Jo diria que el conec

Vaig començar el batxillerat amb només deu anys acabats de complir. Com que els feia el setembre i la llei permetia anar un any avançat, doncs allí em teniu. Un pocasolta que no recordava haver-hi estudiat mai de la vida oficiant de capdavanter dels pupitres. Els meus records de l'escola només són els interminables càstigs "no hablaré más en clase", que al capdavall els acabava d'escriure la mare, el pentinat gloriós de la senyoreta Lucy i el terror amb nom femení músic poètic i cognom d'un barri de raval granota: doña Carmen O.... He de reconèixer que llevat el que feia a casa i amb els amics, no havia gens que m'interessés. A casa, bambar -extraordinari verb que es conjuga amb una barreja de passeig indoor encuriosit -furonejar- mandra existencial i pensaments dispersos al besllum d'un sol esmicolat pel magnolier del jardí. I de tant en tant el piano, la bici indoor, fullejar els llibres de l'avi amb ulls engrandits pels hierofants i les dones nues de pretesa composició artística, i fer-li la punyeta a la meua germana i les seues amigues, és clar. Amb els amics, al carrer, el rotgle i els xavos negres, la trompa -res de peonza-, las canicas -també dites el güà- i les telles -res de tejos. Ah!, i la bici outdoor. El camí fins a l'institut on vaig fer el batxillerat i el COU -l'IEM Sorolla- era un sinuós sender que començava al final del carrer on jo vivia i que s'endinsava per camps de diversa coloració i aroma -cebes tendres, lletugues, tomates, creïlles, pastanagues…- on de tant en tant havia que botar alguna sèquia i pagar peatge de por a la casa que els gitanos havien okupat al bell mig d'un solar de confós extraradi i horta, i que devies travessar gairebé pel seu dintre. Aquest camí igual el feia tot sol que acompanyat. I quan el feia acompanyat, ara me n'adone que ho feia amb Rajoy. Sí, el que heu sentit, el Mariano Rajoy, que en aquell temps li deien Àngel C.A. A.C.A. -sense segones, per favor- era un xiquet estrany que vivia al girar la cantonada, al carrer del darrere. Tímid. Curt de paraules pròpies, només feia subordinades recitant la lliçó que els profes li alabaven amb el somriure satisfet d'un treball pedagògic ben fet. Amb alumnes com ell la cosa era molt més fàcil, no cal dir-ho. Donada la proximitat dels domicilis habituals acabàrem fent-nos una mena de companys de ruta, sense bicicleta. Recorde una vegada al carrer on ell vivia, que la meua mare i jo ens varen topar amb l'Àngel i el seu pare, una mena de Príap sorià o val·lisoletà -que ara no me'n recorde- faldiller i amb tendència a caminar amb el pit dues passes per davant dels seus peus. Li la pegava a la seua dona, i les males llengües deien que també ho feia sense el "la". Preguntada la meua mare pels meus èxits acadèmics, el buit va ser tan descomunal i profund com un forat negre interestel·lar -tot i que ara diuen que no són tan negres; bé, com el xavos, que els hi deien negres quan la seua realitat cromàtica era roja ennegrida pel coure que portaven. Pues aprende de Ángel, que este trimestre ha sacado todo sobresalientes. La punyalada a la mare va ser trapera, perquè girà cua gairebé sense dir-li adéu. Jo em vaig quedar igual, la veritat, encara que hagués volgut aclarir-li que estudiant com ho feia l'Àngel no li veia el mèrit, lo notable hagués estat l'inrevés. Perquè el que resulta inquietant és justament aquest inrevés, no passar pàgina alguna de llibre conegut i aprovar, pels pèls o pels pals a evitar. L'Àngel era bona persona, potser massa bona. Un tros de pa. Amb onze o dotze anys encara no sabia que a la tèbia se li deia espinilla -canella- com el colp a l'espinilla, perquè mai li havien donat un bon puntelló en aquest indret de l'ànima, de com fa de mal. I és que l'Àngel xutava amb la cama recta impulsada des del maluc i amb el cos com un pal. Un xut més buit que el forat negre de la meua erudició. I per tant als partits de futbol que fèiem de tornada a casa -on més d'una volta venia la meua mare a buscar-me, i la que m'esperava- es quedava a la banda, no l'agafava ningú. Ja sabeu, els capitans feien la tria i l'Àngel sempre anava desparellat, que no sé com s'ho feien. La part positiva, mai no arribava tard a casa. I la seua mare, que era coixa i portava una sabata amb una sola compensatòria, doncs no tenia que trepitjar els inestables marges dels camins de l'horta. Conclusió, ara que tot sembla indicar que l'Àngel acabarà a la Moncloa, potser continue igual de maldestre amb la pilota, i encara no s'haja adonat que per colpejar amb la dreta, la cama esquerra deu estar a l'altura de l'esfèric i amb una lleu inclinació del cos cap el costat contrari del lloc per on llances el xut. La mà dreta cap enrere i l'esquerra al davant, al vent de cara. I sense paper, Mariano, sense paper. T'ho diu un amic de la infància…. Ei, Vicicle, Vicicle… Qui em demana?... Escolta, però el Mariano no feia bicicleta?… Ja la tenim. Duran, toca la bateria i deixa de tocar-me els...