No, no n'és el famós déjà vu. I molt menys un trompe-l'oeil. De fet, ningú té el més mínim interès d'enganyar-me, no?, tot sol com estic, ni és la primera vegada que passe per llocs on el misteri es produeix. On la màgia hi és. N'eren dos quarts de cinc mal comptades. Feia fred al carrer. L'aire nítid tenia gèlid el bes. Baixava, tot i que pujava -ara mateix ho comprendreu- pel carrer de la Corona direcció al carrer de D'Alt -ja? I com que sempre arribe ben d'hora -cosa de ciclistes i comares- doncs la llibreria era tancada. Faig un tomb per la plaça de Mossèn Sorell. Les ressonàncies parisenques parlen per mi: Bodegas Momparler, tot just davant la llibreria, tot just abandonades, com la meua jovenesa tancada ja a cal y canto, és a dir, amb pany i forrellat. Temps era temps. El forn dels pastissets de moniato, de carabassa i d'arnadí -bocata di cardinale- també sembla abandonat. M'acoste. Damunt els grafits que amaguen la vetusta porta de fusta n'hi ha, però, un cartellet amb l'horari. Bé, sembla que obren a les cinc. No són morts. Potser la meua joventut no n'és morta del tot. Entre al cafè templari, és a dir: El Templo del Café, -el café de l'abad, posa al tendal- tot i que no passa de dotze metres quadrats mal comptats -potser que el model és ben bé d'aquells temples romànics on el presbiteri és a una escopinada de l'atri. M'agrada la llum esquitxada que entra pels cristalls que són darrere meu. Són cristalls que fan de paret. La xica és atenta, però poc simpàtica. Està més per l'amiga que pels clients. La comprenc; tant s'hi val, només vull un descafeïnat: coses de la joventut perduda. Li pegue una ullada a l'aparador de les ampolles, i sé que només és una excusa per no girar el cap. Sé que l'epifania ha començat, i que tot el que faça és inútil. Arribarà aquell moment en que el meu cos tindrà que girar, capgirar-se. Arribarà aquell moment en que el meu esguard substituirà el meu clatell, i llavors ja serà massa tard pels penediments: les llàgrimes rodolaran com lava nostàlgica d'un temps que mai no he viscut. I direu: això és un déjà vu, i jo insistiré que no, que tot i no haver-hi nascut, d'alguna forma ja ho havia viscut. Perquè els meus avis materns es van conèixer al carrer de D'Alt. Ell, el pintor, abocat a la finestra balconada i bohèmia que donava al creuer de D'Alt amb Cavallers. Ella, la que havia arribat des de Sogorb per servir, a la façana d'enfront. Llavors, els amors tenien molt a veure amb les finestres, els balcons i els esguards pretesament distesos i consuetudinaris. Vet aquí part del misteri. Perquè aquell esguard enamorat va passar de pares a fills, i de fills a néts. I jo, hereu sense cap patrimoni, tinc tot el patrimoni dels seus ulls innocents, vull creure. Si alguna cosa em van deixar els avis, va ser els seus ulls joves i besadors. I això és el que em posseeix, aquella bellesa que van gaudir, esquitxada ara sobre la vesprada del carrer de la Corona que baixa a la pujada de la cantonada del carrer de D'Alt: tot allò que els meus ulls tenen dels avis que mai no vaig conèixer, d'un temps perdut abans de nàixer, d'una nostàlgia nítida i impossible, com el bes enamorat, un sentiment proper a la música callada.
dijous, 26 de gener del 2017
L'esguard
No, no n'és el famós déjà vu. I molt menys un trompe-l'oeil. De fet, ningú té el més mínim interès d'enganyar-me, no?, tot sol com estic, ni és la primera vegada que passe per llocs on el misteri es produeix. On la màgia hi és. N'eren dos quarts de cinc mal comptades. Feia fred al carrer. L'aire nítid tenia gèlid el bes. Baixava, tot i que pujava -ara mateix ho comprendreu- pel carrer de la Corona direcció al carrer de D'Alt -ja? I com que sempre arribe ben d'hora -cosa de ciclistes i comares- doncs la llibreria era tancada. Faig un tomb per la plaça de Mossèn Sorell. Les ressonàncies parisenques parlen per mi: Bodegas Momparler, tot just davant la llibreria, tot just abandonades, com la meua jovenesa tancada ja a cal y canto, és a dir, amb pany i forrellat. Temps era temps. El forn dels pastissets de moniato, de carabassa i d'arnadí -bocata di cardinale- també sembla abandonat. M'acoste. Damunt els grafits que amaguen la vetusta porta de fusta n'hi ha, però, un cartellet amb l'horari. Bé, sembla que obren a les cinc. No són morts. Potser la meua joventut no n'és morta del tot. Entre al cafè templari, és a dir: El Templo del Café, -el café de l'abad, posa al tendal- tot i que no passa de dotze metres quadrats mal comptats -potser que el model és ben bé d'aquells temples romànics on el presbiteri és a una escopinada de l'atri. M'agrada la llum esquitxada que entra pels cristalls que són darrere meu. Són cristalls que fan de paret. La xica és atenta, però poc simpàtica. Està més per l'amiga que pels clients. La comprenc; tant s'hi val, només vull un descafeïnat: coses de la joventut perduda. Li pegue una ullada a l'aparador de les ampolles, i sé que només és una excusa per no girar el cap. Sé que l'epifania ha començat, i que tot el que faça és inútil. Arribarà aquell moment en que el meu cos tindrà que girar, capgirar-se. Arribarà aquell moment en que el meu esguard substituirà el meu clatell, i llavors ja serà massa tard pels penediments: les llàgrimes rodolaran com lava nostàlgica d'un temps que mai no he viscut. I direu: això és un déjà vu, i jo insistiré que no, que tot i no haver-hi nascut, d'alguna forma ja ho havia viscut. Perquè els meus avis materns es van conèixer al carrer de D'Alt. Ell, el pintor, abocat a la finestra balconada i bohèmia que donava al creuer de D'Alt amb Cavallers. Ella, la que havia arribat des de Sogorb per servir, a la façana d'enfront. Llavors, els amors tenien molt a veure amb les finestres, els balcons i els esguards pretesament distesos i consuetudinaris. Vet aquí part del misteri. Perquè aquell esguard enamorat va passar de pares a fills, i de fills a néts. I jo, hereu sense cap patrimoni, tinc tot el patrimoni dels seus ulls innocents, vull creure. Si alguna cosa em van deixar els avis, va ser els seus ulls joves i besadors. I això és el que em posseeix, aquella bellesa que van gaudir, esquitxada ara sobre la vesprada del carrer de la Corona que baixa a la pujada de la cantonada del carrer de D'Alt: tot allò que els meus ulls tenen dels avis que mai no vaig conèixer, d'un temps perdut abans de nàixer, d'una nostàlgia nítida i impossible, com el bes enamorat, un sentiment proper a la música callada.
dimecres, 18 de gener del 2017
Analicemos la frase
Todo dios da por sentado, toro sentado -Toro sentado? Per què em venen al cap aquestes ximpleries? Que estic malalt? Que estic boig?- que el ex tesorero del PP, Luis Bárcenas, LB o simplemente Luis, el cabrón -más adelante precisaremos el sentido exacto de estas denominaciones, o no- ha reconocido la existencia de una caja B en el PP. Anem a pams. Què és el que ha dit l'ínclit Luis? Pues simple y llanamente que había una "actividad extracontable sin carácter finalista" o bien: "una contabilidad extracontable…" Analicemos la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio olímpico Luzhniki de Moscú, compañeros? La Stasi ya no es lo que era, ni la KGB tampoco?... Sí, sí, sí: los que lanzan falsas acusaciones contra nosotros son peores que las putas (Putin, dixit, que algo debe saber de eso) Analicemos la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Luis II de Mónaco, compañeros? Grace dejó de hacer gracia con su nombre?... Algo de eso, sí, sí, sí: Carolina 1 Zara 0; los ricos también lloran. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en la huevera, compañeros? Colón deja el huevo y se va con la gallina?... No exactamente, pero sí, sí, sí: por fin queda al descubierto la violencia de la tortilla independiente por la banda izquierda. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Mestalla, compañeros? Paco is missing?... Sí, sí, sí, amigos. Perdido, totalmente ausente, el gran fichaje, y nadie sabe por dónde anda. La banda derecha desasistida. Ha renunciado a los espacios. Como si el huevo enamorado se lo hubiera o hubiese. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Los Caídos, compañeros? Qué Cruz soporta el Valle?... Sí, sí, sí, así es. Falta clara dentro del área, pero el árbitro arguye que "desde una perspectiva normativa, resulta claro que el Valle de los Caídos no tiene en la actualidad el significado que sugiere su Señoría". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, i, pi, pi, pi, pi, novedades en Davos, compañeros? Gritos de Christine, Christine, Christine, alguien nos roba el calcetín?... Sí, sí, sí, estás en lo cierto. El público en pie corea vociferante: Christine o Lagarde qué más da quién nos mangue? Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Iberdrola-Endesa, compañeros? Riesgo de suspenso por congelación?... Podría suceder, sí, sí, sí. Subida estratosférica por la banda derecha de la energía cuando la ola de frío invade el terreno de juego. La afición reacciona al grito de "Podemos eres tú", pero el marcador reacciona con el siguiente mensaje: "Deja en paz al poeta, coño". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Azteca, compañeros?... I llavors, tot empal·lideix com la pell dels morts. Tothom calla com a putes, però de les que no són putes, pobres d'elles, sinó com a tirans prostituïts, valga la redundància. Sabeu el que vull dir? Com a putins, criminals, lladres, estafadors, prevaricadors, xulos, trumps, pervertits, assassins de guant blanc, mentiders, corruptes, fatxendes, pervertits de segona volta, mafiosos, fatxes constitucionals, viciosos de les portes giratòries, no de les rodes, viciosos del ordeno y mando, quan no saps ni manar ni ordenar la més ximple de les necessitats, viciosos del poder, sense més cosa a l'horitzó. Vull manar i manar, jo que no sé què collons és manar. Que vull manar i manar, perquè no vull treballar. Perquè no tinc vocació d'allò en que treballe. I vull manar. Perquè tothom crega que no, que n'estic més que capbussat a la meua tasca. Mentida. I em veig en la necessitat de comprar còmplices. Però com que no ho pague jo. I llavors, la malaltia avança. Avança implacable pel torrent aigualit d'una sang destil·lada. D'uns pares amb esperances: "no pot ser que un innocent…" D'un xiquet o xiqueta que somnia el que somnien tots els nens: demà, demà, demà… Granota news, l'infern.
dissabte, 7 de gener del 2017
FEN
Al menjador
de casa dels seus pares tenien tot un seguit de quadrets tipus Home Sweet Home. Alguns d'ells, fins i tot,
havien estat brodats amb punt de creu i en fils de diversos colors tan
significatius com si d'una bandera es tractés. Però més enllà de la dolçor o
acritud de la llar, aquells quadrets ressenyaven consignes molt més edificants
i sobretot pràctiques, molt més utilitàries, com saber anglès si ets ambaixador
a Londres, posem per cas, el que podríem denominar sense por d'equivocar-nos
veritables ensenyaments: Evita los escrúpulos.
Haz el bien, pero mira a quién. No estudies lo que un amigo te aprobará. Que el
que fue compañero de pupitre, lo sea en el escaño, el gobierno y el lupanar.
I així, a poc a poc, posant en pràctica preceptes tan valuosos, va aprovar
primer una oposició de tronío, i desprès
va fer el bot a la política. I va tindre que dedicar un nou espai del menjador
per a la nova circumstància. Ja sabeu, Yo soy
yo y mi circunstancia. Així, va anar afegint joies quadriculades com: No hay principio más valioso que un cargo. Rodéate de
culpables. Sólo dimiten los culpables, y siempre son los otros. La única ley es la del más fuerte. No hagas feos distinguos entre lo público y lo
privado, afíliate al PP (PublicPrivate), que todo lo integra, i que ràpidament van completar aquesta mena
de decàleg mai no escrit, que duia com a colofó o corol·lari un consell
eminentment pràctic: Nunca utilices sobres
transparentes. Tot i això, trobava a faltar una petita vessant més
familiar, més càlida, més recolzada en pactes infrangibles, en tàcits acords
signats amb sang, en la sana camaradería de los
soldados en Cristo, com si diguérem, alguna
cosa que evités tindre que repetir com si d'una lletania es tractés, i en
qualsevol circumstància el: Querido amigo, qué
hay de lo mío? I va ser llavors, que va ingressar a la Obra. No, no va
fer de paleta. I tot va anar com la seda amb que fan els hàbits més ostentosos
del cos clerical, els de més tronío,
podríem dir. I va haver de buscar lloc al menjador per al que podríem
qualificar sense por a equivocar-nos de capella supernumerària dedicada al sant
monsenyor o monsenyor sant, que tant s'hi val, i que estava encapçalada per
màxima tan lapidària com: Que parezca un
accidente. I al costat dret de l'anterior:
Y si lo es, que no te salpique. I al esquerre: Si era evitable, Keep Calm, mientras haya tierra que echar, u otros a
quien culpar, amb rima i tot. Per a acabar, tot just al sota dels
anteriors: Cuando te utlicen como tapadera,
preocúpate. Al capdavall, tota una substanciació del que va rebre als
pupitres d'aquell col·legi de tronío
quan era un xiquet: la gloriosa Formación del
Espíritu Nacional. Sí, amics, sempre ens quedarà Perejil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)