dijous, 26 de maig del 2016

El senyor dels caquis

L'elegància de la mòmia. 
No sé si porta d'anells, però de mosques segur que li rondinen.

Els Bancs ho estan passant molt mal; ben fotut, mal, mal, mal. Pobrets... Dios te salve, María, llena eres… La Casa d'Alba que diu que no té de líquid; bé, calés, liquiditat. I ens ho corrobora la Carmen Lomana, dolguda perquè els seus pobres amics no en tenen ni per anar al Mercadona… de gracia. El señor es contigo… I per acabar el desgavell dels pobres rics, que la Tita posa els punts sobre les is fent-nos cinc cèntims sobre la dificultat de ser-ne ric, no d'arribar a ser ric, no, sinó la gran responsabilitat i dificultat que en té la cosa, la riquesa… Bendita tú seas entre todas las mujeres y… Bé, si el senyor dels cels és en ella, per què no li demanem consell?... Doncs això. I comence pel més antic, el de les mosques… bendito sea… Els rics també ploren, li dic com a presentació i improvisat resum de la situació… És que els diners no fan la felicitat… D'acord en que ser pobre és molt més fàcil com a contingència intrínseca exògena, tot i que no tant com a ascògena, però… Però què, esporangi unicel·lular dels ascomicets desprès de la meiosi?... No res, no res. Jo, que passava per ací, sap? Ja m'entén... el fruto de... El dels anells, d'entrada, sembla més assequible. Bon dia, que li deia al de les mosques que els rics… Però tu per qui m'has pres?… ¿Vostè no és el de l'anell únic?... Però tu per qui m'has pres?… Es repeteix, clar, com que és circular. Ací tampoc no traurem l'aigua clara… tu vientre... Vaig a pel dels caquis… JesúsNo, Juan… Com que Juan?... Que me llamo Juan, y de Jesús no quiero ni oír hablar… Que no creu en Déu?... Dios no existe… Com?... Al menos como variedad de caqui. Está el sharoni, el persimon, los astringentes como el hachiya y el eureka -nunca comprendí la razón del nombre, la verdad- y los no astringentes como el fuyu o el sharon antes citado… Però no em negarà que tots són Diospyros?... Pero eso es un genérico. Además, yo no soy Juan, yo soy su hermano… Com que germà?... Hermano del señor… ¿Religiós?... Déjeme decirle una cosa. Si alguien puede volver a salvar a este país, y no sólo a la Virgen María, del caos al que lo precipita la extrema izquierda, son los señores de caqui… Doncs, com deia en Tati, el caqui és una planta que cal cuidar amb mirament perquè no done els seus fruits… Entonces, qué haré yo sin mis caquis?... Sí que en té de raó na Tita -no pas confondre amb en Tati- quan parla de la greu responsabilitat i dificultat de ser ric. Senyor germà del senyor dels caquis, alguna cosa tindran arreplegadeta, no?... Qué me dice, usted no sabe lo que cuesta ser rico. Mire los Alba, la Lomana, la Tita… Ja que vostè en parla de mòmies, què em diu d'aquelles princeses caducades que pel que es veu no tenen altra aspiració que conèixer la seua pròpia mòmia en vida?… ¿La Preysler?... Vostè ho ha dit, i sembla que el seu home ho vol deixar per escrit: Crónica de una momia anunciadaPues sí, ya ve, los ricos también lloramos. Tenemos la sensibilidad del caqui... Diospyros te salve, Isabel, vacía eres de…


Caquis sense data de caducitat

dimarts, 17 de maig del 2016

Repulsió


A la cuina, la pudor del conill era ja insuportable. Ningú no recordava el moment al qual li havien tallat el cap amb la navalla d'afaitar. Tampoc no tenia ja cap importància. Quina repercussió pot tindre tallar-li el cap a un cadàver? Però vet aquí que el cadàver insistia: "no vull marxar com si fos un gos: humiliat, penedit, amb la cua entre les cames. Sóc un líder, i ho tornaria a ser només proposar-m'ho. Qui pot dubtar-ho?" Però la pestilència del conill persistia. Potser molt més que la insistència del cadàver. Perquè el cadàver com què no sabia res d'aquelles cuencas vacías on la llibertat pondrá dos piedras de futura mirada, s'obcecava en mantenir els ulls morts de la mentida, tous i perduts, irats, uns globus oculars pastosos, plens a rebentar dels aquosos humors d'una supèrbia que marinava la seua llengua preparant-la per l'aleteig cínic, indecent i poregós de la seua grandiloqüència. Perquè tot i que el cap feia temps que duia una vida al marge del cos, la gola encara mantenia la connexió glandular entre ells dos. La por. En conseqüència, el cap tallat encara parlava, i ho feia amb la por insomne dels posseïts pels dimonis -o els àngels, segons qui se'ls mire- verinosos dels éssers més innobles entre tots aquells que va parir el menyspreu per la vida dels que no són dels seus. Així, clar i fetal. Tan fetal com una xifra que comença per 4 i termina per 3, i el complement d'altra que mai no va pensar que un 4 i 7 sumats als anteriors donarien 0 com a índex final dels capítols d'aquesta història particular de la infàmia. L'índex d'un llibre perdut que el cap del conill mai no va voler llegir, i que tampoc mai no va saber què va passar amb els vestits a mida de H&M. D'això, que el conill pudent segueix a la cuina. Moscardes el fan objecte del seu desig. Volen inocular-li les seues larves i ous -l'ou de la serp- al bell mig de la carn pútrida. ¿Serà la carn malsana del conill guillotinat el festí carronyer de la hiena profilàctica o serà l'escopinada jesuítica dels homes de bé? Les escletxes sorolloses dels assassinats ressonen a l'estança de la memòria. Les petges del delit per tot arreu campen. El timbre de la porta, no el de la bici, és l'etern retorn. I el cap del conill busca amb deler el fotut canelobre que done llum al malson de l'insomni etern dels morts de Jesús. Hipòcrita de confessionari ben ensinistrat, duu als llavis l'odi sardònic de la culpa no confessa i la insistència pudent dels cadàvers.

dijous, 12 de maig del 2016

Els ous del rei

Puntillitas de reglamento

Sempre que em faig un parell d'ous -sí, un parell; ei, com les rodes de la bici, que sou uns malpensats- d'ous ferrats per sopar, me'n recorde del rei d'Espanya, l'abdicat, el campechano. Què hi farem! Que són reials els ous?... No, no crec. Perquè de gallines reials mai no he sentit parlar. Tot i que de regines més p… que les gallines, sí. Que són campechanos els ous?... Ara que ho pense, potser sí. Perquè els ous són d'essència campechana, no? Perquè quina cosa és més franca, més planera, que els ous. I no parle d'ous de gallina campera, precisament, no. Perquè aquests són fàcils d'acontentar, no?... Bé, no ens emboliquem. Són coses de la memòria. Associacions potser il·lícites, però associacions. ¿Involuntàries?... Els que han llegit Proust saben què poca cosa tenen a dir la legalitat i la voluntat sobre els records. És a dir, de què parlem, dels ous del rei, o del rei dels ous? Que mai no sabrem quina cosa és legal o voluntària o la conseqüència d'un ou, perdó, volia dir d'un record. Caram, avui estic… no sé. No sé com dir-ho. El mateix em passa amb la coca de llanda. Sempre que en faig -i en faig una cada setmana- em recorde de la dona d'un amic. Què passa, que era una llanda la xica?... Què va, tot el contrari. Però com que la vaig afegir com a un ingredient més de la coca, doncs res a fer; és posar la llet i l'oli sobre els ous i el sucre, remenar, i mentre deixe el mesurador a la pica sempre tinc un pensament per a ella. Ah, què coses que té la memòria. I és que al campechano, diuen, li agradaven els ous ferrats amb puntillita. Ah, sí, quin gourmet de la campechanía va resultar-nos el borbó, no? Perquè no sé ben bé on és que vaig llegir que anava a un restaurant de Madrid -el rei, no l'ou ni la puntilla- de postín, que li feien els ous -els ferrats- amb puntillita de reglamento. Deu ser conseqüència de la il·lustració aquesta aspiració rococó, ho dic per l'estètica del reglament, clar, no per la proximitat de la guillotina. I jo que em vaig assabentar de la relació inextricable que tenien els ous, les randes i els reis, sense esperar-m'ho, com l'ou de pasqua que t'esclafen al bell mig del front els que t'estimen. Ah, quines coses que tenen els reis; bé, els ous. Per cert, els panamà, duen puntilla?... Ho deixe damunt la taula per si de cas. Ah!, m'oblidava, que el seu fill, el príncep regnant, de pas per Toledo va estalviar-se els ous i la puntilla, que arrieros somos y en el camino nos encontraremos, és a dir, no els volia ni damunt la taula, per si de cas, que la Leti odia les randes.


No sé vosaltres, però a mi el Campechano
m'ha recordat el Voy volando de la Carol Burnett