dissabte, 31 de desembre del 2011

Evidències

¿Se'n recordeu quan ZP va dir que no hi havia crisi i tots pensàvem que no s'ho creia ni ell? Doncs ahir, a la consulta de la metgessa de capçalera hi vaig fer memòria. Per què, Vicicle, per què?... Ara t'ho dic, espera. ¿I quan ens varen tindre ben entretinguts mesos i mesos amb la dèria aquella de les petites desviacions que, si fa no fa, i en un tres i no res, quedarien corregides, i tots ens miraven espantats? Doncs ahir, a la consulta de la metgessa de capçalera hi vaig fer memòria. Per què, Vicicle, per què?... Ara t'ho dic, espera. ¿O el somriure amb el que el nostre ex-honorable millor vestit deia que la F1 no ens costaria un € (ho pose amb el símbol internacional que fa menys mal) i tots sabíem que ens mentia -tot i que aquest potser sí que s'ho creia i tot, no com l'Ecclestone-, que l'street circuit era un colp massa gros i que acabaria pagant-ho poca-roba, com sempre, i no pas com els seus hàbits fashion que l'eixien de franc? Doncs ahir, a la consulta de la metgessa de capçalera hi vaig fer memòria. Per què, Vicicle, per què?... Ara t'ho dic, espera. ¿O quan al damunt d'una bici, o en carretera amb el cotxe, feies un walking around i t'adonaves que aquell creixement de bolets (adosatum maonis) en forma de subcontracta in aeternam acabaria com el ball de Torrent, i que en petar sortiríem tots disparats com el que som, carn de canó? Doncs ahir, a la consulta de la metgessa de capçalera hi vaig fer memòria. Per què, Vicicle, per què?... Ara t'ho dic, espera. Ei, xato, posa'm un altre xupito, que avui és nit de cap d'any i n'hi ha que prepara-la amb minuciositat, devoció i esperit de sacrifici hepàtic. ¿Feu memòria de la visita de ics-ve baixa-palet, amb encontre d'ex-condoistes anònims inclòs, i la pregunta que tots dirigíem a déu nostre senyor: qui pagarà el compte de tanta fe cega? Doncs ahir, a la consulta de la metgessa de capçalera hi vaig recordar-me. Per què, Vicicle, per què?... Perquè a l'informe radiològic, algú que no té pèls a la llengua, ni ulls de raigs X com Superman, ni por a que la realitat acabe imposant-se va escriure "fractura a nivel de la cabeza del radio", que la metgessa va traduir-me -tot i que jo ho sabia des de fa cinc mesos- tienes el codo roto. Eso ya lo sabía yo, li vaig contestar amb el meu castellà més dur i tallant. Ves a urgencias con esto, porque hasta marzo no tienes la cita con el trauma. Al box del Clínic, els quatre versos urgents:

La fractura ya està consolidada
Això ja ho sabia jo
Las pequeñas fracturas no se ven al principio
Això no ho sabia jo, i no sé si m'ho crec
Y luego el trocito se desplaza
Això sí m'ho crec, i tant com fa de mal
Sólo puedo pasarlo a Consultas Externas
Això és el que em temia
No, las radiografías del 25 de julio y de hoy no puedo enseñárselas. Solicítelas por escrito.
Això ja ho sabia jo. Ho faré, no ho dubte.

I mentre la traumatòloga va a redactar l'informe, entra al box una infermera molt atabalada i em diu: Descálcese, qué pie es?... I la cita a Consultas Externas el 13 de gener... Sí, ho haveu endevinat, divendres. No sé jo amb quina mena de peu trepitjaré el nou any.

Malgrat tot, Bon Any a tots i totes

dijous, 29 de desembre del 2011

True Story


Quan V. despertà aquell matí, desprès d'un son ben agitat, es trobà al seu llit convertit en una bonica bicicleta de curses. S'havia estirat sobre el costat dret del seu cos, tacant amb el greix negre de la cadena i els plats els llençols, i al girar lleument el manillar, va veure la figura de ferros, filferros, cautxús i tubs, l'estructura de la qual amb prou feines no foradava el matalàs i el cobertor al intentar moure els marxapeus. Què ha passat?... ¿Havia estat atrapat pels seus somnis ciclistes?. No, no somniava. La seua dona dormia al costat esquerre del llit amb la bonhomia i la respiració discreta de sempre. I pel racó habitual de la finestra entrava la claror matutina provinent del mar. Bé -va pensar-; què passaria si jo continués dormint una estona i m'oblidés de totes les fantasies? Però no podia fer-ho, perquè V. tenia el costum de dormir panxa per amunt i el seu actual estat no li ho permetia. En copsar plenament la nova situació va espantar-se, i molt. ¿I si es desperta de sobte, què pensarà de mi? D'altra banda, ¿com sabrà que sóc jo?. Volia eixir corrent, però només aconseguia anar lliscant a poc a poc fent vaivé amb els pedals. Va caure del llit, sortosament amb les rodes pel davant i sense massa soroll. Estava tan marejat que no podia guardar l'equilibri. No, home, no, què dius de mareig. Les bicicletes no fan equilibri tot soles. Oh!, déu meu -es lamentava mentre recolzava al llit el costat dret per mirar de no caure per l'altre- què absolutament inútil pot arribar a ser una bici sense ciclista! A la tauleta de nit, les ulleres, el rellotge, els llibres, la ploma i el quadernet de notes eren ara una colla d'orfes desemparats. I va ser pensar en l'orfandat quan el llum se li va encendre al damunt de la potència del manillar. Perquè aquesta idea de fotre el camp, de desaparèixer, ja era una realitat i no un desig, des del primer moment en que ell va passar a ser una bici i deixà de ser un ciclista, el camí era irretornable. Només un petit detall faltava perquè aquesta transformació, aquesta metamorfosi, aquesta fugida cap endavant, fos consolidada. Tan sols necessitava escriure-li una nota d'acomiadament a la seua dona. Què menys! Poca cosa, sembla, però una tasca majúscula tractant-se d'una bici de curses. Bé, de qualsevol bici. Toc-toc-toc. Què és això? Què hi ha? Els compassats cops venien de la finestra. Toc-toc-toc. Qui és que vol augmentar l'angoixa que em domina? Toc-toc-toc. Despertarà a la meua dona i jo no hauré pogut acomiadar-me d'ella com cal. Toc-toc, i la finestra vidriera va cedir -bé, reconec que fa temps que no encaixen del tot. Lo Rat Penat va entrar de seguida. Va fer un vol i es posà al damunt del cap d'escaiola de Pal·les Geperudeta que coronava la porta d'entrada. Hola, sóc Vicent i vinc per a ajudar-te. Els frens se li varen posar de punta i grinyolaren. ¿Vols dir que tu ets la solució dels meus problemes? (Es comunicaven gràcies als ultrasons) Si més no, intentaré deixar-li el missatge de comiat que tant desitges… I com ho faràs?... Doncs, aniré al teu estudi, engegaré el portàtil i escriuré el que em digues. Desprès trauré còpia a la impressora i el deixaré al seu costat. Tinc un bec, bé, un musell, molt hàbil… No ho dubte, però… No hi han peròs, de fet no estàs en situació de posar-los… En això tens tota la raó. Digues-li que me l'estime molt. Que un succés extraordinari m'ha fet fotre el camp fins a saber quan podré tornar. I que li deixe aquesta bicicleta com si fos jo mateix, que la cuide com si de la meua persona es tractés… Molt bé, ara torne. Lo Rat Penat va accedir sense dificultat al lloc on era l'ordinador i la impressora. Va fer la feina en un tres i no res. En arribar a l'habitació deixà caure el full damunt de la tauleta de nit de la seua dona. Gràcies, Vicent. No saps el pes que em lleves del damunt… Mai més -li contestà Lo Rat. I en sortir per la finestra, el rebuf va fer colpejar la fulla oberta contra l'altra. I la dona de la nouvinguda bicicleta despertà. Què és açò? -es preguntava mentre passejava els ulls pel llit tacat de greix, els llençols esgarrats. Però que aquest home s'ha tornat boig? On és?, tornava a preguntar-se, mentre repetia la passejada del seu esguard per l'habitació. Va veure la nota. I tal i com la llegia els seus ulls s'encenien, la seua boca buscava revenja, i les seues mans es crispaven i feien miques el paper. Va obrir la finestra, agafà la bicicleta -totalment esmaperduda per aquesta reacció- i els bocins de paper, i els llançà amb tota la seua força. La deessa fortuna va voler que tots dos -la bici, bé, sí, ell i els paperets- caigueren sota les rodes del camió de les escombraries. Sembla que algú va aprofitar el que quedà d'ella o d'ell. Els bocins de paper escampats li aclariren una mica la reacció de la seua dona abans de bloquejar els seus rodaments per a sempre mai. Encara podia llegir-se el que Vicent havia transcrit: mai més, mai més, mai més, mai més…

dimarts, 27 de desembre del 2011

El ciclista accidental

Que cadascú té les seues fantasies més particulars és cosa més que sabuda. Els somnis, vaja. Que la impossibilitat de fer-los realitat és causa de les més diverses frustracions, també sembla que ha arribat a ser-ne de domini públic. Tot i que aconseguir-los diuen que és molt pitjor. Però que el desencís de la existència el carreguem a les espatlles dels altres, és cosa, res facta, que deuria ser castigada per llei. Vegeu, si no, al que va arribar en Hitler perquè el foteren fora de l'Acadèmia d'Art on volia ingressar. O la propera ruïna -la llunyana té remeis que ningú no li vol aplicar a la cobdícia- a la que ens aboquem per la imperiosa necessitat que el nostre ex-honorable i els seus ex-acòlits tenien de ser-hi pijos de primera, pota negra, o millor, HC, hors catégorie, com els grans ports del Tour de França. I vist així, dius: com és possible que un adult madur i responsable amb càrrec polític i poder es comporte amb la més absoluta i pornogràfica actitud infantiloide?, si fins i tot el primer dia del judici estava més content que unes castanyoles -Camps, dixit. Doncs sí, no sembla que l'edat física i la mental o intel·lectual vagen de la mà. Perquè aquestes il·lusions no dites, enquistades, aquests miratges vergonyosos tenen l'eternitat del caos primer, de l'origen desconegut del món i del no-món. Són el magma indomable de l'ésser humà. Però precisament el que vull dir és tot el contrari del que estic dient, pijos a part, a banda, o banda de pijos a part. És a dir, quan una casualitat, la filla bastarda de l'atzar -perquè ni tan sols la buscaves- et fa viure el somni no somniat. Prenem per cas un tipus al voltant de la primera quarantena -en tots els segons sentits que vulgueu. Viu de somnis, no de fets. De fet, els seus somnis són ja part inconfessable dels seus records. I els records, una fantasia que recrea amb la modesta habilitat de les mentides que es diu a sí mateix. Bé, un tipus vulgar. Tot i que no se n'adona, ha dedicat la seua vida al conreu de les coses que li pillaven més a prop: la nada en forma d'ens i el no-res. De la primera acabà sent llicenciat, i fins i tot va fer el postgrau, però alguna cosa li va fer massa fàstic per arribar-hi al doctorat. De la segona ja no en recorda si es va treure cinc o sis títols superiors. Un dia va perdre el compte i mai no ha volgut recuperar-lo. I un altre dia li diagnosticaren una cosa rara -com l'òpera de Martín i Soler, el valencià citat per Mozart. Una cosa rara, que a més a més no tenia antecedents familiars, primus inter pares, és endògena, no mata però és lletja, o no, segons es mire -osti, quin descans- i que potser si pren el sol alguna cosa en podrà treure, o no. I de l'estudi gran de casa els pares va despenjar aquella núvia de Frankenstein, i amb ella una memòria que ja no recordava tindre, i en una llengua on ja no era primus inter pares, sinó, com a molt, un ciclista accidental. I començà a donar-li voltes, a festejar-la.

dijous, 22 de desembre del 2011

El viatge enlloc


M'agraden els moviments del dia. M'agrada percebre els moviments del dia, sense ser-hi. La seua escenografia previsible. El diari drama -que no el drama diari- no per conegut menys encisador del ball de les hores, com si al rerefons del patí de butaques fos assegut i emboscat. És una mena de plaer visual que no depèn, però, de la sensualitat. De fet, diria que la sensualitat de la natura és més bé estàtica, la qual cosa em revela una clara influència de la pintura paisatgística, si més no, al meu cas. La metàfora d'una jornada com a cicle vital és ben palesa i més que coneguda, d'això que m'interesso, i molt, pels moviments desprevinguts, els que fins i tot ella mateixa, la natura, fa sense adonar-se'n, i que declaren obertament l'escletxa metafísica, la porta entreoberta a l'altra banda de les coses, del no temps, la dinàmica sense hora fixa: la poesia. I aquestes experiències tenen lloc amb una intensitat gairebé mística al damunt d'una bicicleta. I no ho dic per ficar l'estri de les dues rodes allà on no toca. Però és ben cert que alguna cosa del desplaçament, del dinamisme, que comporta pedalar, de la ruta en sí mateixa, del viatge, sempre el viatge enlloc, li pertoca. I els que aneu molt en cotxe potser haureu començat a entendre'm, tot i que la cosa no es viu amb la mateixa plenitud. Un dematí que prenem per l'horabaixa. Un migdia fosc que sembla capvespre. La tarda encesa al tocar àngelus. La migdiada plena a l'indret més ofès del matí. Vet aquí el deslloc de l'attrezzista, dels vents, la pluja, la humitat de l'aire, la boira o els núvols. Sobretot, dels núvols. Perquè els núvols tenen el poder d'interferir-hi obscenament, com els interventors, de ser-hi al bell mig, de ser-hi dijous meteorològic. Tot i que els dijous mai no dominaran el món i els interventors sí. Pedales amb tots els dubtes d'aquest món a la deriva. El dia s'ha llevat tancat. Potser dorm encara i el cel de plom cau sobre tu. La carretera és una cinta negra que excita el blanc de les línies traçades. I en un moment màgic, per la Calderona albira un frec de cel lluminós daurat de verd. Heus ací el crepuscle d'un sol que es posa pel nord a dos quarts d'onze. I jo em dic: ja veus, és vesprada ben entrada al dematí. Tornes cap a casa desprès d'un dia ben estrany on les hores han anat perdent-se ningú sap el temps. I si alguna cosa em diu que m'allunyo a cada revolt del camí; una altra, que es recolza als pedals, té la seguretat de tornar-hi allà on vaig començar el viatge enlloc.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Jo i les circumstàncies d'una cervesa freda

A causa d'unes gestions que no ve al cas comentar, i que, a més a més, seran completament inútils, m'he vist en la circumstància d'omplir dues hores al bell mig de la vesprada i la ciutat. Fa molt de temps, potser massa, que no camine la ciutat a la tarda. I ja no em reconec a peu. Aquest allunyament té una part positiva, d'alguna manera tornes a veure els indrets amb un xic d'innocència, perduda ves a saber on, i que els teus ulls han recuperat. Ja ho diu la vox populi: el cos és molt agraït. Com que havia pedalejat força al matí, i a la vespra d'un lloc a l'altre, amb Sant Tornem-hi inclòs, doncs tenia set. I he pensat gaudir-ne d'una cervesa ben freda ja que fa un clima tan benigne -o maligne, segons com es mire- com si d'una setmana pre-fallera es tractés. Quins Nadals més estranys. Fa calor, del Sant Nicolau nòrdic no es refia ni déu, i els reis han caigut en una actualització del conegut melodrama Las hijas del Cid en versió neocón dels comtes de Carrión. Però no ens en anem del tema: la cervesa freda. Tenir temps de sobra ens duu d'habitud a una major exigència. Però, i aquí la part negativa de la distància bastida al llarg dels anys, els teus llocs ja no hi són, o no hi són com tu els recordaves, o, més senzill, tu ja no hi ets. Bé, deixem-nos estar de filosofies de capvespre, i guiem-nos per la intuïció. Anirem fent ullades i decidirem. Mentre, caminarem en direcció al curro. Encara dispose d'hora i mitja per a beure'm la cervesa i aquest tros de la meua vida. La nit cau ràpida. Els llums del locals s'exciten d'horabaixa. N'hi han bars d'homes sols. Cafès de dones. Llocs, tots buits, d'homes i dones tots sols. Ti-ra-ri-ro, te-ra-ro-ra, to-re-ra-ro-rí… Sona el mòbil que no en tinc. A la pantalla un nom: Mariano, que no pot ser. El desconnecte, per si de cas. Deixa'm tranquil que jo els dimecres pel matí isc en bici. I no tinc front de ministre. Ja t'apanyaràs, xato. Sembles Aznar, que només confiava en els antics companys de pupitre. A la sobretaula m'has deixat ben parat, que t'he vist amb la cartereta arribar a la Moncloa, i m'has transportat als pantalons curts, les sabates de Segarra i els mitjons caiguts de la infància. Au, tu mateix. No et preocupes, que la Soraya ja farà la feina bruta. Mira, lo del Pons em sembla de primera, però a mi el que m'interessa és la cervesa, ben freda i ben tirada.

dilluns, 19 de desembre del 2011

El regal enverinat

Prop de l'habitació dels desitjos (Tarkovsky, Stalker)

Conte de Nadal

No havia fet bondat. Què podia esperar? ¿Un tros de negre carbó dolç al damunt de la tauleta de nit, a la qual els meus pares li havien posat un cristall perquè no la fera malbé? Ni això. Que ja no era un nen -tenia nou anys acabats de descarregar- perquè em vingueren amb punyetes de dolços de càstig. Que gràcies, si no se'm duien ben lluny de casa per fer-me patir la condemna de l'infern guanyada amb totes les meues entremaliadures, les baralles amb ma germana de tant que la punxava dia sí i l'altre també, les males paraules als amics, els renecs, les bufetades pels gols en offside d'aquell aprofitat cap-gros, les cebes tendres furtades al camp del costat de l'acadèmia on feia temps per tindre l'edat d'accés a l'institut, i que acompanyaven l'entrepà del pati -bé, del carrer- o els suspensos a dojo consignats al boletín que el meu pare signava sense dir ni pum, que el que calia dir i fer ja ho havia deixat ben aclarit la mare. No, aquest any tampoc farien cas dels meus desitjos més íntims, i amb raó. A més, al pare li havien fet fora de la feina. Mira el que té protestar, eh? Què ens ha dut? On són ara els teus amics? -li deia la mare. I jo refugiava el deler de la bicicleta de curses, el tren elèctric i el baló de reglament ben endins d'una caixa repleta dels meus particulars tresors: una petita col·lecció d'agendes publicitàries de bancs mai trepitjats pels pares i que em regalava pel meu sant o aniversari la germana del pare casada amb l'oncle ric, un boli amb el clic-clic espatllat, el meu carnet personal d'agent 007 -amb foto inclosa manllevada d'un cromo- aquella miniatura del ferrari del James Bond que el meu cosí, fill de la germana del pare casada amb l'oncle ric m'havia regalat, la baralla de cartes petitones, la bala del cetme que el meu altre cosí gran i pobre m'havia portat de la mili i el io-io de botons color sang. Ah!, i les figuretes de plàstic d'indis i cowboys que havien resistit els més perillosos enfrontaments, però que el temps els hi havia buidat per sempre mai les cartutxeres. Amb tot, sabia que la nit de reis tornaria a ser el nen més feliç del món. Perquè aquesta nit, tot i estar al cas de les crues realitats reials -feia temps que ja no disposaven l'herba dels camells, ni la copeta de conyac o l'anís glaçat dels mags barbuts- un somni recurrent em perseguia des que tenia ús de raó, consciència del que m'anava passant per la vida. A l'habitació que feia de saleta hi havia un armari, que aprofitava el buit de l'escala, on hi havien anat a parar carpetes de papers pobres, llibres d'estampes, històries d'aventures i princeses, peces inservibles de màquina de cosir, caixes de records amb fotos, amb paraules de papers timbrats, amb paraules mai dites de papers oblidats, paraules amb sabor de pastís i d'altres amb l'olor dels adéus… I cadascuna d'aquestes nits, des de feia uns anys, obria la porta del lloc somiat amb la certesa de trobar-hi la caixa dels meus particulars somnis on, tot i no veure mai els meus tresors, sentia la seua presència i gaudia de la seguretat de tindre ben a prop la felicitat plena, rodona, immarcescible, dels desitjos complits. De fet, no feia falta ni nomenar-los, només de desig realitzat estava feta l'atmosfera d'aquell racó al terra de l'armari on a poc a poc m'estirava, replegava les cames i dormia bressolat per la carícia que a l'endemà m'ajudaria a superar el desencís d'una amenaça més recurrent que el propi somni: el vestit de romà o de pistoler. O mig i mig: barret de cowboy i espasa de naip; casc de centurió i pistoles d'argent. El somni havia començat. Com el darrer any, la llum càlida de l'habitació anava reduint el meu espai visual. Es centrava a la meitat inferior de la porta màgica. Havia d'anar en compte on posava les meues passes. El camí no dit hi era. Acostar-me a la porta suposava misteri i descobriment. Els estrets marges per on flueix la il·lusió de ser-hi enlloc. I només obrir-la trobaria al racó més fondo la caixa folrada amb el paper habitual i lleig dels Nadals que enguany el pare no havia dut. Hola, Hola -va dir ella. Era al jardí. Ara érem al jardí, tots dos al jardí. I ella venia amb la millor de les companyies. La dolçor del somni no admetia escletxa alguna, ni fons d'armari. Un dematí groc i pur eixia d'aquella veu i la seua pregunta vellutada: anem a fer un tomb en bici?. I de sobte vaig despertar amb el seu perfum al nas i les paraules encara vives a la meua boca: és que no en tinc de bici. Al racó fosc de la meua habitació hi eren el casc susdit i unes cartutxeres negres amb pistoles argentines i bales de plàstic color plata. La meua germana duia al braç la seua enèsima nina. Tiraves d'una anella: juega conmigo. Hi tornaves: yo te amo mamá. L'amenaça era una sentència complida. El primer dia d'escola vaig agafar el casc romà i el vaig envoltar en papers de periòdic. Tots pensaven que duia un baló de pell, de cuir, regal de reis. Abans de començar el partit ho vaig deixar ben clar: al primer que marque un gol li ho regale. La mirada compartida va ser unànime i incrèdula d'allò més. Jo jugava habitualment de porter, d'això les meues disputes amb cap-gros quan era a l'equip contrari. Però aquella tarda el gol en offside va arribar ben prompte, és clar, i sense rèpliques. Tin, te l'has guanyat, ets el millor. Encara recorde les rialles. No li entrava ni a cops. D'altra banda, no sabria dir-ne ben bé qui dels dos va rebre el regal més enverinat.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Vent amic


¿Qué es poesía? --dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.

(Gustavo Adolfo Becquer, Rimas)


No sé on vaig sentir per primer vegada que les sobtades visites del nostre justicier i sempre emprenyat déu celestial eren precedides per una bufada descomunal que llevava la pols de casa i agranava els miserables polvos que els miserables mortals pegaven de tant en tant quan l'ocasió tancava la porta, i que indefectiblement acabava -la visita, dic- en unes branques o matolls en flames i la paraula yahvé ballant al son del correfoc com si fos une exquise danseuse amb l'hàbit de Maria Magdalena o de Ventafocs. Aquesta setmana, que toca el dos, ha estat un poc més atrafegada de lo normal. I m'han quedat pendents dues coses que m'interessaven força. Una, per les garagardoak que pogueren caure -jo m'entenc- i l'altra, passar per casa de la meua germana on un regal de paraules estimades, rebut diumenge passat en la bicifestació, m'esperava. I si les garagardoak encara tindran que esperar dijous vinent o l'altre o quan els deus euskalduns ho consideren oportú, arreplegar els vestits de paraules en forma de revolucionaris "bucs" -jo m'entenc, perdoneu però amb l'edat me'n faig més i més críptic- és feia inajornable. Divendres a la nit, tal i com vinc del curro passaré… Bé, si no hi som, portat les claus per a poder entrar… I aquest divendres d'ahir, desfermat de vent, em feia pensar en el pitjor. ¿Que no em trobaria la casa de ma germana envoltada de flames venjatives i les paraules enceses d'alguna cosa que no fos amor i convertides en fullam de cendres, tal i com si fos un remake gragüer d'una més que ominosa i vergonyosa nit on els cristallers -menys els jueus, of course- només feien que fregar-se les mans? I mentre pedalejava contra vent i vent -res de viento y marea, viento y viento o, si més no, vent transformat en marea de vents, el metavent, vaja- amb l'objectiu d'arribar a l'altura de l'Avinguda on eren dipositats els "bucs", m'ha vingut al cap el Gustavo. El poeta, no la granota reporter. Deu ser perquè aquest paio sevillà el vaig conèixer gràcies a la meua germana, que per aquells temps anava embolicada a les seues Rimas y leyendas. I tot i que les meues ninetes no són blaves, ni les que anava a recollir tampoc mostren inclinació a tonalitats tan pròpies de cels i ulls fulminadors, he pensat: Gustavo, l'has clavada. Perquè trau de sota el seu èlitre una definició de poesia com amoreta, floreta, pirop. I té raó, la poesia és l'amoreta del mot. La paraula no és només allò que diu, sinó com ho diu la seua bellesa, i inexorablement el que aquest bot per damunt de la realitat més pragmàtica, la transcendència, simbolitza. Heus ací el vol magnífic del poeta, el seu vestit de plomes, lleuger i inabastable, insubornable. Fique el planter a la motxilla. Arribe amerat de vent i esforç. S'imposa una garagardoa Damm. Fullejo la collita. I criden la meua atenció uns signes rubricats a mà, sense cap ajuda de tecles, potser amb ploma, en senyalats llocs d'aquests "bucs", li diuen dedicatòria. I em ve al cap aquella escena tan emotiva de Cinema Paradiso, on el protagonista, tot sol a la sala, rep el regal pòstum del seu mestre, aquell que el va ensinistrar en mirar el món. Aquella magnífica col·lecció de besos, de sentiments censurats, del millor que tenen els homes i les dones. I m'he emocionat. Alguna cosa important anunciaven els vents desarborats, i ha estat tot el contrari de les flames irae de yahvé. Gràcies, amics.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Perdons


Perdó pel meu final
si és que us ha fet plorar.
Perdó pel meu esguard
que el riure us ha llevat.
Perdó pel meu semblant
que els plors no n'han canviat.
Perdó pels vostres llars
si algú encara hi és.
I més per tots els mots
que mai no em fareu dir.
Que hom diu de perdons
a guisa de calés
per tots els juraments
que moren sense dol.
Perdó per els jamai
perdó pels sempre mai.
Perdó pels llogarets
que escoles no han volgut.
Perdó per tants poblats
que no són street circuit.
Perdó per les ciutats
que encara reconeixeu.
Perdó per un país
que no hem prou desfet.
Perdó per ser d'aquests
que mai no en resen prou.


I de no pas haver
prohibit pedalejar.
I més perdó si no,
i més perdó sobretot,
d'ara ja no saber
qui li tinc que pregar.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Cotton de Tulear

París, l'amour, mon amour

Què vols? Ja, el de sempre. És posar-me a fer el primer pipí del dematí i ja ets ací amb la teua careta de noia que mai no n'ha trencat un plat, i amb les teues potetes al damunt de la porcellana. Vols veure aigua de l'aixeta, eh? Al bidet, oi? Ai, Mona, com ens toreges. No sé si ho he dit alguna volta, a la meua gosseta li diem Mona. I és francesa, de Madagascar. No m'estranya que aconseguiren la descolonització amb gossetes com aquesta. No fa cas a ningú. Cosa dels republicans i els independentistes. Liberté, égalité et fraternité. Mona, és que sempre te n'ixes en la teua. I jo tinc que provar d'obrir-li l'aixeta sense deixar de pixar i sense esquitxar fora de la tassa, ja sabeu. Cotton de Tulear? Colló de Xulear, si més no. I ahir que anàvem de mani i bici tot plegat -encara que no deixaran de torejar-nos- no vares perdre ni un instant per fer-me memòria de la proximitat inesperada i esperançada, però, dels carrers reconvertits en rues.

La Venta de los Toros, amb la barra lliure dels tractes

Vàrem travessar la terra arcàdica dels déus pagans a la devesa. Deixàrem de banda la Venta dels Toros, amb la seua plaça excavada, posseïda ja per les males herbes que miren de redimir el fals mite del minotaure.


Que el darrer tracte que hi vàrem tancar a la seua barra lliure, diuen, va ser la visita del Papa. Al seu dintre, els mansos de la ramaderia dels Amiguitos del alma. Des de la barrera, rient a mandíbula trencada, hi poseu a qui tots sabeu. I vàrem pujar pel riu de les absències cercant la llum amortida, però neta, dels carrers parisencs. Ja hi som. París, Place de l'Hôtel de Ville.


I tot canvia amb l'escenari. La plaça és a vessar de valencians que han acudit a respirar uns quants balons d'oxigen de tant i com s'ofeguen al Sud. Vinc amb un dels meus particulars amics de l'ànima,


i em trobe amb un altre:


I me n'adone que la veritable amistat no admet diminutius. Ens intercanviem vestits. Vestits de paraules per vestits de sons. Guanye jo, i molt, amb aquesta economia d'intercanvi i supervivència. Poca cosa, tot plegat, direu, però no hi han diners suficients al món per pagar-ho. Viàtic viciclista, insubornable, impagable. Com que la cosa es demora, fem temps debatent sobre l'universal tema de la Vera paella valenciana i la seua tècnica magistral. (Rita, volem un congrés internacional sobre aquest transcendental metafísic).


I comença la processó. No sabem manifestar-nos sense el posar processional, tot i estar a París. Deu ser el pòsit de tanta setmana santa marinera. Anem a buscar, travessant per la Rue des bateaux, la Rue Jésus peintre. Ah!, que és Sorolla. Bé, crec que és el mateix, segons el Metro. Passem davant del Tribunal -hores d'ara reconvertit en fashion neocon- i girem cap a la Rue Pigeon. I en passar l'Église de Saint-Apple, tirem a mà esquerra direcció Les Routes principals. No sé qui va pactar el recorregut, però dur el sant pel túnel que travessa sota la Gare du Nord i s'aboca a la Place d'Espagne em sembla un gol del Sarkozy, com sempre molt poc civilitzat.


Rue de Saint-Vicent, el nostre sant més universal ens porta de nou a l'Hôtel de Ville, on fa temps substituïren els minibars per barra lliure. Cerveses?, algú ha dit cerveses? I à boute de souffle cerquem aixopluc sota les branques d'esmicolades llums d'un cant de Sibil·la incert de lloc -a la India, ens diu- i pròxim de temps, però. Lo jorn del Judici / parrà qui haurà fet servici. I com si d'un sortilegi es tractés, aquestes cerveses es transfiguren en escoltar el cant d'una Sibil·la de nom Margot o Pénélope o Fernande o Hélène o… I heus aquí, que el temps pren el seu vestit de roda fina -amb tiquet, no cal dir- i repeteix el miracle de la primera dona -prima donna, diuen els italians- Eva que ara es diu Georges, tant s'hi val que el seu cognom siga Sand o Dénia, i que canta al poeta, tant s'hi val, també, de la paraula o del piano, Brassens o Chopin. Massa cervesa, però, i al damunt d'una bici, perdoneu, ara vinc. Què vols? Ah, el de sempre. Mona, quantes coses em queden per aprendre de tu. Bona nit.

dimecres, 7 de desembre del 2011

El secret del trèvol


Deien que sí. Que si el buscaves a l'indret convenient i al moment oportú en podies trobar. I jo, que era un nen molt crèdul en segons quines coses, mai no ho vaig dubtar. El lloc no era difícil d'esbrinar, direu. Però la realitat s'imposava amb la contundència de tres fulles cordiformes que només de tant en tant i guiades pels capritxosos desitjos dels jugadors d'avantatge permetien l'enllumenament d'un quatre envoltat de tantes trinitats paganes, deien. I el moment semblava confondre's entre el sol mig ambarí d'una tarda tot just començada i un desembre ple d'il·lusions malbaratades de tant i com volíem gaudir d'unes certeses totalment contraries a les que la realitat tornava a imposar-nos amb la crueltat de tres reis mags, deien, però que mai no semblaven haver-hi llegit les quatre línies ben endreçades de plantilla i ben dibuixades de lletra on any rere any demanaves aquelles quatre coses més impossibles que les quatre fulles cordiformes envoltades dels inamovibles trios que regulaven les existències més tèrboles i grises. Però ho intentava. Insistia, això sí, sense el deler obsessiu que ens impediria mantenir l'equilibri a la bici somniada, arribada l'ocasió, i que aquells homes barbuts dels camells devien trobar-la un estri massa modern o massa somniat. Als peus de la celinda hi havia el pomell més gran dels trèvols més grans i sucosos. El meu coneixement del medi, del que anomenaven realitat, encara passava per portar-me a la boca aquelles coses que m'encuriosien. Dit i fet, mentre els ulls espigolaven l'obstinació de la natura per repetir-se, i el groc daurat de la tarda travessava les fulletes de cors remenats pel desig de dues parelles amoroses al bell mig de tots els trios infidels, d'ací i d'allà els brots més grossos acabaven indefectiblement entre els meus dents en una barreja incontrolada d'acidesa avinagrada, saliva que surt brollant davant l'emergència i aspror que feia totalment necessàries les més ploroses carasses amb escopinada d'herba inclosa. La vesprada avançava ràpid al final de la tardor. La penombra m'envoltava de grisos avorrits i ombres verdinegres. Els llums esquifits del carrer trencaven, amb la trista alegria dels adéus, l'horabaixa d'un altre dia que negava l'excepció que confirmés la regla. I com que no era moda posar-hi en dubte la paraula de l'home gran, començaves a copsar la teua pertinença a un món on ni tu ni els que t'envoltaven serien mai de la vida nomenats per a alguna cosa tan meravellosa com portar un trèvol de quatre fulles entre els dits. La mare li prestava en aquells moments la seua veu, i la casa sencera em cridava a berenar. El joc tocava el seu fi. Havia perdut el compte dels dies, de les vesprades i algun que altre matí que li regalava al mite d'aquell quartet de fulles sentimentals, entre estones de jocs solitaris o en companyia dels amics del carrer. I altra volta arribava la nit, la casa manava i jo obeïa. Demà, potser. I d'alguna forma els trèvols també seguien les consignes d'aquella casa amb veu pròpia. Perquè al capvespre deixaven caure les seues fulles com cors entristits, penats de tots aquells amors a tres bandes al dintre d'un pomell hipòcrita per convencional, i convencional per previsible.


Érem al damunt del Nadal, amb els desitjos contradictoris dels desenganys, de les vacances i les absències. Un amic del pare li va demanar si podia guardar-li un magnífic quadro marca Colnago de bicicleta de curses que li havien portat de contraban des d'Itàlia, i que mentre el vestien, a casa meua, amb les peces de la seua actual bici, miraria de trobar la forma de dir-li-ho a la seua dona. Que la despesa, tot i aquella entrada il·legal, havia estat prou forta. Ja podeu imaginar-vos. Jo, que anava al darrere de la bici i el trèvol màgic, vaig veure com es corporificaven aquells dos somnis en una sola substància esplendorosa d'acer dibuixat i trèvol de fulles rodones de jugador maleït. I una, i altra, i tornava, i l'enèsima ullada era potser més intensa per convençuda d'un succés desconegut però extraordinari. Mentre el pare i el seu amic enllestien aquella flor groga -tal era el color del quadre- als voltants del seu trèvol principal, jo esperava l'aparició d'aquella quarta fulla anhelada. I comencí a pensar que es tractava de pillar-la en una distracció. Així, obria d'un cop sobtat la porta de l'estudi on s'amagava, desprès d'haver-m'hi acostat de puntetes sense fer ningun soroll ni respirar. I sempre em guanyava la mà. Tenia les cartes marcades, de segur. Però aquell berenar del final d'un desembre ple de trèvols, hauria d'esperar. Ja vaig!. Perquè ara que totes les fulles eren ajupides a la foscor, semblava que una es resistia. Era al planter dels trèvols xicotets. Tot i l'obscuritat, vaig adonar-me que el problema d'aquella fulleta era no tenir lloc on deixar-se caure. Sí, ho heu esbrinat, era la quarta fulla, per a la qual ni la seua mateixa planta estava avisada, preparada. Vaig agafar-lo amb una carícia. Posí el quatrèvol als meus dits, i sense necessitat de l'efecte sorpresa vaig obrir la porta de la cambra on la princesa groga reposava. Ara ja sabia qual era el secret del trèvol, qué esperanza considerar...

diumenge, 4 de desembre del 2011

La culpa fue del cha-cha-chá



Com que les bicifestacions són tranquil·les, reivindicatives i no cremen suficient colesterol dolent, doncs es tracta d'eixir una horeta i mitja pel davant i fer-se uns llargs al llit del riu, com si fos una piscina olímpica per bicicletes. Amunt avall, amunt avall i desprès pots anar presumint del teu flaire suor pura sang ciclista nº5, posem per cas, al nas dels que tinguen la desgràcia d'envoltar-te. Però… Però... Com és que no hi ha ningú? He arribat massa d'hora? Som una minoria tan minoritària que millor desaparèixer per la boca de l'albelló més pròxim?... Sembla que la cursa a peu ha finalitzat. El pòdium desmuntable llança el teló com si fos un camió repartidor de cerveses -cerveses?, algú ha dit cerveses?- i toca el dos amb la celeritat del tonto el último, per no dir altra cosa. Hola, com va?… Ei, ací estem, esperant la mani… Com és que no n'hi ha ningú?... Això mateix em preguntava jo no arriba a deu minuts… Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Perquè era a les onze, no?... Jo diria que sí… Tic-tac, tic-tac, tic-tac… I era avui, no?... Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Doncs ara que ho dius… Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Perquè l'onze, era l'hora, no?... Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Cony, que el diumenge que ve és 11… Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Cerveses?, algú ha dit cerveses?...


Diumenge 11 de desembre, a les 11h., (ara sí) a la Plaça de l'Ajuntament, bicifestació contra els abusos de la Guàrdia Rital anticiclista.
Perdoneu, la culpa fue del cha-cha-chá.

divendres, 2 de desembre del 2011

Sospitosos habituals


Mira, mira quina careta de felicitat que fa… Deixa-me'l, que et veig massa ansiós… No, no, que jo l'he vist primer… Avariciós… Pues, mira que em controlo, però sempre tinc fam… I a la fi, la cosa no serveix pa' res. Mentre no disposen d'una xarxa de carrils ben distribuïda, només fem que mirar de traure'ls els diners… Per suposat, que aprenguen, nano… Buenos días, caballero… Hola, bon dia… ¿No sabe que está prohibido conducir con auriculares?... Sí, ho sé, però jo no vaig en auriculars… Escúcheme, que no estamos para perder el tiempo. Y qué es eso que lleva en el oído?... Vostè ho ha dit, el que porte a l'orella esquerra és un auricular… Bueno, si lo reconoce, firme aquí… Sap, agent, el que està prohibit és conduir un vehicle amb els auriculars a les dues orelles, i no una sola. Per tant, no firmaré. I vaja en compte que, al capdavall, tota aquesta paperassa l'acaba pagant el contribuent, és a dir, vostè mateix. Déu siau… ¿Però tu has vist el que m'ha dit, tu n'has sentit el que m'ha fet?... Serà a l'inrevés, no?... Com dius?... Res, deixa-ho córrer… Mira, u per la vorera… Deixa'm a mi… Ah, no. I menys desprès del que m'ha passat… Buenos días, señorita… Hola, xato… Escolte, un respecte… Tu diràs, guapo… Mire, no puede ir con bicicleta por encima de la acera. Son 200 € de sanción. Por pronto pago, se lo dejo en 100 euritos… Molt bé, però jo no vaig amb bicicleta, el que jo faig és anar amb la bicicleta, que no és el mateix… Otra que tal. No, si perderemos la mañana en gramáticas pardas… Caram, quin agent més llegit. Doncs, mira, Menéndez Pidal, hauràs comprovat que només faig anar el pedal dret, perquè el meu peu esquerre fa com els xiquets als patinets, tocar terra. Ara, si el que vols és fer paperassa, tu mateix, acabarem pagant-la entre tots… T'has quedat mut, eh?... Home, gràcies pel teu suport. Amb companys com tu, els sospitosos habituals es fregaran les mans… És que la fullaraca d'aquest reglament no et deixa veure el que sí deuríem controlar… Com què?... Les conduccions temeràries al llit del riu, per exemple, o pel damunt de les voreres. És a dir, els que posen en perill als vianants, per tal de gaudir d'un esquifit moment de glòria. O els transeünts i corredors que envaeixen els carrils dels pobres ciclistes, vols dir-me per què no els sancionem?... Mira, deixa't d'històries. Jo estic per complir i fer complir la llei. Eh, ustedes, quietos ahí. Qué, les parece bonito no guardar la distancia reglamentaria, eh? Uno pegado al otro, eh? Hala, chupando rueda y el otro que pedalee, no? Pues van a pagar la multa a medias. Uno por chuparruedas y el otro por permitirlo. Cari, qui és aquest home?... Un policia, nena, que no sap el que es fa… Que no sé lo que me hago. Pero se cree que estoy ciego o qué?… No, aquí l'única cega és la meua dona… Encima, ciega, lo que me faltaba. Conducción temeraria por falta reconocida de visión. Unos días a la sombra no les irá nada mal. Se les va a caer el pelo… Agent, si l'ombra ho diu per la meua dona, no té gens de gràcia, i a mi ja em queda ben poc de pèl. Si vol em lleve el casc i ho pot comprovar… Ah, con choteo incluido? Quién ríe el último, ríe mejor… Perdonen vostès. Poden continuar. No li tinguen en compte. Ha estat un dia molt difícil. Es fan càrrec? Molt agraït. Disculpen les molèsties. Adéu, adéu… Però tu em vols enfonsar o què? Si ja els tenia. I ben trincats. Tu m'odies. Em tens enveja pel meu olfacte criminal… ¿Saps el que és un tàndem?... Sí, clar. Clar que ho sé. Sí, faltaria més. Bé, un detall sense importància, com si diguérem… Sense importància?... Però no respectaven la distància reglamentària…

Demà diumenge, 11h., a la Plaça de l'Ajuntament, bicifestació contra els abusos de la Guàrdia Rital Anticiclista.

dimecres, 30 de novembre del 2011

La impostura de l'àngel


La sala sembla una reunió de mims espatllats. És que no arribe, no tinc força. Bé, sí que en tinc. Vull dir que com si no. I al capdavall se'm carrega. D'això, que els moviments deixen de banda el gest... Recupera el moviment, i del gest ja en parlarem... Segur?... Paciència i constància, és el secret... Fa quatre dies que ha fet quatre mesos de la trompada al colze per culpa d'un pedal obstinat en no voler reconèixer la seua realitat intermitent: ara et mous, ara et quedes calladet i quiet… Doncs no, que jo vull marxar… I la varem tindre. I tant! Me'n queden cinc, potser, per arribar al sancta sanctorum de l'especialista. Mentre, l'àngel blanc del gimnàs passeja el vol dubtós d'unes ales de cotó alhora que encén el seu particular infern pre-nadalenc de llums roges i càlides. Vuelta y vuelta, i desprès ja li diré. De fet és l'únic que parla. Poc i repetitiu, però parla. Mal de bragueta, mal de bragueta... Com diu?... Aquest país sempre se l'han menjat els hijosdalgo, que eren fills del no-res, i el mal de bragueta… ¿Això és el que em tenia que dir desprès del vuleta y vuelta?... Els ulls del mim són de vidre. Tenen la fixació morta de l'horitzó. I tot un daltabaix d'imponderables invisibles l'envolta. Són àngels caiguts. La vàlua dels quals es reduïa a prendre cafè amb Déu. Ara ho hem pogut sospesar. Em fa por aquest lloc. El ciclista parla amb la paraula del moviment. I mai no fa fatxenderia de pujar el cel sempre que li ve de gust prendre un cafè -i copa, per què no- amb els déus, i que les seues cames -no la bragueta- li ho permeten, és clar. Bé, ara tire d'ahí. És tracta de treballar la passivitat del colze. Moure'l sense que se n'adone… Però si ignora la feina, mai espavilarà, no?... Vostè tire, que algú al seu cos farà la feina per ell… Deu ser que allò de clavar els colzes ja no es porta. Que ara és una altra cosa la que es clava. Mal de bragueta, potser té raó l'àngel. O era un mim? Perquè alguns dels àngels, semblen haver-hi emmudit per sempre mai. Mai no m'havia adonat que els mims també poden quedar-se muts quan el gest s'enfonsa en la quietud d'un moviment cec.

divendres, 25 de novembre del 2011

El sol de la taronja


Divendres. Avui. Hem posat una rentadora. Sembla vol aclarir-se definitivament. Ahir encara va anar de carasses. Trec el gibrell de roba humida al balcó que dóna a la plaça, on tenim l'estenedor plegable. Tot i la frescor del matí, el sol a hores d'ara em crema la pell de la cara mentre mire d'aprofitar els filferros al màxim per no haver de tindre que desplegar-lo pels costats. Massa escandalós. Als bancs de la plaça seuen els complements circumstancials habituals: els vells i els passeja-gossos, mentre els complements directes: captadors i ionquis fan la seua que és no-ser, viure, sobreviure. Ja vegeu, acció sota mínims, absència del verb, i adverbi observador. Un dels pobres, directe o circumstancial, tant s'hi val, fa un gest. D'una bossa de plàstic trau una taronja. Li fa un mos al mugró de d'alt i comença a pelar-la amb els dits. L'aroma s'expandeix gaudint la llum càlida dels records. El jardí sota el magnolier. El primer sol de la migdiada s'esmicola per mirar d'arribar-hi als meus ulls aclucats. M'enrogeix les galtes i el nas. No sé la raó que m'ha dut a menjar els postres assegut al graó d'entrada a casa. M'agrada el lloc. La taronja té la pell fina i de difícil descamació. El mos directe a la corfa té el plaer àcid de la contrarietat que aconsegueix trencar la seua compacta solidesa en l'escletxa prometedora. I si la pellofa és gran, la doblego per veure com polvoritza el sol del seu aroma de flor blanca i llimona. I aquesta imatge es repeteix com una nostàlgia més punyent del que caldria si mitjançada l'etapa ciclista parem a fer un mos al costat d'un camp de taronges. Que ja no tens ni que furtar-les perquè estan per terra. I sembla que alguna cosa no és al seu lloc. Perquè mentre jo em menge una taronja plena de sol, algú en algun lloc de la terra ha decidit fer de mi mateix un pidol de banc de plaça estant, perquè la meua ànima no entén d'esclavituds vocacionals. Parecería cómico si no fuera tan serio.

dimarts, 22 de novembre del 2011

La pluja


La pluja determina la transformació circumstancial i perillosa de la bici de curses. D'altres tipus, passeig, mountain bike, híbrides, han nascut pensades pels contratemps estacionals, i, tot i la innegable incomoditat d'un aiguat, les hi resulta molt més senzill passar-se a la resistència. Tenen l'estabilitat d'una boia (Ramon, et trobem a faltar) com si diguérem. La bici de roda fina, però, donada la seua naturalesa minimalista queda sobtadament profanada, és posada en evidència davant els seus veïns de tota la vida, podríem dir que fins i tot ridiculitzada, si no fos per l'ensurt que aquesta ofensa suposa pel ciclista, i per tant, la incorrecció de riure'ns dels morts, o dels possibles morts de patinada, que és més cruel que relliscada. Així, més enllà de l'esforç físic que pot suposar evitar una mort més que segura sota la pluja, deu preocupar-nos arribar-hi a canviar el nostre pensament. Sí, sí, el famós pensament lliure que deia en Machado, i no aquell que s'acomoda a la butaca del darrere de qualsevol vehicle més segur. La primera impertinència comença als peus. L'aigua llisca per les cames i troba a les sabatilles un aixopluc gens agradable per a la malmesa sensibilitat dels que no ens agrada tocar de peus a terra. Fins ara, però, la nostra integritat física no ha perillat, tot i que el llefiscós i humit bes als peus és difícil d'ignorar. A mi em porta a la memòria nadar contra corrent, i mira que nedant sóc rar però rar. D'això, que aquesta majoria aclaparant i generalitzada, absoluta, de les gotes de pluja damunt nostre, té alguna cosa d'equívoca, d'estar al lloc equivocat el moment equivocat. I que aquelles petites i fugisseres seguretats dels frens -que mai no havien estat cosa molt definitiva, ho reconec- però que ajudaven a les revoltes dels camins, semblen ara una demostració palesa d'obsolescència programada. Cau la pluja. Vas amerat. Traspassat d'aquesta lletania discontinua que significa pregar als frens que no et deixen tot sol en aquesta caiguda lliure d'un Oronet banyat d'incerteses i rieres de vora carretera. Vols creure, que el manillar encara t'obeeix, que ets tu qui senyala la direcció adient. Tanmateix el neumàtic, alliberat de la fricció, pren la iniciativa deixant-se anar, lliscant amb la inconsciència infantil i homicida d'un "té igual cap a on tires, no hay más cera que la que arde". I ahí em teniu, obsessivament endreçant, a traïció de la realitat imposada per l'aiguat, la roda díscola, mandrosa, perversa, aficionada als cants de sirenes, a les ofrenes al sol gloriós i sorda de solemnitat. I has de dir-li en veu alta, és clar, que si és ben cert que n'hi ha de cera dura i abundosa als oïts que t'impedeix sentir la llengua dels pares, també n'hi ha de cera verge que no sap de sants ni dimonis. I d'aquella que enlluerna la grisor opaca del cel plujós al petit racó lux splendens del menjador. O la que nodreix la fusta. O aquella que aplicada curosament, amb el pany fi i exclusiu de la paraula, permet que la pluja llisque i no penetre pels porus del quadre de la meua benvolguda bicicleta cercant la malifeta de l'òxid. I és que les coses delicades grinyolen amb certa facilitat, raó que alguns desaprensius creuen més que suficient per a llançar-les a les escombraries. En lo bé que ens hagués vingut un bon paraigües que distribuís amb més de seny les gotes, i que no acabàrem banyant-se sempre els mateixos, els ciclistes i els enamorats.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Reciclant-me


Una de les conseqüències de les investigacions de Darwin va ser descobrir la importància de l'adaptació a les variacions mediambientals. L'adaptar-se o morir, que jo actualitzaria, donades les circumstàncies, com a reciclar-se o morir. I sense perdre un segon ho vaig posar en acció ahir diumenge a la tarda. Gairebé des de les sis de la vesprada em vaig empassar, sense parpellejar ni respirar, aprofitant la meua resistència ciclista, la meua capacitat toràcica a prova d'Oronets, 4 pel·lícules 4, transcendentals per al que ens ve al damunt. A saber: Qué tía la CIA, La Lola nos lleva al huerto, Los Caraduros y El Currante. Totes amb la participació de l'inefable duo Pajares-Esteso, el pack Juanito Navarro, Antonio Ozores amb ties en boles, i l'aparició estel·lar d'Arévalo en la última de les citades. Cosa fina, fina. Què us vaig a dir que no sapigueu. Els magnífics acudits sobre dones a l'alçada de l'usar i tirar. La reflexió interracial que duu a posar-li Kunta-kinte, com a apel·latiu afectuós, a una noieta negra que fa de meuca. I l'entronització de l'espavilat sense escrúpols -Gürtel, Brugal, Calatraves & Co- però que al capdavall sempre respecten la sacrosanta família, com els naturals de Sicília. A la dipu, les dones s'arruixen amb xampany. Ja tenim en marxa el remake del gran clàssic, que ara li direm Alfonsito piscinas. I d'ací no res, la gran estrena tan esperada per Na Rita, la gran, Apocalypse Cabanyal. Són les 00:22 i acaba de començar la cinquena -una mena de quinquenni cinematogràfic- El Recomendado. Amb l'Esteso i Arévalo. I m'ofegue, és superior a mi. Sóc una espècie amenaçada i en perill d'extinció. No puc adaptar-me. Aquesta seqüència fílmica és totalment vertadera, no és fruit de la imaginació malaltissa de Vicicle. Canal de Cine Espanyol. Però és força significativa i profètica. De fet, per sota els tènues sorolls dels llamps que venen del mar puc distingir l'inquietant rumor dels invasors d'un poble.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Els misteris d'Elx

Consueta de 1709

Dijous, a la tarda. La situació es repeteix. Açò és un déjà-vu (per cert, ¿feia falta tants d'accents en déjà?) Estic al bar on prenc l'última dosi de cafè que m'ajudarà a fer creïble la meua activitat laboral. Aquest bar fa cantonada a un carreró pretensiós que mai no arribarà a indret antic amb solera -perquè a València no en queden- i s'obri a una petita plaça on no trobareu record ni vestigi d'un temps mínimament encantador. És una zona zero presa per l'església (catedral, basílica, arquebisbat, església de Sant Esteve, CEU San Pablo, Facultat de Teologia, Palau de la Generalitat, Diputació… ei, que la dipu, aposta pel xampany i les xicones… Doncs, lleva-la) que ha fet dels carrerons i les petites places una mena de contornada lapidària on sempre tens la sensació que vas trepitjant les fosses amagades al subsòl dels màrtirs locals i els seus fills bords i amagats. Vinc amerat de tanta Valenbisi. Tinc set, com que el Fabra diu que és molt valenciana la set i que tota Espanya ens donarà de beure... A punt de plor em té aquest home. Demane un cafè del temps. Deixe que els glaçons refreden la infusió i em dic que avui no giraré el cap. Que avui no miraré Canal9. No, no. Que només pense assaborir aquest cafetó, girar cua, i endinsar-me al procel·lós mar dels contes de fades on treballe. Però el cos té raons que el cap no entén, i el cap idees que el cervell ignora. I ja en teniu el meu esguard atònit per l'allau de misteris que la misteriosa RTVV aboca damunt de mi. Parlen d'Elx, o s'ha representat La flauta màgica de Mozart. I aquest és primum mysterium, potser més insondable que l'autòcton Misteri d'Elx, que al món dels móns és l'únic que el Vaticà va permetre la continuació de la seua representació al dintre d'un temple, la Basílica de Santa Maria, església arxiprestal de Nostra Senyora de l'Assumpció. ¿Com és que semblem de tant en tant un país normal, amb òperes locals i tot, en lloc tan arrelat a fer teatre? Tercer misteri. No, deu ser un miratge. Ah!. I vegeu que com a peu de les imatges, ens etziben el misteri dels misteris: És una de les òperes primes de Mozart (sic). Prim/a, adj. Com a primera, seria una troballa musicològica d'abast internacional, ja que el pobre Wolfang va morir l'any en que es va fer la seua estrena, 1791. Van quatre misteris. Ara, que el plural si que n'és de desconcertant. Quantes primeres òperes hi poden haver? Cinquè misteri. Serà que la cosa apunta a les seus mides corporals. ¿Que n'hi han d'òperes magres de Mozart? Ei, ningú no ho havia enfocat així el seu estudi interdisciplinari. Potser la musicologia valenciana és a l'avantguarda de les avantguardes, i jo no m'havia assabentat, és clar. Sisè misteri. O serà més bé, que ens parlen d'alguna cosa subtil, escassa, aguda, fina. Collons, quanta poesia brolla pel Canal 9. Bé, l'altre dia sortia l'Estelles, i l'altre de l'altre el Manel Alonso. Setè misteri. Ara, que a mi em sembla que va en segones la cosa. Digueu-me malpensat. Perquè com a substantiu masculí plural, prims, és el que el castellà diu salvado o moyuelo, i que no és sinó el conjunt de pells de blat mòltes, que se separa de la farina i es dóna com aliment als porcs, gallines i altres animals. I algú despistat li ha canviat el gènere. És a dir, com sempre, Canal 9 aprofita qualsevol circumstància per a parlar de sí mateix. Em sap greu per l'Amadeu, que tot i comuna, i ja que parlaven de fosses, hi deu d'estar revoltant-se sense parar. ¿No serà lo de la cosina de risc?... Qui, la xica aquesta que no aguanta l'equilibri a la bici i ens fa anar per terra a tots, cada dos per tres? Vuitè misteri. Doncs, no sabia que en Mozart fos tan perillós, la veritat. Caram amb les òperes de risc del Mozart. Nové misteri. Va, l'últim cafè, i fes el favor de mirar cap a un altre costat o acabaràs trobant les cinq estaciones que falten.

dijous, 17 de novembre del 2011

Passant comptes


Pel bloc de Clidice, Un tel als ulls, m'assabente d'aquest projecte. I el primer que em ve al cap és aquella cosa de la música celeste. Ja tocava. Ja era hora de que poguérem fer amb ells, el que ells varen fer abans tantes voltes per nosaltres. I només teniu que anar ací, i amb una modesta -o no, segons els efectes col·laterals de la crisi- aportació dels desprestigiats euros, picar de dits a la seua imaginació visual -que la tenen, sens dubte- i que afegeixen a les meravelloses imatges sonores que tants d'ells varen crear, el complement fins ara amagat de l'espai sideral. Perquè des de Landini a Art Tatum passant per Cabezón, Tete -sí, el nostre Tete Montoliu- Ray Charles, Stevie Wonder, Rodrigo, i tants d'altres, no només ens han fet tocar el cel -cosa molt tòpica, em direu- sinó que ens han donat una imatge de l'Univers. Perquè l'ordre musical és -deien els més antics dels antics- reflex directe de l'ordre universal, del Cosmos. Així, si Landini dibuixa en sons el ritme pausat de les estrelles amoroses -la nit és breu, si el bes es perllonga d'amor. Tatum ens duu -amb l'ajuda del Gershwin- el ritme esmaperdut d'un planeta a 250 km per segon, segons el Punset. I aquesta paradoxa només ens l'empassem gràcies a la música... i la bici, és clar.

dimarts, 15 de novembre del 2011

De ilusión también se vive

El arte nos libra ilusoriamente de la sordidez del ser

(Pessoa, El libro del desasosiego)


La dita és tan vella i coneguda que m'abstindré de dir la meua. Ara, la dita, però, és tan bella i inconscient que m'agradaria desvetllar l'engany que amaga. De fet, una paraula, l'adverbi -i mira que em cauen d'allò més bé els adverbis, des de xicotet, que eren dels pocs elements del sintagma (com la plaça grega, quin luxe de país, no m'estranya que el vulguen comprar per dos xavos d'euro) que entenia què cony feien a l'oració. Companys de mena, els adverbis, companys de ruta del verb, que és el principi de tot, ciclistes sintàctics, routiers gramaticals, ¿qui supera açò, els complements? On va a parar, ni parlar-ne, els complements només són pura fashion, directes, indirectes o circumstancials, em té igual. L'adverbi, però, sobra, està de més en la dita dita. Em sap greu, però és el que sento. És una mena de "també de també", una redundància. Perquè si no, és que acceptem una vida comatosa com a possible de l'esser humà. Per tant, De ilusión se vive, sense també. I si voleu precisar encara més, no deixeu que el verb entre pel darrere a l'esprint. Se vive de ilusión, perquè si no, ja hem podeu anar dient de què collons vivim. I perdoneu la contundència sintàctica amb el reflexiu pel davant. Doncs una cosa és viure, i una altra molt distinta sobreviure. I deixeu-me posar un exemple que, a més a més, em permetrà concloure una asseveració revolucionària. ¿Sabeu el que és un corró, un roleu? -jo, tampoc, que li deia rodillo. N'hi han de diversos tipus.


Darrerament -ver foto ací dalt- els més usuals son un cavallet que enganxat a la roda del darrere de la bici l'eleva de terra i la fa fregar contra un dispositiu de frenada compensada que imita la resistència que damunt de la bici trobem per a desplaçar-nos. Fins i tot podem aplegar a gaudir de la duresa que pot significar pujar qualsevol dels cims habituals de la contornada. S'utilitza per a preparacions específiques, i com a substitutiu de l'etapa els dies que la climatologia no acompanya, és a dir, que no vol fer d'adverbi. Doncs bé, tot i que el geni Tati en fa una cosa ben amusant del pedalar al damunt d'ells -no n'he pogut trobar el vídeo de L'école des facteurs, on ho demostra- ja us en dic jo que no, que és asfixiant, esgotador i avorrit com una campanya electoral d'oradors muts, tot i que parlen -ací baix.


És a dir, li falta la il·lusió del desplaçament, del paisatge com un adverbi. Perquè el verb pedalar conjuga un infinit d'adverbis meravellosos, de petites il·lusions que ens eviten la sordidesa del viure. Pedalar -queda, per activa i per passiva, és a dir, per Aristòtil i Pessoa, demostrat- és un art. Heus ací, la revelació. El que us prometia. La il·lusió en estat pur. No pas el miratge. El miratge ha estat aquesta tarda al bar on faig el cafè -encara del temps, per l'amor dels adverbis- abans de començar a treballar. Li faig el primer glopet, em gire cap a la tele -sempre C9, of course- i què em direu que veig, perquè sentir el que diuen és impossible? A l'Estellés, al Vicent Andrés Estellés. No, no estava tocat el cafè de rom Brugal -no va de conya, el veig a les prestatgeries cada tarda. Ni tampoc era cafè licor alcoià, que no ho he tastat mai de la vida. Era l'Estellés. I parlava. L'han deixat parlar a C9. I a punt he estat de dir-li a la parròquia que callés, cony, que quan parlen els poetes la resta no som sinó una mena d'adverbis.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Clamar al desert


La veritat… No, com ara diuen els joves: en verdad… Doncs sí, en verdad, en verdad os digo… I què dir? Heus ací el vertader problema. O com dir? Quantes vegades aquests apunts van eixint al recer de les pedalades que done sense gaire convenciment, però que en fan del dubte camí. De les paraules que cerquen el prestigi que els nostres actes no en tenen ni mai no tindran, perquè només és la impostura dels fariseus el que fa el dictat o el que proposa el moviment d'una esfera celeste, musica coeli. Qui, si no, podria arribar a creure's la fatuïtat que qualsevol banalitat implica? Qui, si no, recolzar el tret amarg dels subterfugis? Tu, fill meu, faràs el que jo et diga. Doncs la meua ambició i feblesa han podrit el que fa temps algú anomenà ànima. Al fons abissal del negre pou només hi trobaràs mediocritat, el pitjor, el que jo mateix sóc. Pren nota d'aquesta cara d'escopinada d'odi que l'espill dibuixa. A poc a poc et semblaràs a ell. Però veig que m'estic posant massa estupendo -que diria Max Estrella. I és que estem més perduts que Carracuca -que deia el meu pare. Si més no, dels deuets que fins ara ens permetien dormir la son injusta dels justs. Dormir al somni del que mai no acabarà passant. La literatura barata d'un best seller a càrrec dels pressupostos d'Estat, apartat fons reservats per tradició com a suma de dolents costums. Així, ¿puc creure en alguna cosa més enllà d'un parell de rodes ben equilibrades? Roda fina, of course. Aquestes sí que són dues princeses com cal. Perquè són un somni que ens obri els ulls a la bellesa d'una copa de fi cristall, el son de la qual és l'afinació justa de cadascú dels seus radis. I li afegim el vi, lleument roig de la sang. Hem pujat un to i mig, i la roda serà més dura, més ràpida, més trencadissa, però. I segueixes el seu moviment d'infinits punts doblegats a passar per les forques caudines del punt de fuga que el teu esguard ha fixat a l'horitzó inexistent. I sents una alegria profunda en comprovar que resisteix la melodia assignada, la veu pròpia del duo compartit amb l'altra donzella. Veus blanques d'un somni verge. Giravolta la roda en un encís de foc. Sempre igual i sempre nova. Inestable i perfecta. Imperfecta i estable. I ara m'acoste quasi a l'altura del frec i rep el bes de cotó fresc que els infants tenen de donzella o les donzelles de somni.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Jo diria que el conec

Vaig començar el batxillerat amb només deu anys acabats de complir. Com que els feia el setembre i la llei permetia anar un any avançat, doncs allí em teniu. Un pocasolta que no recordava haver-hi estudiat mai de la vida oficiant de capdavanter dels pupitres. Els meus records de l'escola només són els interminables càstigs "no hablaré más en clase", que al capdavall els acabava d'escriure la mare, el pentinat gloriós de la senyoreta Lucy i el terror amb nom femení músic poètic i cognom d'un barri de raval granota: doña Carmen O.... He de reconèixer que llevat el que feia a casa i amb els amics, no havia gens que m'interessés. A casa, bambar -extraordinari verb que es conjuga amb una barreja de passeig indoor encuriosit -furonejar- mandra existencial i pensaments dispersos al besllum d'un sol esmicolat pel magnolier del jardí. I de tant en tant el piano, la bici indoor, fullejar els llibres de l'avi amb ulls engrandits pels hierofants i les dones nues de pretesa composició artística, i fer-li la punyeta a la meua germana i les seues amigues, és clar. Amb els amics, al carrer, el rotgle i els xavos negres, la trompa -res de peonza-, las canicas -també dites el güà- i les telles -res de tejos. Ah!, i la bici outdoor. El camí fins a l'institut on vaig fer el batxillerat i el COU -l'IEM Sorolla- era un sinuós sender que començava al final del carrer on jo vivia i que s'endinsava per camps de diversa coloració i aroma -cebes tendres, lletugues, tomates, creïlles, pastanagues…- on de tant en tant havia que botar alguna sèquia i pagar peatge de por a la casa que els gitanos havien okupat al bell mig d'un solar de confós extraradi i horta, i que devies travessar gairebé pel seu dintre. Aquest camí igual el feia tot sol que acompanyat. I quan el feia acompanyat, ara me n'adone que ho feia amb Rajoy. Sí, el que heu sentit, el Mariano Rajoy, que en aquell temps li deien Àngel C.A. A.C.A. -sense segones, per favor- era un xiquet estrany que vivia al girar la cantonada, al carrer del darrere. Tímid. Curt de paraules pròpies, només feia subordinades recitant la lliçó que els profes li alabaven amb el somriure satisfet d'un treball pedagògic ben fet. Amb alumnes com ell la cosa era molt més fàcil, no cal dir-ho. Donada la proximitat dels domicilis habituals acabàrem fent-nos una mena de companys de ruta, sense bicicleta. Recorde una vegada al carrer on ell vivia, que la meua mare i jo ens varen topar amb l'Àngel i el seu pare, una mena de Príap sorià o val·lisoletà -que ara no me'n recorde- faldiller i amb tendència a caminar amb el pit dues passes per davant dels seus peus. Li la pegava a la seua dona, i les males llengües deien que també ho feia sense el "la". Preguntada la meua mare pels meus èxits acadèmics, el buit va ser tan descomunal i profund com un forat negre interestel·lar -tot i que ara diuen que no són tan negres; bé, com el xavos, que els hi deien negres quan la seua realitat cromàtica era roja ennegrida pel coure que portaven. Pues aprende de Ángel, que este trimestre ha sacado todo sobresalientes. La punyalada a la mare va ser trapera, perquè girà cua gairebé sense dir-li adéu. Jo em vaig quedar igual, la veritat, encara que hagués volgut aclarir-li que estudiant com ho feia l'Àngel no li veia el mèrit, lo notable hagués estat l'inrevés. Perquè el que resulta inquietant és justament aquest inrevés, no passar pàgina alguna de llibre conegut i aprovar, pels pèls o pels pals a evitar. L'Àngel era bona persona, potser massa bona. Un tros de pa. Amb onze o dotze anys encara no sabia que a la tèbia se li deia espinilla -canella- com el colp a l'espinilla, perquè mai li havien donat un bon puntelló en aquest indret de l'ànima, de com fa de mal. I és que l'Àngel xutava amb la cama recta impulsada des del maluc i amb el cos com un pal. Un xut més buit que el forat negre de la meua erudició. I per tant als partits de futbol que fèiem de tornada a casa -on més d'una volta venia la meua mare a buscar-me, i la que m'esperava- es quedava a la banda, no l'agafava ningú. Ja sabeu, els capitans feien la tria i l'Àngel sempre anava desparellat, que no sé com s'ho feien. La part positiva, mai no arribava tard a casa. I la seua mare, que era coixa i portava una sabata amb una sola compensatòria, doncs no tenia que trepitjar els inestables marges dels camins de l'horta. Conclusió, ara que tot sembla indicar que l'Àngel acabarà a la Moncloa, potser continue igual de maldestre amb la pilota, i encara no s'haja adonat que per colpejar amb la dreta, la cama esquerra deu estar a l'altura de l'esfèric i amb una lleu inclinació del cos cap el costat contrari del lloc per on llances el xut. La mà dreta cap enrere i l'esquerra al davant, al vent de cara. I sense paper, Mariano, sense paper. T'ho diu un amic de la infància…. Ei, Vicicle, Vicicle… Qui em demana?... Escolta, però el Mariano no feia bicicleta?… Ja la tenim. Duran, toca la bateria i deixa de tocar-me els...

diumenge, 6 de novembre del 2011

Mea culpa


y a la puerta

esperando

la bicicleta

inmóvil

porque

sólo

de movimiento fue su alma


(Pablo Neruda, Oda a la bicicleta)


Havia estat un fum d'anys dient-me que la cosa no n'era per a tant. Que qualsevol podria entendre el que havia passat. Que el cos té les seues raons que la raó no entén i viceversa, és a dir, que la raó pot arribar a decisions que gairebé tothom, millor, tot cor, llevat dels psicòpates, diria no tindre cor per a suportar-ho. Però alguna cosa no acabava d'aclarir-se al meu cap perquè, tot i les meues coartades, un oscil·lant sentiment de retret m'envaïa amb la imprevisió dels creditors. Tot i això, anava fent, anava tirant. Fins que en una de les seues escomeses es va afegir un nou pensament que em deixà força ferit. ¿I el temps? ¿I el temps que ella havia malbaratat en mi? Hauria hagut de tindre la saliva gruixuda d'un regal amb l'embolcall del desamor, de l'absència de matisos, de sortir del pas, però va ser a l'inrevés. Perquè ella, i no altra, hi va traure d'on no n'hi havia, hi va fer possible l'ofrena que jo mai no vaig tindre prou en compte. Aquell detall amb nom i cognoms. Pensat per a tu i no per a qualsevol que no es digués jo. Un temps dedicat a tu, ocupat en tu. I la vaig decebre, la vaig ferir només per amortitzar els meus desitjos primaris, els meus instints. I vist així, vaig comprendre que aquella petita profanació adquiria la dimensió d'un ultratge, d'una violació en tota regla de la seua intimitat més delicada. Una joia que, tot i l'estimació compartida, acaba a la casa d'empenyoraments barrejada amb totes les seues pertinences emocionals. Adonar-se'n, traspassat el bell mig del camí, suposa que el retorn és llarg i el retrobament un incert substantiu, una penyora implícita al protocol de les disculpes, dels perdons. Un recargolat sender ple de pedalades que em va retrobar amb les paraules perdudes d'un amor furtiu estès a l'habitació del costat. On entrava d'amagat aprofitant-me de la seua tristesa, del seu abandó endèmic. I a l'endemà em recordava per la urgència dels meus dits, la brutícia dels llavis. Però jo ja no hi era. Només el record continuava donant-li explicacions innecessàries d'un temps que mai no sabrem com el vàrem viure en un lloc de tan confoses lletres i sons, de paraules superposades. D'una realitat ofesa sota nominatius, genitius i acusatius -sobretot acusatius- d'attrezzo tragicòmic. D'un món on només el suau rodar d'una bicicleta podia desballestar sigil·losament el buit colossal d'un edifici de negacions. I a poc a poc, com si el sedós lliscar del cautxú fos un sortilegi, el temps anava retrobant les paraules primeres, aquelles que l'havien vist nàixer i que portaven imprès el moviment de la seua ànima. I vaig mirar d'escriure'l.