Del carrer estant arriben perfums. Estic assegut. Fa calor, i la butaca on séc m'abraça sense cap tipus de protecció ni precaució. Evidentment, ella no duu mascareta, ni jo tampoc. Vinc de pedalar una més de les curtes etapes dels darrers mesos. Perquè fa mesos que tot està minimitzat, vida mínima, vida reduïda, també les pedalades dominicals, és clar, només missa brevis i desprès; la qual cosa, lentament però segura, jivaritza la meua visió del món, del meu petit món, ja en sí mateix una més que reducció a l'absurd de la realitat, d'aquesta realitat que només els estupendos diuen conèixer. Amb l'agilitat dels lladres i la lleugeresa del vol de la papallona, els perfums barats, sobretot els barats -què hi farem, jo era pobre i els meus records els adoba a parts iguals una goteta de benzina, altra de greix de rodaments i una de Maderas de Oriente, posem per cas. Els perfums barats, deia -de fet, crec que mai no he olorat d'altres, ni falta que em fa, perquè no hi ha perfum més delicat i exclusiu que el dels cossos que estimes: el pit de la mare, els llavis de l'amant, les galtes del nadó... si és que heu estimat qualsevulla qualsevol dia de la vostra vida, que no tot amor és besar pells prohibides o dolces- els perfums barats, anava dient, els de la meua infantesa, boten del carrer al balcó com lladres i aprofiten els quatre dits -anava a dir els quatre gats, no sé el perquè- de joc d'aire de la finestra per entrar aletejant a casa meua i desfer-me la quimèrica protecció de la mascareta que li he posat fa uns mesos a la memòria. Perquè els records fan mal, fins i tot els bons, o sobretot els bons. Però heus ací que aquell perfum que jo vaig batejar de crisantem, ara m'explicaré, ha tornat per…
Del carrer estant arriben records. El dia anava de retirada. En eixir de classe m'havia perdut amb els amics al nostre petit món de joc i retrets. La llum incerta que enfosqueix les voreres ens abraçava mentre un rerefons verdós aglutinava la tristesa d'un dia més que moria. Als adéus, algú va dir amb les paraules de la seua avia, que era l'hora dels crisantems, aquella on la foscor obrirà definitivament els pètals solars de la flor. Aplegue tard a casa i no hi ha ningú. La mare deu haver eixit a buscar-me. Estic assegut a la vorada, davant de casa. La tanca del jardí de casa es closa, i tot és fosc a casa meua. Estic assegut i m'ofegue, m'ofega pensar en la mare perduda de no trobar-me i perquè sembla que tot el carrer ha decidit morir a l'hora esponerosa del crisantem. La tristesa dels nens és profunda, intensa i volàtil com el desig d'un cos. Plorava amb els ulls oberts i vaig sentir tot d'una les passes asexuades d'aquell o aquella que duia el desconegut perfum que jo vaig batejar com crisantem, i que era pobre i comú com el bes d'una salutació antiga, un reconeixement d'última hora, un compromís amorós que tots voldríem evitar. Vaig girar el cap, però la vorera era buida. Al bar del cantó, els llums tallaven com una dalla la foscor groguenca del carrer. Sota els crits ebris i els colps de xamelo una cançó estranya aglutinava la tristesa del món.
Doncs
resulta que n'hi ha qui no en té de nom propi. Que tota la seua vida serà -per
imposició històrica o elecció pròpia, heus ací el dilema- el "fill
de…" (p.e. el "fill del Caníbal") el "nét de…" (p.e.
el "nét de Franco") el "nebot de…" (p.e. el "nebot
d'en Rameau") o fins i tot el "nebot segon de…" o el
"renebot de…", encara que aquestes dues últimes n'hi ha que
treballar-se-les amb dedicació quasi exclusiva, per a la qual cosa has
d'abjurar dels teus propis pares o avis originals i esperar que aquells parents
llunyans de la tieta, posem per cas, t'accepten com a família d'acollida. I em
direu que no, que això és impossible, que tots en tenim de nom propi, i que
aquí està el DNI de cadascú per a demostrar-ho. No estaria jo tan segur. Si
n'heu llegit la Historia universal de la
infamia, de J.L. Borges, recordareu aquell fet extraordinari d'en Tom
Castro (Arthur Orton, de naixement) "un palurdo desbordante, de vasto
abdomen, rasgos de una infinita vaguedad, cutis que tiraba a pecoso, pelo
ensortijado castaño, ojos dormilones y conversación ausente o borrosa" un
"obeso tarambana", que, assessorat pel negre Bogle, vertader artífex
de la genialitat, va suplantar a "Roger Charles Tichborne, militar inglés
criado en Francia, mayorazgo de una de las principales familias católicas de
Inglaterra", la mare del qual va acceptar al tal Castro-Orton com a fill
propi davant la seua pròpia i insubornable negativa a reconèixer la mort al
camp de batalla d'en Roger, tot i que en Roger Charles "era un esbelto
caballero de aire envainado, con los rasgos agudos, la tez morena, el pelo
negro y lacio, los ojos vivos y la palabra de una precisión molesta". A la
mort de Lady Tichborne, els seus parents van litigar contra
Castro-Orton-Tichborne guiats pels seus drets consanguinis, esgrimint
l'acusació d'usurpació d'estat civil. Al capdavall, Castro-Orton -ja desposseït
del Tichborne- va ser condemnat a 14 anys de treballs forçats. Com que era un
paio que es feia de voler, li van rebaixar la condemna i als deu anys va quedar
en llibertat, i va dedicar-se a donar petites conferències a les quals
declarava la seua innocència o acceptava la seua culpa, segons les reaccions
del públic, fins i tot "muchas noches comenzó por defensa y acabó por
confesión", fin de la cita. Vet
aquí la raó essencial per la qual els aristòcrates en tenen de tants noms
propis. Ells, molt més que els anònims propis plebeus, viuen el perill constant
de ser recordats com a "fills de…", etc. D'això, el mèrit
extraordinari de, posem per cas, na Isabel I d'Anglaterra que a la Història local de la infàmia sempre serà
recordada pels valors propis de la seua raça, que tan esplèndidament
atresorava, i no només per ser "filla d'... Enric VIII". D'altres
sang blava, però, tot i la llonganissa de noms que posseeixen, mai no passaran
de ser "fills de…", com tots aquells que es creuen el que no són: un
príncep fent de rei, un rei fent d'emperador o tots plegats fent de Déu, i que
sempre seran coneguts com a "fills de…": "el fill del
fugitiu", "del faldiller", "del trempat", "del disparu" i coses d'aquestes; o aquells
cortesans i/o espongiformes que encisats pels culs reials no caguen per no
embrutar-se el seu propi cul, convençuts que així pujaran més ràpid els graons
de l'escala nobiliària, i moren víctimes d'una obstrucció intestinal i farcits
de merda. Hem d'afegir, que els "sense nom propi", sobretot els
locals i voluntaris, és a dir, per elecció ben pròpia, guiats per la seua
cobdícia i/o ànsies de protagonisme, se'ls sol reconèixer pel síndrome servil
del besamans. Diu l'enciclopèdia catalana -qualsevol d'altra us ho confirmarà-
que el besamans és un senyal de reverència o acatament. Bé, deuríem precisar
que, a més a més, el besamans streaming no
viu un dels seus millors moments, ja que la possibilitat d'infectar-se del
virus corona, corina, crèdit corona o com li vulgueu dir, en tocar els llavis
el dors de la mà del venerat a besar, és més que factible. Per la qual cosa,
darrerament, es fa online. Yo me lo guiso, yo me lo como. Ah,no ho oblideu, els noms propis, sobretot si
no és el teu propi nom, sempre en majúscules, malparits. I fins ací, la lliçó
d'avui sobre puntuació i sintaxis. A veure si els espongiformes amb borrosa
identitat en trauen alguna cosa de profit.
