dilluns, 29 de novembre del 2010

El fred i les cendres


Bici per a la neu d'en Jacques Carelman

Dec reconèixer com a una de les sensacions viciclistes més intenses, la de gaudir a l'hivern del gèlid vent del nord sobre la cara. Els ulls deixen anar a doll llàgrimes com boletes de mercuri: metall líquid adient de la dèria que em posseeix. Té igual si el sol m'escalfa tímidament el cos, les galtes, els dits balbs; o si la fina neu, que de tant en tant ens visita, em dóna una aparença de fester impenitent i inassequible al desànim. Sempre fruïsc del dubtós plaer de respirar el gel polvoritzat amb el deliciós aroma que els fogalls encesos als pobles per on passe o a les masies escampen per tot arreu. Quin perfum pot millorar aquesta barreja màgica que uneix en una sola experiència indivisible l'olfacte i el tacte? No és com si donarem mossegades a l'exquisida menja del fred i les cendres? De fet, damunt el selló d'una bici les coses se'm confonen o se'm precisen, que mai no ho acabaré d'esbrinar. Desembre passat -un diumenge, és clar- pujava cap a El Garbí. El dia era fosc, amenaçava pluja i a la nit la baixada del vent d'Els Ports i més amunt havia deixat estès un bon grapat de cruixidores catifes de gebre a les revoltes de l'ascensió -tindria que anar amb molt de compte baixant. Fins i tot el paisatge semblava una d'aquelles fotografies en blanc i negre que dibuixaren la meua infantessa. Tot era d'una grisor inquietant, rancuniosa. Una volta fet el cim, vaig parar una estoneta, ja encetada la disbauxa de la baixada, a l'altura del Chaparral, lloc especialitzat en paelles, costellades i esmorzars de penya. Anava sol, no sé si ho he dit, i a la vora del camí i amb l'oloreta de les graelles en plena feina, em vaig menjar el plàtan més gelat i trist de la meua vida. Sobtadament, només empassar-me l'últim mos vaig advertir flotant per l'aire petites espurnes. Potser el vent enrevessat o entremaliat llançava per les xemeneies quelcom més que l'aroma de l'embotit flamejat i la carn rostida? Potser. Em va fer goig. Tot plegat tenia un regust a llar comunitària i anònima, una mena de café para todos, diríem. La realitat, però, queia damunt de mi en la forma alhora lleugera i contundent de petits flocs de neu. I vés per on, aquest fred que naixia d'unes acollidores cendres imaginades em va gelar la rialla. D'això, que cal donar-li atenció al que sols és producte de l'entusiasme cec dels somnis i la misèria més cega i endèmica dels esclaus. Compte amb les espurnes que no n'eren, que no són, més que escopinades d'una neu no volguda, d'un fred que mai no podré estimar. Per aquestes contrades, viderunt omnes, l'esperit és, des de ja fa molt de temps, sota zero. Pareu esment, amics, a l'enemic que és a casa vostra. Que no sé com d'efectives poden arribar a ser aquestes bicicletes per a la neu no desitjada, aquella que t'encartona l'ànima per un bon grapat d'anys o, fins i tot, per sempre.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Viderunt omnes



De Audi et Ferrari parlaribus volui. Portacoeli monasterium postrer domenica die vicicle viciclibus ubi sunt. Missa dominicalis publica est: ves per ondibus. Sorprendi me ante congregatione maior automotorum quatuor rotae Audis fecit. Copon magnus. Totus suus archetypum qui ingenium podens locus ubi eram. Viciclis ovum duos terram caiguerunt. Christus condonas quamquam si sapien fecit. Haec cartujans barbatus silentii votum ad gesticulorum parlans. Vicicle expertus lingua mutis. Ergo non succiona digitus. Et video Hermann Galibier dicitur Bigotis et Gurtelensis clamavit: regis mamborum summus. Carpetasus Ruensis ad Campus habitus non claritatis sunt. Abad pater inquietatus est. Foscorum impositione tacet. Blascus sinverguensis imperator immobiliarum oenegensis. Brugalis escombraries inundatus summus. Caesar Fabrensis iusticia castelonensis ad coionibus manum interferit adhuc. Unum formularum calerorum omnes vacui. Magnum foratus nigrum quod futuribus crisii valentina. Tanmateisis Feria Ferrarensis Al-Turabis convocada est. Sic transit deo. Populum valentinus solus faierelibus potens tamquam divinarum verbum. Institutionis pecunia olet. Sederunt principes. Hispania MM amedrentatur populus benimaclensis in absentia delegator gubernatio Peralta. Dies irae et desolatio. Quo vadis Valentia.


Homo viciclens scriptorium de auditu et dementia

dijous, 25 de novembre del 2010

Penélope


El cuc no s'ho pensa massa. No sé fins a quin punt només és l'eruga o el cuc ja fet. Ho ignore. I potser té igual. Però no cal dir que no s'ho rumia gens, gens ni mica. D'això, que un bon grapat, pobres, es queden empastifant el quitrà assolellat. M'intriguen. Fan camí a dues bandes. Els del marge de babord van cap a estribord i viceversa. Què és el que no tenen a casa seua? Ni ho ensumo. Cap pista, la veritat. Potser volen trobar-se enmig del no-res? Perillosa dèria, sens dubte. Surten de l'aixopluc ombrívol cercant el caliu de l'asfalt? Llavors, perquè s'amaguen en arribar a la banda contraria? Ah! Que ja s'han escalfat prou. Bé, serà això. Però no, no em quadra, ho sento. Són fins, grisos, acerats, petits. Una mena de cucs camaleònics, inversemblants devoradors dels filferros o de l'asfalt, i camuflats en roba de feina. Pitjor per a ells. No els veu ningú, i els xafem involuntàriament amb un cric que sobtadament veiem a la roda. Pobres, el que es perden per fer una passejada. Jo tampoc m'ho pense massa, ho reconec. M'enfile per la carretera. Primer en un sentit, desprès a l'inrevés. I ja està. Espere no ser mai el cric que marque roda alguna, és clar. Potser ens semblem molt més del que voldríem a aquests pobres cucs que a poc a poc intenten complir el seu particular viatge a Ítaca. I, déu me'n guard, -perdona'm Konstantino- però mai no comprendré què signifiquen les Ítaques. I la raó és ben simple. Sempre trobes alguna Penélope asseguda al bancal. Asseguda al marge incert del camí. Asseguda i quieta a l'espera dels seus falsos Ulisses. Asseguda i oferint-se en la mercaderia que mai no és podrà vendre. El negoci més antic i fraudulent de la història. Ahir tenia els ulls eslaus, llisos cabells rossos i llavis prims de gerani. Era a l'eixida de Bétera cap a València. Tornàvem a la nostra particular Ítaca. Passàrem, i li férem l'ullada infinita de l'instant. Ens va reconèixer en tants d'altres que mai no n'havia conegut. Fa un temps, era de cabellera bruna i d'ulls ametllats on la tarda l'entravessava per sempre. I un poc més enllà, la seua pell es confonia amb l'atzabeja de les seues pupil·les. No vull Penélopes assegudes als marges dels camins. No vull homes ni dones esperant als herois maleïts. Tota una vida gronxant les ànimes a les branques toves dels tarongers i les oliveres. Una existència tota d'ulls caiguts damunt la desolació dels buits. Penélope, si ets la mare del món, com no veus com som de perduts entre els fils desfets, entre els camins sempre recomençats del teu cruel teixit de somnis?

dimarts, 23 de novembre del 2010

El selló i el celler


Imatge treta de la web de brooks


Rep, aquest matí, un correu desolador del meu cunyat. Si els que llegireu El malefici vareu estar fregant un atac de cor, preneu-vos una pastilleta de Sintrom abans d'escoltar la resposta del conseller (sic) Blasco. El que avisa no n'és de traïdor.


Si tots tenim el dret de trobar sabata pel nostre particular peu, tot cul deuria poder asseure's al selló que li faça de motlle. Deuria ser un dret universal e inalienable… Doncs, no. No n'estic d'acord, Vicicle. A més d'un li fotria jo un selló de punxes… Ja hi som. No parlem d'això, home. Ho dic en abstracte. Als pocavergonya deixa'ls un moment de banda i escolta'm. El meu primer selló de carreres va ser de pell. Negre, marca Victus, tota una premonició, mai no el vaig poder ensinistrar. Això que en diuen d'acabar sent el negatiu de les teues natges, mentida. Mentida pura i dura. El seu cuir, de vora 4 mil·límetres de gruix, va ser el més untat, lubricat i hidratat amb greix de cavall de tota la contrada viciclista; doncs res, fent honor al seu nom va romandre inassequible al desànim. A més a més, el temps li va traure un gemec que mai no vaig saber interpretar: érem a les acaballes de la seua resistència o simplement reia sobiranament sota el meu darrere malferit? D'això, que defense com a dret universal e inalienable, poder gaudir d'una educació pública gratuïta i de qualitat, alhora que la sanitat pública empare per igual a la totalitat de la població sense discriminació alguna i mitjançant tots els recursos necessaris, ajudar als pobles deixats de la mà de déu i combatre les injustícies fredes dels maleïts amos del món… A veure, Vicicle, no t'has anat un poquet del tema? Parlaves del selló i el cul viciclistes, si no ho entés a l'inrevés… Ja la tenim, sempre amb matisos secundaris. Sempre cercant l'escletxa per on desacreditar els meus pensaments més elevats… Elevats? Però si va de culs… No n'has entès res. Imagina't un cul convex damunt d'un selló convex i viceversa, el cul còncau sobre un còncau receptor, no et dol l'ànima sols d'imaginar-ho? Tan insensible has arribat a ser?... Te trobes bé, Vicicle? Què t'has begut aquest mati, l'enteniment, l'oli o una ampolla de whisky sencera?... M'ho he begut tot! Tota la cervesa dels fatxes -Benimaclet, mon amour- el xampany dels corruptes, el vinagre de la justícia amb els ulls ben oberts de la injustícia, l'ambrosia líquida dels déus venuts, l'aigua pesant de les morts anònimes, la pluja àcida que ruixa als nous esclaus i el mar ofès de les pasteres perdudes. Què em dius? Encara no ho has comprés? No n'ets capaç d'abastar la importància d'un selló com déu mana? Que parle als sords? Que ningú em segueix? Que sóc al desert dels silencis?... Calma't, Vicicle, calma't. T'ha caigut mal la beguda. Va, home, va. Pren açò… Què és?... Una purga o un bàlsam, depèn… Més alcohol?... Sí, el vi dels borratxos, el licor dels versos, l'absenta dels somnis i l'aigua beneïda dels sons ofesos. Seu… No puc… Per què?… Perquè el selló encara és ple d'espines…


dilluns, 22 de novembre del 2010

Les petites humiliacions

Imatge de la xarxa

Home, no és per a tant, no et capfiques més… Vols dir que tinc la pell massa fina?... Tampoc és això, però potser files massa prim. A vegades des de fora les coses es veuen amb una dimensió, amb un distanciament, que els que som endins no podem albirar… Doncs, segons tu, n'estic exagerant, fent un gra massa?... Diguem-ho així… Et sembla normal el silenci com a resposta? La manca total de transparència? Les lloances inveterades a l'amo? Els llepem-nos continus disfressats amb les servituds de les bones maneres? I mentre, ací estem, esperant que ens demanen raó dels malfets… A veure, que a tu no t'han untat?... Sí, però jo m'ho he currat. No com d'altres… Bé, és cert que, segons quines, les necessitats canten a doble cor. Però n'hi ha qui per la seua presència pública, la continua exposició, els contactes i tot això, doncs sembla que donar-les-en més que als altres és normal… I què és el normal? On és el que importa? Digues-m'ho. Si no som al nostre lloc, com s'ho faran? Que nosaltres som a l'eix principal. Que si fem fallida, açò se'n va tot a pastar fang. Com t'ho diria? És com llançar margarides als porcs… Caram, que tots hem begut oli?… Doncs mira, que vagen jugant i qualsevol dia es trobaran amb ferides que ni la millor de les rectificacions les podrà curar. I, llavors, tot seran malediccions i lamentacions, tot al mateix pot, com l'olla podrida. Jo ho tinc ben clar, a mi o m'engreixen més - tu ja m'entens, ojo! i sense que en queden taques enlloc- o deixaré entrar en el negoci a qui tu saps… Per favor, com pots ser tan inconscient? Saps ben bé la ruïna que suposa el que dius. Al principi, si de cas, cridaràs l'atenció, però el teu final és ben cert. A qui se li acut semblant barrabassada?... Doncs als que estem més que farts de veure com els hi donen greix sempre als mateixos. Que deuen estar empastifats fins a les celles… Vigileu els coixinets, amics viciclistes. Sempre pendents de la cadena -tan obvia ella- sembla que els pobres rodaments interns de les rodes o l'eix de pedalier, la direcció o els marxapeus no tinguen el seu petit cor sensible. No sé qui va dir que el miracle de la roda no n'és la seua naturalesa circular, sinó el forat del centre on descansa l'eix. I heus ací, que el forat, amb un nouvingut al negoci com el rovell, no té res a fer. Res a dir.

divendres, 19 de novembre del 2010

Les bicicletes xineses

Imatge de la xarxa


Que els xinesos eren grans usuaris de la bici em feia, temps enrere, una il·lusió molt particular i obvia. Aquelles imatges d'una gentada sobre vehicles de dues rodes omplint les amplies avingudes pequineses on uns pocs cotxes semblaven demanar perdó per existir, eren molt gratificants, fins i tot visionaries d'un futur al qual, si fa no fa, tots acabarem plegant-nos pel mandat d'una realitat més eixuta de recursos encara que l'actual. Però vet ací, que els xinesos s'ho prenien com una etapa intermèdia, com un mal necessari que, a la fi, els aproparia als privilegis dels individus occidentals, que pel que sembla és el model universal de benestar. No entraré ara a valorar si tenen o no tot el dret a malbaratar els recursos naturals embrutant alhora, si cal, un poc més la terra, tal i com ho hem fet nosaltres durant els últims segles. Ho faran o no, i prou. Però sí que en diré la meua d'un poble que s'ha pujat al selló d'una bici no per voluntat pròpia, sinó amb la mateixa convicció i esperit de sacrifici que les formigues. I, m'explico. El que jo prenia com a esperit solidari o com avançada d'un pensament postmodern, ara tinc l'evidència de que sols és tractava de les víctimes anònimes i col·laterals dels tèrbols designis del poder. Bé, com quasi sempre. I he comprés palesament com un bon grapat de generacions de xinesos han anant omplint amb el seus cossos els fons més incerts sobre els quals aquest país vol donar lliçons d'eficàcia i aprofitament del seu malentès esperit emprenedor. O això, sembla, és el que ens volen vendre les formigues que creuen el riu sobre els cadàvers dels seus germans. Ja sabeu. Una migració salvatge de formigues o "marabunta" (no he sigut capaç de trobar terme equivalent en català) que devora tot el que troba al seua pas, sols té dos enemics: el foc i l'aigua. Curiosa paradoxa. Del primer sols els lliurarà una bona pluja. Però aquest aliat circumstancial pot esdevenir letal quan la migració pretén creuar un riu o torrent violent. I el grup decideix, portat pel seu voraç deler, un suïcidi majúscul, insistent, pertinaç -com les sequeres franquistes- fins que l'esgarrifós cavalló, amb aquesta enginyeria homicida, surt pel damunt de l'aigua i permet que la resta d'aquest poble embogit continue el seu propi viatge final. Perquè els nombrosos obstacles i els consegüents suïcidis aniran minvant-los fins a l'extermini. I cal preguntar-se, per què la voràgine?... Potser, arribarà el dia que l'estret de Gibraltar, pose per exemple, ja no serà al mapa i un fum inabastable d'africans cansats d'estar cansats preferirà ser pedra d'un dic d'ossos que tancarà la mediterrània per mai de la vida... D'això, que les bicicletes xineses varen ser i són el caramel que distreu la fam del nen pobre.

dimarts, 16 de novembre del 2010

La infinita crueltat dels cecs


Imatge de la xarxa

A "La família" d'en Ettore Scola, n'hi ha una anècdota que tal i com va desprès la història pren prou de relleu. Un avi engresca al seu net fent-li com que no el veu, com si no existís. El nen, fart de ser ignorat, romp a plorar i l'avi el consola. Ambientada en la Itàlia que s'aboca a la segona guerra, aquesta fotesa familiar pot arribar-hi a simbolitzar el menyspreu més pervers. Hom va dir que el contrari de l'amor no és l'odi, sinó la indiferència. Perquè alhora que t'inhabilita de la realitat et patentitza que no tens lloc propi al món. Dissortadament, els ciclistes no aconseguim que la retina de tants i tants siga excitada per la nostra anodina imatge amb carrosseria de carn i ossos. Potser un canvi radical prenent les armadures medievals com a prototip fera un miracle multiplicador semblant als dels pans i els peixos, i allà on l'asfalt presenta la buidor més extrema començaren a brotar com bolets autumnals aquestes actualitzacions dels cavallers novel·lescs. Potser la llança i l'espasa no foren mala idea per a engrandir el new look, al temps que podríem recordar-li al cec de torn -amb la gentilesa que una bona estocada té com a essència- que els més febles també existim. Us en podria fer una relació tan llarga com les mentides dels polítics en campanya i fora d'ella, d'esdeveniments fotudament esgarrifosos. Basada en fets reals, us ho prometo, com les telemovies americanes, però crec que us en feu rodona idea del que vull dir. Els ulls que no ens veuen els tenim que posar nosaltres. Com una mena de rèmores que subsistim al procel·lós mar del tarquim negre. El que em recorda que ja seria content si la primera part del proverbi machadià es fera realitat: El ojo que ves. I que no espere, déu me'n guard, que la segona part li arribe al cervell al cec. I és que la indiferència és una perversió viscosa, corrosiva com un àcid sepulcral, malvada com la felicitat tonta dels ulls morts dels qui la practiquen. I si no, que els hi pregunten als sahrauís o als haitians o als zero responsables o als romanins o als palestins o als… Bé, té igual. Fins que no esclaten en plors…

dissabte, 13 de novembre del 2010

El malefici


A iniciativa de relats conjunts


Era la cinquena mort sobtada. A la ISS la gent començava a inquietar-se. Un virus mai vist? Eren davant d'una pandèmia a l'estació? Què collons estava passant? A més a més, pendents com tots eren dels permisos nadalencs, no més faltava que acabara imposant-se la quarantena. Les ordres des de Prefectura varen ser molt contundents: deixeu al cadàver quiet fins que arriben els investigadors.
I diu, que tots cinc varen dinyar-la al damunt d'aquest trasto?... Sí, així va anar… Que tenien tocat el cor?... No. Tots havien passat les revisions mèdiques amb un "apte per a volar". De fet, estem parlant d'individus entre els 45 i 55 anys que feien esport de forma regular… Per tant, que foren a la bici estàtica quan el traspàs no era cap irregularitat en el seu quefer quotidià?... No. Efectivament… Però l'informe forense dels quatre anteriors diu taxativament: "cor trencat"… Sí. I és tan cert com desconcertant… I les anàlisis patològics no donen com a possible la causa vírica. Però convé que ningú no es done massa esperances sobre les vacances de Nadal, no fos necessari precintar l'estació… Aquesta última frase la va dir més per a sí mateix que com a part de l'anterior conversa amb el responsable de l'àrea de gimnàstica de l'estació. Examinà el cos. Tot indicava mort sobtada. Potser aquells ulls estabornits no eren els habituals, però, en veritat, què era habitual en aquesta classe de decessos? Jefe -li va dir l'acòlit que li havien encolomat com ajudant- potser siga el malefici… Mira, t'ho podria dir més fort, però no més clar: un, no em digues Jefe o et quedaràs sense dents. Dos, el malefici te'l fiques per la sortida del sol… Però, Jefe, perdó, senyor, en la Central barallen aquesta hipòtesi… Com pots ser tan rematadament imbècil? Què tens damunt les espatlles?... És una endevinalla, senyor?... Deixem-ho estar. Escolte -va dir, dirigint-se de nou al cap d'àrea- aquest monitor acoblat a la bici què funció té?... Bé, als primers models feia estadístiques de l'esforç, rendiment en tants per cent i coses d'aquestes. Desprès, s'adonaren de la inutilitat d'aquesta dèria i el varen fer servir com a monitor de vídeo… Vol dir que qui pedaleja pot gaudir d'imatges adients?... I no adients també… Perdó?... Home, que cadascú pot posar-s'hi el que més li agrade… Ah! Ja ho capte. I què veiem últimament?... Doncs, això: RB-FC-MR-BXVI-JMA-C9-BE-ZP… I què volen dir les sigles?... Ah!, no ho sé. Aquesta ens va arribar directament des de Prefectura i tot sembla indicar que era un reforç de resistència cardíaca… Alçaren el cadàver. Feren la paperassa habitual i tot seguit l'acòlit pujà a la bici estàtica per ordre del seu superior… Senyor, és possible que estiga corrent un gran risc, no ho creu?... Si és el que jo pense, tu estàs totalment immunitzat. Engegaren el vídeo. El subaltern començà a pedalejar. I als ulls atònits de l'inspector es varen succeir els següents fragments: RB: Valencianos, buon giorno! FC: la fórmula 1 no costará ni un euro MR: bueno, unos hilillos BXVI: de un anticleriscalismo como en la década de los treinta JMA: donde había armas de destrucción masiva C9: monyiga d'aca, xe, de categoria BE: como el delta del Ebro que pasa por Zaragoza ZP: que aprobaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña. L'inspector va sobreviure gràcies als taps que es posà als oïts. L'encolomat quedà incòlume, fins i tot alegre, tot semblava confirmar la teoria del malefici.

dijous, 11 de novembre del 2010

La jota dels holandesos (181è joc literari)


Per una sèrie d'esdeveniments que no venen al cas -si en voleu, us faré cinc cèntims en altre post- els protagonistes de la dissortada història de "Nineta o com una imatge val més que mil paraules" varen coincidir a les festes de la Pilarica de l'any 1659 integrats en sengles grups de cantaires i balladors de jotes. Tot i que varen aclarir el malentès de l'esmentada carta i d'aquest singular triangle, no hi varen poder fer les paus, sembla. Heus ací, que per intercessió de jmtibau he tingut que transcriure el que es varen dir davant els festers i públic en general, mentre llepaven sengles caramels llambordes. Qui m'anava a dir que acabaria transcrivint jotes aragoneses en català de cantaires holandesos revestits de baturros? Dec advertir que certs continguts poden ferir sensibilitats delicades, tant pel que diuen com pel que entrediuen.


Els dos:

Ara que et veig me'n recorde
i vull fer-te'l pensament.
Ara que ja tu m'hi trobes
vull fer-te'l raonament.
Ara si vols tu m'escoltes,
vull dir-te'l meu patiment.

Ella:

Tot i que m'ensume els aires
que el teu despit vol bufar.
Ara que sent el mal flaire
de qui deuria callar,
vull que el món tot, per buscaire,
et faça el deute pagar.


Ell:

Noia que no ets prou llunyana,
sàpies que sóc molt content.
Que em tiren més dues rodes
que els teus grans pits de forment.
Més, una bona cadena,
que els teus cabells sense esment.

Els dos:

Ara que et veig me'n recorde
i vull fer-te'l pensament.
Ara que ja tu m'hi trobes
vull fer-te'l raonament.
Ara si vols tu m'escoltes,
vull dir-te'l meu patiment.

Ella:

Noi, quan t'arribe la pena
de no aixecar-se la molla,
digues-li a la magra nena:
Filferros, el rent no brolla.
Que amb un forment d'eixa mena
mai pujarà la panolla.

Ell:

Heus ací gran ignorància:
la panolla això no menja.
Blat de moro és ferramenta
del que avui n'és la revenja.
Demà potser busques treva
i gaudir del que hui penja.

Els dos:

Ara que et veig me'n recorde
i vull fer-te'l pensament.
Ara que ja tu m'hi trobes
vull fer-te'l raonament.
Ara si vols tu m'escoltes,
vull dir-te'l meu patiment.

Ella:

Si males menges em veus,
molts paladars em desitgen.
Dóna-li corda a les rodes
i mira com tots t'esquitxen
de tantes boques que em diuen
fes-me un lloc on ets a mitges.

Ell:

No entenc de mitges senceres
que la meua és repleta
com la millor de les dones.

Ella:

Mai sabràs en vicicleta
que és una dona sencera,
si no la rodes completa.

Nineta:

Ja me'n teniu tots ben farta
que mai ningú me'n demana.
Quin és ací qui ho remena?
Fot el camp em diu la panxa.
I al sud no vages per ara
que hi és un perill ser guapa:

terres on les vicicletes
si és lliguen a una farola
ve l'alcadessa Na Rita
i te'n duu a la garjola:
"esta vull i esta me'n encisa"
Mare, si et troba ben sola!

Els tres:

Si vols saber com acaba
esta jota viciclista,
posa-li espelmes a missa,
ara que el toc ja repica.
Que si a Flandes posà pica
ací sols n'és Pilarica.

dimarts, 9 de novembre del 2010

A casa nostra


Mai de la vida ho haguera pensat. Mai. Si fa uns quants anys m'ho hagueren dit, com a mínim els haguera titllat d'exagerats. I ves per on, hem arribat a una situació que no dubtaria en qualificar d'esperpèntica. Els enemics habituals han passat a un segon pla. De fet, ja te'ls mires amb un cert enyor i tot. No sé, diuen que el tracte fa l'afecte. Perquè ara l'enemic més perillós és molt a prop. Tan proper, que ja podem confirmar-ho: l'enemic és a casa nostra. Hem cridat a sometent. I ho hem fet de forma clandestina, clar. D'això, que no puga ser més explícit. Sabem que no podem eliminar-los, així, sense més ni més. Però tenim que minvar-los. I cal fer-ho amb una estratègia subtil. Amb la precisió d'un bisturí trencaclosques. Hom a dit que si en tenim de paciència, les aigües tornaran al seu curs. Que deixem fer al hivern, a la pluja o al vent. Que l'alegria és curta i la llonganissa llarga. O que massa botifarra per a estómacs tan delicats. No ho sé. No les tinc totes. Potser és la meua impaciència... Però ningú no ens pot negar el perill continuo que darrerament ens envolta. I és que els veig embogits. No han paït la nova realitat. Simplement és llancen en caiguda lliure per tot arreu. Els seus ulls són com dues pedres inexpressives mirant al rerefons del no-res. I la seua boca té el rictus sardònic dels que moren amb el somriure del tètanus. L'incomprensible entusiasme del babau papista. D'ensurts ja en tenim un fum. Nens penjats dels arbres. Grinyolant i gronxat de la seua maneta mentre la branca fa catacrac. I que no esperen ningun tipus d'assistència. T'ha tocat i prou. Dones prenyades arrossegant-se pels passadissos més tèrbols dels carrers fugint desesperadament de l'allau. Vells escridassats pel furor esclavista d'aquests temps accelerats. A més a més, si són com tu i jo, què els empenta a creure's els amos del món?... Vicicle, Vicicle, para, què dius? T'has begut l'enteniment? Però si és el nostre futur. Com no pots entendre que gaudeixen lliurement d'aquest retrobament que tantes voltes tu n'has beneït? Deuries alegrar-te?... Retrobament? Gaudisc quan s'estavellen els nassos a causa de la seua incompetència o imperícia… Clar, tu, m'oblidava, vares nàixer instruït… No, però no em creia el rei del mambo… Home, ni ells tampoc… Com que no, però si no en donen mai d'explicacions de les seues malifetes ni paguen en carn pròpia tota la impunitat que els alimenta… Bé, és cert que molts no saben ni guardar l'equilibri, i miren obsessivament al forat negre del davant. Que el sistema de lloguer és poc operatiu, sobretot per la manca de carrils adients. Que al capdavall es cansaran, i tindrem la ciutat més plena si cal de ferralla inútil. Però els nostres com a enemics, Vicicle? Què malifeta és rodar en bici, encara que ho fases per primera vegada als 40 o 50 anys?... I qui parla de Valenbisi, tòtil?...

divendres, 5 de novembre del 2010

Fuig del mig


No em discutireu que Novembre no és un mes tonto… Tens tota la raó, Vicicle. Ni carn ni peix. Ostres! Què bona la botifarra, mare de déu de la llet!... Octubre té la contundència d'un començament seriós. La Tardor, malgrat el canvi climàtic, ens enlluerna de bell nou i… Pareu, pareu. Que jo vaig néixer el 9 de Novembre i no em ve de gust que us en foteu. Sí que és bona, sí… Osti, nano, però no em negaràs que és al mig del no-res, com el dijous. Perquè Desembre és tot un mes: Nadal, cap d'any, vinga la gresca. Duus el pa… Home, vist així, potser tingueu raó. Vi? Però no sé que té de dolent ser al mig del temps; bé, del no-res… Doncs, tot. Accepta-ho. Prou, gràcies. Novembre com a molt deuria durar una quinzena i prou… Ni això, cony, una setmaneta i va que xuta. I Nadal seria al tocar. Gasosa?… Sí home, i deixaré de banda el meu aniversari. Collonuts, sou collonuts… Bé, doncs cada quatre anys farem Novembre de traspàs. Què dius? En aplegar el fotut 9 bufes les candeletes i així tindràs l'aniversari, com els nascuts al 29 de Febrer… I els regals què, vindran amb efecte retroactiu per quadruplicat? Passa'm la llonganissa... Això dependrà del que t'estimen els teus… Com ho saps. Mira, tens el dia graciós, viciclet… No et passes, que viciclet no li ho consentisc a ningú. Val la pena l'allioli?… Ja la tenim. Quina pell més fina. No està mal, fluix d'all… Bé, doncs a partir d'ara et diré dijousset… Voleu fer el favor de callar. Ens estan mirant. Deixeu el tema ja, cony… Així que el 9 del 9?... Ad litteram, sí… De quin any, nano?... No t'importa… Ai, ai, ai. No serà del 69, oi?... Ah!, qui calla consent. 9 del 9 del 69. Dijousset, tu eres l'Anticrist. El xoriço?… Ja van dos, en això que et diga. Ens fa visita… Qui? Massa nous si ets valencià, company… Això ho he d'admetre. El del mig… Com Novembre, el no-res… Passa'm l'ampolla… El dimarts quan bufes li fas un pensament… Jo quan bufe no hi pense…

Ps. Estic veient per la TV3 l'arribada del que sempre és al mig a Barcelona. Baixa de l'avió i el rep, a peu d'escala, en Montilla. Sabeu el que es diuen?... "Hola, don Pepito. Hola, don José..." (etiqueta: "xist", segons el Presi Montilla)

dimarts, 2 de novembre del 2010

La comanda del dofí


Al blog de Tumateix ens proposen un microconte com a joc de lletres de Nadal. Un Vicicle passat per aigua ha fet el que segueix, alhora que us anima a participar-hi.


Plou a bots i barrals. Pedalege com un dofí esllavissant-se per les artèries aquoses del món. He escollit el millor corrent, malgrat que el meu GPS és un rellotge de fang i incertesa. Quin escriptor pot sostraure's a la comanda editorial del seu cor?

Imatge treta de la xarxa