On ne passe pas

Dissabte passat va començar Le Tour. I ho va fer pels Països Baixos... Dans le port d'Amsterdam… Va entrar a França per Normandia. I fins i tot van fer un final d'etapa a la míticament proustiana localitat de Cambrai. Bon començament, em direu. Doncs no sé què dir-vos. Perquè des que les rodes fines dels ciclistes varen xafar els camins du côté de chez Swann o de Guermantes no passa dia que al marge dels camins no deixen el seu oblit compartit els cementeris terrestres conseqüència de la bogeria dels que han nascut per fer patir als altres el que ells mateixos no es poden suportar: la seua mediocritat, i basteixen els camins de tombes alineades amb la meticulositat en que un entomòleg ho fa amb les papallones més exquisides, tombes que mai no gaudiran le toit tranquille, où marchent des colombes, ni la possibilitat marina del recomençament. Ahir mateix, la cursa discorria pels pobles i ciutats del costat nord-oest de França, front a la costa on és el Mont Sant-Michel, i, com si d'un malson es tractés, les diferents localitats lluïen la mateixa estàtua en color d'un soldat amb l'uniforme de la Gran Guerra -què fan pels morts de les guerres xicotetes?- commemorativa de la Batalla de Verdun, que paradoxalment va succeir a l'altre côté del país, el nord-est, i que tenen com a llegenda compartida l'On ne passe pas que encapçala el present despropòsit. I donava la impressió d'una cursa ciclista de juvenils, d'aquelles on els ciclistes més semblen una colla de borinots pedalant obsessivament pels voltants del poble que organitza la competició, que uns esportistes, el futur dels quals mai no se sap si acabarà en estàtua, amb o sense uniforme, o en una mediocritat oblidada des de la dolça nostàlgia: tu, enganxa't al de Rafelguaraf, que és un armari, que són vint voltes al poble, i desprès el remates… I passaves vint vegades per la mateixa plaça del mateix poble, i vint vegades més pel davant de la fonteta que hi havia al camí d'eixida que abocava la cursa al laberint de l'horta, i al damunt de l'aixeta de la qual unes rajoletes lletrejaven la commemoració d'uns anomenats 25 años de paz. Le vent se lève!... il faut tenter de vivre!