Y también dos discos duros

Gràcies a David Torres per la idea

B.: ¡Mariano! ¡Mariano! ¡Mariano!
M.: Diga, señor…
B.: Oye, esclavo.
M.: Diga
B.: ¿Qué tienes para borrar?
M.: Todo lo que usted quiera, señor… Puede usted borrar: con goma dura, goma blanda, goma nata, goma bicolor, goma tricolor, típex en botella, típex en lápiz, típex en cinta, unos hilillos de Prestige, un "salvo alguna cosa", el "ya tal", la pantalla de plasma…
B.: Está bien, le sacaremos los colores al poder judicial, mientras pedaleamos unos cuentos maletines hacia Suiza… Trae uno de cada clase. Y… dos cd's tostados, dos revueltos, dos pasados por delete y dos en plumas dirigidas.
F. (desde dentro): Y también dos discos duros.
B.: Y también dos discos duros.
A. (con la bocina): Mooooooooooooc.
B.: En lugar de dos, pon tres. Y cuadernos: uno con cuentas, uno con pocas cuentas, uno con más cuentas y otro vacío.
F. (desde dentro): Y también dos discos duros.
B.: Y también dos discos duros.
A. (con la bocina): Moooooooooooooc.
B.: En lugar de dos, pon tres. Y ocho SMS de inocente-inocente.
F. (desde dentro): Y también dos discos duros.
B.: Y también dos discos duros.
A. (con la bocina): Mooooooooooc.
B.: En lugar de dos, pon tres.
A. (con la bocina): Moc.
B.: Uno de ellos de Mac. Eeeh, ¿tienes "despidos que ni borracho"?
M.: Sí, señor…
B.: Pues ponga a cada uno una indemnización en diferido.
F. (desde dentro): Y también dos discos duros.
B.: Y también dos discos duros.
A. (con la bocina): Moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc, moc. Moooooooooc.
B.: No sé si hay registro policial o si tienes que traer media docena más… Y date prisa porque cuanto más ligero borres, más pronto se terminará el lío de ahí dentro.
M.: Sí, señor.
B.: ¿Se admiten sobresueldos a bordo?
M.: ¿Oh; sí, señor!
B.: ¿Tienes ahí discos duros?.
M.: Sí, señor.
B.: ¡Pues bórralos porque quizás te los pidan luego!

Terra de Farallons

(Majordom de Palau, príncep Albert, Sir James of Creektether Youthenails  i The coach, per ordre d'intervenció) Senyor, Sir James of Creektether Youthenails vos demana audiència… Qué es lo que quiere?... Parlar-vos-en... De qué?... D'un Big project -són les seues paraules… Dile que los tiempos, the old times, de los grandes eventos ya pasaron y no volverán… Excel·lència, ve recomanat… Por quién?... Per Na Ritha i En Sito…  Qué te ha dicho del proyecto?... No res. Bé, sí, que no només reduirà el vostre dèficit descomunal, sinó que, a més a més, acabarà per sempre mai amb el vostre insuportable deute, els impagaments, etc; és a dir, acabarà en la vostra ruïna… Qué quieres decir, que acabará con vuestra ruina o que acabaremos en la ruina?... Caram, doncs no sabria què dir-li... Bueno, por escuchar nada perdemos. Que pase… (Entra Sir James amb ulleres de sol, tal i com si fos un fugitiu de la justícia que vol passar d'incògnit, el color rossa dels seues cabells, a més, fa que s'assemble al mut dels germans Marx; va acompanyat de The coach, que, pel que sembla, li fa de traductor. Ix el majordom) Good morning, Prince… Diu que bon dia, príncep… Entrenador, hasta ahí llego. Qué se le ofrece, good man?... Diu que el seu projecte posarà a València en el mapa de lo món… Eso me suena, y no muy bien. ¿Y?… Que ja que les three towers ghosts, no han arribat a bon port, i per les quals només va embutxacar-se 15 milions d'euros, que podríem aprofitar el solar… Hazle saber que yo no soy el Paco's, que tengo el título de Arquitecto técnico, y que tengo un nivel… Que entre col·legues, diu, és molt millor, i més fàcil, si més no, d'arribar a entendre's, i que pel nivell no es preocupe que això és cosa dels paletes… Va, dejémonos de formalidades, que dispare... ("Mare de déu, mare de déu", diu The coach per a sí mateix en escoltar a cau d'orella la proposició de Sir James) Que diu, ehem, que diu que en lloc de les tres torres fantasmes de 15 milions de no res, que què li sembla si fem una reproducció a escala natural del Penyal de la discòrdia, el de Gibraltar, és a dir, de The rock, Gib, com se'l coneix al món civilitzat… ¿El Peñón de Gibraltar?... Sí, que a la fi seria nostre, i a més valencià, i una atracció mundial. Que si Egipte va ser Terra de Faraons, València serà recordada com a Terra de Farallons, que ací tindríem dos dels millors, el d'Ifach i el de Gibraltar, ahí es na' -són les seues paraules… Pero el Peñón está rodeado de mar… Que no es preocupe, que en lo mal que desaigüen els seus edificis -faça memòria, sa excel·lència, del Palau de les Arts- en quatre xàfecs de gota freda ja el té ben empantanat, com si fos al mar… Pero, ¿y los materiales? Un peñón artificial son muchas toneladas de tierra, piedras… Que ho té tot ben calculat. N'hi han dues opcions. O bé tirem mà de la indústria local, i se li encarrega a un artista faller la seua reproducció, i la fem de cartró, com les falles, o ben bé ens aprofitem del que d'ací a no res serà més abundant que la sorra del desert d'Egipte, les runes dels enderrocs de l'Àgora, Palau de les Arts i Ciutat de les Ciències o el Pont de l'Albereda, ja que la seua data de caducitat està al tocar, tal i com ja ha passat a Venècia i Holanda… Cómo que caducan?... Sí, que què si no és la corfa arrugada del nostre particular Opera House, diu, sinó un senyal de caducitat… Madre de dios, madre de dios… Ja li ho deia jo, príncep… Así que The Rock. Y el roll?... Que ho té tot previst. Que li faria una pujada com la de L'Aup d'Uès amb 21 revoltes, i que seria cita obligada a la Vuelta ciclista com a final d'etapa reina… ¿Y en cada curva qué ponemos, un mono?... Diu que no, que de micos ni parlar-ne, que acaben per embrutar-ho tot, que un ninot de cadascú dels imputats dels nostres cortesans com a escarment… Caramba, qué honor! ¿Y cuánto nos costará la broma, sir James?... Diu que poca cosa, que farà servir el projecte de les Three towers que com és molt ghost serveix igual, i que en 8 milions per a les fotocòpies ja en té prou. I desprès diu que no es preocupe, que a banda del que ens demane l'artista faller o el que coste el desballestament del període Cacalatravensis, que ell ja ho triplicarà o quintuplicarà amb molta cura i destresa, sense IVA ni factures, of course… ¿Y a su Queen qué le parece este proyecto?... Diu que a ell "igual se le tiene" que com què és de Benimamet. Osti, ara m'ha emocionat i tot, príncep… Y a mí…

Punt impropi

Puc entendre la dissolució de l'espai. L'art de reduir-ne les seues tres dimensions a dos i enganyar, així, l'ull, la mirada; heus ací la pintura, el dibuix, la necessitat de moure la mà sobre les superfícies verges del món deixant anar la nostra petjada, la nostra màcula. Fins i tot l'escriptura puc pensar-la com el millor dibuix que hem conegut de les tres dimensions de la por: la vida, l'amor i la mort. I acceptaria de bon grau, si més no, la seua reducció bidimensional, només vida i amor, confirmant el que tots sabem: de la mort tan sols veiem les aparences, la seua no realitat, la no vida, una negació al nostre espai de vida. El desprès de la mort, però, és matèria sense espai ni temps, només literatura, oral o escrita, ritus o religió: la maldestre grafia de les quimeres a tres veus. Puc admetre, per tant, que observat pel seu cantó estret, fi, el full de l'espai bidimensional on rutllen la vida i l'amor, l'existència, no existeix. I tanmateix, vivim i amem, i patim, perquè només som que titelles de la nostra por bidimensional, tot i que alguns també sabem mortificar-se -valga la redundància- amb la tercera dimensió de la nostra particular bogeria: la mort, i el que esperem o no d'ella. ¿On són les fissures, sempre m'he preguntat; on, les escletxes que aquests canvis dimensionals -2 per 3- necessàriament deuen de produir, i que només dues coses ho evidencien sense dubtes, la música i el pedaleig? Perquè igual que un coup de dés jamais n'abolira le hasard, una sola dimensió -el temps- mai no abolirà la música. Però aquesta, tal i com també ho fa el pedaleig solitari i obstinadament disciplinat d'un sol ciclista, sí que dissol el temps. I mai no ho he pogut comprendre. Perquè la música -i no la mera ordenació de sons a l'espai d'una partitura, que no a tot podem dir-li música- té la gloriosa condició d'una infinitud amb compassos d'espera, o, si voleu, d'una eternitat amb darrer compàs. I aquesta profunda contradicció, només entesa com a tal per la nostra raó bidimensional -causa i efecte- n'és l'esplendor esponerós de les realitats paral·leles entre les quals només podem fer dues coses: caminar a tomballons o pedalejar amb l'elegància i circumspecció del punt impropi de la música i la roda fina, aquell lloc on dues línies paral·leles acaben per trobar-se a l'infinit. Potser és un engany. Potser només és el meu engany. Però ja tots sabem que, igual que la mort ens espera en altra dimensió, el que tots esperem de nosaltres mateixos supera infinitament les nostres dimensions. Millor no mortificar-se.

El refresquet

La primera nevera familiar (sic) de la que tinc memòria era de gel, de barres de gel. Aquestes, les compràvem a la fàbrica que hi havia a la cantonada del nostre carrer amb l'Avinguda. Era una parcel·la molt gran, tant, si no més, que el Canódromo Avenida que acabarien construint a l'altra banda del carrer, -a la foto de dalt ho podeu comprovar: a la dreta el Canódromo Avenida, que també feia cantonada amb l'Avinguda, i a l'esquerra els jardins i la fàbrica que era al seu darrere-. Per tant, hi eren la fàbrica, que donava tota al meu carrer, la residència de l'amo -o del gerent, que mai no ho he sabut aclarir- i el jardí d'aquesta residència-palauet que donava a l'Avinguda i al meu carrer, i que tenia una tanca de ferro en forma de llances i unes plantes que déu sabrà d'on varen vindre donada la seua exuberància i exotisme. Ja vegeu que l'extensió del jardí era considerable. I també la seua frondositat, tanta, que a la fotografia aèria arriba a amagar la teulada del palauet. La porta de la fàbrica era tan a prop de casa, -menys mal, que les barres pesaven un quintal- que els xiquets ens passàvem bones estones mirant com eixien aquelles barres de gel lliscant per les guies de fusta com si foren les tecles blanques d'un piano d'estiu amb aroma d'amoníac i sons profunds de tambors de guerra. A l'hivern, el meu pare ens feia riure dient-nos que els de la fàbrica de gel ens feien passar les barres per sota de casa nostra, i que per això passàvem aquell fred humit i penetrant que mai no oblidaré. Les barres les portàvem partides per la meitat dins d'un poal qualsevol, i les posàvem a la part alta de l'interior de la nevera, a un espai o departament que podríem anomenar els orígens o ancestres del congelador, és a dir, el paleocongelador. El frigorífic, per dir-ne alguna cosa, no tenia més d'un metre i deu cm d'alçada, pose per cas, i uns cinquanta cm d'amplària. Era blanc, amb un tancament mecànic més delicat que la delicada de Gandia, i una meravellosa aixeta en forma de colze enganxada a la seua banda esquerra i que en abaixar-la deixava anar l'aigua gelada que produïa la liquació del gel. Enganxar i desenganxar aquella aixeta era una de les activitats preferides a la que es dedicàvem sistemàticament, i amb la mateixa intensitat o deler, la meua germana i jo, amb els més que previsibles i sistemàtics "ya está bien, que cogeréis anginas" de la mare, sempre tan positiva. I és que a casa meua no hi havien begudes fresques a l'estiu. L'aigua corrent, no cal dir, eixia a la temperatura ambient, o més, ja que la canonada era exterior i corria al llarg de la façana est dels patis interiors. Per tant, si volies beguda ben fresca, doncs l'aixeta de la nevera. Perquè no sembla que al dintre del frigorífic pogués entrar una ampolla de gasosa, posem per cas. Per tant, d'aigua fresca avorrida hi havia a la botija del corralet, on igualment dormia les seues infinites hores la fresquera que d'habitud tenia l'embotit, el polp sec i aquelles coses que necessitaven estar al pairo i ben lluny de les formigues; i de gelada divertida, d'aigua, vull dir, a l'aixeta de la nevera. Però "lo más de lo más" era el refresquet. Agafaves un got d'aigua divertida, exprimies el suc del fet sorprenent que sempre és mitja llimona (o una), li afegies el toc hedonista del sucre i acabaves amb la poesia visual i esponerosa d'una culleradeta de bicarbonat de sodi que li donava una textura pastosa i gasosa alhora amb bromera ben substanciosa i bigotuda, només acabar el seu sempre amenaçador i rialler esclat galàctic. Era el súmmum. Beguda que ens rehidratava a les mil meravelles, tot i la nostra ignorància dels electròlits i la poesia visual, evidentment. I si aquesta garagardoelektrolitoa que acaben d'inventar els aussies és tan profitosa com ens en diuen, no tindrem més remei que comprar un formós bidontijo, a ser possible d'un litre, o dos de mig litre, i canviar l'avorrida aigua calenta d'avui, per la garagardoelektrolitoa divertida de demà, tot siga per la nostra correcta hidratació, no cal dir. El que no sé és si sabrem trobar el camí de tornada cap a casa, i potser el d'anada tampoc. Tanta de poesia visual és el que té, que vas rimant a tort i a dret i acabes sense saber en quin lloc de la galàxia electrolítica pedaleges o pixes, depenent el teu grau d'hidratació, és clar..

Va, total...

Buf, què calor fa! Diumenge d'agost, pedal xafogós… Ya empezamos. Al rico ripio… Pues tu no et quedes curt. 8h del matí, avinguda tarongers, 27º i molta xafogor, basca a manta… Y van dos... Va, ¿on anem?... No sé, por la costa, siempre hará menos calor… Bé. ¿A Petrés?... A Petrés, va, total… Què vols dir?... Que de todas formas pasaremos calor… I tant. Va, a Petrés, total… Pues eso, para lo que nos pagan… El cas és que… Qué?... Que estaran de bous. I embruten la plaça de sorra i l'aire de patiment. No m'agrada… Y a mí tampoco… Doncs anem a Petrés, però passem de llarg. Eixim per la banda de dalt, pel poliesportiu, fugim de la plaça i anem a buscar Albalat dels Tarongers, mira, com l'avinguda; va, total… Va… Què anem, pel camí de Llíria, direcció Gilet, o millor cap a Sagunt i per la bassa?… Dirección Gilet… ¿I ens estalviem la pujà del Clot, eh?... No, por la balsa. Va, total… Doncs pel Clot del Moro. El que jo no sé on és el clot, perquè el pujol és tot el contrari. Però bé, va, total… (1 hora llarga desprès) Ostras, el final de la cuesta del Clot se me atraganta… I a mi. Ei, si vas cansat parem en Petrés. Igual ja han acabat els bous… Nunca mejor dicho. No, vamos a Albalat… Bé, com tu vulgues. ¿Recordes que desprès de Petrés tenim la costera de les corbes?… Sí, sí… Segur que no vols que parem en Petrés?… No, no… Mira, ahí tenim la "pujaeta"… A por ella… Va, total… Aaaarrggg!. Para!! Para!!… Què passa?... Joder, que me ha cogido una rampa… (Parem) Com va?… Espera. Va, ya estoy bien, total… Com que total?... No, que esta es la pierna buena… Vinga, que ara és tot cap avall. Perquè si anàrem a Torres-Torres, encara tindríem una segona costera ben fotuda. Però si ens quedem en Albalat, no. Va, que no queda res… Y si vamos a Torres-Torres?, total… Això mateix t'anava a dir, però com vas mal de la cama… No, ya ha pasado; va, total… Sí, però desprès de la costera d'ahí al davant, està la del darrer quilòmetre abans d'incorporar-nos a la carretera… Va, total, una más… Bé, com tu vulgues, total… (1 hora més llarga desprès) ¿Eso es Alfara de Algimia o Algimia de Alfara?... Pues no sé. Que mai me'n recorde en què ordre van des de Torres-Torres. Ara, desprès dels pobles en espill ve Algar, de segur… Y si vamos a Algar, total?… Mira, això mateix t'anava a dir jo: va, total, però de conya…  Tampoco es tanto… ¿Que tampoc és tant? ¿I la tornada, què la farem en taxi? En la calor que fa, per favor. Va, calla, i anem a fer un mos ací, a Torres bis… (45' desprès) Va, que ara sí que n'és tot cap avall… Sí, todo hacia abajo, salvo alguna cosa… Això mateix, "salvo alguna cosa" i l'aire de cara, com sempre… El aire no es de cara, es en diferido, total… Sí, clar, "ya tal", total… Y van tres… Tres no són res… Cuatro… "Cuatro" i no me callo… Cinco… Me calle, que estem en horari infantil. Mira, Puzol. Com vas?... San Patrás se me acaba de aparecer… Com dius?... Que pongo el plato pequeño, total… Com que total? No res, total, xino-xano en el plat xicotet, només trigarem hora i tres quarts en fer el camí de Puzol a València… Además, no me queda casi agua… ¿Vols que parem i et prens una Coca o una aigua en gas?... No, en la fuente del carril ya pararemos… Parem abans, en Mahuella hi ha una placeta amb font i bancs de fusta, estem una estoneta i et recuperes, total… Qué quieres decir?... Que avui no farem una mitja de rècord mundial… Y qué?... No res, total… Pues eso… Ni eso...

Plany de les virtuts o...

(Presó de To Castle, dita La Torre. The coach, Il trovatore i el príncep Albert, per ordre d'intervenció) Vinc a dir-te la sentència de sa excel·lència… D'excel·lència en excel·lència, caram quanta excrescència… Tampoc fa falta la grolleria… ¿Voleu sentir la grolleria del dia?... Prou!, Joanot… Toca'm els pebrots… "A dia d'avui, captiu i desarmat Il trovatore roig, destruïdes totes les còpies del sirventès intitulat Tito Alberto i avortats els seus objectius desestabilitzadors, puc condemnar i  condemne al susdit Joanot Manel de Serratorn a la màxima pena, la pena capital, vista, a més a més, la seua total absència"… De l'absència d'excel·lència naix l'excrescència... "Absència, deia, de qualsevol penediment"… Alto ahí, alto ahí. Si és per penediment, ho estic, i molt. Estic ben penedit del tot el que he fet. Pobre Primo Alberto, Tito Alberto, volia dir… ¿Com és això?... ¿Tu saps el que em va donar el don Sito?... Digues… Un plat d'arròs socarrat i un parell d'entrades per a la fira d'enguany. Per cert, quin nivell, déu meu, donaven ganes de ca… (Entra el príncep Albert sense avisar. Dirigint-se al The coach) ¿Le habéis leído la sentencia, entrenador?… Sí, príncep… (mirant al Joanot) Mañana, Al Alba, moriréis, poeta… Murió el poeta a lomos de su bicicleta… Sa excel·lència, perdoneu-lo, diu que està ben penedit… Cómo de arrepentido estáis?... Tanto, cuánto esto, portento… (I Il trovatore comença a cantar el "Plany de les virtuts " o Coplas por la muerte de don Sito)

Al fin, una batería

mató a don Sito, y están

los platillos todo el día

doblando por él: ¡chin-chan!

Murió don Sito, un señor,

de gozo discotequero,

muy bufón y algo florero;

de viejo, gran orador.

Dicen que en un solo ensayo

tocaba mil maravillas;

que era diestro

en marear cuatro yayos

y un maestro

en redoblar seguidillas.

Cuando creció su destreza,

era su monomanía

pensar que pensar debía

en asomar la cabeza.

Y asomóla

de una manera española,

que fue a asociarse con unos

albatros bien taciturnos

y repuntar sus tacones,

hablar sin más restricciones

de su pasta,

a escándalos y favoritos

darles cancha,

sordina a todos sus líos.

Gran arcano,

se hizo ufano

por una santa profecía;

un día u otro saldría,

llevando un cetro en la mano

-¡ay don Sito!-,

vestido de principito.

Hoy nos dice la pantalla

que han de zanjarse las mañas

del buen don Sito, tan serio,

encima de trono y medio.

¿Tu horror a los catalanes

y a las bandas y a las fotos,

y al avance de los otros

y al turno de los votantes?

¡Oh fin de una retrocracia!

Redoble patán sin gracia

sobre el parche;

metida en gran cenagal,

tu alza manos azul

¡tan venal!

don Sito, don Sito R…

Bien, bien, no está mal del todo, pero le sobra el ritmo de vals, ¿sabes, Juanito?, un poco de respeto, ya me entiendes; de todas formas, de los muertos vivos, me quedo con Ad Amo. Hale, ya te puedes ir. (Al The coach) Eh, tu; que li donen de menjar.

Tito Alberto

(El majordom de Palau, don Sito i Il trovatore, per ordre d'aparició) Excel·lència, Il trovatore Joanot Manel de Serratorn vos demana audiència… Què vol ixe, cantar-me La bicyclette?... Diu que li ha fet un sirventès ben sucós, seguint l'estil de moda imposat per Bertran de Born i Guillem de Berguedà, al nostre ben estimat príncep Albert, que Déu ens en guarde… ¿El Ham?, home, això m'interessa (A sí mateix i mirant lo cel: "Nino, Bruno, no us ho prengueu a mal, són coses del càrrec, ja m'enteneu". Entra Il trovatore.) Passeu, passeu, Joanot. A veure la cançoneta. Com li diuen?... "Tito Alberto", sa excel·lència… Ah, caram, ja sé per on vas, pillín. Molt bé. Va, comença. Escolta!, que puc tocar la bateria?... Per favor, excel·lència… Com ho tinc que interpretar el favor?... (Però el Joanot comença la cançó sense aclarir-li-ho)

Lacayo o amo pudo ser

o un demócrata que ayer

vendió su veto de voto y su poltrona.

Camina sobre el bien y el mal

con la carencia de su faz

mitad sonrisa y mitad mueca burlona.

Tito Alberto...

Tito Alberto...

Ganó a todos los primos,

anduvo por mil pasillos

y atracó de puesto en puesto.

Entre la grima y la pereza,

entre mentiras y promesas

aún sabe desdecir.

Tito Alberto.

Da todo lo que puede dar,

su alma está de par en par.

Quien quiera entrar, pague ciento por treinta.

Pero no os cambia el cielo por

la Orden del Gran Sucesor

que le dio la Gaviota madrileña.

Tito Alberto...

Tito Alberto...

Aún tiembla con los rumores,

las encuestas y las Cortes,

con el Cristo del Gran Momento.

Tiene de un niño la hondura

y de un poeta la impostura

y aún cede en lo peor.

Tito Alberto.

Por ti  ondea el fiel pendón

agradecido el tibio rol

de este cargo que cogiste a la primera.

El fasto y la decrepitud,

es un espanto de virtud

rey del país del cieno y las ofrendas.

Tito Alberto...

Tito Alberto...

Ay! de tu suerte, mal sino,

en un girar del camino

te esperó la sombra negra

de catorce casas de ciertos años

donde ocultar bajos amaños

de tan injusta resolución.

Tito Alberto.

Bé, no està mal, no està mal, però li falta ritme, ¿saps, Joanot?, un poquet de percussió, ja m'entens; a més a més, dels vius morts, me quede en l'Al Bano. Au!, ja te'n pots anar. (Al majordom) Oye, tu. Que le den de comer.

Els cabells de Rimbaud

"A todo se llega, he aprendido a ser sucio y me parece bien"

(JRJ)

Jo sé que ets al dintre d'aquests cabells verdosos que omplin els camps com crineres d'un cavall embogit pels versos que a poc a poc vares conjuminar al recer d'aquell teu graner on els crits del déu que fugia del teu doll -va dir-nos la teua germana Vitalie- donaven pas a l'home que deixava paradoxalment al seu darrere aquella llegenda del Dante: lasciate ogni speranza voi ch'entrate. Vares sortir de l'infern, i t'adonares que el Dante s'equivocava, que les esperances es dissolen tot just acabar la nostra particular sessió a l'infern, tot just creuar la porta sobreescrita, tot just adonar-nos-en que no som déus, ni majors ni menors, que som més innecessaris que els polls que vivien al paradís creuat dels teus cabells crespats i lluminosos. Si tots hem nascut a ran de terra, per què existeix la maldat, per què bullen els somnis? J'attends Dieu, avec gourmandise. Je suis de race inférieure de toute éternité. A tort i a dret d'aquell camí reial -Ah!, cette vie de mon enfance, la gran route par tous le temps- que surt de l'orb per la banda nord de la ciutat, hi són els teus cabells caiguts aixoplugant el fang que hores d'ara només sollen les rates amb les seues petjades pestanyoses. Delir Déu, delir l'home: què estranya circumstància d'un mot que revifa la deífica cendra en humana presència i que no pot sinó beure delerosament la sang absent de la metàfora. Què fàcil és visitar els déus, la mitologia dels quals està per fer. Només unes quantes passes o unes poques pedalades o un parell de fulls i quatre versos: ja sou davant la nova porta sobreescrita: lasciate ogni bassezza voi ch'entrate. I encetareu la vostra particular sessió a la nova Arcàdia infernal, plena a vessar de pecats i esperances. Tanta aspiració de déus i havíem oblidat com som d'humans. Horreur de ma bêtise. Què difícil entendre's i entendre'ns. L'argentada llum del dematí, però, cau amb la lluïssor i bonhomia capvesprada de la llet original dels estels. Passeu, passeu, i pedaleu una estona per la via làctia on és la perduda innocència blanca, albedo, dels déus caiguts, l'honestedat insubornable dels infants poetes, la tendresa que hi creu en la interpretació del món, els cabells platejats de Rimbaud com alquímica verdor que barreja la maduresa del blau contemplatiu, coeruleus, i el groc adolescent, citrinitas. Passeu, passeu a la fira de les mentides amagades, a l'indret blanc que és sota terra i que brollarà només als estius, passeu abans de morir el dia i retornar a la nit per la porta del darrere, aquella que diu: La vie est la farce à mener par tous.

El cacerío

(The coach i el príncep Albert al gimnàs) Con frío castellano, en su capa de ciudad y en su, o no, habilidad… A veure, príncep, portem més dues hores intentant-lo. La roda de premsa és d'ací vint minuts. Faça el favor, i faça un últim esforç. Centreu-vos al màxim. Li repetisc la frase, faça atenció, és la frase definitiva i té que dir-la sense dubtes, és el titular que volem, no?: Confío en Castellano, en su capacidad y en su honorabilidad. Va, que no n'és per tant. Inspire a fons. Bé. Aguante l'aire. Expire suaument, però sense morir. Molt bé. Vinga, yes we can… Y es, vi que en… ¿Com que "Y es, vi que en"? La frase anterior, príncep, la del Castellano… ¿La the Castle, no?... Sí, la de Castle... Con tino castellano, en su caza sin piedad y con generosidad… Oh, déu meu, déu meu, per què ens vares abandonar?... Por qué en bares abonar, si paga Cuesta lo que cuesta? ¿Lo he dicho bien, entrenador?... Tanque la boca, príncep. Faça el favor de callar!!… Anirem per parts. Va, a poc a poc. Confío… Confío… en Castellano… en Casto ya no… Castellano!!... Ca Este llano… Castellano!!!... Casto llano…. Castellano!!!!!... Castella no… Castellaaanooooo!!!!... Cada estrella con su parella… Està embogint. I m'està embogint, príncep. (A sí mateix: tinc que distraure aquesta obsessió seua pel que sap del Cuesta i no vol dir del Castellano) A veure, puge a la bici estàtica. Pedalege fort. Així, molt bé. Concentreu-vos en l'esforç. No pense res. Ara, de una tirada, sense respirar: Confío en Castellano… (Esbufegant) Contigo en Castellano… Ja, ja sé que em parla sempre en castellà, i a tothom, per què ho diu?... (Esbufegant) Confío en Castellano, en su cara dura y en su horror a la verdad… Relaxes, príncep, relaxes. Pedalege a poc a poc. Anem a intentar una cosa, fem-ho a l'inrevés, del final fins al començament, escolte atentament: En su honorabilidad y en su capacidad, en Castellano confío… ¿Entrenador, tú sabes que el Castellano les ayuda a que sus ilusiones se hagan realidad. Porque todo lo bueno de una casería está en dos cuestiones de tronío: cuánto Cuesta y quién invita?... Ara m'ha deixat sense words… En su honorabilidad y en su capacidad, del Caserío me fío… Açò no té remei. Deixe'm fer una trucada, príncep. (The coach es dirigeix al telèfon que hi ha penjat a la paret del gimnàs. En adonar-se que porta les butxaques buides li pregunta al príncep) Que té de fitxes de telèfon?... El teléfono cuesta lo que cuesta… Ja ho faig des del meu mòbil, gràcies: "Justo, tinc un problema". (En acabar la trucada, li parla al príncep) Au!, príncep, giteu-vos a l'hamaca i descanseu. (No ha acabat de parlar-li, que ja truquen a la porta: toc, toc, toc) Sí, qui és?... Sóc Justo, on posem el plasma?... A la Sala de premsa, Justo, si us plau. (Dirigint-se al príncep) Príncep, vinga en mi. Ara farem una pel·li, què li sembla?. La primera escena és a la torre del Castell. L'han fet presoner els seus propis cortesans, tots ells són corruptes i gent sense capacitat ni honorabilitat, com el Blasckadder... ¿Blasco?, no me asustes, quina por... Oi, que sí? I només un tal Casteyano -en y grega, ¿se n'adona? ¿sap què li vull dir?- li és fidel. Llavors, aquesta gentola que l'envolta li demana que signe el document on vostè abdica. Però vostè sap que el tal Casteyano -en y grega- acabarà per salvar-lo. Bé, els dolents obren la porta de la torre on vostè està confinat. I quan li presenten l'acta d'abdicació vostè diu: Confío en Casteyano, en su capacidad y en su honorabilidad. Què li sembla? Bé, no?... No sé qué decir. Es todo tan nuevo para mí… Va, anem a gravar. Un, dos, tres, claqueta!… Confío en Cayetano, en su rapacidad y en su sobornabilidad… Taaaalleuuuuu, no és bona!!!! Justooo, Justooooo, t'has portat l'imitador de veus?...

El enemigo

La primera vegada que vaig tindre consciència del que s'anomenava "el enemigo" va ser a la mili, tot i que aquella idea tan estesa de que la realitat va al mateix pack de la vida mai no l'he sentida com a meua, el que no vol dir que no la patira igualment; és a dir, un pot sofrir circumstàncies que tanmateix no sent com a pròpies. Sí, allò sí que era l'enemic. Perquè als partits de futbol o a qualsevol dels enfrontaments que fem de xiquets no hi ha d'enemics, sinó més bé els amics del bàndol contrari. Però a la mili sí que em van identificar l'enemic, fins i tot me'l van ubicar amb precisió: ahí bajo está el enemigo. La cosa va anar més o menys així. Érem al camp de tir. Hi havia una petita elevació ben allunyada del solar on estaven les dianes per fer punteria. Aquell dia ens varen dir que anàvem a llançar "granadas de mano". Jo esperava un tipus de disseny similar al que havia conegut als tebeos de "Hazañas bélicas" o ben bé a la pantalla del cinema del barri, el "Triunfo", com la mítica revista. Però no, el que em varen donar semblava més bé un pot de pésols amb revestiment de plàstic. Més que anella, hi havia una palanqueta, la qual havíem de moure i comptar deu. Hi havia que comptar fins a deu com a requisit que no només demostrava la teua selecta educació -almenys fins a deu- i valentia (el risc de que t'esclatés a la mà era prou alt degut al seu made in... sí, en efecte, eren made in spain) sinó que evitava la possibilitat de que l'enemic te la tornés a reenviar com si fos una carta que en no trobar el seu destinatari hi torna al seu remitent: la típica excursió ciclista en dos temps amb compassos d'espera al seu bell mig: anada, esmorzar i tornada. Tota aquesta explicació la vàrem rebre en posició de descans i perfectament alineats, no cal dir. Desprès, en rigorós ordre alfabètic, anàvem pujant al pujol, turó, the hill o com vulgueu, si us plau. Jo, pel meu cognom, vaig ser dels primers, el que significava que encara ningú no ens hagués fet cinc cèntims a cau d'orella del que passava dalt al punt de llançament. Mai no oblidaré aquella breu i intensa conversa amb el sergent: a sus órdenes, mi sargento… cuerpo a tierra, desgraciao, no querrás que el enemigo te vuele la cabeza… no, mi sargento. A la punta del pujol hi havia una mena de barana que feia com de trinxera. Portava al cap un casc de ferro que ens anàvem passant segons li tocava el torn a cadascú. ¡El siguiente! En aquells temps jo ja portava ulleres. Com que el casc em venia gran m'entropessava amb les ulleres i me les abaixava cap a la punta del nas. Al obeir l'ordre del sergent, cuerpo a tierra, desgraciao... la cosa va empitjorar. Mira por el agujero… Hi havia una mena de tronera petita. En la marca de piedras negras está el enemigo… Sí, mi sargento… Jo no hi veia res. El sergent va agafar una granada del caixó i em la va posar a la mà dreta -donaven per fet l'absència d'esquerrans- i la mà esquerra a la palanqueta. Tira, cuenta diez y lánzala. Ahí bajo está el enemigo… A sus órdenes, mi sargento… Vaig tirar de la palanqueta però no vaig notar cap moviment. No va, mi sargento… Trae p'acá… Va començar a furgar. La madre que los parió… Va insistir-hi. Me cago en la artilleria… Se li va quedar la palanqueta a la mà, i jo instintivament vaig començar a comptar deu. Ell se la va mirar de ben a prop. Mi sargento… Qué pasa?... Ya han pasado los diez segundos… Coño!!… I la va llançar sense mirar on era l'enemic. Varem esperar uns segons, per si esclatava o per si de cas l'enemic la reenviava. Silenci. Debe estar pasada de fecha. ¡El siguiente!… I jo vaig pensar en el pot de pésols. L'enemic, evidentment, era dins de casa nostra.

Els cosins de Madrid

La forca i el bolic baix a mà esquerra. 

Rotonda Tarongers-Catalunya

Informe d'investigació
Dades principals:
Data: 4 d'agost de 2013
Lloc: Rotonda encreuament Avinguda Tarongers amb Avinguda Catalunya
Hora: 8:30 AM
Objecte de la investigació: conjunt escultòric (sic) de la susdita rotonda constituït per bolic o pasterada de filferros a peu del monument central de formigó en forma de lletra majúscula gama, si l'observador és en posició sincronitzada amb la maneta de la brúixola mirant cap al nord, o ben bé el símbol de la forca si l'observador li dóna l'esquena a la maneta i perd el nord, tot i que seria com si arribés des del nord.
Denunciant: Vicicle, major d'edat, iber resident.
Causa de la denúncia: Donada la manifesta impossibilitat d'entendre el conjunt escultòric de la susdita rotonda, insta a les autoritats competents la seua urgent i inapel·lable retirada.
Descripció dels fets: En el dia, lloc i l'hora senyalada, l'interessat al·lega que conduïa la seua bicicleta com a començament de l'etapa que sol fer tots els diumenges. I que com tots els susdits diumenges s'ha quedat ben trasbalsat en passar pel susdit encreuament i mirar lo monument de refiló o gaidó. I que n'està ben preocupat, diu, pel que puguen opinar els seus cosins de Madrid, i, per extensió, els madrilenys que hi passen.
Hipòtesis de treball: ¿Té cap sentit tot plegat aquest malbaratament de pòrtland i ferralla? ¿Hi ha alguna cosa a entendre? ¿Són les rotondes indrets on calga buscar alguna mena d'unitat de sentit o destí en lo universal? ¿Algun madrileny ens podria ajudar?
Perquisicions:
Interrogatori de Vicicle: de les preguntes efectuades al denunciant, podem concloure que l'interessat presenta els habituals desequilibris fruit de l'excés d'exercici físic. Posem per cas les seues no amagades simpaties pels seguidors de la religió pastafari, o ben bé la seua inveterada afició a la cervesa. A més a més, no acaba de donar clares raons de la profunda preocupació que li produeixen els conjunts escultòrics d'algunes rotondes de la ciutat que, diu, mai no n'ha pogut entendre:

Aspirina con patas -Manel, dixit-

La pantera rosa 

El parotet

Volver a olvidar

El monument a la riuada del '57

i fins i tot, la seua preocupació arriba a conjunts escultòrics extramurs com són:

25 d'abril de 1707 a Gandia 

o la denominada 

El aeropuerto del abuelo a Castelló

tot i que reconeix comprendre millor aquestes dos últimes. Per a finalitzar, no veu cap impediment en que ens posem en contacte amb els seus cosins de Madrid -com a criteri de sentit universalment reconegut- que, per cert, són a Dénia de vacances.
Interrogatori dels cosins de Madrid: hem d'aclarir d'entrada, que cap dels cosins interrogats presenta relació alguna amb el món de l'art, ja que professionalment es dediquen a la ciència i la enginyeria, i que, ens juraren, mai no havien vist cap dels monuments interfectes. Dit açò, els hi vàrem presentar les proves pericials, és a dir, les fotos -ací dalt- dels grups escultòrics que tant inquieten al denunciant. Per a donar la màxima objectivitat a la investigació, el protocol seguit va ser molt semblant al que fan els psiquiatres, és a dir, els ensenyàvem, en sessió individual i per separat, les susdites proves pericials -les fotos- i ells deien el primer que els venia al cap. La coincidència de les seues valoracions va ser d'un 100%, és a dir, unànime, el que confirma la bondat del protocol. Aspirina con patas, La pantera rosa, El parotet -no varen dir libélula perquè en tant que estiuegen a Dénia ja coneixen la paraula- Volver a olvidar -van aclarir, els dos, que li ho va suggerir la figureta de l'oscar que és al bell mig del colom blanc, detall del qual Vicicle mai no s'havia adonat- i El aeropuerto del abuelo -que deien, els dos, està inspirada en una foto que va aparèixer a la premsa nacional-

Certament, l'avió és al cap de l'abuelo

varen ser entesos al primer cop d'ull. Fins ací, cap dels dos va fer errada alguna. Varen actuar amb total seguretat. Amb criteri gairebé científic, com no podia ser menys. Però la cosa va començar a complicar-se amb la Riuada del '57. També els dos, paradoxalment, varen coincidir en la seua valoració: Obelisco a la Viagra. Els hi vàrem explicar la tragèdia del '57. I encara varen accentuar la seua expressió de perplexitat. ¿Les excitan las catástrofes?, varen inquirir. La cosa no va millorar amb la rotonda de Tarongers, tot i la coincidència: Dallas, ciudad sin ley, varen concloure, argumentant la presència de la forca

La forca

i d'una d'aquestes boles d'arbust sec rodant pel carrer principal de la city.

La bola o pasterada

La veritat siga dita, ningú dels presents a l'interrogatori, i fins i tot el mateix denunciant, Vicicle, que va assabentar-se desprès, va saber què dir a la proposta de Dallas, ciudad sin ley. Però al arribar a 25 d'abril de 1707, tots dos varen admetre no acabar d'entendre la cosa, ni d'entrada ni d'eixida. Veien figures, això sí, agrupades en dos bàndols, que els hi recordava la rendició de Breda. Se'ls va fer cinc cèntims de la batalla d'Almansa. Perquè tothom sap què és el que va passar el 2 de maig de 1808 a Madrid -101 anys desprès, curiosament, de la desfeta d'Almansa- però pocs saben alguna cosa del 25 d'abril de 1707. I encara ho entenien menys. Por qué celebran una derrota?, varen preguntar. No, els cosins de Madrid no entenien res d'aquella rotonda de Gandia, ciutat reconeguda universalment com a platja de Madrid.
Conclusions:
1.- Atesa la denuncia del denunciant en la seua primera part, és a dir, en allò que afecta a la rotonda d'Avinguda de Tarongers creuament amb l'Avinguda de Catalunya, s'insta a les autoritats competents:

a) retirar d'urgència la batejada com a Dallas, ciudad sin ley i per extensió la mal identificada com a Obelisc a la Viagra -i que és a la continuació de la ya tal Avinguda de Catalunya, al tram conegut com Avinguda d'Aragó- ja que no les entenen ni els madrilenys.

2.- En lo que pertoca a la segona part de la part denunciant i les seues inquietuds manifestades, tornem a instar, ara per procediment sumaríssim:

b) demolir ipso facto Volver a olvidar, per no ofendre la memòria del susdit actor, ni cap altre tipus de memòria.
c) dinamitar per plagi universal i maldestre: La pantera rosa i El parotet
d) dissoldre Aspirina con patas, pels mals de cap que produeix
e) desballestar El aeropuerto del abuelo, donada la seua obsolescència, no sense haver-ne pagat primer els drets d'autor al reporter gràfic que la va inspirar

3.- I en atenció dels dubtes generats pel denunciant als seus cosins de Madrid amb la interposició de 25 d'abril de 1707 -i el seu actual recurs d'alçada- front a 2 de maig de 1808, proposem:

f) mirar d'explicar als madrilenys i a tots aquells que li peguen voltes a la susdita rotonda de Gandia, que n'hi ha de pobles que commemoren les seues derrotes, tal i com d'altres ho fan amb les victòries. Que, al capdavall, commemorar una derrota és una prova de que no tot es perd a les batalles, tot i que ni ells mateixos no s'ho acaben de creure. I que com diu la dita castellana: para aprender perder, per tant som un poble ben savi… o no. Vés a saber.

A Iberia ciutat -no línies aèries- i a 5 d'agost de 2013

Signat: La poca Autoritat no imputada que encara queda.

Cefalòpode ciclista a la veneciana

Ingredients per a 3-4 comensals: 1 pedaló, 1 cefalòpode ciclista d'1 k i 1/2 tipus Induráin -sèpia bruta de platja Lido de Venècia, però ben rentada, i tinta a elecció- bona cosa de julivert, bona cosa d'alls -1 cap i… segons mida del cap-, 1 got de vi blanc sec, un bon raig d'oli verge -com el cefalòpode-, sal i pebre. I 1 k de clòtxines valencianes (ja que no estem en horari infantil)

De tots és ben sabut que els ciclistes pensem amb els peus. Normal, natural, com diria qualsevol dels centenars de savis que habiten el Cabanyal. Lloc on naixen més sabuts per metre quadrat que en qualsevol altre indret del món mundial. Normal, natural, com a terra de privilegi que som, què es podia esperar? D'això, la confluència més normal i natural dels dos extrems o punts més allunyats de l'ésser humà, lo cap i els peus, es dóna amb normalitat i naturalitat al cas dels ciclistes. Per tant, què millor que oferir un d'aquest meravellosos ciclistes cefalòpodes als amics? La sèpia. Veureu, fa un parell de caps de setmana que retrobàrem uns amics que mai no els havíem perdut, tot siga dit, però que els retrobàrem. I jo vaig decidir que Venècia ja no estaria mai sola sense tu, bé, sense ells.

Com que sé de la seua debilitat per aquesta ciutat de l'Adriàtic, amb o sense Gustav i Tadzio pel bell mig, doncs vaig decidir "poner una pica en Venecia", és a dir, de soparet a la fresca els hi vàrem preparar: Sèpia a la Veneciana (mai calamar, pobret). Reconec que les pedalades fins a Venècia -d'on seria originària la sèpia, és clar- eren tot un desafiament per a un ciclista de terra, però què no faríem pels amics? Pedaló i manta. Anem a retrobar l'aigua que va veure florir la colla de músics més inversemblants d'occident, i dels quals tots, i dic tots, són més que deutors, i si no que li ho pregunten al JSB, que es va fer un tip de copiar les obres de l'Antonio, al que considerava un dels més grans músics.

He de dir, que la travessia no va ser gens fàcil. El pedaló no és una bicicleta. Té com a cosa positiva que no punxes, és cert. Però com a negativa, que les barretes energètiques has de substituir-les per Biodramina. Què farem? Només arribar al Lido vaig traure l'oboè. Ah, sí, què us pensàveu? Un té els seus recursos, i la seua història, és clar. I com aquell Anónimo veneciano, que tant li agradava al meu pare, vaig posar-me a tocar l'adagi del famós concert dels Marcello, i dic "dels", perquè mai no sabrem amb precisió quin dels dos germans el va escriure, si el Benedetto o l'Alessandro (total, només hi ha un to de diferència: o en do o en re) i només encetar-lo, les sèpies començaren a botar per damunt l'aigua verda com si foren les fans del Justin Bieber però amb cultura i gust musical. És el que s'anomena síndrome de la xeremia o dolçaina, allò que fan amb les serps a l'Índia, jo ho feia amb les sèpies -que també comencen per esse- a Itàlia. Em va costar la cosa de trobar una sèpia verge -com són de concupiscents a Venècia, mon dieu. És que el Carnaval marca, i molt, Vicicle, em varen confessar. Ho vaig aconseguir al capdavall -normal, natural- i va començar la festa. Vegem-ho.

Desprès del bon raig d'oli verge de reglament, hi afegireu un bon grapat d'alls. Uuummm!, quina oloreta més mefistofòbica.

Dauradets al dente els dents, mai cremats, afegireu la sèpia. Fem l'aclariment: jo no li pose la tinta, tot i que la recepta original diu que sí. ¿Raons?, només que personals, i no entraré en detalls indecorosos. Podria dir que l'absència obeeix a una llicencia d'escriptor aficionat, però us mentiria, com gairebé sempre faig, seguint el principi onettià, amb tot el que escric, amb o sense tinta. Li donarem voltetes de roda a la sèpia, ja que el pedaló ens ho va impedir, i li afegirem el julivert -verd de juliol- amb generositat. Tot és la mar de generós en aquest guisat: l'oli, els alls, el julivert… Normal, natural, com ha de ser l'amistat.

No cal que ho feu massa rostit. Uns vint minutets de bon xup-xup. Cal que afegiu, desprès d'ofegar el verd de juliol i la sèpia, el vi blanc sec en la seua proporció, tal i com ací dalt s'indica. El got, pel guisat; la copa, pel guisador.

Reduir amb molt de seny el vi, té la culpa de l'efecte final; és la causa, vull dir, de tan plaent efecte. Finalitzada la reducció, i amb la vènia de la clòtxina valenciana -ara en parlem- com a picaeta, li donareu un respir o  repòs abans de menjar-vos-la.

De la clòtxina -i a partir d'ara o llegiu, feu-me el favor, amb la innocència d'un nen de dotze…, no, millor, de sis anys, o boteu-vos el que queda- de la clòtxina, he de dir que cal anar amb delicadesa i mà esquerra. La rentareu ben neta. La conxa, no la mà. O sí? Bé, deixem el dubte sense aclarir. Li llevareu la pilositat que surt de la conxa d'una forta estirada, res de tallar, ha de sortir des de l'arrel, fa mal només de pensar-ho, ja ho sé. I deixareu aquesta cosa, la conxa, ben neta i polida. Cap cosa ha d'interferir-nos al xuclar-li la molla principal al musclo bivalve, mascle o femella, tant s'hi val. A la cassola, el de sempre: oli verge, alls, mitja llimona i unes fulles de llorer. Res d'aigua, es couen amb el seu propi vapor virginal. Ja deixarà anar la pròpia clòtxina tot el seu tresor amagat, no cal dir. N'hi ha qui li posa boletes de pebre. Jo no. No fa falta arribar a tals excessos sentimentals. Fiqueu les clòtxines amb l'oli calent i remeneu-les de tant en tant sacsejant l'olla tapada i agafada per les anses amb un drap de cuina.

Amb la calor, amb la seua endògena sufocació, la conxa anirà obrint-se a poc a poc exhalant el seus efluvis naturals amb incomparables matisos de peix, sal i carnosa dolçor. Controleu aquest fet, perquè si l'escalfor dura massa, la molla deixarà anar tant de suc que la trobareu ben pansida a l'hora de menjar-se-la. Vosaltres mateixos. I si la calfeu amb presses, doncs quedarà, indefectiblement, ben tancada o mig oberta i crua, la qual cosa li resta part del seu aroma ultramarí i els seus comprovats efectes afrodisíacs, diuen. I no oblideu, que amb la conxa buida de la clòtxina més grossa beureu uns bons glops de l'almívar que hi és per tot arreu: contingut i continent en una unitat dels sentits en lo universal.

I anem per la sèpia reposada: el seu sabor…uuummm! senzill i meravellós, com la música dels venecians, untuosa i lleugera, aigua i oli en una barreja d'alquímica coexistència; sembla mentida, qui ho anava a dir, amb quatre notes el que poden fer els bons músics venecians: fer-nos tocar lo cel de cap a peus. Normal, natural.