Potser, pot ser...

Potser no volia perdre'm els seus capvespres. Aquells, sabeu, de sol fugívol i ardent roig. Aquelles vesprades allargades fatigosament sobre sabors oxidats de cervesa freda i got banyat amb petits grans de sorra. Amb olor d'herba de platja trencada a la duna i sons no menys trencats dels amors d'estiu. Potser no volia que ningú no m'ho contés mai. La frescor del dematí i la pell cremada a l'Àngelus. La façana rosa, la melancolia i el desig tot fet una cosa dolça i trista, una cosa que només pot fregar la música i la incertesa d'un canvi de vent. Aquell moment en que te n'adones del verd grisenc fet a parts iguals d'horabaixa i fulla carnosa, la frescor que s'amaga al seu cor i el flaire greixós dels llavis besats i la pell impossible amb records de puresa. Cómo acorta el día, diu algú a la plaça. I a mi m'agrada que la plaça tranqui-la, la dels petits acomiadaments i els "fins demà" quede asseguda al bell mig del menjador de llum esbiaixada, mentre el fum del tabac ondula l'aire, i que la finestra oblide la seua dèria de frontera. Així, sobre la caiguda cendrosa del sol van ferint-me les particulars tristeses dels homes: els semàfors, els fanals, els fars… Tot anuncia la líquida foscor de la nit. Fa dies que les flors untuoses van curtes de perfum, la discreció s'imposa, sembla, perquè la natura s'avança a les nostres percepcions del pervindre, i el cel elèctric que retalla el clarobscur de les solituds té alguna cosa de ràbia continguda, de tot allò que deuríem haver somniat i mai no ens vàrem atrevir. Deu ser això, que en apropar-nos a les fronteres imaginades -totes les fronteres són malsons- creiem en l'inevitable ordre de les coses. I llavors, vaig posar damunt la taula el paper, i la ploma de l'avi. La tinta resseca havia esquinçat i endurit la goma del dipòsit. La taula m'arribava pel damunt dels colzes i l'estilogràfica de l'avi va morir en ell, ara me n'adone. Mullava, però, el seu plomí en aquella tinta verda de fulles i nit sobtada, i escrivia, com si d'un càstig escolar es tractés, sempre la mateixa frase: no puede ser, no puede ser… pedal amunt, pedal avall… no puede ser, no puede ser… I copiava la firma del pare fent-la meua. I els meus dits, massa units encara a la mà, omplien amb innocent expectativa les fulletes d'aquelles petites agendes que, amb noms de bancs, feia servir la meua tieta, la rica, com a regal pel meu aniversari. I continuava amb aquella lletania d'impossibles "pot ser" sense conèixer la raó del prec ni la paraula desamor, és a dir, aquella cosa que pensen que no fan els que no pensen amb els sentiments dels altres. Era setembre nou. Ni el vent ni la pluja, tampoc els núvols ni el sol, havien sentit parlar de tardor o estiu, d'hivern o primavera, de la frontera que pot ser vida o no-res, que pot ser capvespre o matinada. Ni la lluna sabia si era nova o vella, plena o minvant. Ni la terra s'ensumava tindre enemiga frontera amb la mar. I potser no volien que ningú no els ho contés mai. Tal i com la perplexitat dels nonats, que mai no varen creuar la primera frontera. Llavors, vaig nàixer. Potser no volia perdre'm el que pot ser capvespre o matinada alhora, herba i bes. Potser.