Les raons de Mona

Mona, la nostra gosseta, té dues maneres de protesta indignada. Una és contra l'okupació que habitualment, i sempre segons ella sense cap dret ni motiu, pateix la plaça de davant de casa. És a dir: Mona contra el món. "¿Com és possible? ¿Però què s'han cregut? Ahí no es pixa sense el meu permís!! I ara, què fa aquell, i aquella d'allà dalt? ¿A mí me va a decir madie cómo tengo que  ladrar?"... Sí, sí, Mona és de pensament caní bilingüe, com a mínim. D'això, surt al balcó, s'alça sobre les dues potes del darrere -li ve justetet, justetet, per albirar, per damunt la barana, la plaça- i comença a protestar, és a dir, comencen els lladrucs, les seues raons. "Ei, tu, la rossa, mira'm quan te parle. Tu, Angie, ¿què vols, ser respectada, en lo garrepa que ets, que ni als coloms li dónes el bon dia? Ja m'han dit que a la teua llengua por i respecte deu ser una mateixa cosa, no? O no enteneu el respecte sense un bon rerefons de por, aquell brasquer de mans suoses i clatell submís que tot bon desheretat porta al seu ADN, i que per si de cas, millor que no ho oblide. Como baje ahí, te vas a enterar; terrorista, más que terrorista?"... Així, en castellà, tal i com fa encara la guàrdia civil, gairebé a mitjans de la segona dècada del sègle XXI -equis, equis y mi palito, tanta obscenitat m'aclapara- i tal i com diu el meu quiosquer d'Amanecer plateado, que té tot el monyo blanc, i que fa més por que una tronà. "Ei, vosaltres, la parelleta, ja estaria bé la cosa, no?, ja estaria bé, que n'hi ha de nens per tot arreu. Quina obscenitat, per l'amor de déu!! Però fica't la mamella a la brusa, cochina!! Xe, mira, mira com trau el pit!! I tu, para de tocar, que ja estàs prou majoret per a segons quines coses, que ni és la gepa de la geperudeta, ni el picaportes del TSJCV"... I així, en una carrera desesperada, amunt avall pel balcó, li passa el capvespre ple a vessar d'indignació exògena. La segona, l'endògena, va dirigida des de dins: Mona contra nosaltres, i fins i tot, Mona contra Mona, i consisteix en pixar on li ve de gust, i on no toca, i ho sap; pixar a qualsevol lloc menys als diaris que a tal efecte són a la terrasseta de la rentadora. "Molt bé, els senyorets han tocat el dos, i servidora s'ha quedat més sola que la una. Sí, clar, teniu les vostres necessitats socials. Què ha estat? Soparet d'amics? Ah, no, que ha sigut a ca els tiets. Molt bé, doncs gràcies per avisar. I que no m'heu portat perquè, quin rotllo, que si el transportí, que si total per un ratet de res, que si… No, no, si ho comprenc perfectament. I tant. No patiu" Piiiiiiiiiiissssss. "Ah!, que avui sí que són els amics. Mira que bé. No, clar, al restaurant no podem anar les persones sensates. Molt bé. Cap problema." Piiiiiiiissssssss. "Quin avorriment. No sé què em passa. ¿Que les dones tenim aquestes coses? Però és que no em puc estar de no sé què caram de cosa és. I perseguir-me la cua m'avorreix d'allò més" Piiiiiiissssss. Són les raons de Mona, que tantes desraons suporta. I mai no ho havia pensat, però una de les coses més plaents que conec és pixar al bell mig de la muntanya, desprès de fer la pujada ciclista. O ben bé, ja de baixada. Fins i tot tinc el meu lloc especial. Baixes des de Gàtova. Deixes Marines vell, i ja prop d'Olocau hi ha un pontet sobre un petit barranc. És el meu lloc. Perquè la barana del pont dóna a la continuació del barranc, i la vista és ampla i preciosa, tal i com una plaça plena de pins i d'aromes rutilants. Sí, ja sé que això és mear fuera de tiesto, i que més que indignació, és una marca de territori, però acabo d'adonar-me que tota bona protesta indignada deuria tindre una plaça i una bona pixarrada.