divendres, 31 de juliol del 2015

Time remembered


Eixíem al carrer. A la nit. A l'estiu. Tot i que no feia la calor que ara patim, ni de bon tros. Però qualsevol excusa era bona per a dur les cadires de boga i les nouvingudes plegables de platja a la porta de casa i muntar una mena d'improvisada tribuna de processó però sense sants ni penedits, virtuts privades o vicis públics. Els veïns del costat feien el mateix. Eren la nostra segona família. Fins i tot, tan o més estimada que la pròpia. Ja ho diu la dita: el roce hace el cariño. I ens estimàvem com s'estimen de sempre les onades i els homes, a fluxos. Ara ets la cresta de l'ona, ara ets l'escuma d'una mala paraula. I els grans xerraven i reien. I els petits rèiem de qualsevol cosa; i ploràvem si la cançó era trista. I desprès menjàvem gelat si la digestió estava ben feta, que si no la mare no ens deixava. I esperàvem, no sé ben bé què, però esperàvem. Era la possessió domèstica i inconscient, per ignorada, dels perdedors. El recurs a una alegria tova amb el rerefons trist d'un l'oblit impossible, d'un oblit que es revelava a contracor del temps, un temps que hi havia arribat per a instal·lar-s'hi, que desconeixia el llatí però glorificava la pax romana. Alguns veïns de la vorera d'enfront, els de la finca, reticents a les escales en horari nocturn, treien el cap per l'única finestra de la casa que donava al carrer i ens feien una lacònica salutació amb la mà. Ells, amb la cigarreta i la samarreta de tirants. Elles, amb el palmito i la bata ajustada. I es criticava de valent els que ho feien amb el pit descobert -ells- o les que de tant ajustar la bata lluïen dos palmitos, el de la mà, i l'altre -elles. I com que el carrer estava desert, tot i el perfum conciliador del gessamí i la celinda, que no hi havien quasi cotxes aparcats i només de tant en tant passava algú despistat que s'havia confós de drecera cercant l'infinit d'un món tancat, jo treia la bici del pare i, amb el permís de la mare, començava a pegar-li voltes al carrer. I pense si la meua vida no ha estat sempre el mateix: esperar, esperar el permís del castell, treure la bici i pedalar dins la gàbia del temps, amb la imatge del tigre convertit en pèndul d'un rellotge sense agulles, d'hores tancades al darrere de la reixa del seu horitzó mentre un vianant anònim diu bona nit amb la barbeta perquè va xiulant una cançó trista. I els fanals del carrer hi posaven la llum simple d'aquella escena pobra, i la memòria dels nens els taquígrafs. Com si tot hagués estat preparat. Com si tot fos a l'espera del que mai no hauria de succeir. Tal i com s'ho hauria de trobar aquell desconegut que potser esperàvem, el nom del qual i la cançó coneixeríem molts anys desprès.

"No es usted del castillo, no es usted de la aldea, no es usted nada. 
Pero, por desgracia, es usted sin embargo algo: 
(KafkaEl Castillo)

dissabte, 11 de juliol del 2015

On ne passe pas


Dissabte passat va començar Le Tour. I ho va fer pels Països Baixos... Dans le port d'Amsterdam… Va entrar a França per Normandia. I fins i tot van fer un final d'etapa a la míticament proustiana localitat de Cambrai. Bon començament, em direu. Doncs no sé què dir-vos. Perquè des que les rodes fines dels ciclistes varen xafar els camins du côté de chez Swann o de Guermantes no passa dia que al marge dels camins no deixen el seu oblit compartit els cementeris terrestres conseqüència de la bogeria dels que han nascut per fer patir als altres el que ells mateixos no es poden suportar: la seua mediocritat, i basteixen els camins de tombes alineades amb la meticulositat en que un entomòleg ho fa amb les papallones més exquisides, tombes que mai no gaudiran le toit tranquille, où marchent des colombes, ni la possibilitat marina del recomençament. Ahir mateix, la cursa discorria pels pobles i ciutats del costat nord-oest de França, front a la costa on és el Mont Sant-Michel, i, com si d'un malson es tractés, les diferents localitats lluïen la mateixa estàtua en color d'un soldat amb l'uniforme de la Gran Guerra -què fan pels morts de les guerres xicotetes?- commemorativa de la Batalla de Verdun, que paradoxalment va succeir a l'altre côté del país, el nord-est, i que tenen com a llegenda compartida l'On ne passe pas que encapçala el present despropòsit. I donava la impressió d'una cursa ciclista de juvenils, d'aquelles on els ciclistes més semblen una colla de borinots pedalant obsessivament pels voltants del poble que organitza la competició, que uns esportistes, el futur dels quals mai no se sap si acabarà en estàtua, amb o sense uniforme, o en una mediocritat oblidada des de la dolça nostàlgia: tu, enganxa't al de Rafelguaraf, que és un armari, que són vint voltes al poble, i desprès el remates… I passaves vint vegades per la mateixa plaça del mateix poble, i vint vegades més pel davant de la fonteta que hi havia al camí d'eixida que abocava la cursa al laberint de l'horta, i al damunt de l'aixeta de la qual unes rajoletes lletrejaven la commemoració d'uns anomenats 25 años de paz. Le vent se lève!... il faut tenter de vivre! 

dimecres, 1 de juliol del 2015

Mor d'assa

Millor no traduir el poema per si de cas

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro. Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Platero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal... Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel... Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo: Tiene acero... Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo*.

J.R.J.

*Com les millors bicis