L'esguard

No, no n'és el famós déjà vu. I molt menys un trompe-l'oeil. De fet, ningú té el més mínim interès d'enganyar-me, no?, tot sol com estic, ni és la primera vegada que passe per llocs on el misteri es produeix. On la màgia hi és. N'eren dos quarts de cinc mal comptades. Feia fred al carrer. L'aire nítid tenia gèlid el bes. Baixava, tot i que pujava -ara mateix ho comprendreu- pel carrer de la Corona direcció al carrer de D'Alt -ja? I com que sempre arribe ben d'hora -cosa de ciclistes i comares- doncs la llibreria era tancada. Faig un tomb per la plaça de Mossèn Sorell. Les ressonàncies parisenques parlen per mi: Bodegas Momparler, tot just davant la llibreria, tot just abandonades, com la meua jovenesa tancada ja a cal y canto, és a dir, amb pany i forrellat. Temps era temps. El forn dels pastissets de moniato, de carabassa i d'arnadí -bocata di cardinale- també sembla abandonat. M'acoste. Damunt els grafits que amaguen la vetusta porta de fusta n'hi ha, però, un cartellet amb l'horari. Bé, sembla que obren a les cinc. No són morts. Potser la meua joventut no n'és morta del tot. Entre al cafè templari, és a dir: El Templo del Café, -el café de l'abad, posa al tendal- tot i que no passa de dotze metres quadrats mal comptats -potser que el model és ben bé d'aquells temples romànics on el presbiteri és a una escopinada de l'atri. M'agrada la llum esquitxada que entra pels cristalls que són darrere meu. Són cristalls que fan de paret. La xica és atenta, però poc simpàtica. Està més per l'amiga que pels clients. La comprenc; tant s'hi val, només vull un descafeïnat: coses de la joventut perduda. Li pegue una ullada a l'aparador de les ampolles, i sé que només és una excusa per no girar el cap. Sé que l'epifania ha començat, i que tot el que faça és inútil. Arribarà aquell moment en que el meu cos tindrà que girar, capgirar-se. Arribarà aquell moment en que el meu esguard substituirà el meu clatell, i llavors ja serà massa tard pels penediments: les llàgrimes rodolaran com lava nostàlgica d'un temps que mai no he viscut. I direu: això és un déjà vu, i jo insistiré que no, que tot i no haver-hi nascut, d'alguna forma ja ho havia viscut. Perquè els meus avis materns es van conèixer al carrer de D'Alt. Ell, el pintor, abocat a la finestra balconada i bohèmia que donava al creuer de D'Alt amb Cavallers. Ella, la que havia arribat des de Sogorb per servir, a la façana d'enfront. Llavors, els amors tenien molt a veure amb les finestres, els balcons i els esguards pretesament distesos i consuetudinaris. Vet aquí part del misteri. Perquè aquell esguard enamorat va passar de pares a fills, i de fills a néts. I jo, hereu sense cap patrimoni, tinc tot el patrimoni dels seus ulls innocents, vull creure. Si alguna cosa em van deixar els avis, va ser els seus ulls joves i besadors. I això és el que em posseeix, aquella bellesa que van gaudir, esquitxada ara sobre la vesprada del carrer de la Corona que baixa a la pujada de la cantonada del carrer de D'Alt: tot allò que els meus ulls tenen dels avis que mai no vaig conèixer, d'un temps perdut abans de nàixer, d'una nostàlgia nítida i impossible, com el bes enamorat, un sentiment proper a la música callada.