Vers la flamme

Potser que tothom acaba creient que el seu temps, el que els ha tocat viure, és el més estúpid amb diferència de tots els temps de la nostra aventura humana. Jo n'estic més que convençut que el meu ho és, que n'és força d'estúpid. Només pensar-ne el que m'ha tocat sentir, veure i callar al llarg de tantes pedalades, m'ho confirma. Ahir mateix -per no cansar la memòria ni el lector ni la memòria del lector, perquè l'únic lector de memòria que conec és la música. Ahir al migdia, deia, deixe la Valenbisi a l'estació. I només xafar terra, que m'arriba a l'oïda la frase que m'acaba d'ennuvolar el que queda del dia -The Remains of the Day- ja de per sí prou gris. Que és això que dius, en què moment vàrem deixar de nomenar les coses pel seu nom? Que és el mateix d'aquella estranya circumstància per la qual els mediocres citen de memòria tots aquells arguments esplèndids que no entenen. A mí ya me han hecho el estudio de igualdad, el estudio de igualdad del aula integrada, claro. Clar, clar. De segur que podrem aclarir-nos. I al capdavall, la raó mai no dita, o sí: la pròpia història de les paraules. Imagineu-se. El que en diuen connotacions. Més o menys el que les pobres paraules han hagut d'arrossegar des que varen nàixer fins que algun mediocre -perquè al fons del fons del rerefons només trobareu mediocritat- sense memòria va decidir que millor deixar-les al racó més fosc del diccionari o de la caverna, que pel cas és el mateix. I a la tal cosa -arraconar mots desprestigiats al racó fosc de l'estança- li diuen correcció política, renovació o fins i tot innovació. O si no, I+D, ei, i maten dos pardals d'un sol tir, o tres: I+D+I. Perquè les paraules de cicatrius en tenen, i tant que en tenen. I el que al seu ullal primigeni no era sinó l'expressió precisa d'una emoció, passat el temps acumula l'aigua corrompuda d'una aventura compartida amb efluvis de realitat i ombres. Que potser que no vegem sinó ombres. La caverna. I mireu que ningú mai no ens va aclarir que l'ombra és més poderosa quant més allunyada és l'estupidesa de nosaltres i més a prop de la flama. Sí, l'estupidesa busca embogida el caliu de la flama. Vers la flamme, que la música ja ens va advertir. Tant de bo acabe per cremar-s'hi. Tot i que sembla very difficult.