dissabte, 24 d’octubre de 2020

Infant eyes



Va caminant pel passeig. L'esclat del sol fereix els ulls que miren el mar. Les bicicletes suren pel costat de la sorra, i un silenci irreal, fet a parts iguals d'ofegats crits i amagats desitjos, domina el pensament captiu dels vianants. Són els cossos l'espectacle nouvingut dia rere dia. L'exhibició de la pell dolça de les xiques i la tibant dels xics. La remor del mar com a teló de fons modula el contrapunt inquietant de l'infinit. És la mort i és la vida, l'alfa i l'omega, el principi i la fi de totes les coses que acabaran dissoltes als seus budells eterns. D'això, el seu nul interès aquest matí d'Octubre -sí, amb majúscula, que és nom propi, propi d'un temps i no ordinari. ¿Qui vol perdre's a l'eternitat dels déus -sí, amb minúscula- si té a tocar dels ulls la finitud d'un miratge recolzat al plaer de la sorra?. I com si d'un oxímoron es tractés, la banda interior d'aquest paral·lel litoral llança, sobre l'atmosfera humida dels que deambulen, els sons orfes d'una nit que vol existir al bell mig del dia. I ho vol fer amb la innocència dels ulls cecs dels xiquets que no veuen sinó el blanc i el negre dels seus dols i alegries. I el caminant es diu que no, que aquesta música encara dorm entre les cuixes dels amants, que no pot pretendre un desdejuni net de pa blanc i cafè negre, que cadascú dels seus sons traspua la solitud immarcescible del bes, la buidor anunciada de les carícies al dematí. I es pregunta si només ell se n'adona, si només la seua oïda sent l'esquinçall desolador d'aquesta melodia tallant de blanc a blanc els ulls dels nens.

Cap comentari:

Publica un comentari