir el diagnòstic… Ah, m'havia espantat… Doncs agafi's, que vénen corbes… Què vol dir?... La ressonància ha confirmat els pitjors pronòstics, amic meu, té un càncer cancritzant, com una bicicleta de pinyó fix que camina avant i arrere amb la mateixa facilitat, una mena de gangrena gasosa que s'estén amb necrosi inclosa allà per on va, al seu cas el colze esquerre, és el que diem carinyosament el tumor Pakito… Com que Pakito, com que tumor? Però on sóc? Què passa? Què m'està dient?... Amputar, amic meu. Amputar, i punt. El mal s'ha estès sense control i afecta ja al moll del sistema… Quin sistema? Jo no sóc un sistema… Però en té, no un, sinó un bon grapaet. I quan la cosa afecta al sistema, benvolgut amic, n'hi ha que tallar pel que encara està sa… Però què ciència és aquesta que només cura amputant? I no em diga benvolgut amic, que no fa ni deu minuts que s'han vist les cares per primera vegada, cony!… Calmi's, calmi's. Que li pujarà la tensió arterial i encara tindrem més gasto del previst. Pel que diu del tall i la ciència, em sona d'en Buñuel, oi que sí? Què magnífica pel·lícula Tristana. Va, no em diga que no. Ara, vostè de Tristán té ben poca cosa. Com a molt, Tristancito… Deu estar equivocat, doctor, si jo només em vaig donar un colp al colze… I al Hitler el varen elegir democràticament, i ja veu on pot arribar la perversió quan afecta al sistema… Torna-li amb el sistema. I ara em fica pel mig els alemanys. La Merkel no, per favor, doctor, tinga compassió de mi. Talli'm el braç, deixi'm més curro que el Manco de Lepanto, però per favor, per pietat, l'Àngela no, l'Àngela no, l'Àngela… Cari, Cari, desperta. Què et passa?... Eh, eh. Osti quina angoixa, quin malson. Doncs no pensava que m'havien de tallar el braç esquerre pel fotut colp al colze. Mare de déu de la llet! Es veu que amb el veredicte de merda d'ahir ho he barrejat tot, i només trobava la idea de tallar caps, saps?, tallar, tallar, emascular -si és que volem fer-ho més il·lustratiu del que passa- per a sanejar el nostre País… Tranquil·litzat, amor meu, que demà serà un altre dia… Ei, quanta dolçor. Ara vinc, vaig a fer-me un gotet d'aigua. Escolta, sembla que la màniga esquerra del pijama és molt llarga, no em veig la mà… Aaaah! Me cague en l'ou! El malson dins del malson! Hòstia divina! Quin susto, per favor. L'última vegada que llig les notícies abans d'anar a dormir. L'última. Ho juro per la bicicleta que em va parir.

Theo

También el alma, si quiere reconocerse, tendrá que verse en otra alma (Platón)

In memoriam

Els violoncels esquinçaven

en la boira

el seu lament sense resposta.

(Manel Rodríguez-Castelló, Humus)

Apuntava, la predicció, un dia esplendent.
Núvols de dol i lluny lament, però,
Grifonen a la teranyina inútil dels meus ulls.
Esguard esmorteït i decebut amb que Ulisses
Lloà el camí de tornada a casa seua.
Origen enlloc de l'aventura humana.
Pregaré a l'olivera ardent.
Ofès, sota l'ametller de nata.
Ujat pels cims compartits, requeriré
L'amic que mai no vaig conèixer.
Orfes ànimes reconegudes en la boira
Solcada per la primera mirada dels homes.

Love for sale

Vegeu ací

Benvolguda Tamara:

Lo de la teua germana Petra no m'ho pots tindre en compte. Deixa de banda els retrets. Són coses que passen. No li pegues més voltes. A més, al capdavall, em va trair per una cerimònia de només 4 milions de dòlars i una caseta de 66 -milions de dòlars, no metres quadrats. Si fa no fa, per 70 milions de xavos de merda, amb perdó. Poca cosa per a tot el que jo sóc capaç de dir-li -o fer-li, ehem- a una dona, quan s'ho mereix i l'estime. Entén-me, Mara, has de fer un xicotet esforç. I ara fes atenció: ahir a la vesprada no els hi podia fallar. Són la meua gent, els meus amics. No els hi podia decebre. Sé que anant a les mani mai no em guanyaré la simpatia del teu pare. Què hi farem? Ja t'he dit que admire profundament al Bernie, no pel que és capaç d'estafar, o dels exclusius somnis de quatre de rodes de merda -i van dos, de merdes- que ven a bon preu, ja saps que més de dos rodes ho considere una perversió de la felicitat, sinó per engendrar dues filles, com dues exclusives fines rodes de carretera, que no se li semblen una merda -perdó, i van tres. I aquesta dèria que t'ha donat darrerament de que la gent valore el que fas, has fet o en faràs, és una batalla perduda. Mira, si no, els pobres funcionaris. Els desgraciats mestres, profes, metges i d'altres que desprès d'empassar-se una carrera de cinc anys com a mínim i uns màsters de merda -i van quatre merdes- tenen que preparar-se una oposició ben fotuda -de merda?... Sí, potser- i amb esforç i un mínim de sort aprovar-la, i aconseguir un treball gens fàcil de fer dia a dia -tot i l'opinió que els taxistes en poden tenir- per un sou de merda -i van cinc o sis, segons es mire. Així, benvolguda Tamara, no et pots queixar que ningú no et faça cas pel que no has fet ni faràs. I no passa res mentre els diners de papi Ecclestone siguen al teu abast. Perquè sembla que tots els que s'han esforçat per saber educar o curar a tothom, i no només als que poden pagar-s'ho, són tractats com una mena d'empestats, de vertaders causants del deute que tots el venedors de fum tòxic, com ton pare, són capaços d'insuflar al cervell dels desemparats que confonen el català i l'anglès quan lligen la paraula èxit. Perquè vosaltres mai no haveu hagut de gastar gas butà, no? Si no ho entens, ja en sé la resposta. I si sí, ara m'ho explique la poca traça de merda -set- que en teniu del pare.

Vicicle

I si teniu una estoneta:

Gràcies, Siria

Tea for two

A iniciativa de Relats Conjunts

Em sembla que la humitat m'arriba ja al moll de l'os. ¿No haurà entès ben bé el lloc de trobada? Ella el coneix perfectament. L'Avinguda, al costat del que ella sap. M'estic quedant més gelat que la bossa de pèsols que li pose al colze per fer-hi el paripé, bé, el paperot. I sobre l'hora no en cap ningun dubte. Li ho vaig recalcar. Ni ben d'hora, ben d'hora, que ni l'Oronet és obert; ni amb el casc tapant-te el d'això -com a l'Àngelus de Millet, el pintor, no el lladre- que ja és tancat. És a dir a Tertia. Però res de res. A veure? No, falsa alarma. Farem un glopet del bidó tèrmic. He portat els dos ben plens de te de bergamota ben calentet i amb mel de roses, que és del seu gust. Que no, que no. Ni bici ni ciclista s'albira per l'horitzó. I gairebé les deu, que passa una de tertia. Un altre glopet.

Sí, xica, em sap greu, però què vols. És que les coses varen vindre així, m'entens? Mira, havia quedat amb el pesat del Vic. Sí, noia el que no pensa més que en bicis. Amb la troca de sempre. Que si l'Oronet, que si què cim més mític. Bé, el de sempre. I en el fred que feia, per favor. Però bueno, com que no tenia res millor a fer, doncs li dic que sí. I ahí em tens, a tres quarts de nou camí cap a l'Avinguda. M'ature al semàfor. I a la meua esquerra un tio que em parla en anglès. T'ho pots creure? Excuse me… I jo ni me'l mire. Au!, ja tens ací al bavós dels diumenges al matí. De segur que ve de l'ànimas. Que una ja sap el requetebé que li queda el culot i el mallot ben cenyidets. I torna-li la trompa el xic: excuse me… Xica, i em gire, i mai no diràs qui era. És que no t'ho pots ni imaginar. Allí, al bell mig del semàfor que ja era en verd una bona estona, amb el seu descapotable i jo amb una boca de fava que tirava de tos. Preguntant-me per no sé quin carrer i un hotel, que m'havia quedat com sorda. Però té igual, li dic que sí, que em seguisca. Es veu que anava de tapadillo, saps?, d'incògnit, xica. I jo dient-me, ni se t'ocórrega llevar-te les ulleres, amb els ulls de son que portes. I al capdavall, que anem a parar a l'hotel, el Sidi-Saler Palace. I comença a insistir-me que em vol convidar. I jo que no, que he quedat, que ho sent molt, però que faig tard. I se n'adona que estic passadeta de la humitat de la platja. Nena, i en un tres i no res, venen una colla de cambrers amb tauletes, cadires i un servei de té amb bergamota ben calent i mel de roses, tal i com més m'agrada. Què podia fer? Boníssim, nena. Boníssim. Jo és que estava en un núvol. Ni en recordar-me del pobre Vic. I s'alça, mentre una música comença a omplir la terrassa que el sol besa suaument. Please… I ballem. Ballem dolçament aquesta meravella de Tea for two. Jo, el George i la platja al fons sota la música encisadora de les orquestres americanes. Nena, vaig tocar el cel... Quin George?... Com que quin George? ¿És que ni han dos de Clooney, ma chérie?... Doncs fes-t'ho mirar, que el Sidi el tancaren fa un parell d'anys, i Tea for two l'orquestrà un rus. En qui vares ballar?...

Diumenge

Avui diumenge tornava cap a casa amb una sensació de desfeta descomunal. Podríem dir que la triada fundacional del meu ciclisme -diumenge, Oronet, paella- havia patit un daltabaix inesperat on només el calendari ha estat capaç d'aguantar el tipus. Diumenge, sí. Però Horronet i cassola d'arròs al forn… Caram, doncs no està la cosa com pa' fer-li escarafalls a una bona cassola d'arròs amb la seua creïlla, la botifarreta, el xoriço, els cigrons, la… Para, sí, ja ho sé. No és ben bé el menjar, sinó el que significa, m'entens?... Doncs no, però com eres tan estrany ni ho intente, la veritat. I què t'ha passat a l'Oronet?... Que ho he passat ben mal… Això ens passa a tots, arriba el dia que sembla el pitjor port del món, fins i tot com si mai no l'hagueres pujat… No, no va per ahí el que m'ha passat. L'Oronet era el de sempre. El problema el duia jo al damunt. Era com si pedalés un altre al meu lloc. No m'identificava amb el que m'estava passant. Era una cosa ben rara… Sí, sí que estàs desconegut. En només tres línies has escrit cinc vegades el verb passar… Veus, veus el que et deia… Va, Vicicle, tranquil·litzat. Anem per pams. Pensa que no és el mateix creure que tens contusió al colze que assabentar-te de que el tens trencat, psicològicament la cosa marca, no?... Si tu ho dius… A més, precisament durant l'ascensió és el pitjor moment per a fer canvis. Tu ets dels que pugen posant-se dempeus a la bici, i com des del juliol et fa mal, doncs has hagut de reconvertir-te en un escalador gasoil i enyores el teu passat -perdó, tot i que no és verb- de grimpeur. Mira, com si de sobte t'abaixaren el sou un 5 %. Clar, costa més aplegar a final de mes… No sé. Amb colze fotut i tot, fins ara no havia sentit aquesta desolació, aquesta seguretat de ser un zero a l'esquerra, m'entens?... Doncs no, ja t'ho dic. Serà que has guanyat pes. Com que et fa mal el braç, retalles els recorreguts, tornes abans, cremes menys, i ahí estan els mitxelíns esperant-te... Si tu ho dius, però jo diria que pese, si fa no fa, el mateix... En el que costa perdre pes i què fàcil te'l tires al damunt. Com els sexennis dels professors, n'has sentit parlar?. El que els costa de guanyar i ara els hi retallen al 50%... Sí, és clar. Deuen estar preocupats per les despeses. Perquè, qui pot retallar de les que son fixes?... A més a més, amb la pujada de l'impost de la renda sobre la pedalada fàcil (IRPF) els que som de pedal fàcil ho tenim fotut. ¿Com vols no trobar a faltar alguna cosa al cim dels cims?... No sé, és una mena de malenconia amb flaire d'olla, fideus amb molletes, sèmola, arrosset caldós i cigrons, truita de fritura, mandonguilles i arròs al forn. Un per cadascú dels dies de la setmana, m'entens? Sempre igual. Totes les setmanes igual. Com si de sobte t'adonares que la teua realitat només era el que més o menys confosament intuïes: un parc temàtic dit Pijolandia on la teua tasca era agranar la merda de la caverna, d'aquella atracció estrella que deien Alí Babà i la cova dels quaranta lladres.

Vers la flamme

Ahir dimecres va llevar-se el dia ennuvolat. El cel blau i esplendent, la realitat ofesa, era a l'altra banda d'aquesta teranyina plàstica que ens volen fer passar per una catifa d'humitat en suspensió, d'incertesa a tot arreu. Núvols. Ja va de temps que ho pense. No es molesten ni en fer-nos una bonica cortina de fum. No, ara són edredons de fibra sintètica en altura que, a més a més, diuen, ens protegeixen. De què?... Es va llevar el dia enganyós. Els tramposos manen al món. Han après del poeta la metàfora i l'han pervertit. La bellesa s'ha quedat només en la mentida i la seua buidor pudenta. Qui hagués pogut pensar que cantar els llavis d'un bes podria acabar en la perfecta excusa d'una fuetada? Sí, també va de temps que l'engany s'instal·là al nostre món, i he provat de conjurar-lo. La mateixa seqüència de fets s'imposa com a sortilegi. Els hàbits, sempre seguint el seu ordre ancestral. La samarreta, els mitjons, el culot, el mallot, el mocador i els guants. Desprès el calçat. Fins que el casc transforma els moviments quotidians en ritus. M'he pujat a la bici, com gairebé tots els dimecres, els que puc i els que no. I m'he dirigit pels camins del camí vers el cim mític on trobar l'evidència irrefutable del que fins ara ningú no ha volgut veure. La meua flama particular. Aquella que crema l'aigua seca d'aquests núvols d'attrezzo. La metàfora violada del que no vol la bellesa del món. La despesa ha estat, és clar, considerable. El pedaleig no era gens còmode, molt al contrari, duia a les cames la sensació d'un espai elàstic amb el manifest afany de quedar-se quiet, més quiet que l'ombra dels morts, del no-res. I he tingut la certesa que aquesta incertesa que ens envolta ha estat programada pels mateixos que fabriquen els núvols de cotó plastificat. La sensació de fred és profunda, obstinadament freda, abissal. Que n'és de desolat tremolar el cos mentre l'ofec de l'esforç adoba la solitud del camí. Tot depèn, arribats a tal circumstància, que oblidem on anem, el caliu de la flama, i ens capfiquem en fer un profitós cercle amb els peus i els pedals. Intentar-ho, tot i la més que demostrada impossibilitat física d'eliminar els punts morts del susdit cercle. No malbaratar energia a l'infinitesimal temps en que ningú dels dos peus no empeny pas esperant que ho faça l'altre. Heus ací, la raó del núvol, de la grisor, la seua força tova. La maledicció que ens separa i, fins i tot, fa que ens barallem per la possessió d'un bon tros de misèria. Hem d'aconseguir conciliar la recerca de la flama amb el pedaleig compartit. Perquè les flames deuen estar totes al final d'aquest viatge, d'aquesta aventura còsmica en que es va transformar l'etapa d'ahir. Alguna cosa intuïa jo, ho reconec, quan de bon matí, només pujar la persiana, una tórtora va fugir amb el desconcert d'una espurna que busca en l'aire la seua consumació. Sí, alguna cosa em deia que la ronda d'ahir seria matèria non grata, objectiu inajornable i alhora estèril, erm com l'arrel del foc que tant ens agrada imaginar i que mai no abaixarà el seu cap per nosaltres.

Ni los propios reyes

Fotomontaje, Rosa Martín

"¡La hora divina! A las cosas usuales, como a la naturaleza, las he hecho sagradas por no poder vencerlas. Las he revestido con mi alma y con imágenes íntimas o espléndidas. Vivo en un santuario, en medio de un espectáculo. Soy el centro de las cosas y cada una me procura sensaciones y sentimientos magníficos o melancólicos, que disfruto. Ante los ojos tengo visiones espléndidas. Se está bien en esta cama… Me duermo.” Marcel Proust

S'il est vrai, Chloris, que tu m'aimes,

Mais j'entends, que tu m'aimes bien,

Je ne crois pas que les rois mêmes

Aient un bonheur pareil au mien.

Que la mort serait importune

De venir changer ma fortune

A la félicité des cieux!

Tout ce qu'on dit de l'ambroisie

Ne touche point ma fantaisie

Au prix des grâces de tes yeux.

Th. de Viau

Para Rosa

La memoria es un jugador tramposo, valga la redundancia. Tiene los cuatro ases en la manga. El olvido, la belleza, la fábula y la nostalgia. No resulta difícil, por tanto, halagar regalando recuerdos. Pero no se los pidas, los recuerdos, a los Reyes Magos, que de tales delicadezas no entienden. Sólo conocen el Recuerdo de… seguido del nombre de un lugar escarnecido y desconocido. No saben que los recuerdos son ciudades dormidas cuyo orden particular, fundacional, conviene no alterar en su esencia. Por ejemplo, la joven de boina azul que conocí entre los versos lluviosos de un París oceánico. La carta de un amor incomprendido reposando esperanzada en la mesilla de noche. La hora divina… Ah, la hora divina. Estamos en 1916. Y leo los versos de Théophile de Viau, poeta de principios del S. XVII, que se reía con las ocurrencias de Descartes. Ahora soy un libertino que recorro el lodazal de los caminos de Francia con una troupe de mentirosos que dicen verdades: los cómicos. Llego a París en 1615, escandalizo a los mojigatos y halago, claro, a los señores. Les regalo recuerdos de amores no vividos, y caigo rendido frente al Señor de Barreaux, mi Chloris. No me lo perdonarán. Dos veces quisieron quemarme en la plaza por irreligioso, cuando nunca rimé la religión en mis versos. Ya veis, paseo por un París no visto. Paseo este París de las ausencias. De la Rue de l'Absinthe donde todo pudo no haber sucedido y donde todo no pudo dejar de ocurrir. Y ahora, en plena primera guerra mundial, los versos de Viau me permiten cantar a mi Chloris sin levantar sospechas. Porque católicos y hugonotes cubrieron la ciudad de una hipocresía compartida, omnipresente y negada con la obstinación que tienen las piedras fundacionales en negar tres veces las evidencias, y cuyo orden tan exclusivo conviene no provocar. Y como quisiera que esta canción fuera aquella melodía que besase tus pensamientos, Chloris, deja que el roce de un recuerdo, el Aria, nos acompañe en momento tan especial. Pero yo, que paseo París con mi bicicleta bajo el brazo, no sé de todo aquello qué quedó. De pronto, han pasado casi cien años. Recién ha llegado el 2012, y sólo me queda la memoria de un ignoto París. El olvido disimula sus tristezas, sus desencuentros, los desengaños y pasiones no dichas: los celos. La belleza interpreta aquel presente en una oración escrita o rezada, en una soledad sonora: la música. La fábula camina en el tiempo con la suavidad del amor compartido: la bicicleta. Y la nostalgia vulnera la soberbia de los que creen en el prestigio del presente: los sueños. No creo que ni los propios reyes posean una felicidad semejante a la mía donde el olvido disimula los celos, la belleza interpreta su música, la fábula camina en bicicleta y la nostalgia vulnera los sueños. Qué maravillosa trampa.

Si es verdad, Chloris, que me amas,

Y he oído, que bien me quieres,

No creo que ni los propios reyes

Posean una felicidad semejante a la mía.

¡Que la muerte sería inoportuna

Si viniera a cambiar mi fortuna

Por la felicidad de los cielos!

Todo cuanto dicen de la ambrosía

no impresiona a mi fantasía

ante la recompensa de tu mirada.

La maledicció dels socarrats

Corria juny del 1707, l'assajament de la ciutat era un ofec oceànic que albirava el mar com una mena de fugida impossible. I dels escamots que tornaven fora les muralles arribaven notícies esfereïdores. Diuen que ens crema. Diuen que farà dels nostres llars i de nosaltres mateixos la pira més monumental que mai ningú no haja vist ni olorat. Que la pudor de carn cremada s'estendrà per tot arreu, i que aquest flaire d'extermini anunciarà al món aquell altre que d'ací més de dos-cents anys faran amb els jueus alemanys, polonesos o de qualsevol lloc d'Europa. Però qui us ha dit tal desgavell?... Ell… I tots callàvem. Perquè el que Ell deia anava a missa. I així va ser. A l'endemà ens varen llegir el bàndol que una fletxa enverinada d'odi clavà a les portes de la ciutat: "L'obstinada rebel·lia amb què fins als termes de la desesperació varen resistir l'entrada de les meues armes els veïns de la ciutat de Xàtiva, per a fer irremissible el crim de la seua perjura infidelitat desatenent la benignitat amb què repetides vegades els vaig flanquejar el perdó, vaig emprar la meua justícia a manar-la arruïnar per a extingir la seua memòria, com es va executar per a càstig de la seua obstinació, i escarment dels que intentessin seguir el seu mateix error." Signava Felipe V. I ho va fer. Ho varen fer. I mentre la ciutat cremava pels seus quatre costats com si d'un grapat de fulles seques es tractés, Ell ens concità a seguir-lo fins a l'ermita de Sant Feliu on davant del seu benvolgut orgue va iniciar a corre cuita una cerimònia que mai no podré oblidar. Amics meus -ens va dir, profundament commogut- mai no hagués pensat que arribaria el dia en que tingués necessitat de fer ús dels meus coneixements de bruixeria. Tots ens miraren incrèduls. Però la situació em permet deixar de banda els meus insubornables principis morals i creences religioses i mirar de reparar, en tot allò que estiga a la meua mà, aquest greuge que només pot ser obra de l'Anticrist, del maligne, del diable borbònic. Va estendre, aprofitant el faristol de l'orgue, un pergamí amb el dibuix d'una màquina màgica. La màquina de la raó, del progrés, de l'alliberament de l'home nou -ens va dir. Tot allò que vol soterrar sota una muntanya de cendres aquest maleït borbó. Li diuen célérifière, i em va arribar de França -sí, també de França, com el borbó- gràcies als meus amics, els veritables il·lustrats, els hereus de Descartes, els que acabaran amb aquesta classe contaminada de supèrbia, indolència i endogàmia. Ells són la llum, i no aquest malparit. Cridem tots junts! Alcem les nostres veus! Mai no hauria d'haver hagut un rei borbó dit Felip! Repetiu! Mai no hauria d'haver hagut un rei borbó dit Felip! Perdrà el poc seny que li queda. S'arrossegarà com una sangonera dominat pel vici de Venus. Creurà que la seua roba és lluminosa i li caurà del cos feta esquinçalls pudents. Quedarà abatut, sec, de tant lliurar al no-res la seua llavor malsana. I si la rancúnia i mala consciència dels hereus d'aquesta enverinada sang és tan miserable com per a tornar a utilitzar aquest oprobiós nom, aquell que tinga que regnar com a Felipe VI serà encisat per l'amor malaltís d'un grapat d'ossos en forma de dona. I les seues germanes, les infantes, seran deshonrades com ja ho varen ser les dues filles del Cid pels infants de Carrión. Una, per un penjat, esclau dels bàlsams prohibits; i l'altra, per un lladre amb cara d'angelet de cornisa. [I encara que la ciutat siga anorreada per les flames, ella renaixerà, encara més bella, amb les seues fonts i les seues places, les seues cases pairals i els seus temples, els seus carrerons estrets, el seu carrer Blanc i la rialla dels xiquets com una Au Fènix entre les cendres. I del nom infaust que voldran donar-li, San Felipe, no se'n recordarà ni la mare que el va parir. Ah! I temps a venir, una mà anònima penjarà el rei cap per avall, com pertoca als que massacren el poble. Dit queda] (1) I acostant-se els tres primers dits de la seua mà dreta als llavis, els besà i els llançà cap al davant com si d'una escopinada es tractés. Adéu, germans. Ens vàrem fer una forta abraçada de comiat. Que cadascú faça tot el possible per salvar-se amb els seus. Agafà el pergamí i mai no vàrem tornar a veure'l.

Célérifière

(1) Gràcies als documents -dietari d'un dels presents a la cerimònia- que obren en poder del poeta Manel Rodríguez-Castelló, hem pogut afegir un important paràgraf, que indiquem entre claus, com a colofó de la maledicció.

Els bons vells propòsits

Quan pedales tot sol, totes les rutes són solitàries. Hi ha dies, pocs, és cert, que et trobes pel camí altres ciclistes tan solitaris com tu, i fas ruta, si més no, fragmentàriament compartida. Comentes alguna cosa, no sempre en la mateixa llengua, però sí amb la sensació d'una mínima simpatia, aquella qualitat per la qual en el silenci més profund del suau lliscar dels neumàtics hi sents vibrar les cordes de l'arpa interna, de sentiments amb la mateixa freqüència no necessàriament dita. I avancem. N'hi ha, fins i tot, de ciclistes que tot i anar en sentit contrari al teu els saludes amb un moviment del cap o amb el recurs universal de les paraules "Hale", "Ale" o "Au", la triple A -ja que l'hac és ben muda- dels ciclistes. Però al capdavall, reconeguem-lo, en qualsevol dels sentits i situacions, cadascú porta la seua bicicleta i pot canviar de direcció, tornant, en un tres i no res, al primigeni estat de solitud. El mateix passa amb la penya. Potser un dels majors plaers és pedalar en grup, jo n'he gaudit molt i espere continuant gaudint-lo, és un bonic remake de la infantesa, però personalment no sempre m'avinc amb els seus estatuts fundacionals: horaris inhumans i alguns objectius capritxosos sense possible empatia, aquella qualitat per la qual en el silenci més musical dels engranatges t'és impossible fer-te'n càrrec de determinats estats de frustració. Al capdavall, és clar, cadascú porta la seua bicicleta. Què us he de dir! També és cert que va haver aquell moment en que portaves algú al damunt del quadre o sobre el manillar. I els pares, en adonar-se -sobretot les mares- posaven mala cara i entrebancs: però si només fa quatre dies que manté l'equilibri tot sol! Sí, sempre el criteri de la solitud al bell mig del no-res. Bé, i moltes vegades aquella entremaliadura acabava en tàndem. I com si d'aviadors és tractés, qui governava la cosa s'asseia al darrere. Però pedalar donant-li l'esquena a l'altre és la llei no escrita de la bicicleta compartida. I encara ningú ha trobat altra manera de pedalar junts sobre dues rodes. Al capdavall, cadascú només té sinó la seua bici. I com mai no saps quan acabarà la teua particular etapa, doncs no és gens mala idea fer-nos l'ànim de que sempre pedalem ben sols, i que les rutes, no ens enganyem, mai no deixaran de ser ben solitàries. I només des d'aquesta perspectiva podrem parlar amb un poc de seny de coses com la generositat o l'egoisme, l'amor o l'odi, l'amistat o el rancor. I mirem-hi doncs pels que punxen al camí, que això li pot passar a qualsevol dels que es pugen al damunt d'una bici.