L'après-midi

Mare de déu, les vuit del matí del diumenge i jo encara al llit. Què em passa? Com es nota que no has quedat amb els amics, Vicicle. Va, alçat, o avui pedalaràs només de tornada. Què vols dir?... Jo què sé. ¿O era: jo, que sé?... Ablucions, desdejuni, ràpida repassada a les news, posar-se el vestit de torero: samarreta interior, culotte curt, mitjons, maillot… verd, avui me'n posaré un de verd, bona cosa de verd, la crema fotoprotectora -és a dir, contra els paparazzi- repassar la pressió de les rodes, neteja i lubricació de la cadena -sí, ja ho sé, la bici podria preparar-la el dissabte, però sóc dels que deixen les coses pel final; ara, mai no he fet esperar ningú- les sabatilles -primer la dreta, desprès l'esquerra- els guants -primer l'esquerre i desprès el dret- i les ulleres de sol graduades. Au!, vinga, anem-hi. Faig el passadís de casa. Va por ustedes, vosotros. M'encasquete el casc davant l'espill del rebedor. Ma' que ets guapo!! Les nou i mitja. Quin desastre!. Baixe per l'escala amb la bici al braç. I a pedalar. Enfile la Rue de la Barrack. No he donat quatre pedalades i aquella dona del balcó d'un primer, amb cridanera bateta groga, crida la meua atenció. Normal, natural. I la bateta és tan curteta que sense Vicicle voler li veu tota la seua esponerosa intimitat, perquè cap coseta li la cobreix. Ah, mon dieu!, que diuen per ací. Bé comença le jour, n'est-ce pas? Desprès de fer el passeig de la platja -els francesos a qualsevol cosa li diuen platja, total per quatre sacs de sorra que li tiren a la vorera del Sena- gire a mà esquerra i prenc la ruta del barranc. Massa tard. Tot ple de corredors. Si la terra és rodona, i mai no arribareu al final!! Ni cas. Ja sóc fora de la ciutat, extramurs. El camí de terra del barranc està tallat per les vies del tren. Les travesse a peu. Torne a pujar a la bici. I no he donat quatre pedalades que una xica crida la meua atenció perquè ha posat peu a terra, i la seua bici no li funciona. Que est-ce qu'il passe?... No puc ficar-la… Quina cosa, mademoiselle?... La chaîne… Oh, mon dieu, cap problème. Est une chaîne Simpson?... Mais oui, monsieur… Què estrany, doncs. ¿Sap què és el que passa? (versió catalana de savez-vous que est-ce qu'il passe?)… Pas, monsieur… (Redéu, quins morrets m'ha posat, com són de charmantes) Doncs que és massa llarga i té poca tensió… Oh là là… Més val curta i ben tensa -mai no se n'ix- que llarga i tova, el tamaño importa, ma chérie… C'est vrai, monsieur… I riu. Li la he ficada a les palpentes, perquè duia un protector, al plat, vull dir. I m'ha dit que el seu home és que anava pel davant preparant una mitja marató, i que moltes gràcies, que si no què hagués fet, com l'hagués avisat. I jo li he dit que si en té de problemes que només té que cridar: Vicicle!! Vicicle!!, que jo no faig ni mitges maratons ni maratons senceres. I ha tornat a riure (redéu quin riure més charmant) Només passar el Séminaire. Bé, només deixar a mà esquerra el Séminaire i enfilar le chemin du puits, no havia pegat quatre pedalades que una donzella ha demanat el meu auxili. Anava coixa del peu dret. Era una corredora. Una de tantes que busquen la fi de lo món. I s'havia fet mal al turmell dret. Monsieur, monsieur… ¿Li fa mal?... Mais oui, mais oui… Puge, la duré a casa… Merci, merci… Caram, he pensat, tot ho diu dues vegades, serà perquè en té de dues bones raons? I, asseguda a la barra de la bici, m'ha explicat que fa footing perquè li sobra de tot. Que si tenia massa cul… Ja… I que si què grosses les seues dues raons del davant… Ja… I que si les cuixes… Ja… Jo no feia sinó monosíl·labs, perquè no veia que sobrés cap cosa de les que ella assenyalava. I en tornar al poble no fèiem sinó parlar de física quàntica i mirar-nos els ulls, cosa més que normal i natural entre ciclista i convidada de barra. I quan hem parat i l'he ajudat a baixar una veu ha passat pel damunt del nostre acomiadament quàntic. Vicicle, Vicicle, que són les nou. Què no t'alces hui o què?... Osti, sí. La mare que em va parir. Que arribe tard… Si em vares dir que no havies quedat en els amics… Per això mateix faig tard… No t'entenc… Res, coses meues. Un glopet d'aigua, un mosset, res de news, i al carrer, que són i mitja, i em perdré l'après-midi…

Les raons de Mona

Mona, la nostra gosseta, té dues maneres de protesta indignada. Una és contra l'okupació que habitualment, i sempre segons ella sense cap dret ni motiu, pateix la plaça de davant de casa. És a dir: Mona contra el món. "¿Com és possible? ¿Però què s'han cregut? Ahí no es pixa sense el meu permís!! I ara, què fa aquell, i aquella d'allà dalt? ¿A mí me va a decir madie cómo tengo que  ladrar?"... Sí, sí, Mona és de pensament caní bilingüe, com a mínim. D'això, surt al balcó, s'alça sobre les dues potes del darrere -li ve justetet, justetet, per albirar, per damunt la barana, la plaça- i comença a protestar, és a dir, comencen els lladrucs, les seues raons. "Ei, tu, la rossa, mira'm quan te parle. Tu, Angie, ¿què vols, ser respectada, en lo garrepa que ets, que ni als coloms li dónes el bon dia? Ja m'han dit que a la teua llengua por i respecte deu ser una mateixa cosa, no? O no enteneu el respecte sense un bon rerefons de por, aquell brasquer de mans suoses i clatell submís que tot bon desheretat porta al seu ADN, i que per si de cas, millor que no ho oblide. Como baje ahí, te vas a enterar; terrorista, más que terrorista?"... Així, en castellà, tal i com fa encara la guàrdia civil, gairebé a mitjans de la segona dècada del sègle XXI -equis, equis y mi palito, tanta obscenitat m'aclapara- i tal i com diu el meu quiosquer d'Amanecer plateado, que té tot el monyo blanc, i que fa més por que una tronà. "Ei, vosaltres, la parelleta, ja estaria bé la cosa, no?, ja estaria bé, que n'hi ha de nens per tot arreu. Quina obscenitat, per l'amor de déu!! Però fica't la mamella a la brusa, cochina!! Xe, mira, mira com trau el pit!! I tu, para de tocar, que ja estàs prou majoret per a segons quines coses, que ni és la gepa de la geperudeta, ni el picaportes del TSJCV"... I així, en una carrera desesperada, amunt avall pel balcó, li passa el capvespre ple a vessar d'indignació exògena. La segona, l'endògena, va dirigida des de dins: Mona contra nosaltres, i fins i tot, Mona contra Mona, i consisteix en pixar on li ve de gust, i on no toca, i ho sap; pixar a qualsevol lloc menys als diaris que a tal efecte són a la terrasseta de la rentadora. "Molt bé, els senyorets han tocat el dos, i servidora s'ha quedat més sola que la una. Sí, clar, teniu les vostres necessitats socials. Què ha estat? Soparet d'amics? Ah, no, que ha sigut a ca els tiets. Molt bé, doncs gràcies per avisar. I que no m'heu portat perquè, quin rotllo, que si el transportí, que si total per un ratet de res, que si… No, no, si ho comprenc perfectament. I tant. No patiu" Piiiiiiiiiiissssss. "Ah!, que avui sí que són els amics. Mira que bé. No, clar, al restaurant no podem anar les persones sensates. Molt bé. Cap problema." Piiiiiiiissssssss. "Quin avorriment. No sé què em passa. ¿Que les dones tenim aquestes coses? Però és que no em puc estar de no sé què caram de cosa és. I perseguir-me la cua m'avorreix d'allò més" Piiiiiiissssss. Són les raons de Mona, que tantes desraons suporta. I mai no ho havia pensat, però una de les coses més plaents que conec és pixar al bell mig de la muntanya, desprès de fer la pujada ciclista. O ben bé, ja de baixada. Fins i tot tinc el meu lloc especial. Baixes des de Gàtova. Deixes Marines vell, i ja prop d'Olocau hi ha un pontet sobre un petit barranc. És el meu lloc. Perquè la barana del pont dóna a la continuació del barranc, i la vista és ampla i preciosa, tal i com una plaça plena de pins i d'aromes rutilants. Sí, ja sé que això és mear fuera de tiesto, i que més que indignació, és una marca de territori, però acabo d'adonar-me que tota bona protesta indignada deuria tindre una plaça i una bona pixarrada.

Tres eren tres...

M'han dit que coneixen l'Elena

Avui diumenge he pedalat tot sol. I com sempre que pedalege a soles no pare de donar-li voltes al cap, tantes o més que als pedals. De fet, una de les primeres cabòries ha estat decidir si avui, ja que feia bon airet de matí, faria la ruta dels tres calvaris ciclistes més propers: Canteras, Oronet i Garbí, o no. Pa' xulo mi piru… La decisió final ha estat que sí, faltaria més. I he posat el pilot automàtic, la qual cosa significa pedalar a bon ritme i tornar a les cabòries. Tres eran tres las hijas de Elena, tres eran tres y ninguna era buena, diu la cançó. Potser la cosa venia per associació amb el tricalvari que m'esperava, però jo he començat a pensar en les meues ulleres. Perquè a dia d'avui duc un embolic d'ulleres que em té atabalat. Jo sóc miop. Yoooooo soy miope porque el mundo me ha hecho así… Ah!, que no era miop, doncs perdone la concurrència. Bé, anàvem per la miopia. Amb l'edat, les canes i aquesta miopia que el món m'ha donat, si fem cas a la cançó… Ah!, que no era miopia, és veritat, que m'oblide de les coses amb una facilitat sospitosa, serà el pilot automàtic. Bé, total, que me'n vaig fer ulleres progressives. Però les progressives són com l'api o les pastanagues quan tens fam, que tot és mastegar i mastegar i mai et lleves el cuquet de la panxa. ¿Veus de lluny?, sí, però… ¿i de prop?, beno, salvo alguna cosa. Però sembles un secretari judicial, sempre fent de menys als demés, mirant-los de dalt a baix amb el cap cap enrere i el coll ben estirat, que acabes amb les cervicals triturades. I mireu que les meues cervicals estan a prova de secretaris. Com què són ben cares, les progressives, duc ulleres de sol graduades, només de miopia, quan vaig en bici, que el que interessa és veure bé de lluny. I, coses de l'avorriment, no de la vida, l'altre dia vaig agafar unes ulleres que tenia de feia ni me'n recorde, de l'any de la picor, i resulta que veia molt millor de ben a prop que amb les progressives; i unes altres més recents, de quan vaig començar a rascar-me, que són perfectes per a una distància intermèdia, la de la tele, pose per cas. Total, a dia d'avui, vaig sempre en dos ulleres penjades del coll del meu polo de Lacoste -ehem, ehem, sí, com els pijos- i la tercera filla d'Helena Diòptries al cap, davant els ulls, on de tant en tant també els pijos es posen les ulleres. I ja que la cosa avui anava de tres en tres, doncs m'ha vingut al cap que també hi ha de bicis a tres distàncies. La Valenbisi, per a destins curts -molt curts, que és municipal- la mountanbike, o de roda grossa, per a les passejades per la meua benvolguda Horta Nord -destins intermedis i encreuats, coses de l'amor- i la roda fina per als horitzons llunyans i els destins solitaris. I ja acabat el meu primer calvari i enfilant l'Oronet a l'altura de Serra he tingut una revelació que val per tres: ¿I si els que defenen la Santíssima Trinitat tenen més raó que un sant? Perquè, qui puja com els àngels, com si volés, amb l'insuportable levitat dels esperits de roda fina, sinó el Sant Esperit? De fet, passat Gilet, tenim la pujada al convent de Sant Esperit. I qui, sinó el Jesús, va ser confós amb un jardiner? Tal i com li va passar a Maria Magdalena només passar el barranc i quedar envoltada dels camps de l'Horta. Heus ací, per tant, que no podia concloure altra cosa -i estava al final de la pujada a l'Oronet, que s'agarra d'allò més- que déu nostre senyor no podia ser sinó un municipal. I com què feia molta calor en arribar al cim de l'Oronet, he decidit que el Garbí podia esperar -¿pot esperar la mort?- com a mínim fins que li posen una estació de Valenbisi.

Levante news

Ja em direu si no és "p'apretar a córrer" i espolsar-se les espardenyes, però ben espolsades. Bé, "p'apretar a pedalar" i espolsar-se les sabatilles, i les rodes de la bicicleta. Resulta que el Valencia CF gairebé és més fora d'Europa que la Catalunya sobirana -Desastre Continental- i això sí que ha commogut i ha encès els ànims dels valencians. Ah!, què us pensàveu, que el Proust no sap de futbol? Ja em perdonareu, però un equip que és diu "Mar Cigne" (Swansea) no només té tots els meus respectes, sinó també les meues simpaties. I si a més a més, sóc granota per part de pare, doncs això, què voleu!. El que s'hagués alegrat el meu progenitor, ¡la mar serena!, the calm sea! Però clar, li done a la rodeta del ratolí i m'assabente que tenim una puta per President, no del València CF, no, no, de la Generalitat. Ei, amb tots els meus respectes per les putes, i que no ho dic jo, que ho ha dit ell, "a mí que me registren". És a dir, aquest príncep -de les marees, pel que es veu- no en té més arguments front a Madrid que el forat de "lo cul". Jo, la veritat, no li veig cap gràcia a la broma. És el de sempre. València és la platja natural de Madrid -Ritha, dixit- i pel que sembla alguna cosa més, "salvo alguna cosa" que no se m'acut. ¿Algú ho dubta o ho dubtava? Ei, Lerma, què em dius? ¿Estic equivocat, o l'encerte de ple, que la cosa no ve només d'ara, no?. No sé de què caram m'estranye. Continue amb la rodeta cap a baix. Al Grau de València, és a dir, a la meua pàtria natural, fa pudor a gas. Ningú no sap la raó. Els bombers van com a bojos buscant l'escapament. ¿Tindrem explosió fi de festa? ¿No la tindrem? I tanmateix, només donar un parell de voltetes de roda al ratolí m'hi donen la solució al problema: la Mariló. Sí, amics meus, la Mariló Montero -que no Montoro- i la seua llibertat d'expressió, són la causa de l'efecte pudor a gas als Camins del Grau. Perquè segons el seu "ex" -que diu que "la libertad de expresión la entienden algunos sólo si quien la practica dice lo que ellos quieren"-, segons el seu "ex", deia, tot i que ell mateix no se n'adona, és clar que el que a ella li passa és que confon l'opinió personal amb les flatulències -per no dir pets, que queda lleig en horari infantil- que poden arribar a l'estratosfera si parlen de ronyons amb ànima, però que es queden al Grau de València només com a pets -ja ho he dit, perdoneu- pudents i siderals si la cosa va del pobre Toro de la Vega de Tordesillas; lloc, el nom del qual voldria oblidar per sempre, ¿tu m'entens, oi, Miguelón -el Cervantes, vull dir? I com a guinda, el duo de moda: Sito & Francisco. Com canta la cosa! Aquesta parella deixarà en un no-res abúlic -què pot ser més abúlic que un no-res?- al duo dinàmic. El primer, que compra la biblioteca Estellés, i es desmarca, diuen... de què, de qui, de quins. Quo Vadis, Rus? ¿Ja no són uns gilipolles els que diuen "llavors" i "aleshores"? I el segon, que va de "no sé què va"… Bé, millor me calle. Beno, si algú demana per mi, sóc a la Rue de l'Absinthe, cantonada Le Coin de la Faucille, bevent garagardo amb els amics, i pedalant pels camins de Swann.

Evening News!! Evening News!! Última hora!! Última hora: cantó Cantó, cantó Cantó, cantó Cantóoooo!!!... Me'n vaig, me'n vaig; però ja, ja!!

La tristesa de Mona

Que la República Democràtica del Congo, Burundi, Eritrea o El Chad no estan massa prop de la cantonada del Palau de Buckingham tothom ho sap... (Sí, bé, llevat dels que tot ho saben sense mai no haver mirat -no dic llegit- un llibre. No? A relaxing cup… Bé, deixem-ho córrer.) I tanmateix, quan llegeixes determinades notícies alguna cosa sembla obrir la porta -no el llibre- a la paraula demagògia. Perquè jo sé que el que ara faré és pura i dura demagògia, però ho necessite. La demagògia és l'art d'afalagar la multitud i concedir-li atribucions excessives, diu l'IEC. A mi, la definició se'm queda curta. I lo de "atribucions excessives" no m'ho acabe de creure, la veritat. Jo afegiria, a més: "en benefici propi", d'una banda, matís que sí incorpora la RAE: "degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder". Mai no havia llegit millor definició de Canal 9 o Tele 5 o… (poseu la TV que us enamora). Però, d'altra banda, crec que la demagògia encara no està ben definida, ni a l'Iec ni a la Rae... digueu-me xulo. Doncs sí, sóc tan xulo com els texans ciclistes campions de set Tours que mai no han guanyat, i d'altres sorprenents guanyadors de tants saraus mediàtic-esportistes… (Torne a deixar-ho córrer?) La demagògia del segle XXI no afalaga necessariament la multitud, ni fa cap tipus de concessions, ans al contrari el que fa és imaginar i anomenar un objectiu, un projecte sense cap ni peus, que pot ser, paradoxalment, bicèfal o tricèfal, o més, i quant més mega, millor, i, això sí, de peremptòria necessitat pel país, territori, ciutat, poble, carrer o cantonada -doncs no sabem d'"eventos varios" a València- amb la seguretat de que no només mai s'assoliran els objectius, sinó que el negoci hi és, justament, a la mateixa impossibilitat de dur a termini el susdit projecte. Posem per cas el filet de vedella dels gossets "corgis" de la papisa -no oblidar que aquesta xiqueta de 87 anys, quasi com la meua sogra, que en té 86, i que mai no n'ha begut ginebra, of course, n'és l'ama del corral i del carrer de l'església anglicana- Elizabeth dos palitos. I és que aquest matí m'he trobat amb l'objectiu "Filet": Com està la meua xica?... (  )… Hola, hola. Què és, guapa, què és? Sí, bon dia guapetona?... (  )… Ui, què li passa a la meua peluseta?... (  )… I ara per què vas al racó de la rentadora?... (  )… Una de dos, o has fet alguna cosa ben dolenta -¿que t'has pixat on no deus?- o estàs molt enfadada en mi, i només déu sabrà el perquè… (  )… Bé, tu mateixa… Guau!... Vaja, ja ha parlat la princesa! "La princesa está triste… ¿Qué tendrá la princesa?"... Guau!... Què passa, què assenyales als diaris del pipí?... Guau!... Perdona, però els tens ben nous, secs i nets d'ahir a la nit… Guau!... Estigues queta amb la pota o trencaràs el periòdic… Guau! Guau!... Sí, la de la foto tampoc no em cau gens bé a mi, i què?... Guau! Guau! Guau!... Eixe qui és? Ah!, sí, el 007. I què diu? Ah!, collons. Què vols, filet de vedella?... (  )... Perdona, Mona, però tu menges millor que els refotuts "corgis" de la papisa, que de la Vera Paella la cosa no baixa, ja voldrien els "corgis" dels collons. Ah!, a més, tenen que esperar la salsa de la papisa, què et sembla, en lo que tu manes a casa? ¿Saps què deia el Cervantes?, que la millor salsa és la fam… (  )… Que no va per ahí la cosa? Què vols dir?... (  )… Està bé, està bé, demà tindràs filet de vedella, com els "corgis" de la mare que els va pa… Guau!... Com voldrà la senyoreta el filet?... (  )… Què el farem a la Tournedó Rossini -"a mi me van a decir cómo tengo que hacer el solomillo"- o millor a la Mignon? Què dius?... (  )… No res? Va, ho farem a la Mignon, que porta salsa aristocràtica i té un toc goethià… (  )… I ara, per què te'n vas? Què t'he fet jo? Per què em dónes el cul? Escolta, que t'estic parlant. Que no vols filet?... (  )… Què fas ara, estripar el diari perquè sí, perquè estàs enfadada? A veure, Mona, que tu ets una xica assenyada. ¿Què diu ací, que les tres candidatures del Madrid olímpic s'han embutxacat de 9.000 a 12.000 milions d'euros? That's incredible!! A quant està el quilo de filet?... Total, que en eixir al carrer, i només girar la cantonada m'he trobat a les portes del Palau de les Misèries.

La faldilla

D'ací

Ui, què fred que fa, eh, amor meu?... Tí… La mamà et posarà el jersei que tant t'agrada de color rosa i el guardapits de pana gruixudeta i ben calenteta, oi que sí?... Tí... Pa' que la meua xica no passe gens de fred de camí a l'escola. Què et sembla, reina meua? Muuua!… No fa joc… Què no fa joc? Si el rosa combina molt bé amb el blau cel, carinyo! Que estaràs la mar de guapa… ¿I la faldilla?... Com que faldilla? No, mira, avui toca escola, i has d'anar vestideta amb pantalonets de pana calenteta i el jersei rosa que tant t'agrada. Muuua!… No fa joc, ¿i la faldilla?… Però mai no vas amb faldilla a l'escola… Però avui fa fred… Sí, però en el guardapits i el jersei tindràs prou… ¿És mentida? ¿No fa fred?... No, sí, vull dir, és clar que fa fred, la mare no diu de mentides… Doncs posa'm la faldilla… Però és que la faldilla no fa falta, amor meu. Muuu… Al conte, la faldilla llarga de la princesa era pel fred i la neu… Com que llarga? Dóna'm el braç. Quin conte?... El d'anit. El de la princesa. La faldilla de princesa… Mira, saps què farem? En lloc del guardapits blau, la mare et posarà el pantalonet polar rosa. No diràs que no fa joc, oi? Tot un conjunt rosa. Què xulo, eh! Passa la cama. Ara el porte… I la faldilla… Mira, mitjonets rosa pa' la meua xica. Posa el peu. Molt bé. Ara els pantalonets polars. Ui!, què fred que fa, i què escalfadeta anirà la meua nena, eh? Muuua! Muuua! I ara el jersei rosa de l'avia. Fica el cap. Mare de déu, què guapa. No es pot anar més guapa. Muuuuuuua! Au!, dóna'm la mà, ara et pentinaré com més t'agrada, amb meleneta i serrellet… I faldilla… Que et pentine amb faldilla?... Tí, amb faldilla de princesa… Però la faldilla no es duu al cap. ¿Vols que la mamà et pose uns llacets rosa als cabells? Muuu... I faldilla… Però no tenim faldilla de princesa, que no ho saps?... Tí tinc! Tí tinc!… "¿Tí tinc, tí tinc?", això què és, el timbre de la bici?… No és la bici. Tinc faldilla de princesa!!… Però està guardada dalt de l'armari i farem tard a l'escola, em sents? Au, deixa estar ja la faldilleta. Vinga, la caçadoreta blava, i toquem el dos que ja és tard… I la faldilla de princesa!!… Altre dia et posaré la faldilla, val? Ara, anem amb presses, carinyo… Altre dia no farà fred… Sí, dona, i tant que farà fred. Tant o més que avui, princesa… ¿Sóc una princesa?... I tant, amor meu… ¿I la faldilla?…

Mata de jonc

Era una noia força elegant. Pura poesia visual. Havia nascut, però, en un dels pobles amb més deler ostentós del món. Aquells, sabeu, on tothom fa el possible per trencar la bonhomia estètica dels voltants a colps de rajola nouvinguda. Era una tendra tija de jonc al bell mig d'un camp de carabasses, la flor de les quals, però, doblegava els seus pètals de groc safrà davant els ulls egipcis d'aquesta colometa. I com tots els éssers tocats per la vertadera bellesa del que és subtil i profund alhora, la discreció i la contenció formaven part inexcusable de la seua essència existencial. La sensualitat del món descansava als seus dos llavis d'ambarina pruna melmelada, i les bessones galtes varen tindre l'encert de deixar-se conformar pels suaus pòmuls de la malenconia. Ah!, si tothom ho hagués pogut apreciar, potser no tindríem cap cosa que lamentar, és clar; potser no tindríem cap cosa que contar, és cert. Així és la vida, menyspreem els àngels per mirar de negar els somnis dels déus. A Charleville-Mézières mai no han sabut què fer amb el pobre Rimbaud, a banda de tirar-li terra al damunt, amb l'excusa del cementeri, i dedicar-li un parell d'horrorosos monuments. Des de ben petita sempre li van retreure la seua petitesa. Heus ací les coses del món, avergonyim el negre de ser negre i lloem la cabellera del lleó, com si qualsevol dels dos pogués evitar-ho: el ser negre o tindre de cabellera. El seu somriure mai no arribava a la riota. I la tristesa només deixava anar, de tant en tant, alguna llàgrima exquisida. Aquella moderació del seu cos era un precís reflex del seu esperit irreductible. L'elegància es manifestava en ella pel cúmul d'absències que era capaç d'assolir. Però els seus conciutadans no n'estaven per aquestes raons contradictòries que ans entenien com a evidents mancances personals, la seua consubstancial primesa, que com a senyals d'una naturalesa distinta que instintivament mirava d'equilibrar el pensament estabornit i adulterat d'aquella comunitat que l'envoltava. Inútil. Tot era tan inútil. Tal i com si al bell mig d'un aplec de mountain bikes de grosses rodes amb tacs de cautxú, potents frens de disc i amortidors hidràulics, deixàrem caure una prima bicicleta de pinyó fix amb un parell de sospirs per rodes, sense frens ni cap indici de suspensió, i esperant que, com a mínim, les primeres, amaguen la panxa per la foto. Sí, com és de traïdora... no, de perversa, la realitat. Primer va ser un sospir. Desprès, una vareta tendra d'absències. Al capdavall, una coloma. Va créixer. Va heretar el collar de la mare. Se'l va posar. Va mirar-se a l'espill, ignorant del que tal fet suposava per a les dones. ¿Quan trobaria la seua mata de jonc? No ho sabia. I potser mai no ho arribaria a saber. Mentre, però, en attendant ce jour, va fer-se aquell vestit groc amb els pètals safrà de les flors de la carabassa, aquell vestit que tant li agradava posar-se per gaudir el moviment de l'aire, i que ara oscil·lava, elegant, amb les ones del mar.

Potser, pot ser...

Potser no volia perdre'm els seus capvespres. Aquells, sabeu, de sol fugívol i ardent roig. Aquelles vesprades allargades fatigosament sobre sabors oxidats de cervesa freda i got banyat amb petits grans de sorra. Amb olor d'herba de platja trencada a la duna i sons no menys trencats dels amors d'estiu. Potser no volia que ningú no m'ho contés mai. La frescor del dematí i la pell cremada a l'Àngelus. La façana rosa, la melancolia i el desig tot fet una cosa dolça i trista, una cosa que només pot fregar la música i la incertesa d'un canvi de vent. Aquell moment en que te n'adones del verd grisenc fet a parts iguals d'horabaixa i fulla carnosa, la frescor que s'amaga al seu cor i el flaire greixós dels llavis besats i la pell impossible amb records de puresa. Cómo acorta el día, diu algú a la plaça. I a mi m'agrada que la plaça tranqui-la, la dels petits acomiadaments i els "fins demà" quede asseguda al bell mig del menjador de llum esbiaixada, mentre el fum del tabac ondula l'aire, i que la finestra oblide la seua dèria de frontera. Així, sobre la caiguda cendrosa del sol van ferint-me les particulars tristeses dels homes: els semàfors, els fanals, els fars… Tot anuncia la líquida foscor de la nit. Fa dies que les flors untuoses van curtes de perfum, la discreció s'imposa, sembla, perquè la natura s'avança a les nostres percepcions del pervindre, i el cel elèctric que retalla el clarobscur de les solituds té alguna cosa de ràbia continguda, de tot allò que deuríem haver somniat i mai no ens vàrem atrevir. Deu ser això, que en apropar-nos a les fronteres imaginades -totes les fronteres són malsons- creiem en l'inevitable ordre de les coses. I llavors, vaig posar damunt la taula el paper, i la ploma de l'avi. La tinta resseca havia esquinçat i endurit la goma del dipòsit. La taula m'arribava pel damunt dels colzes i l'estilogràfica de l'avi va morir en ell, ara me n'adone. Mullava, però, el seu plomí en aquella tinta verda de fulles i nit sobtada, i escrivia, com si d'un càstig escolar es tractés, sempre la mateixa frase: no puede ser, no puede ser… pedal amunt, pedal avall… no puede ser, no puede ser… I copiava la firma del pare fent-la meua. I els meus dits, massa units encara a la mà, omplien amb innocent expectativa les fulletes d'aquelles petites agendes que, amb noms de bancs, feia servir la meua tieta, la rica, com a regal pel meu aniversari. I continuava amb aquella lletania d'impossibles "pot ser" sense conèixer la raó del prec ni la paraula desamor, és a dir, aquella cosa que pensen que no fan els que no pensen amb els sentiments dels altres. Era setembre nou. Ni el vent ni la pluja, tampoc els núvols ni el sol, havien sentit parlar de tardor o estiu, d'hivern o primavera, de la frontera que pot ser vida o no-res, que pot ser capvespre o matinada. Ni la lluna sabia si era nova o vella, plena o minvant. Ni la terra s'ensumava tindre enemiga frontera amb la mar. I potser no volien que ningú no els ho contés mai. Tal i com la perplexitat dels nonats, que mai no varen creuar la primera frontera. Llavors, vaig nàixer. Potser no volia perdre'm el que pot ser capvespre o matinada alhora, herba i bes. Potser.

Mrs. Johansson

Mrs. Johansson! Mrs. Johansson! Ei! Hola! Ací! Ací! Sóc jo, Vicicle. He vingut pedalant pel mar Mediterrani i desprès per l'Adriàtic -tot i que sempre em fa un poc de nosa mahlerianomannina- només per veure-la. No voldrà que travesse l'Atlàntic, veritat?. Vostè no pot ser tan cruel, no? És clar que no. Sí, vaig agafar el pedaló i em vaig dir: "nano, carretera i manta, que és l'Scarlett" -si sabés com m'agrada la seua esse líquida, mare de déu- bé, més que carretera seria… osti, doncs no ho sé com li diuen als camins de la mar -perdona'm Antonio- que són com els de l'horta però amb força aigua -quanta aigua hi ha al mar, oi?- tal i com quan reguen per inundació els camps, quina barbaritat, i l'horta es converteix en una bassa d'agrimensor poeta: la mar, el mar... però vostè, -bé, tu- tu ja m'entens, oi que sí, Mrs. Johansson? Que no? Va, sí, no et faces la tonteta ara, que eres una coqueta, tu. Escolta, no m'ignores, fes-me el favor, què diran els meus coneguts si ni una parauleta podem arribar a creuar-nos? Mira, m'he portat l'oboè. Molt venecià, oi que sí, Mrs. Johansson? Scarlett, saps el que t'estic dient? Mira'm! Vols fer el favor de mirar-me! ¿Vols que et toque el Marcello? Perquè m'escopeixes, ara? Ei, que si l'oboè no t'agrada, jo ja l'estic guardant, amor meu. Sí, tens raó, potser té un timbre massa àcid, massa penetrant, tens raó; sí, sí, el que tu digues. Eixes ulleres que portes no seran de cristalls intel·ligents, oi? D'aquells que només deixen passar el que tu vols? ¿Potser no em veus? Què li has programat: Vicicle, Stop? Per què? Què t'he fet jo? Comprenc que tu estàs on jo mai no podré estar, però t'he portat una sèpia. Jo és que en sentir parlar de Venècia, perdona'm, però el primer que en ve al cap és la sèpia. Mira, t'he portat una cassoleta només per tu de sèpia a la veneciana. Què em dius? Que no suportes el julivert? No passa res, amor meu. Ara mateix li lleve tots els trossets d'un mil·límetre quadrat que estan per tot arreu. Què no faria jo per tu? Me sents? Encara no m'has mirat, Mrs. Johansson! Mrs. Johansson! Ei! Hola! Sóc ací! Li he portat una sèpia a la veneciana i un oboè. Per què em diu que sóc un degenerat? Si no vol tastar la sèpia, ni escoltar l'oboè, taste'm a mi. Pot fer-me en escalopes o a la garagardo, el que li vinga de gust. ¿M'entén? ¿Sap que li vull dir? Scarlett! Scarlett! Mrs. Johansson!