dilluns, 17 d’agost de 2020

All you need is...


Del carrer estant arriben perfums. Estic assegut. Fa calor, i la butaca on séc m'abraça sense cap tipus de protecció ni precaució. Evidentment, ella no duu mascareta, ni jo tampoc. Vinc de pedalar una més de les curtes etapes dels darrers mesos. Perquè fa mesos que tot està minimitzat, vida mínima, vida reduïda, també les pedalades dominicals, és clar, només missa brevis i desprès; la qual cosa, lentament però segura, jivaritza la meua visió del món, del meu petit món, ja en sí mateix una més que reducció a l'absurd de la realitat, d'aquesta realitat que només els estupendos diuen conèixer. Amb l'agilitat dels lladres i la lleugeresa del vol de la papallona, els perfums barats, sobretot els barats -què hi farem, jo era pobre i els meus records els adoba a parts iguals una goteta de benzina, altra de greix de rodaments i una de Maderas de Oriente, posem per cas. Els perfums barats, deia -de fet, crec que mai no he olorat d'altres, ni falta que em fa, perquè no hi ha perfum més delicat i exclusiu que el dels cossos que estimes: el pit de la mare, els llavis de l'amant, les galtes del nadó... si és que heu estimat qualsevulla qualsevol dia de la vostra vida, que no tot amor és besar pells prohibides o dolces- els perfums barats, anava dient, els de la meua infantesa, boten del carrer al balcó com lladres i aprofiten els quatre dits -anava a dir els quatre gats, no sé el perquè- de joc d'aire de la finestra per entrar aletejant a casa meua i desfer-me la quimèrica protecció de la mascareta que li he posat fa uns mesos a la memòria. Perquè els records fan mal, fins i tot els bons, o sobretot els bons. Però heus ací que aquell perfum que jo vaig batejar de crisantem, ara m'explicaré, ha tornat per…

 

Del carrer estant arriben records. El dia anava de retirada. En eixir de classe m'havia perdut amb els amics al nostre petit món de joc i retrets. La llum incerta que enfosqueix les voreres ens abraçava mentre un rerefons verdós aglutinava la tristesa d'un dia més que moria. Als adéus, algú va dir amb les paraules de la seua avia, que era l'hora dels crisantems, aquella on la foscor obrirà definitivament els pètals solars de la flor. Aplegue tard a casa i no hi ha ningú. La mare deu haver eixit a buscar-me. Estic assegut a la vorada, davant de casa. La tanca del jardí de casa es closa, i tot és fosc a casa meua. Estic assegut i m'ofegue, m'ofega pensar en la mare perduda de no trobar-me i perquè sembla que tot el carrer ha decidit morir a l'hora esponerosa del crisantem. La tristesa dels nens és profunda, intensa i volàtil com el desig d'un cos. Plorava amb els ulls oberts i vaig sentir tot d'una les passes asexuades d'aquell o aquella que duia el desconegut perfum que jo vaig batejar com crisantem, i que era pobre i comú com el bes d'una salutació antiga, un reconeixement d'última hora, un compromís amorós que tots voldríem evitar. Vaig girar el cap, però la vorera era buida. Al bar del cantó, els llums tallaven com una dalla la foscor groguenca del carrer. Sota els crits ebris i els colps de xamelo una cançó estranya aglutinava la tristesa del món.

2 comentaris:

  1. Magnífica evocació a través de les olors, sinestèsica diríem, la trista màgia de les paraules caient al fons del pou, vivificant la memòria, transferint sentits al present. L'íntim dolor de les notes de Puccini, d'ésser viu. Una abraçada, Pepe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Manel. Què gran Puccini, eh? Bé, i Debussy, i els Beatles, clar. Una abraçada. A veure si quedem, tot i les mascaretes.

      Elimina