Arribava el diumenge. O qualsevol de les festes, sobretot Sant Josep. I ma mare em vestia de diumenge. Vestir-me de diumenge, o de festa, suposava la camisa blanca amb coll dur que acabava per irritar-me la pell, amb mànigues acurtades, perquè encara havia de créixer, i la camisa havia de seguir-me de ben a prop, pantalons curts, mitjons fins als genolls i les sabates de diumenge. Era tot un equipament, no de ciclista, però equipament. Fins i tot, algunes camises no tenien botons als puny i havien de posar-hi aquella cosa ridícula -com tota la joieria- dels 'gemelos'. Com que l'oncle Vicente era joier, jo en tenia un parell que, tan curós com sempre he sigut, mai vaig perdre. I la rebeca, si ma mare considerava que encara no havia arribat plenament el bon temps. Però el moment culminant, el colofó definitiu era la col·locació de la corbata o ben bé el corbatí o corbata de llaç. Encara les conserve. Totes. A mi m'agradaven, però m'adonava que eren la causa, més que el coll emmidonat de la camisa, d'aquelles excoriacions que començaven a manifestar-se cap al vespre, coincidint amb el fet que el diumenge declinava, la festa començava a ser un maleït record i uns sentiments encontrats, pels quals encara no tenia paraules, començaven a envair-me com un plor sec del que ignores la causa, com una ferida a la pell que de sobte sents al bell mig de l'ànima. Perquè els diumenges, joiosos al matí fins al dinar, s'entristien sense causa aparent al voltant del xamelo, el fum, la mistera de gasolina de mon pare i l'oncle joier, les preventives converses de la mare i les germanes, la fugida dels cosins majors, l'esguard al jardí, la intenció absurda que el magnolier em rescatés d'aquell avorriment vespertí que començava a semblar-me una treva, però, 'en attendant' totes les pors que la nit portaria al meu llit on la coïssor del coll em confirmava l'existència de l'acció física i irrefutable de tants enemics invisibles. Una tristesa que s'identificava amb el vespre com l'entusiasme del que estava per succeir ho feia al matí. Una tristesa com a porta d'entrada a les pors que al dormitori em posseïen en acabar de donar corda al rellotge de l'avi que superava el meu canell i que jo deixava amorosament a la tauleta de nit, unes pors que ofegaven el meu cor amb la insistència i pressió que les gomes de les corbates i corbatins ho feien pel matí.
La ciutat estava en obres. No era gens estrany. Però sí era nova la forma de tallar els carrers. D'habitud, ja sabeu, això es fa en quatre tanques metàl·liques que els propis vianants, i fins i tot els ciclistes a peu, poden esquivar amb més o menys perícia. Doncs ara, la municipalitat havia decidit tallar els carrers amb lones gegantines, una mena de tendals verticals d'una alçada de tres o quatre pisos, d'un blanc immaculat i enganxades amb deler als immobles confrontants. I era sorprenent, perquè hi eren eleccions, i qualsevol espai blanc era pres pels candidats a l'alcaldia o al govern autònom per promocionar-se. I aquestes lones, però, que impedien veure el que hi era a l'altre costat, no les finançava cap interès particular o polític i, conseqüentment, seguien sent verges. Potser, la municipalitat volia fer-los servir com una mena de misteriosos telons que arribat el moment apropiat obriria per mostrar les obres ja acabades. A mi, la veritat, tant me'n feia. Però és cert que em molestava arribar a un coll d'embut amb tendal i haver de girar cua buscant l'eixida per qualsevol travessera, carrer o carreró que em permetés continuar el meu camí. Sempre hi trobava eixida, és cert, però arribà el dia en què em vaig veure perdut. Era un carrer que a poc a poc es feia més estret. Era llarg. I, de sobte, em vaig adonar de la descomunal lona que m'impedia continuar. El vent l'onejava com si fos un vers d'en Ausiàs March. I el carrer truncat, com una piràmide truncada, m'invitava a refer el llarg camí com si anés amb bicicleta, cosa que no n'era el cas. Avorrit d'aquesta dèria de prohibicions, de camins inassequibles, de carrers que ja no n'eren carrers sinó una mena d'enganys, vaig seure a la vorera d'aquell carrer esmaperdut, massa solitari -ara me'n faig càrrec- i sense sortida. I vaig pensar amb aquell conte d'Onetti. D'aquella pobre xica que només volia representar un somni al qual havia estat feliç i que seia com jo a la vorera d'un carrer. I em vaig inquietar. Tot just al meu darrere hi havia una botiga. O el que jo vaig creure que era una botiga. Una botiga d'antiquari que feia xamfrà tot just on el tendal vertical hi era enganxat. I vaig pensar si podria ser una drecera per passar a l'altre costat de la lona blanca. Vaig obrir la porta i sonà la campaneta. De seguida vaig veure la porta enfrontada que em permetria, travessada la botiga, vulnerar el tendal que tancava el carrer. Però l'encant d'aquella -ara ja no sé si dir botiga- de l'interior d'aquell xamfrà em va obligar a seure i donar un cop d'ull a tot allò que contenia. Hi havia llibres antics. Aquells, la enquadernació dels quals és més valuosa que les paraules que vigilen. I d'altres objectes d'un luxe 'des temps jadis' que sempre m'han emocionat pel seu compromís amb els delers dels nens: l'agenda de pell i anelles petites, les carteres a joc, els guants… Damunt la tauleta de marbre hi havia una granota de fang amb monedes de plata. Vaig ficar una a la boca del que semblava una guardiola sense dipòsit. I de sobte, la porta de l'altra banda es va obrir. Tot i que encara hi havien moltes coses per admirar, per recordar, vaig travessar la porta cap a l'altra banda de la gegantina lona que obstruïa el carrer. Va ser trepitjar tot allò que era darrere el tendal, que em vaig adonar de tot el que oblidava a la dita botiga. Sobretot les medecines. Vaig tornar. Vaig seure al costat de la granota. I al meu davant l'ampolleta d'Azopt -col·liris pel glaucoma- m'esperava com la cervesa de la xica d'Onetti. Vaig notar que la meua parpella esquerra fallava. No podia alçar-la. I tot i que intentava una i altra vegada d'agafar l'ampolleta d'Azopt, aquesta sempre estava al mateix lloc com si la meua mà fos immaterial i inútil, com si el meu esguard captiu fos l'altra cara de la moneda d'un somni realitzat.
Fart d'estar fart d'aquell lament insidiós, va agafar la bicicleta i va fugir de casa. Pedalà amunt i avall, cap a l'est i l'oest, al nord i al sud, però allà on arribava, i fins i tot pels camins que travessava, el lament hi era, l'insidia continuava. Potser la bicicleta era massa lenta, limitada. Hauria de buscar altres mitjans de fugida. Començà a recórrer la Terra sencera. Amunt, avall, l'est i l'oest, el nord i el sud, en cotxe, tren i també amb l'avió. Però allà on posava els peus el lament hi era. Fins i tot a l'avió o el tren hi va sentir aquella insidia lamentosa. Com era possible? Hauria d'emprendre solucions més dràstiques. Baixar a les simes més fondes, fins i tot als forats abissals de l'oceà o pujar els cims més alts i inexpugnables de la terra. Però tot va ser inútil. Ni envoltat pels éssers abissals, el calamar gegant o la balena Moby Dick -encara viva i amb l'Akad esquelètic enganxat al seu llom- o pels núvols fronterers amb l'estratosfera va deixar de sentir aquella lletania que li destrossava l'ànima, que l'aniquilava com a persona humana amb dret a un entorn lliure del lament insidiós, a una atmosfera de silenci. Decidí pactar amb el diable. Volia trepitjar l'infern. Si el lament no hi era, pagaria la seua gosadia com a ànima en pena, condemnat fins a l'eternitat. Si l'insidia hi era hauria de ser exonerat. El fum de l'infern va cegar els seus ulls, però l'oïda va discriminar instantàneament, entre els infinits laments dels condemnats, la subtil però lacerant insidia que el torturava. Fins i tot el dimoni va reconèixer els fets, les seues raons, i el va alliberar del pacte. Què li quedava? Què podia fer per deixar de sentir aquella lamentació existencial, aquella sorollosa queixa que semblava no dir res, un no-res amb insidia? Va decidir, desprès de pensar-s'ho i rumiar-s'ho molt amb obsessiva preocupació, suïcidar-se. De fet, a l'infern no aniria a parar. El diable va mantenir la seua paraula. Li quedava el cel. En arribar a les seues portes, Porta Coeli, va trobar-les tancades. Una clau penjada invitava a fer el paper de Sant Pere. Va obrir-les, i li semblà percebre el lamentós so de l'insidia. Ah, no, potser eren els golfos que ningú havia engreixat des de feia una eternitat. No havia donat quatre passes que es va trobar un cartellet: 'Vaga general i indefinida', i signaven 'Els àngels i el seu representant sindical: Sant Pere'. Caminava sobre els núvols, i com més s'endinsava al Paradís no terrenal, més fort li semblava sentir el lament insidiós que ell havia confós amb el grinyolar dels golfos. I de sobte va trobar-se amb Déu. 'Has perdut el teu temps, el temps que et vaig assignar, la teua vida, per no-res', li va dir. 'Per no-res, Senyor? Vull una explicació'… 'No tinc cap obligació de donar-te-la. Has fet el que has fet, tu saps el perquè, i t'has equivocat'… 'Perdoneu la meua supèrbia, Senyor. Apiada't del teu serf i fes la llum a la foscor'… 'Que no has llegit el cartellet?'… 'Sí'… 'Doncs t'adonaràs que, amb aquesta vaga eterna, sóc jo el que m'he d'ocupar de tot'… 'Què vol dir?'… 'Doncs que n'estic com als meus començaments. Tot sol. Si, llavors, vaig crear el món i l'univers en set dies, ara tot són reparacions. Petits treballs, és cert, si els compares amb els d'aquella setmana triomfal, però necessaris. I com que sóc ubic, omnipresent, és lògic que per tot arreu hi ha aquest lament insidiós'… I Déu, nostre senyor, va seure. A la seua dreta, la lamentosa insidia, la radial, l'esmoladora radial. A l'esquerra, l'Esperit Sant 2.0, el patinet elèctric i còsmic pels desplaçaments ubics o oxímoron làctic. 'Senyor, només una pregunta, si som creació teua per què és tan ubic el teu odi?...
Mai em va fer una carícia. Ma mare m'obligava a fer-li un bes. Feia pudor a baves, però em donava un xavo. Mai la vaig veure riure, ni tan sols somriure. Era l'àvia paterna. L'única dels avis que vaig conèixer. Sempre de negre. Falda negra amb faldons fins els peus també de negre. El cos del vestit a joc negre amb la rebeca negra. I els cabells grisos replegats dibuixant la pell lletosa de les galtes i els ulls clars que va heretar el pare, i que potser van ser els únics, els del pare, que van plorar de veres la seua mort. Deien que de jove era guapa i que patia atacs, com si fos epilèptica. I que relegada a un segon lloc, intuïa que era inútil lluitar contra l'absència dels altres avis: el portuari, la sogorbina minyona que va aprendre a llegir tot sola i el pintor. Perquè la memòria de tots tres es recolzava al mur més indestructible que existeix: la presència dels morts mitificats pels fills. Al meu pare li deia Pepico, com també ho feien les seues germanes, alguna cosa li quedava dels seus orígens serrans: era de Xulilla. I el mutisme, que jo sempre vaig identificar amb les gents de l'interior del país. No recorde parlar amb ella. Venia a casa a les hores més inoportunes, segons la mare, a la que sempre li resultaven incòmodes les seues visites. 'Dale un beso a tu abuela'… Però l'àvia no parlava amb mi. No recorde com era la seua veu. No em preguntava cap cosa. No demostrava cap entusiasme, fent-me cosquerelles o dient-me tot lo guapo que les àvies troben els seus néts. O com de gran estava. O què feia a l'escola. O si pujava molt a la bici que al capdavall els reis van deixar per casa. No, només em donava un xavo. I jo tornava a lo meu, però la mare no em deixava. Em feia seure a la cadireta de boga al costat d'elles i respectar el fet d'una visita que a tots destorbava a l'espera d'alguna pregunta que mai no arribava. Era com una lletania a la que tots tres o quatre, si ma germana també hi era, guardàvem una fidelitat molt propera al prec d'un rosari murmurat i pagà que només afegia la variant d'escasses mencions monosíl·labes de l'imminent mort de ma tia Pilar, la germana major de mon pare que sempre estava a punt de morir. Venia d'un món fosc del que mai no va eixir. Vivia a un món fosc del qual la seua impermeabilitat em feia ignorar deliberadament tot el que l'incumbia. Un món que l'envoltà als seus darrers moments amb una quasi absoluta manca de tendresa.