divendres, 23 de desembre del 2022

Érem xiquets


Érem xiquets, i una cartolina blau fosc era la nit al cel de Betlem. La mare hi dibuixava estrelles distribuïdes amb una elegància que no sabíem apreciar i deixava un lloc preeminent perquè un paper amb purpurina blanca enganxada a joc amb el cristall que cobria un paper de plata de la xocolata i que feia de riu, encarnés l'estrella d'Orient que guiava els Reis Mags. Trossos de suro de diferents dimensions i forma feien el sostre i les parets de l'estable, les roques o la muntanyosa orografia de tants nivells com fos necessari perquè tots els actors d'aquest misteri reberen directament l'esguard emocionat dels nens, mentre que el talc d'Ausonia era la neu i qualsevol herba seca del jardí imitava la terra fecunda que envoltava el pessebre. Érem xiquets, érem molt menuts. I la consola amb pedra de marbre negre amb vetes grisenques i recargolats peus de fusta tallada amb volutes i ànima d'ics es feia invisible tot i suportar aquella representació que llavors levitava sobre la matèria inapel·lable de les vacances de Nadal. Ben dissimulades sota el suro, el pont i els arbrets, quatre llumenetes de feble lluentor ambientaven el foc del portal, el reflex lunar del riu o els impossibles raigs d'aquella estrella de cartró amb cua de cometa petrificat. I la consola camuflada de naixement era al passadís d'entrada a casa. Avisava al foraster que alguna cosa va passar feia milers d'anys en tals dies com aquells. I el visitant s'adonava que potser hi havien xiquets, menuts, molt menuts, que s'empassaven aquell teatret estàtic com un pas de passió quiet sobre el qual imaginaven la dinàmica dels gestos, els moviments, les arribades i els mutis d'aquell farcit de personatges, situacions i bèsties amb la precisió mecànica d'un engranatge de bicicleta la cadena del qual lligava en un tot coherent els inversemblants fets que es representaven. Érem menuts, massa menuts per discernir la congoixa que els pares dissimulaven gràcies al nostre entusiasme benefactor, a les il·lusions dels que encara no havíem perdut cap cosa important, però que ja ens angoixàvem si en girar el cap el pare o la mare no eren al lloc on deurien ser i aquell buit profetitzava absències que mai no es representaven, però que hi eren, sota la supervisió d'una cartolina blau fosc i la llum desesperada, solitària i desorientada de les supernoves.