FEN

Al menjador de casa dels seus pares tenien tot un seguit de quadrets tipus Home Sweet Home. Alguns d'ells, fins i tot, havien estat brodats amb punt de creu i en fils de diversos colors tan significatius com si d'una bandera es tractés. Però més enllà de la dolçor o acritud de la llar, aquells quadrets ressenyaven consignes molt més edificants i sobretot pràctiques, molt més utilitàries, com saber anglès si ets ambaixador a Londres, posem per cas, el que podríem denominar sense por d'equivocar-nos veritables ensenyaments: Evita los escrúpulos. Haz el bien, pero mira a quién. No estudies lo que un amigo te aprobará. Que el que fue compañero de pupitre, lo sea en el escaño, el gobierno y el lupanar. I així, a poc a poc, posant en pràctica preceptes tan valuosos, va aprovar primer una oposició de tronío, i desprès va fer el bot a la política. I va tindre que dedicar un nou espai del menjador per a la nova circumstància. Ja sabeu, Yo soy yo y mi circunstancia. Així, va anar afegint joies quadriculades com: No hay principio más valioso que un cargo. Rodéate de culpables. Sólo dimiten los culpables, y siempre son los otros. La única ley es la del más fuerte. No hagas feos distinguos entre lo público y lo privado, afíliate al PP (PublicPrivate), que todo lo integra, i que ràpidament van completar aquesta mena de decàleg mai no escrit, que duia com a colofó o corol·lari un consell eminentment pràctic: Nunca utilices sobres transparentes. Tot i això, trobava a faltar una petita vessant més familiar, més càlida, més recolzada en pactes infrangibles, en tàcits acords signats amb sang, en la sana camaradería de los soldados en Cristo, com si diguérem, alguna cosa que evités tindre que repetir com si d'una lletania es tractés, i en qualsevol circumstància el: Querido amigo, qué hay de lo mío? I va ser llavors, que va ingressar a la Obra. No, no va fer de paleta. I tot va anar com la seda amb que fan els hàbits més ostentosos del cos clerical, els de més tronío, podríem dir. I va haver de buscar lloc al menjador per al que podríem qualificar sense por a equivocar-nos de capella supernumerària dedicada al sant monsenyor o monsenyor sant, que tant s'hi val, i que estava encapçalada per màxima tan lapidària com: Que parezca un accidente. I al costat dret de l'anterior: Y si lo es, que no te salpique. I al esquerre: Si era evitable, Keep Calm, mientras haya tierra que echar, u otros a quien culpar, amb rima i tot. Per a acabar, tot just al sota dels anteriors: Cuando te utlicen como tapadera, preocúpate. Al capdavall, tota una substanciació del que va rebre als pupitres d'aquell col·legi de tronío quan era un xiquet: la gloriosa Formación del Espíritu Nacional. Sí, amics, sempre ens quedarà Perejil.