ZEN

Des que ho van prohibir fer damunt la bici, només escolte música pel carrer amb el meu ZEN quan vaig a peu. Vaig tindre un iPod que Déu sabrà on és, perquè a la butxaca on devia estar no hi era aquell dia que el busquí per anar en bici. I, temps enrere, només he fet anar els auriculars amb la ràdio transistor que penjada d'un fil i un clau m'entretenia balsàmicament amb els 40 principales i les notícies, mentre gravava a cops de martell mecànic l'abreviatura PAT al cantó de milers i milers de peces rodones -embellidors, els hi deien- quan treballava al sector del metall. Llavors jo tenia uns deu onze anys, i potser que inconscientment va ser en aquells ominosos dies de treball clandestí que decidí ser músic. Però tornem al ZEN. Als matins, abans de la compra del dia, faig una passejada improvisada, tant o més que el repertori que m'oferirà el ZEN. Perquè mai no sé el que eixirà pels susdits auriculars. És clar, la música l'hi he posada jo, però no faig una selecció prèvia, i el propi ZEN fa la seua. I de vegades l'encerta amb els indrets que trepitjo i d'altres no tant, però mai el corregisc. Ell té el seu criteri i jo el respecte. La major part dels dies, la música fa només de banda sonora. Podríem dir que més que escoltar-la, la sento. Van passant les peces sense pena ni glòria. Però n'hi han dies que de sobte una d'elles deixà de ser aquella musique d'ameublement que deia Satie, per a convertir-se en la protagonista d'un moment més o menys sostingut de bellesa visual i sonora que crea una nova realitat, un instant infinit d'emoció inesperada. Coincidències, l'indret i la música, que de vegades, per la inusitada commoció que em produeixen, semblen dirigides per algun déu menor, però caritatiu, que decideix capritxosament sostreure'm del món per a poder gaudir-lo amb la intensitat que només ens procura l'acció de l'art: aquella estranya sensació que recolzada per l'emotivitat sembla nodrir el profund coneixement de la realitat de la què ens evadim. Ara sóc al passeig marítim. El domini del sol només troba l'estàtica i un poc impertinent i desafiant oposició del mar. La sorra amb prou feines assisteix a l'equilibri que ordena el no-res blau del cel, i la sensualitat adormida dels cossos desperta impulsada pels seus propis moviments. De sobte, la veu del faune s'alça imperativa sobre els esguards sempre joves del desig. I el Preludi de Debussy em bressola i m'ofega amb la mel obsessiva dels sons i les volences desfermades del seu somni. Estic per dir-los "pareu", "no remeneu els cossos" o el faune trencarà la seua migdiada i canviarà els colors domèstics del món. I a poc a poc s'allunya el mar de la vida, i la ciutat recobra les passes del seu immarcescible ritme de martell mecànic. Ara és Buarque qui parla, i comprens fins a quin punt el treball mai no ens farà lliures.

 

El carrer del forat

Davant la façana del bar i banyada pel sol matiner i mig recolzada la cadira al seu costat hi és la tauleta on seu només l'home octogenari que beu de la tassa de cafè mentre la copa d'aiguardent espera el seu moment particular d'arribar als llavis prims entre el glop de cafè i la glopada de fum que el caliquenyo dóna com a resposta aèria a la imposició lluminosa penetrada de l'atmosfera freda que amb prou feina travessa la mascareta del vianant que observa l'home gran de galtes esculpides a cara descoberta i cap tapat pel barret de minsa visera sobre els seus ulls aixoplugats i l'esguard incrustat del qual mira la felicitat pura d'aquest tros de carrer que és un retall de paradís i la ubicació del qual és un misteri pel passejant que tot i avesat com és a les escletxes que la memòria deixa anar de tant en tant als sentiments nostàlgics sempre serà un secret conegut només per la seua malaltissa propensió a la melangia i la llàgrima amagada rere el somriure somort de tants i tants amors lluminosos i imaginats i que mai vos dirà com aquest matí esponerós de desembre que trenca el temps i la vida dita real i els converteix en una deliciosa pàgina de dibuixada intimitat més enllà de les misèries individuals que a ningú interessa assenyalar dels sons i els perfums que són i no hi són al costat del sedós i vellutat fruir dels tubulars que suren per l'empedrat de llambordes que han aconseguit emergir de l'oblit amb un tot d'herbes nouvingudes entre aquests queixals de pedra i les genives terroses dels quals confirmen que no tot està perdut i que potser només amb una mica de voluntat tots els éssers podrien adonar-se que la vida és una imposició que cal defugir a la més lleu oportunitat que se'ns presente entre el bes de la mare i el de l'amant.

Malas hierbas

El nou Governador li va regalar aquell tros d'horta que havia estat requisat al cap dels dissidents. Un verger paradisíac, extramurs, al nord de la ciutat. Com a infiltrat, havia estat peça clau en la desfeta del grupuscle contestatari de la Societat Econòmica i l'antic Governador, i d'ara en avant tot podria controlar-se sense entrebancs. La propietat era magnífica. Alqueria fortificada de dues plantes. Arbres de tot tipus: palmeres, albers, figueres, llimoners, tarongers, pomeres, pereres… Conreus variats. Tot tipus de hortalisses i verdura: ceba, alls tendres, carxofa, albergínia, bledes, espinacs, pastanagues, cols, carabassa, bajoca, roget, bajoquetes, garrofó, tavella, tomata, pebrots, melons d'Alger, xufa... Fins i tot raïm, gessamí, roses i malva-roses… Aus de corral, cavalls, vaqueria i porcatera. Jornalers i servei domèstic. I tota l'aigua necessària per nodrir-ho. Però no n'era prou. Ell tenia ambicions. Volia fer carrera a la Cort. Ara era propietari, ja tenia un patrimoni. Faria un bon matrimoni i esperaria la seua oportunitat. Passà un temps. Un dia, a casa de la seua promesa, es va assabentar que l'exèrcit imperial -tot i que l'Imperi no era sinó una nostàlgia malaltissa- necessitava blat. I no s'ho va pensar dues vegades. El seu futur sogre el va prevenir. Ell els demostraria, però, com era allò de prendre decisions i complir-les. Va començar pels camps de xufa. Les fulles verdes i les espiguetes li van recordar el blat. "Tierra seca, de barbecho y plegaria a Nuestra Señora de la Leche y el Trigo", com li agradava presumir parlant la llengua que tampoc no era seua. Terra que produïa el gra diví, el blat, i del blat el pa, allò que "Jesucristo repartió en la última cena", reblava. Passejava a cavall per les seues terres, i no en aquella estranya màquina, el velocípede, com feia el seu futur germà polític, per poder controlar de més a prop, a peu d'obra, dia a dia, aquella transformació. El seu home de confiança, però, li va insistir que aquell projecte no tiraria endavant, que aquella terra no era de blat, que era terra de regadiu, rica d'allò més, com molt bé ell sabia, i que el blat és podriria abans de treure el nas del cavalló. Però no va voler escoltar. Ja ensinistraria ell la terra i tot el que se li posés al davant. Drenaren camps, cegaren aqüífers, assecaren marjals… I al capdavall, sembraren el blat. L'estalviaré al lector els maldecaps que aquella imposició contra natura va produir. El blat no va quallar, és clar, ni amb tots els precs del cel. L'amo, però, lluny de reconèixer l'errada, va començar a trobar "excusas de mal pagador", que hagués dit ell mateix. Sobretot, perquè, fatxenda com era, havia fet arribar als seus contactes de la Cort la promesa de que els seus dominis estaven produint allò que més necessitaven els exercits imperials, el blat, el miraculós blat de Déu. I es va obsessionar amb el que ell denominava "malas hierbas". Elles i només que elles eren les culpables de la malifeta. I és que estaven per tot arreu. Al marge dels camps, dels camins, brollaven com bolets de tardor els enciams. Camuflats entre els malaltissos brots de blat, hi eren les fulles de xufa. A qualsevol indret dels marges de les sèquies, hi trobaves espinacs, bledes, carxofes, faves… Els seus homes, com si d'un petit exercit es tractés, revisaven pam a pam la hisenda i arrancaven, per ordre superior, tot aquell tresor que l'amo anomenava "malas hierbas", i se'l duien a casa i el menjaven com no haurien fet de normal. No cal dir que desprès dels camps de xufa, i en vista de la magra producció de blat, va arramblar amb la resta d'aquell tros de paradís. I en quatre dies mal comptats va desfer aquell regal dels déus, bé, del Governador, capficat com era amb la producció d'un cereal que no acabava de veure el cel. Davant el seu fracàs, va tancar-se a casa. No volia parlar d'aquella destrossa i evitava la vida pública. Va trencar el compromís. Les poques voltes que eixia a estirar les cames, l'odi dirigia el seu bastó a tort i a dret per rebentar totes les "malas hierbas" que es trobava al seu pas: albergínies, carabasses, tomaques, pebrots, melons… La terra s'obstinava en seguir produint-les indiscriminadament, aleatòriament, anàrquicament, podríem dir, però tossudament. I ell les imprecava, les insultava en aquella llengua del gra de Déu, en aquelles noves paraules en que ja no eren sinó "malas hierbas", segons el nou senyor d'aquell tros.

Blues for Line

Plou dins la nit.

Hi és l'ombra del mar.

No em demaneu

per què, si ja

la pluja mulla

la pell de pedra

de la ciutat,

pels carrers llisquen

les dues rodes

de tants ciclistes

que la seua gana

sacien, Senyores

i Senyors.

Infant eyes

Va caminant pel passeig. L'esclat del sol fereix els ulls que miren el mar. Les bicicletes suren pel costat de la sorra, i un silenci irreal, fet a parts iguals d'ofegats crits i amagats desitjos, domina el pensament captiu dels vianants. Són els cossos l'espectacle nouvingut dia rere dia. L'exhibició de la pell dolça de les xiques i la tibant dels xics. La remor del mar com a teló de fons modula el contrapunt inquietant de l'infinit. És la mort i és la vida, l'alfa i l'omega, el principi i la fi de totes les coses que acabaran dissoltes als seus budells eterns. D'això, el seu nul interès aquest matí d'Octubre -sí, amb majúscula, que és nom propi, propi d'un temps i no ordinari. ¿Qui vol perdre's a l'eternitat dels déus -sí, amb minúscula- si té a tocar dels ulls la finitud d'un miratge recolzat al plaer de la sorra?. I com si d'un oxímoron es tractés, la banda interior d'aquest paral·lel litoral llança, sobre l'atmosfera humida dels que deambulen, els sons orfes d'una nit que vol existir al bell mig del dia. I ho vol fer amb la innocència dels ulls cecs dels xiquets que no veuen sinó el blanc i el negre dels seus dols i alegries. I el caminant es diu que no, que aquesta música encara dorm entre les cuixes dels amants, que no pot pretendre un desdejuni net de pa blanc i cafè negre, que cadascú dels seus sons traspua la solitud immarcescible del bes, la buidor anunciada de les carícies al dematí. I es pregunta si només ell se n'adona, si només la seua oïda sent l'esquinçall desolador d'aquesta melodia tallant de blanc a blanc els ulls dels nens.

Lost in Translation

Fullejava l'àlbum: imatges 

de quan éreu eterns 

i no sentíeu la vida, 

sinó les hores. 

De quan els besos 

soterraven per sempre els jocs, 

i l'aventura humana 

era una tornada oblidada. 

Ahir vespre recordava 

imatges de quan éreu déus. 

I he tornat a enamorar-me d'ella… 

I de mi mateix. 

Sempre vos estimaré, benvolguts. 

Perquè mai no vaig adonar-me 

que potser era feliç.

L'all

 

Tot va començar per un all, per un gra d'all. Eixia jo de Consum. Com que no havia dut el carret -de fet era una compra improvisada- portava dues bosses, una a cadascuna de les mans, ben carregades. De sobte, una gitana em demana: ¿Quiere ajos, caballero?... (Darrerament tots som cavallers) No, gràcies… ¿Puedo decirte algo?... (Ja em tuteja) Tinc pressa i… Soy gitana, pero honrada… Dona, una cosa no en té… (Tampoc no em deixa acabar aquesta) Que te he visto salir por la puerta y, mira, la piel de gallina… (No en té de pèl als braços, i la pell és ben fina, però si ella ho diu) ¿Cómo te llamas?... Pepe… No, pero el nombre de verdad… Pepe… (Dubta) Mira, Pepe, con el corazón te lo digo: (I es toca la mamella esquerra) quiero que cuando me vuelvas a ver por la calle me digas "Gracias, Carmen, muchas gracias". Anda, toma… (I fa com que vol ficar-me un gra d'all a la bossa de la mà dreta) Dame sólo un euro… No, deixa'm estar que tinc pressa… I ens acomiadem a la francesa. Això va ser dimecres passat. Divendres, tornava del Mercat del Cabanyal carregat amb carret i bosses. Al creuar la Plaça del Rosari, on sempre hi ha una colla de gitanos asseguts als infames bancs que ornamenten (sic) una font soterrada (més sic) -per a major glòria dels déus pagans- i que parlen per no callar -els gitanos, no els bancs, fent homenatge a l'homònim prec- un d'ells, dirigint-se a mi, em diu: ¡Miguel!... Ben fort, amb veu fosca i casernària. Tot i que sé que és a mi a qui interpel·la, jo seguisc com si no. ¡Migueeel!... I ara ja no puc fer-me el distret. Gire cua i dirigint-me al que m'ha cridat li dic: no sóc Miguel, sóc Pepe… I es disculpa amb desgrat, el que em fa pensar que allò és una forma de burleta que fan amb els que passen per la seua plaça, com que estan tan enfeinats. Bé, deixem el flash-back. Avui dimecres anava caminant amb tota la impedimenta, Brompton i paraigües inclosos -que el cel de Madrid era un sí que no, que sí, que no, i si plou a Madrid a València ens banyem, segur- anava, deia, direcció al riu, el Túria, no el Manzanares. Darrerament, la política comercial, les estratègies, dels pidolaires ha millorat moltíssim. Abans es quedaven parats, a terra, amb la mà estesa i la cara avergonyida que dirigia el seu esguard a la vorera, mentre un cartell casolà exposava les seues necessitats i, fins i tot, les causes de la seua caiguda en desgràcia. Ara no, ara el que arrasa és el pidolaire saludador: Hola, señor, buen día… Ni bon dia, ni buenos días, buen día, coses de la conciliació. I ho fan amb el goig i bon rotllo en què els treballadors de Consum et saluden quan circumstancialment te'ls trobes pels passadissos del súper: buenos días, caballero. Ja la tenim. Política comercial. Jo sempre els hi torne la salutació, als pidolaires i als consumistes, però no els hi done diners a cap dels dos per no tacar amb mercantilisme aquesta bonhomia sobtada. I heus ací, que, direcció al riu, a la alçada d'Aqua, just a l'altra banda del carrer on hi és El Corte Inglés, un pidolaire m'ha dit: Hola, señor, buen día… Hola (Jo sóc de tendències lacòniques)… I ha insistit: Buen día, Pepe… ¿Què ha dit? ¿Ha dit Pepe? ¿Com és possible? Em punxen i no em trauen sang. ¿Com que Pepe? Bé, el nom és fàcil d'aprendre i potser li han dit: a València tots són Pepe, i l'home ho aplica com a ornamentació pidolaire. Perquè si comence a pensar en una gitane connection, acabaré apuntant-me al negacionisme més negat o al terraplanisme més planer. De camí cap a casa, però, passe davant d'una franquícia de 100 montaditos, i de dintre l'establiment ix amb veu ressonant i cridanera un maleït ¡Señor Pepe!. Hauria d'haver-li comprat els alls.

La piràmide

Quan va adonar-se ja era massa tard. Havia de passar. Un dia o altre havia de passar. Les dues fines i exquisides rodes de la seua exclusiva bici de carretera havien esclafat el pobre escarabat. Li havien passat pel bell mig, l'havien partit en dos pilotetes llardoses, el suc interior de les quals havia esguitat a parts iguals els seus propis panxells. I vet aquí, que el pobre insecte no era una fastigosa panerola invasora, no; ni qualsevol paràsit, amb o sense ales, que sempre és millor eliminar, tampoc; era un fantàstic escarabat piloter, en lo que agrada la pilota a València. I va comprendre que hauria de penedir-se. I ben prompte. Si tot un gran Faraó va desviar el seu exercit per no molestar l'escarabat sagrat, acollonit pel que els hi podia suposar, ¿què no li passaria a ell que l'havia aixafat tallant-lo en dues llefiscoses boletes? A més a més, va pensar el ciclista, mira que si al capdavall era el pobre Jordi Samsa prenent el sol al passeig. Clar, com que mai no feia cas dels senyals de trànsit, doncs ¿què voleu?. Es botava els semàfors com si foren l'eixida sense compra de Mercadona. Travessava els passos de vianants driblant el personal. Pujava a les voreres com ànima que ignora la materialitat dels altres. Els contra direcció se'ls passava per l'entrecuix de la bici. I darrerament havia fet un concept art de la contrarellotge pel passeig marítim on malauradament va coincidir amb l'escarabat. Era lliure, damunt de la bici era lliure como el sol cuando amanece, yo soy libre como el mar. I l'escarabat va acabar de víctima propiciatòria. Deixà la bici recolzada al semàfor damunt la vorera del passeig. Agafà un mocador de paper, i desprès de recollir amb respecte les deixalles del coleòpter copròfag, les llançà, no sense aprensió, a la paperera més propera. I ja peu a terra, va decidir que a partir d'aquell moment es convertiria en l'ésser més respectuós i estricte amb els senyals i el codi de circulació; per a la qual cosa faria penitència, i en lloc de pedalar, a partir d'ara caminaria. Va substituir el casc per una gorreta, va mantindre les ulleres de sol, el bidó el va posar dins una bosseta on hi ficà la cartera, el gel hidroalcohòlic, els mocadors de paper, una bossa de Consum per si de cas, les claus de casa i una mascareta de recanvi. I aquest acte de contrició va ser de tal intensitat i profunditat que només trepitjar el carrer van començar els problemes. ¿Què fer si el ninotet del semàfor duia faldilla? ¿Què fer si en lloc d'un ninotet hi havien dos, i si a més a més anaven de la mà?, perquè tal i com estava el pati no era cosa d'agafar-li la mà al primer que tingués més a mà, i perdoneu la redundància. ¿Què fer si al semàfor només hi havia una bici sense ninotet?... Al començament, com tots aquells que abracen una nova creença, es desplaçava fins que trobava un semàfor que s'acoblés a la seua pròpia imatge; però amb el pas del temps, i com tots els que han passat de les primeres abraçades religioses, va intentar martingales com cosir un tros de tela amb cremallera a la part davantera dels seus pantalons curts que accionava convertint-la en faldilla o pantalons segons les circumstàncies. Per als semàfors de parella, agafà una nina vella de la seua dona, li passà un cordellet pel coll i la penjà de l'ansa de la bosseta on duia tota la impedimenta abans descrita. I com que dur la seua fina bici al muscle li semblà, com a poc, molesto, ¿què podia fer?, doncs a grans problemes, grans soluciones, bé, petites, perquè el que va decidir va ser comprar una bici Brompton plegable que pots dur arronsant-la com si fos un carret de la compra. Bé, ja podia caminar lliurement sense fer cap cosa il·legal: bici, nina, bosseta, bosseta de Consum, gel hidroalcohòlic, mascareta, mascareta de recanvi, bidó, paquet de mocadors, cartera, gorreta, ulleres fosques, claus i si escau: paraigües. Cap semàfor malparit el faria desviar-se del seu camí. Cap indicació seria vulnerada. Però va arribar el dia de l'escarabat, podríem dir. Perquè xino-xano i sense destinació clara va trobar-se, un dia de cel tancat que tot ho igualava, davant una cruïlla de camins que va considerar impossible. Hi eren tots els semàfors junts: el semàfor comú, diríem, el parella -en dues versions: xiquetes en coletes i xiquets corrent- el faldilla i el bici -aquest últim també en les seues dues versions: amb o sense ninotet. I sense cap pas de vianants que pogués fer servir com a escapatòria. Va quedar bloquejat. Els seus ulls anaven del comú a la parella, de la parella a la bici, de la bici en ninot a les nenes, a la faldilla per tornar al comú. I ell seguia tot quiet, dempeus, com un mut que vol parlar i se n'ha oblidat que no en sap. Per acabar d'adobar la situació començà a ploure. Va traure el paraigües automàticament, sense ser-ne conscient. I com tots els creients nouvinguts, va pensar: déu proveirà. I va quedar sota la pluja que anava a més, el paraigües negre com una canal trencada, el monyo de la nina xopat com un motxo i la Brompton fent un riuet a la vorera. El xàfec derivà en turmenta. Però tronada, llampecs ni diluvis li afectaven. Impertèrrit, era la paraula. Déu proveirà, la idea. De sobte, un llampec esfereïdor, un raig de justícia divina diluviana va tallar de soca-rel el subministrament elèctric d'aquell indret suburbà o qui sap si de la ciutat sencera. Vet aquí la Providència. Però aquell nou apòstol del codi vial va seguir igual. Perquè si una panòplia tan completa dels indicadors lumínics el va deixar en standby, la seua absència va significar un off terminal. ¿Com podia travessar aquella cruïlla sense cap indicació?. Passades les hores i l'aiguat, alguns xiquets que hi passaven li llançaven monedes creient que era una estàtua humana, tot i les reticències: "mamà, mamà, ¿Mary Poppins no era xica?", "papà, papà, ¿la Mary Poppins no duiua maleta?... Sí… ¿I la bici?"... I a les nits, els seus benvolguts coleòpters copròfags li deixaven, com a ofrena al seu nou déu, part de les seues millors menges en forma de curoses pilotetes. Aquesta barreja de diners i merda va anar construint la piràmide com a pedestal sobre la qual es recolzava l'estàtua.

La dolce vita

Papà, papà, ¿per què va perdre ahir Roglic el Tour?... Perquè li el va guanyar Pogacar... I ¿per què li el va guanyar Pogacar?... Perquè Roglic el va perdre... Papà, papà, ¿que li va passar alguna cosa a Roglic?... No, no res, que Pogacar va ser millor... I ¿per què va ser millor Pogacar?...Perquè Pogacar va estar més fort... Papà, ¿per què va estar més fort Pogacar?... Perquè n'hi han de ciclistes més forts que d'altres... Papà, papà, i ¿per què n'hi han de més forts que d'altres?... Perquè n'hi han dies que uns són més forts i d'altres que no... I ¿per què uns sí i d'altres no?... ¿De què, de dies o de ciclistes?... De tot plegat... Perquè no tots són iguals... ¿De què, de dies o de ciclistes?... De tot plegat... I ¿per què no són iguals?... Perquè ha d'haver de tot... I ¿per què ha d'haver de tot?... Perquè si no seria molt avorrit... Papà, papà, i ¿per què seria molt avorrit?... Perquè en la variedad está el gusto... ¿Quin gust?... El dolç i el salat... ¿Que Roglic és salat i Pogacar dolç?... Nooo, perquè la diversitat és la sal de la vida... Papà, papà, i ¿per què la vida és salada?... Perquè no és dolça... I ¿per què no és dolça?... Culo, hijo, dije culo.

APM

Podeti

Muchas gracias, doctor, muchas gracias por sus interesantes hipótesis. (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador)  Bueno, pues conclusiones, no hipótesis, me indican. Ahora, si le parece, le damos la palabra al público. (El doctor assenteix amb un somriure prepotent, mig tancant els ulls amb commiseració). Llegamos al turno de preguntas. ¿Alguien de los aquí presentes desea intervenir?... Sí, al fondo… Hola, bona vesprada. Sr. doctor, vostè afirma que el darrer encàrrec institucional que va rebre el mestre, el retrat del general, va ser una mena de revenja, una forma d'humiliació, si és que no ho he entès malament. Tot i que, com diu la dita, la venganza es un plato que se sirve frío, ¿no li sembla que de 1939, en que va acabar la guerra, a 1952, en que li van fer el susdit encàrrec, en tretze anys no és que el plat s'hagués gelat, sinó que ja estaria per a llançar al fem?... (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador) El doctor me comenta que "no comment"… (La supèrbia és el patrimoni dels mediocres) El preguntador, però, continua: bé, intentaré aprofundir-ne afegint, si li sembla, dos fets que crec són importants: el primer, l'encàrrec d'un magnífic pergamí que el mestre va rebre al 1949 des de l'Ajuntament de la Ciutat amb motiu de l'homenatge que li van fer al nostre més famós pianista internacional, músic que el mestre, com a melòman que era, admirava profundament, i treball del que va gaudir amb fruïció ¿hem de considerar aquest encàrrec, llavors, com un primer símptoma de la revenja que li preparaven a tres anys vista?... I segon, ¿l'exposició homenatge que li va fer el Cercle de Belles Arts quan el mestre va faltar, deu ser, segons vostè, un altre episodi de soterrada revenja post mortem auctoris?... (El doctor li fa un comentari breu a l'orella del moderador) El doctor me indica que nos dé sus datos de instagram… És que no tinc d'instagram… (El doctor li fa un altre comentari breu a l'orella del moderador) Pues de Twitter… No, tampoc en tinc… (El doctor insisteix a l'orella del moderador) Me dice que lo quitará de su grupo de wasap… No tinc mòbil… (Tempore tribulationis) ¿Alguna pregunta más?... Sí, en la segunda fila… Hola, bona nit. Voldria plantejar-li, al doctor, dues qüestions. Vostè n'ha parlat de "l'ostracisme franquista", ¿podria aclarir què vol dir?, perquè que se sàpiga l'ostracisme no en té de cognoms. El franquisme va relegar a l'ostracisme a molta gent, però l'ostracisme no n'és franquista o stalinista, l'ostracisme és el que és i prou, i l'apliquen els règims polítics o fins i tot els individus de forma individual, per exemple el que vostè vol fer bloquejant, silenciant o deixant sense respostes al senyor que acaba d'intervenir, que, de fet és nét de l'artista, i que vostè ja va oblidar o obviar -¿ostracisme inconscient?- a l'apartat d'agraïments, tot i la seua col·laboració amb varies obres i una de les fotos més significatives de l'exposició, reproduïda a grandària gegantina per vostè, i que encapçalava la mostra; oblidar, dèiem, ignorar, obviar, vetar o com vulguem valorar, a l'apartat d'agraïments del catàleg de l'exposició que vostè va comissariar, potser perquè tampoc vostè va saber refutar-li l'oposició que ell li comunicà a titllar el seu avi de pintor republicà, tant sí com no, així, sense cap matisos. No sé si aquesta frase potser és massa pel vostre d'això. I la segona, ¿quina mena d'ostracisme és aquest que no només li fa encàrrecs institucionals al mestre al 1949 i al 1952, i una exposició commemorativa a la seua mort, sinó que, anys desprès, l'últim batlle franquista -franquista, ¿m'ha sentit?- comprà a la família el retrat de la seua dona, Llauradora valenciana, per al Museu de la Ciutat, la pinacoteca municipal -per cert, quadre fins ara segrestat, primer per l'anterior batllessa al seu despatx, i també per l'actual batlle a requeriment, diuen, de l'acòlit en pràctiques del que desprès parlarem, ignorant així la memòria del mestre que de segur voldria que la seua esposa estigués a la vista de tothom i no als despatxos oficials que ell tant detestava- i, a més a més, l'últim batlle franquista, també li dedicà una plaça a la ciutat? Potser aquesta segona també és massa per la seua d'això. ¿Quina revenja, ens preguntem, més estranya, no? Si a tots els republicans els hagueren tractat així, no parlaríem encara de represàlies, no?... (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador) El doctor me indica que nos dé sus datos de instagram… És que no tinc d'instagram… (El doctor li fa un altre breu comentari a l'orella del moderador) Pues de Twitter… No, tampoc en tinc… (El doctor insisteix a l'orella del moderador) Me dice que lo quitará de wassap… No tinc mòbil… (La intransigència és el patrimoni dels interessos espuris) Bueno, vamos acabando, ¿alguna pregunta más?... Sí, al fondo otra vez… Sr. doctor, vostè coneix l'esbós del retrat del general, és clar, ¿també li sembla que va de burleta el mestre a l'esbós?. Sí, és clar que el general queda ridícul al seu retrat, però és que ell era un personatge no tan sols sinistre sinó també ridícul, algunes persones no cal insultar-les, fer-les burla, ridiculitzar-les, prou és el descriure-les, ¿com pot fer-ne, llavors, una interpretació tan esbiaixada i interessada?, ¿què és el que persegueix vostè?, ¿ignora vostè les imposicions cardenalícies que el glorioso movimiento obligava introduir als retrats del general? I acabe, que se'm passa l'Ora de la bici. Si vostè és el major especialista en el mestre, com no seran els menors, hem de pensar. Bé, un altre dia parlarem del susdit acòlit aquest que en té fent pràctiques a Bélmez de la Moraleda. Ah, i jo tampoc no tinc d'instagram ni twitter ni mòbil… (El doctor li fa un breu comentari breu -el que es diu un BCB- a cau d'orella al moderador) El doctor me dice que pondrá los hechos en manos de sus abogados… (I l'amenaça és el patrimoni dels… doncs això, el que tots penseu). Ah, com està el pati. Quanta, quanta indigència intel·lectual i/o acadèmica. ¿Quan dèieu que cau el meteorit?.

All you need is...

Del carrer estant arriben perfums. Estic assegut. Fa calor, i la butaca on séc m'abraça sense cap tipus de protecció ni precaució. Evidentment, ella no duu mascareta, ni jo tampoc. Vinc de pedalar una més de les curtes etapes dels darrers mesos. Perquè fa mesos que tot està minimitzat, vida mínima, vida reduïda, també les pedalades dominicals, és clar, només missa brevis i desprès; la qual cosa, lentament però segura, jivaritza la meua visió del món, del meu petit món, ja en sí mateix una més que reducció a l'absurd de la realitat, d'aquesta realitat que només els estupendos diuen conèixer. Amb l'agilitat dels lladres i la lleugeresa del vol de la papallona, els perfums barats, sobretot els barats -què hi farem, jo era pobre i els meus records els adoba a parts iguals una goteta de benzina, altra de greix de rodaments i una de Maderas de Oriente, posem per cas. Els perfums barats, deia -de fet, crec que mai no he olorat d'altres, ni falta que em fa, perquè no hi ha perfum més delicat i exclusiu que el dels cossos que estimes: el pit de la mare, els llavis de l'amant, les galtes del nadó... si és que heu estimat qualsevulla qualsevol dia de la vostra vida, que no tot amor és besar pells prohibides o dolces- els perfums barats, anava dient, els de la meua infantesa, boten del carrer al balcó com lladres i aprofiten els quatre dits -anava a dir els quatre gats, no sé el perquè- de joc d'aire de la finestra per entrar aletejant a casa meua i desfer-me la quimèrica protecció de la mascareta que li he posat fa uns mesos a la memòria. Perquè els records fan mal, fins i tot els bons, o sobretot els bons. Però heus ací que aquell perfum que jo vaig batejar de crisantem, ara m'explicaré, ha tornat per…

 

Del carrer estant arriben records. El dia anava de retirada. En eixir de classe m'havia perdut amb els amics al nostre petit món de joc i retrets. La llum incerta que enfosqueix les voreres ens abraçava mentre un rerefons verdós aglutinava la tristesa d'un dia més que moria. Als adéus, algú va dir amb les paraules de la seua avia, que era l'hora dels crisantems, aquella on la foscor obrirà definitivament els pètals solars de la flor. Aplegue tard a casa i no hi ha ningú. La mare deu haver eixit a buscar-me. Estic assegut a la vorada, davant de casa. La tanca del jardí de casa es closa, i tot és fosc a casa meua. Estic assegut i m'ofegue, m'ofega pensar en la mare perduda de no trobar-me i perquè sembla que tot el carrer ha decidit morir a l'hora esponerosa del crisantem. La tristesa dels nens és profunda, intensa i volàtil com el desig d'un cos. Plorava amb els ulls oberts i vaig sentir tot d'una les passes asexuades d'aquell o aquella que duia el desconegut perfum que jo vaig batejar com crisantem, i que era pobre i comú com el bes d'una salutació antiga, un reconeixement d'última hora, un compromís amorós que tots voldríem evitar. Vaig girar el cap, però la vorera era buida. Al bar del cantó, els llums tallaven com una dalla la foscor groguenca del carrer. Sota els crits ebris i els colps de xamelo una cançó estranya aglutinava la tristesa del món.

Nom propi

Doncs resulta que n'hi ha qui no en té de nom propi. Que tota la seua vida serà -per imposició històrica o elecció pròpia, heus ací el dilema- el "fill de…" (p.e. el "fill del Caníbal") el "nét de…" (p.e. el "nét de Franco") el "nebot de…" (p.e. el "nebot d'en Rameau") o fins i tot el "nebot segon de…" o el "renebot de…", encara que aquestes dues últimes n'hi ha que treballar-se-les amb dedicació quasi exclusiva, per a la qual cosa has d'abjurar dels teus propis pares o avis originals i esperar que aquells parents llunyans de la tieta, posem per cas, t'accepten com a família d'acollida. I em direu que no, que això és impossible, que tots en tenim de nom propi, i que aquí està el DNI de cadascú per a demostrar-ho. No estaria jo tan segur. Si n'heu llegit la Historia universal de la infamia, de J.L. Borges, recordareu aquell fet extraordinari d'en Tom Castro (Arthur Orton, de naixement) "un palurdo desbordante, de vasto abdomen, rasgos de una infinita vaguedad, cutis que tiraba a pecoso, pelo ensortijado castaño, ojos dormilones y conversación ausente o borrosa" un "obeso tarambana", que, assessorat pel negre Bogle, vertader artífex de la genialitat, va suplantar a "Roger Charles Tichborne, militar inglés criado en Francia, mayorazgo de una de las principales familias católicas de Inglaterra", la mare del qual va acceptar al tal Castro-Orton com a fill propi davant la seua pròpia i insubornable negativa a reconèixer la mort al camp de batalla d'en Roger, tot i que en Roger Charles "era un esbelto caballero de aire envainado, con los rasgos agudos, la tez morena, el pelo negro y lacio, los ojos vivos y la palabra de una precisión molesta". A la mort de Lady Tichborne, els seus parents van litigar contra Castro-Orton-Tichborne guiats pels seus drets consanguinis, esgrimint l'acusació d'usurpació d'estat civil. Al capdavall, Castro-Orton -ja desposseït del Tichborne- va ser condemnat a 14 anys de treballs forçats. Com que era un paio que es feia de voler, li van rebaixar la condemna i als deu anys va quedar en llibertat, i va dedicar-se a donar petites conferències a les quals declarava la seua innocència o acceptava la seua culpa, segons les reaccions del públic, fins i tot "muchas noches comenzó por defensa y acabó por confesión", fin de la cita. Vet aquí la raó essencial per la qual els aristòcrates en tenen de tants noms propis. Ells, molt més que els anònims propis plebeus, viuen el perill constant de ser recordats com a "fills de…", etc. D'això, el mèrit extraordinari de, posem per cas, na Isabel I d'Anglaterra que a la Història local de la infàmia sempre serà recordada pels valors propis de la seua raça, que tan esplèndidament atresorava, i no només per ser "filla d'... Enric VIII". D'altres sang blava, però, tot i la llonganissa de noms que posseeixen, mai no passaran de ser "fills de…", com tots aquells que es creuen el que no són: un príncep fent de rei, un rei fent d'emperador o tots plegats fent de Déu, i que sempre seran coneguts com a "fills de…": "el fill del fugitiu", "del faldiller", "del trempat", "del disparu" i coses d'aquestes; o aquells cortesans i/o espongiformes que encisats pels culs reials no caguen per no embrutar-se el seu propi cul, convençuts que així pujaran més ràpid els graons de l'escala nobiliària, i moren víctimes d'una obstrucció intestinal i farcits de merda. Hem d'afegir, que els "sense nom propi", sobretot els locals i voluntaris, és a dir, per elecció ben pròpia, guiats per la seua cobdícia i/o ànsies de protagonisme, se'ls sol reconèixer pel síndrome servil del besamans. Diu l'enciclopèdia catalana -qualsevol d'altra us ho confirmarà- que el besamans és un senyal de reverència o acatament. Bé, deuríem precisar que, a més a més, el besamans streaming no viu un dels seus millors moments, ja que la possibilitat d'infectar-se del virus corona, corina, crèdit corona o com li vulgueu dir, en tocar els llavis el dors de la mà del venerat a besar, és més que factible. Per la qual cosa, darrerament, es fa online. Yo me lo guiso, yo me lo como. Ah, no ho oblideu, els noms propis, sobretot si no és el teu propi nom, sempre en majúscules, malparits. I fins ací, la lliçó d'avui sobre puntuació i sintaxis. A veure si els espongiformes amb borrosa identitat en trauen alguna cosa de profit.

Ja em perdonareu

De vegades te n'oblides que el que tens,

però que mai no tindràs

-meravellosa paradoxa-

allò que semblava donar-li sentit a la teua vida

-si és que cal això, i ara no parle de bicicletes, o sí-

allò que, pel que tinc viscut,

l'importa un puta merda a la major part de la gent,

fins i tot a molts dels que van elegir, diuen, pensar el mateix que tu.

I que fan veure que no, que sí,

que els preocupa d'allò més,

que, caram, com ho pots dubtar.

Pobra gent, tots plegats, que només vol lliurar-se

a la seua ridícula vanitat, filla esbiaixada

de la rancúnia, filla oficial de l'enveja,

filla borda de la mediocritat…

Te n'oblides, de vegades, dèiem, que el que creies tindre no ho tens;

fixeu-vos-en, però, qui us ho voldrà furtar.

Perquè arribarà aquell moment en què ho trobaràs a faltar…

no, millor: aquell moment al qual t'agradaria ser

la lletra d'una cançó... o els sons d'una melodia.

I oblides que és la única cosa que realment importa.

Apocalipsi ara

Lo que realmente detesto es el bombardeo con napalm. Desde mil metros de altura, sin peligro -e hizo un ademán de desesperanza. Continuó: -Uno ve incendiarse todo el bosque. Dios sabe lo que se verá desde abajo. Los pobres diablos se queman vivos, las llamas caen sobre ellos como agua. Se empapan de fuego -agregó con ira contra todo un mundo que no podía comprender-: No lucho en una guerra colonial. (El americano impasible, Graham Greene)

Asombra comprobar de qué pocas cosas está hecho por dentro un español: somos muñecos de resorte, y así resulta de aburrido nuestro trato y de extremosa y de simple nuestra literatura. Nuestra intimidad es esteparia, inmemorial (…) donde nadie jamás ha dicho a nadie algo discreto, educado y cordial (…) Ese limbo es un despidehuéspedes. (Retrato del artista en 1956, Jaime Gil de Biedma)

Faig un quimèric primer intent de ficar-me els guants cruixents i transparents de Consum desprès de posar-me el gel hidroalcohòlic de reglament. Impossible, s'enganxen a la pell com les sangoneres als turmells dels que viuen als aiguamolls de les terres pantanoses. I lo pitjor encara està per vindre. L'angoixa augmenta cada vegada que pense en la fruiteria. Tinc que comprar plàtans i els he de posar dins la bossa transparent, però no cruixent, abans de pesar-los, i no resulta gens fàcil obrir l'esmentada bosseta, ja ho us dic. I, aconseguida la cosa, he d'enganxar-li l'etiqueta amb el preu, mirant que no s'apegue l'etiqueta al guant cruixent i acabe per trencant-lo. Abans, però, passaré pels prestatges dels pots de vidre de verdura i entrenaré la meua habilitat digital, evidentment. Però no ens avancem. Estic encara amb els guants de l'entrada. El de l'esquerra ja està, tot i que no puc fer-lo arribar al canell, però el de la dreta se'm resisteix. Davant meu, dues xiques de Consum acaben d'arrodonir el moment d'aquesta entrada triomfal. Que te crees tú eso! Esto no acaba aquí. Aún queda lo peor. Cuando venga la segunda ola, con los chiquillos en el cole y todo, ya verás… Pero para entonces, ya tendrán la vacuna… Que te crees tú eso! Primero, no habrá para todos, y cuando haya, entonces habrá mutado el virus, como la gripe… Pero mucha gente lo ha pasado y serán inmunes… Que te crees tú eso! (I van tres) Cuatro días, cuatro días dicen que duran los anticuerpos… Eso no lo saben aún… Que te crees tú eso! (Quatre) Que no lo quieren decir, que no es lo mismo… Ay, chica, qué mal me lo pones… Oye, yo, hechos, yo voy a los hechos. Y las secuelas?, que eso tampoco lo dicen. El que no se queda tocado del pulmón, se queda del corazón o los riñones. Y, si no, al tanto… Ay, hija, qué depre me está entrando… Oye, las cosas como son, ya verás, ya… El guant dret se'm trenca. N'agafe un altre. Mentre em baralle amb el guant, entra un individu caucasià, amb el cap per davant el cos, un tipus modèlic del que JGB diria "sense matisos". Caballero, tiene que ponerse mascarilla -li diu la xica de la caixa. Llevar mascarilla o no es problema mío, vale?… I a mi em recorda el "A mí nadie me tiene que decir si bebo o no bebo…" etc. Se'm trenca el guant dret per segona vegada. N'agafe un tercer. El que m'estranya és que cap persona sembla adonar-se de que jo sóc allí, al bell mig de tot plegat. Fins i tot hagués fet el pi al damunt d'una bici i s'hagueren quedat igual. Ah, la gent m'ignora, suplanten la meua identitat, diuen que he dit el que jo no he dit, i que he fet el que no he fet, què hi farem? I desprès m'acusen de posar-les pals a les seues rodes, no de bici, és clar. Guerra bruta, li diuen, com si hagués de netes. Caballero, sin mascarilla no puede pasar… Ya le he dicho que eso es cosa mía… I com que ningú no em fa cas, li dic a la cara que no, que no només és cosa seua sinó de tots, com les vacunes, que la mascareta no n'és per evitar que ell es contagií del virus, molt al contrari és per evitar que contagií als demés. Cap de suro! Més que sense atributs, ets l'home sense matisos, malparit. Però m'ignora. Sembla que sóc tan transparent com el guant cruixent que encara no m'acabe de ficar a la mà dreta. Deu ser cosa del camuflatge. A la fi, fique el guant. A poc a poc faig la compra. Al passadís del peix un home que ve en sentit contrari al meu saluda a la dona que és dos metres reglamentaris davant meu. Eli, cómo estás? Cuánto tiempo. Ella no diu res. Que no me conoces, soy Fernando; claro, con la mascarilla y todo, cómo estás?… Es que no soy Eli, soy Concha… Ah, perdone, es que es igual que una amiga nuestra… Com els orientals, que tots semblen el mateix. Me'n vaig a la carn. Avui xulles i ronyons de corder, pel que puga passar. Desprès el Glenfiddich de reglament, i faig camí de la caixa, que ja he acabat la compra. Al fil musical comença a sonar aquella cosa d'un barret fort, bolet, bombí o orinal, de dubtós gust, que diu que posem que parle d'un lloc, i les xiques del començament tornen a escena. Mira, lo que nos faltaba, de aquí a cuatro días -sempre són quatre dies per a aquesta xica- Madrid estará desierta (o desert, that is the question) y Alemania también. Se les acabó el problema. Empapados de virus, no de millones, en el Levante. Los hospitales de Valencia a tope y ellos diciendo que qué bien lo han hecho… Como todo nos da igual, menos las fallas… Que te crees tú eso! (ja són cinc, com els dits d'una mà, amb o sense guant) I a mi em cruix l'ànima, la veritat.

Miasmes

Els pares l'havien… (anava a dir acostumat, però potser que la cosa era molt més profunda, llavors diré ensinistrat) Recomencem. Els pares l'havien ensinistrat a deixar de respirar de sobte, sense preparació, automàticament, i aguantar sense inspirar ni expirar fins que el perill fóra ben lluny. O bé el pare o la mare o tots dos alhora li deien: tanca el nas, i el xiquet obeïa sense preguntar. Aguanta, afegien, i ell amb les galtes inflades a punt d'esclatar i tot roig, aguantava. No cal dir que els pares també ho feien, com a recolzament del que exigien al seu fill. Aquesta activitat tenia lloc, principalment, al carrer, mentre passejaven, i només en circumstàncies molt especials podia donar-se dins de casa seua. La qual cosa convertia casa seua en un aixopluc imprescindible on poder respirar sense condicions. Aquest entrenament en l'apnea li va ser molt útil en la passió que desenvoluparia passats els anys per l'esport ciclista i la pràctica de la flauta travessera, pels esforços pulmonars a que els grans cims i certes partitures obliguen. Ara per ara, però, com a bon xiquet que era només feia que obeir. Tanca el nas, i ell el tancava. Aguanta, i ell aguantava. Però va ser començar l'escola i un munt de preguntes li van caure al damunt. No cal dir que a les competicions típiques dels xiquets de qui era capaç d'aguantar més temps la respiració ell era sempre el campió sense esforçar-se el més mínim. Però com que els amics li preguntaven pel seu do, natural o no, doncs va tindre que confessar-se: és que ho faig des que tinc memòria. I per què?... Doncs no ho sé. Els pares em deien tanca el nas, aguanta, i jo ho feia… I per què?... No sabia què dir-los-en. I en arribar a casa els hi va fer la mateixa pregunta als pares. La resposta va ser precisa i, encara que ho ignorava, carregada de futur, com la poesia: per els miasmes, benvolgut, per els miasmes. A l'endemà els hi va fer cinc cèntims als amics. I tots van fer la mateixa cara d'esmaperduts mentre deixaven de respirar sense adonar-se. Afegirem, que tot i no ser molt espavilat, el xiquet se n'havia adonat que aquestes interrupcions sobtades, i més o menys intenses i dilatades en el temps, de la respiració, coincidien amb la proximitat física del que els seus pares anomenaven miasmes malignes, l'epicentre dels quals eren sempre o ben bé els gitanos i els sense sostre de tota la vida, en un començament, o els negres que van venir de Guinea anys desprès, o tots els "miasmes malignes", segons ells, que pugeu imaginar amb els canvis demogràfics: marroquins, xinesos, pakistanesos, llatinoamericans, romanesos, gitanos romanesos, etc… La conseqüència era d'esperar, tal i com va anar eixint-li pèl al voltant de la boca i dins el nas, més incòmode l'era deixar casa seua, perquè l'exterior era cada dia més una barreja confosa de miasmes, tant o més perillosos segons les aliances que l'aleatòria realitat produïa. I qualsevol passejada era un baix obstinat d'ofecs i esbufecs, un moto perpetuo de maldecaps respiratoris. Només la bici, que sempre practicava tot sol, li resultava benefactora. L'aïllament, l'aire lliure, l'absència humana tranquil·litzava el seu sistema respiratori, que en aquestes alçades de la seua vida tenia plena autonomia i actuava segons les possibilitats de miasmes que ell mateix creia detectar. Tenia, per dir-ho així, criteri propi. I en acabant va arribar la pandèmia del dinou. I la vida se'l va fer insuportable. Ara, els pares n'eren, al seu torn, de miasmes malignes, com els gitanos o pidolaires de la seua infantesa, tot i les mascaretes que feien servir com si fos paper del vàter, i les recriminacions. Fill meu, fill meu pots respirar, no passa res, li deien. Som els teus pares, no som de miasmes de cap cosa maligna. Però ell, tot i no voler, tancava el nas i aguantava. Només a la seua habitació podia respirar amb certa comoditat. S'adonà que potser mai coneixeria l'amor, que mai faria el bes més apassionat de la història o de la seua història, que al capdavall és el mateix, tot i la seua potència pulmonar i resistència d'apnea. S'adonà que odiava el món. Que li havia passat el temps de preguntar què era això dels miasmes, d'aquesta malignitat que només afectava a una part de la població quan ell amb prou feines alçava un pam de terra, i que ara s'apropiava fins i tot del que més s'estimava: els carrers buits de la ciutat trencada.

Mira que eres...

No, no… -diu ell, mentre li fa un gest d'stop amb la mà dreta- que no nos podemos tocar… Ah, sí… -diu ella, mentre atura la inconscient tendència a l'apropament deixant un peu a la vorera i un altre a la calçada. Els dos van en mascareta quirúrgica de reglament, són obesos, mòrbids, d'uns quaranta llargs o cinquanta curts -amb els grossos mai no tens la seguretat, però com que som a tres quarts de deu, no especularé més- i porten ulleres. Ell, amb una delicadesa i cortesia immarcescibles -d'un altre món, diríem- li sentència: te has puesto como un cerdo (sic)… Potser que se n'adona d'aquesta immarcescibilitat amb cert astorament, perquè percep l'interès que acaba de despertar en la gent del voltant, i tanca la frase amb un inclusiu: como yo. Total: te has puesto como un cerdo, como yo. Perquè, si, motu proprio, t'inclous a la misèria que encomanes als altres, ningú no et dirà miserable. Bé, o això creu ell. Però, de fet, havia pensat dir-li, d'antuvi: estás hecha una cerda, que és el que de veritat pensa d'ella, d'ací la delicadesa que apuntàvem abans, però com que aquesta constatació té efectes col·laterals no desitjats sobre la possible precària higiene de l'al·ludida, doncs ràpidament va canviar el sexe, i a punt va estar de dir-li: estás hecha un cerdo, asseveració que grinyola precisament on més mal fa, al sexe, senzillament una dona no pot estar feta un porc, ser un porc, altra cosa és posar-se com, com un porc, com al cas que ens ocupa; en tot cas, i com que porca no es podria acceptar com a opció vàlida, pel que ja hem dit, la combinatòria que al capdavall va posseir la seua parella fonemàtica glotis llengua va ser: te has puesto como un cerdo, i no cerda, perquè llavors tornaríem a la qüestió de la possible manca d'higiene -vet aquí la cortesia- d'aquesta dona obesa que té un peu damunt la vorera i un altre a la via de circulació rodada amb el conseqüent perill que aquesta postura li suposa, sobretot allà on s'han trobat, a la parada del bus. I ja posats, ell podria haver-hi afegit cuatrojos, que, a la vista del que veiem, també seria molt inclusiu, i li hagués quedat una joieta de frase, tota una floreta: te has puesto como un cerdo, cuatrojos, como yo. Amb la qual cosa camuflaria la seua pròpia obesitat mòrbida al darrere d'un parell d'ulleres. Bé, coses de la nova normalitat, potser, on segons els experts serem molt millors del que fins ara érem. No, no, Vicicle… -em diuen, mentre em fan el gest universal del no amb un índex dret camuflat al darrere de dos guants, el de làtex de casa i el de Mercadona- que no ho has sentit bé… Ah, no?... No, com que vas amb la bici, les paraules se les enduu el vent. Ell ha dit: "¿qué me vas a decir: te has puesto como un cerdo, como yo?... No, no, ara al que no li quadra gens ni mica és a mi. En cap moment he sentit una entonació interrogativa i, a més, quin sentit té que ell diga "como yo", si vol ser elegant? No, mira, ja està bé d'excuses inexcusables. Perquè si ho analitzes, potser que és pitjor el remei que la malaltia, no?, perquè, vulgues o no, li diu porca… Bé, ara no toca discutir, ja parlarem quan tot açò passe… Ja la tenim. Compte, que si feu soldadures a l'acer galvanitzat deixa anar cianur. Porca misèria. 

Feuillet d'album

Era temps de geranis com a glops de sol,

cotxes que ignoraven l'aerodinàmica

i voreres buides a la nit.

Temps de besos marcits

damunt la taula del menjador,

i jocs fins a les voreres blanc i negre

que anunciaven la nit.

Pedalades pel carrer mut,

en acabar de sopar,

i converses de veïnat clos

en attendant la mort de la nit eterna.

Mai no oblidaré la precària felicitat

dels matins abans l'escola,

i la desolada angoixa de partir cap al món real.

Era temps de magnòlies i pecats mortals:

culpables de ser culpables de ser.

Símbols ubics i maldestres

que ens feien dolents poetes als set anys.

La geografia era una condemna,

la gramàtica, una cel·la de càstig,

les matemàtiques, un lloc desconegut,

la història, un llibre obert sota el pupitre,

i el catecisme, la gimnàstica de la nit.

I anàvem fent.

Ignorants d'un confinament sense termini,

presoners a l'espera de delicte,

joguines trencades el dia de Reixos.

Era temps de geranis com a talls de lluna,

cotxes amb les set vides dels gats

i voreres de dubtosa innocència.

Temps de besos perduts

damunt l'esplendor sotmès de l'herba.

I anaven fent.

Mariano José de Larra

Por ahora

Revista Española, nº 475, 10 de febrero de 1835. Firmado: Fígaro

En nuestro último artículo, en que defendíamos la policía, dejamos ligeramente apuntado que hay «cosas buenas» en el mundo; y probamos hasta la evidencia, como solemos, que una de ellas es la policía. Como no nos pasa por la imaginación que uno solo de nuestros lectores se haya resistido a nuestras razones, tratamos de probar hoy otra verdad más indisputable todavía, a saber: que sentado el principio de que hay cosas buenas, hay palabras que parecen cosas, es decir, que hay palabras buenas.

A primera vista parece que buenas deben ser todas las palabras, puesto que sirven todas para hablar, o sea para gastar conversación, que es el fin que parecemos proponernos; esto es un error sin embargo, y error grave. Palabras hay malas, profundamente malas por sí mismas, y sin necesidad de accesorios, que forman por sí solas oración y sentido, por más que suelan ellas no tener sentido común. Palabras que valen más que un discurso, y que dan que discurrir; cuando uno oye, por ejemplo, la palabra «conspiración» cree estar viendo un drama entero, y aunque no sea nada en realidad. Cuando uno oye la palabra «libertad», sola ella, solita, cree uno estar oyendo una larga comedia. Cuando uno oye la palabra «imprenta», ¿no cree ver detrás la censura, el imposible vencido, la cuadratura del círculo, la gran quisicosa? ¿No hay quien ve en ella el abismo, la anarquía, aquel qué sé yo, que nadie sabe explicar ni comprender? Cada una de estas palabras son verdaderas linternas mágicas: el mundo todo pasa al través de ellas. Una vez encendidas, todo se ve dentro.

Estas palabras que encierran por sí solas una significación entera y determinada son malas generalmente; las buenas son aquellas que no dicen nada por sí, como por ejemplo: «prosperidad», «ilustración», «justicia», «regeneración», «siglo», «luces», «responsabilidad», «marchar», «progreso», «reforma», etc., etc. Éstas no tienen un sentido fijo y decisivo: hay quien las entiende de un modo, hay quien las entiende de otro, hay, por fin, quien no las entiende de ninguno. Éstas son buenas porque, blandas como cera, adáptanse a todas las figuras; éstas son, en fin, el alimento de toda conversación. Con ellas no hay discurso que no se pueda sostener, no hay cosa que no se pueda probar, no hay pueblo a quien no se pueda convencer. Éstas son las palabras que parecen cosas.

Ahora bien: cuando dos de estas palabras insignificantes y maleables se llegan a encontrar en el camino una de otra, únense al momento y se combinan por una rara afinidad filológica, y entonces no toman por eso mayor sentido; todo lo contrario, juntas suelen querer decir menos todavía que separadas; entonces estas palabras buenas suelen convertirse en lo que vulgarmente llamamos «buenas palabras».

He aquí las reflexiones que teníamos presentes al sentar en el papel el titulillo de este artículo. Nadie nos negará que la palabra «por» quiere decir poco cuando va sola; pues de la palabra «ahora», no decimos nada. He aquí, pues, dos palabras excelentes, y combínense como se combinen. Júntese el «por» con el «que», y resultará el «porque». Siempre se ha dicho que el porqué de las cosas es inaveriguable; por consiguiente, no quiere decir nada. Póngase el «ahora» en oración y digamos, por ejemplo: «¿Qué hay ahora? ¿Qué se hace ahora?». Nada. Ambas son, pues, palabras nulas, y buenas por consiguiente. Combínense ahora juntas y digamos: «por ahora» y se verá el efecto peregrino de la suma de todas las nulidades.

Pocas palabras hay tan buenas, tan útiles en el día, tan en boga; pocas palabras buenas que puedan tan fácilmente convertirse en «buenas palabras». ¿A qué no contesta usted con el «por ahora»? Es la espada de Alejandro, que corta todo nudo gordiano; es la panacea universal que templa todos los dolores. Buena jornada habríamos echado si no pudiéramos contestar a todo: «Por ahora».

¿Cuánto no suaviza esta frase toda mala contestación? Por mejor decir, no hay con ella mala contestación posible, y todo aquel que sepa lo que es una repulsa seca, sabrá apreciar cuánto valen las buenas palabras. Son el vino que se mezcla con el agua para quitarle su crudeza. Ejemplo. «No» quiere decir que no. Pero si en vez de decir «no», dice usted «por ahora no», aunque usted quiera decir lo mismo, si habla usted sobre todo con un tonto, como suele suceder, ha dicho usted una gran cosa. ¿Y qué cuesta decir dos palabras más?

Convencidos hombres muy ilustrados de esta verdad, ¿cómo pudieran no usarlas continuamente?

Lluevan sobre ellos en buen hora demandas y peticiones, renuévese la tabla de los derechos, clamen por todas partes tribuna y periódicos por la libertad de imprenta; no le responderán a usted con un «no» seco, sino que «por ahora no conviene». Pida usted más garantías; abogue usted por una verdadera seguridad individual; porque tal o cual estado es absurdo. «Lo vemos –responderán–, y, lo que es más, con dolor; empero por ahora no es oportuno. Para que un pueblo esté bien gobernado, para que sea feliz, es preciso que se difunda la ilustración; para que un pueblo sea libre, es preciso que sepa mucho... y esté bastantemente ilustrado.... véase, si no, Grecia y Roma; aquéllos eran pueblos libres... pero, ¡lo que se sabía allí! ¡Qué pueblos tan ilustrados! ¿Qué tiene que ver la España del siglo XIX con la Grecia de Licurgo y la Roma de Numa?»

Venga usted a decirme que el sistema judicial no es gran cosa. Que cada uno multa como le da la gana, y juzga como le parece. Pero eso es «por ahora» no más. Deje usted que llegue aquel día raro, aquel día particular, que ha de ser el decisivo; el día, en fin, de la oportunidad, el día que nos convenga pasarlo bien, que ese día será otra cosa.

Que hay confusión de poderes, de palabras y de cosas; que no nos entendemos; que es una verdadera Babel; que no andamos un paso, un solo paso; pero eso es «por ahora». Todavía no conviene que nos entendamos. Es preciso buscar el momento oportuno. Pues qué, ¿no hay más que entenderse cualquier día del año, cualquier año del siglo?

¿Y quién es el encargado, preguntarán ustedes, de conocer el momento? ¿Quién es ese sabio sagaz y penetrante, que ha de conocer cuándo nos conviene ser iguales, ser libres, poder hablar, ser, en una palabra, felices? ¿Dónde está la línea divisoria entre la inoportunidad y la oportunidad? ¿Quién es el ilustrado encargado de medir nuestra ilustración?

«Por ahora», amigo lector, no se columbra todavía a ese sabio, responderemos; ni nosotros hemos hecho ánimo de responder «por ahora» a todas las preguntas, ni nos dejarán responder tampoco «por ahora», aunque quisiéramos. Limitámonos «por ahora» a probar que como hay cosas buenas entre nosotros, hay palabras que parecen cosas, y «palabras buenas» que nos dan por «buenas palabras». Que las voces «por ahora» son las primeras de este género, y, si bien se mira, bastante hemos dicho «por ahora».

Doncs això, ara per ara, tancats a casa, sense pedalar, amb el principal focus d'infecció per controlar des de fa segles, virus per a tots, no siga que qualsevol comunitat autònoma li puga donar lliçons de com fer les coses a aquesta mena  de disbauxa anomenada Madriz; i sense mesures sanitàries i socials a l'alçada de les circumstàncies.

Mariano José

Tenía mi amigo que arreglar sus papeles, y fue preciso acompañarle a una oficina de Policía.

¡Aquí verá usted -le dije- otra amabilidad y otra finura!

La puerta estaba abierta y naturalmente nos entrábamos; pero no habíamos andado cuatro pasos, cuando una especie de portero vino a nosotros gritándonos:

-¡Eh! ¡Hombre! ¿Adónde va usted? Fuera.

«Éste es pariente del calesero», dije yo para mí; salímonos fuera, y, sin embargo, esperamos el turno.

-Vamos, adentro; ¿qué hacen ustedes ahí parados? -dijo de allí a un rato, para darnos a entender que ya podíamos entrar; entramos, saludamos, nos miraron dos oficinistas de arriba abajo, no creyeron que debían contestar al saludo, se pidieron mutuamente papel y tabaco, echaron un cigarro de papel, nos volvieron la espalda, y a una indicación mía para que nos despachasen en atención a que el Estado no les pagaba para fumar, sino para despachar los negocios:

-Tenga usted paciencia -respondió uno-, que aquí no estamos para servir a usted.

-A ver -añadió dentro de un rato-, venga eso -y cogió el pasaporte y lo miró-: ¿Y usted quién es?

-El amigo del señor.

-¿Y el señor? Algún francés de estos que vienen a sacarnos los cuartos

-Tenga usted la bondad de prescindir de insultos, y ver si está ese papel en regla.

-Ya le he dicho a usted que no sea usted insolente si no quiere usted ir a la cárcel.

Brincaba mi extranjero, y yo le veía dispuesto a hacer un disparate.

-Amigo -le dije-, aquí no hay más remedio que tener paciencia.

-¿Y qué nos han de hacer?

-Mucho y malo.

-Será injusto.

-¡Buena cuenta!

Logré por fin contenerle.

-Pues ahora no se le despacha a usted; vuelva usted mañana.

-¿Volver?

-Vuelva usted, y calle usted.

-Vaya usted con Dios.

Yo no me atrevía a mirar a la cara a mi amigo.

-¿Quién es ese señor tan altanero -me dijo al bajar la escalera- y tan fino y tan...? ¿Es algún príncipe?

-Es un escribiente que se cree la justicia y el primer personaje de la nación: como está empleado, se cree dispensado de tener crianza...

-¿Y aquí tiene todo el mundo esos mismos modales según voy viendo?

-¡Oh!, no; es casualidad.

-C’est drôle -iba diciendo mi amigo, y yo diciendo:

-¿Entre qué gentes estamos?

(Larra, "Entre qué gentes estamos", 1835)

Hola, bon dia… El funcionari segueix fullejant els papers que té al davant com si més enllà de la tauleta on seu no hagués ningú parlant-li: Sí, bon dia, veníem… Oye!, -el funcionari li parla a la porta oberta que és al seu darrere, un poc a la dreta- quién organiza lo del sábado?... ¿Por qué? -li contesta la porta-… Por qué va a ser?. Yo, tonterías las menos. Ya me conoces… Per favor, ¿pot atendre'ns?, és molt senzill, mire… Qué dices? Pues si esas tenemos, vamos listos. Hay que estar cubierto, no me jodas -li etziba a la porta, davant el seu silenci… Mire, el meu amic és estranger…  ¿A qué vienen tantas dudas? Nadie te obliga… -li retreu la porta. Pero vosotros ya sabéis que la cosa no es legal… Y quién va a buscarnos las vueltas. Si vamos con caretas y too... Ya, pero no sé, la verdad. Perdone, el meu amic voldria saber si el seu passaport… I per primera volta des que ha començat l'escena, el funcionari li dirigeix una mirada meitat revista militar meitat fastig: Caballero, mi no entender -li desafia… Com que no m'entén? Doncs la seua obligació… Caballero, insolencias ni una, a ver si acabamos mal… L'amic sí que no entén res. Vuelva usted mañana, caballero, que igual está el intérprete… Huy, sí, el intérprete -fa eco la porta. Que c'est drôle -riu l'amic... Ui, sí, divertidíssim. Anem-se'm. Entre quines gents que hi som, amic meu. (Una de tantes True Story, 2020)

Mariano

Havia rebut les partitures. Les va fullejar. Les va llegir al piano. Sabia que alguna cosa se li escapava. La seua cosina li deia, en la carta que hi va afegir, que en Frederic, Frederic Chopin, estava canviant l'escriptura pianística, que desprès del que ell i el Franz Liszt n'estaven fent als seus concerts parisencs, la música ja no tornaria a ser el mateix. Que no era només una demostració d'un virtuosisme mai conegut, sinó que aquella escriptura començava a intentar representar el que fins ara, tot i ser un element essencial de la música, encara no havia pres una forma gràfica adient, el timbre, el color musical. Perquè aquelles textures, aquelles disposicions dels elements harmònics i melòdics no podien llegir-se amb els mateixos dits amb que es llegien els contrapunts de Bach o les passions de Beethoven; de fet, Mozart va albirar, perdut entre algunes de les seues més desoladores frases, aquest nou món on els sons tenien identitat pròpia més enllà del fet temporal. Va eixir del jardí sense adonar-se, capficat com era en aquests pensaments. I distret com era, va dirigir el seu abstret pensament i caminar cap a la terrassa del Cafè. Va demanar la premsa i un nuvolet. Mentre fullejava La Revista Española no deixava de pensar en aquella darrera frase de la cosina: "si no els escoltes, mai no podràs tocar aquesta música de bellesa tan lliure i sorprenent". Sorprenent, lliure, caram! Estava fora de joc. De fet, llegia aquell article sense assabentar-se ben bé del que deia: "Otra prueba de que es cosa buena la policía es su existencia, no sólo en Roma y en Portugal, sino también en Austria; y sobre todo, en la parte de Italia sujeta a aquel Imperio, donde es delito a los ojos de la policía haber a las manos un papel francés. Así son los italianos tan felices, así se hacen lenguas del emperador de Austria. Óigase otro ejemplo. Ahí está la Polonia, que debe su actual felicidad –¡vaya si es feliz!– a la policía rusa. Que la policía es, pues, una institución liberal, se deduce claramente de su existencia en Austria y en Polonia; y si nos venimos más acá, veremos que en Francia la instaló Bonaparte, uno de los amigos más acérrimos de la libertad, y tanto, que él tomó para sí toda la que pudo coger a los pueblos que sujetó; y a España, por fin, la trajo el célebre conquistador del Trocadero el año 23, y fue lo que nos dio en cambio y permuta de la Constitución que se llevó; prueba de que él creía que valía tanto por lo menos la policía como la Constitución". Ah, mira, Polonia, va pensar. Llavors, es va preguntar: ¿aquesta escriptura t'obliga a una nova relació amb el teclat? Va beure un glopet de cassalla mentre passejava els ulls per la pàgina: "Pero ¿a qué más ejemplos? De cuantos liberales han muerto judicialmente asesinados en los diez años, acaso no habrá habido uno que no haya tenido algo que agradecer a esa brillante institución. Ahora bien: continuador el año 35 y heredero universal, como se ha pretendido, de los diez años mal pudiera rehusar herencia tan legítima; así hemos visto a nuestra policía recientemente hacer prodigios en punto a conspiraciones". Que potser no era un poc exagerada la seua cosina? ¿Tanta diferència hauria d'haver entre el passat i aquest present que significava, segons ma cousine, el dia de demà? "Va usted a la policía, y con contar el caso, y con añadir que en la casa tienen pacto con «Isabelinos», y que detrás del «viva de ordenanza» está tapada la anarquía, hace usted prender a su enemigo. ¿Pues no es cosa excelente? Luego, para cualquier carrera se necesita saber algo, suponiendo que no haya favor o parentesco; para médico, por ejemplo, alargar la enfermedad; para abogado, embrollar el asunto; para militar, ir a Vizcaya... para cura, todos sabemos ya lo que se necesita saber, y por ese estilo; pero para ser de policía, basta con no ser sordo". ¿Sord? ¿De què va açò? Estic llegint i no sé què diu, perquè no serà de Beethoven que en parla, no? "Por otra parte, decía un ilustre amigo nuestro que la España se había dividido siempre en dos clases: gentes que prenden y gentes que son prendidas; admitida esta distinción, no se necesita preguntar si es cosa buena la policía". Ah, policia. Ah, España. I ara Amèrica i Anglaterra. A veure si puc centrar-me, perquè ma cousine m'ha deixat astorat: "En los Estados Unidos y en Inglaterra no hay esta policía política; pero sabido es en primer lugar el desorden de ideas que reina en aquellos países; allí puede uno tener la opinión que le dé la gana; por otra parte, la libertad mal entendida tiene sus extremos, y nosotros, leyendo en el gran libro abierto de las revoluciones, como ha dicho muy bien otro orador, debemos aprender algo en él, y no seguir las mismas huellas de los países demasiado libres, porque vendríamos a parar al mismo estado de prosperidad que aquellas dos naciones. La riqueza vicia al hombre, y la prosperidad le hace orgulloso por más que digan". Garçon, un autre… Com diu, senyor?... Un altre, per favor, doble… Ah, mira una draisina, quina extravagància, això sí que no té futur, el fuster tenia que ser, clar com que se l'ha feta ell. "Probada, pues, hasta la evidencia la bondad de la policía, ¿cómo pudiéramos no agregarnos al voto de los 50 señores procuradores que han perdido la última votación? Poco vale por cierto nuestra opinión; no somos desgraciadamente ni procuradores ni inviolables, pero en cambio tendremos policía por lo menos; pagaremos en compañía de nuestros compatriotas ocho millones para que nos averigüen nuestras conversaciones, nuestros pensamientos, nuestros... y si algún día la policía nos prende, como es probable, por anarquistas, exclamaremos con justo entusiasmo: «¡Buena cárcel nos mamamos! ¡Pero buen dinero nos cuesta!». Bah!, què exagerat és aquest Larra, ja sembla ma cousine: lliure i sorprenent bellesa, diu.

Y si no, no

I en acabant, un es pregunta:

¿n'hi ha lladres de dretes

i d'esquerres?

¿El mateix és l'estafador, el mentider,

aquell que seu a la tauleta del bar,

pren la cervesa custodiat pel seu llebrer,

que aquell altre,

el que duu al coll,

com gos desemparat,

la cadeneta d'or

amb el seu grup sanguini sobre la creu,

perquè no es refia de la Divina Providència?
I si no, no.

Els trobareu tots dos,

amb el semblant esmaperdut,

com ninots de cartró pedra,

mentre el glop de cervesa

domestica els seus ulls,

però també amb l'esguard esbiaixat i servil

del llepaculs superb,

el falsificador de firmes,

el jugador compulsiu

o l'acusador de falses morositats.

I si no, no.

Els alegra la desgràcia

dels altres: les malalties

dels seus propers, els maldecaps

dels que lluiten contra l'adversitat.

No saben, però,

que els ciclistes que perden el seny

són doblement perillosos.

Ignoren la violència soterrada

d'un creuament protocol·lari de mans,

d'una promesa incomplerta.

I si no, no.

Aquesta escòria

mai no n'agafa les trucades

a la primera.

S'ho repensen en repensar

el personatge que en pertoca.

No són sinó víctimes d'ells mateixos,

tan espavilats com es veuen

al mirall dels seus enganys.

¡Com riuen les seues burles!

¡Com gaudeixen les mentides

que, fins i tot, obliden!

I si no, no.

Totes les seues paraules

són camins sense retorn.

Tots els matins del món

són l'incert retrobament amb la veritat.

I no vesteixen ni gorra gris

ni bufanda obscura

ni samarreta a ratlles.

Quin fracàs de vida.

I si no, no.

L'anècdota

Plou en colors.

Un esvaït taronja

agrisat i fosc

de cel terminal.

Els llamps dibuixen:

ara una caiguda,

ara una assumpció.

Infern i Paradís.

Rerefons de l'aiguat s'alça,

com un remordiment,

el perfum dolç i trist

de l'oli sobre el llenç.

El casalot és una cendra,

de blanc pur a calç bruta.

Els llums com a espurnes.

El ciclista malmès per la vorada.

 Miratges d'un temps perdut.

I sé que no són meus els ulls

que la memòria il·lumina.

Que algú ja va enregistrar

la vida emboirada d'avui.

Que algú va mirar abans

aquesta anècdota de l'univers.