Els ous del rei

Puntillitas de reglamento

Sempre que em faig un parell d'ous -sí, un parell; ei, com les rodes de la bici, que sou uns malpensats- d'ous ferrats per sopar, me'n recorde del rei d'Espanya, l'abdicat, el campechano. Què hi farem! Que són reials els ous?... No, no crec. Perquè de gallines reials mai no he sentit parlar. Tot i que de regines més p… que les gallines, sí. Que són campechanos els ous?... Ara que ho pense, potser sí. Perquè els ous són d'essència campechana, no? Perquè quina cosa és més franca, més planera, que els ous. I no parle d'ous de gallina campera, precisament, no. Perquè aquests són fàcils d'acontentar, no?... Bé, no ens emboliquem. Són coses de la memòria. Associacions potser il·lícites, però associacions. ¿Involuntàries?... Els que han llegit Proust saben què poca cosa tenen a dir la legalitat i la voluntat sobre els records. És a dir, de què parlem, dels ous del rei, o del rei dels ous? Que mai no sabrem quina cosa és legal o voluntària o la conseqüència d'un ou, perdó, volia dir d'un record. Caram, avui estic… no sé. No sé com dir-ho. El mateix em passa amb la coca de llanda. Sempre que en faig -i en faig una cada setmana- em recorde de la dona d'un amic. Què passa, que era una llanda la xica?... Què va, tot el contrari. Però com que la vaig afegir com a un ingredient més de la coca, doncs res a fer; és posar la llet i l'oli sobre els ous i el sucre, remenar, i mentre deixe el mesurador a la pica sempre tinc un pensament per a ella. Ah, què coses que té la memòria. I és que al campechano, diuen, li agradaven els ous ferrats amb puntillita. Ah, sí, quin gourmet de la campechanía va resultar-nos el borbó, no? Perquè no sé ben bé on és que vaig llegir que anava a un restaurant de Madrid -el rei, no l'ou ni la puntilla- de postín, que li feien els ous -els ferrats- amb puntillita de reglamento. Deu ser conseqüència de la il·lustració aquesta aspiració rococó, ho dic per l'estètica del reglament, clar, no per la proximitat de la guillotina. I jo que em vaig assabentar de la relació inextricable que tenien els ous, les randes i els reis, sense esperar-m'ho, com l'ou de pasqua que t'esclafen al bell mig del front els que t'estimen. Ah, quines coses que tenen els reis; bé, els ous. Per cert, els panamà, duen puntilla?... Ho deixe damunt la taula per si de cas. Ah!, m'oblidava, que el seu fill, el príncep regnant, de pas per Toledo va estalviar-se els ous i la puntilla, que arrieros somos y en el camino nos encontraremos, és a dir, no els volia ni damunt la taula, per si de cas, que la Leti odia les randes.

No sé vosaltres, però a mi el Campechano
m'ha recordat el Voy volando de la Carol Burnett