Eixíem al carrer. A la nit. A l'estiu. Tot i que no feia la calor que ara patim, ni de bon tros. Però qualsevol excusa era bona per a dur les cadires de boga i les nouvingudes plegables de platja a la porta de casa i muntar una mena d'improvisada tribuna de processó però sense sants ni penedits, virtuts privades o vicis públics. Els veïns del costat feien el mateix. Eren la nostra segona família. Fins i tot, tan o més estimada que la pròpia. Ja ho diu la dita: el roce hace el cariño. I ens estimàvem com s'estimen de sempre les onades i els homes, a fluxos. Ara ets la cresta de l'ona, ara ets l'escuma d'una mala paraula. I els grans xerraven i reien. I els petits rèiem de qualsevol cosa; i ploràvem si la cançó era trista. I desprès menjàvem gelat si la digestió estava ben feta, que si no la mare no ens deixava. I esperàvem, no sé ben bé què, però esperàvem. Era la possessió domèstica i inconscient, per ignorada, dels perdedors. El recurs a una alegria tova amb el rerefons trist d'un l'oblit impossible, d'un oblit que es revelava a contracor del temps, un temps que hi havia arribat per a instal·lar-s'hi, que desconeixia el llatí però glorificava la pax romana. Alguns veïns de la vorera d'enfront, els de la finca, reticents a les escales en horari nocturn, treien el cap per l'única finestra de la casa que donava al carrer i ens feien una lacònica salutació amb la mà. Ells, amb la cigarreta i la samarreta de tirants. Elles, amb el palmito i la bata ajustada. I es criticava de valent els que ho feien amb el pit descobert -ells- o les que de tant ajustar la bata lluïen dos palmitos, el de la mà, i l'altre -elles. I com que el carrer estava desert, tot i el perfum conciliador del gessamí i la celinda, que no hi havien quasi cotxes aparcats i només de tant en tant passava algú despistat que s'havia confós de drecera cercant l'infinit d'un món tancat, jo treia la bici del pare i, amb el permís de la mare, començava a pegar-li voltes al carrer. I pense si la meua vida no ha estat sempre el mateix: esperar, esperar el permís del castell, treure la bici i pedalar dins la gàbia del temps, amb la imatge del tigre convertit en pèndul d'un rellotge sense agulles, d'hores tancades al darrere de la reixa del seu horitzó mentre un vianant anònim diu bona nit amb la barbeta perquè va xiulant una cançó trista. I els fanals del carrer hi posaven la llum simple d'aquella escena pobra, i la memòria dels nens els taquígrafs. Com si tot hagués estat preparat. Com si tot fos a l'espera del que mai no hauria de succeir. Tal i com s'ho hauria de trobar aquell desconegut que potser esperàvem, el nom del qual i la cançó coneixeríem molts anys desprès.
"No es usted del castillo, no es usted de la aldea, no es usted nada.
Pero, por desgracia, es usted sin embargo algo:
(Kafka, El Castillo)