La pluja

La pluja determina la transformació circumstancial i perillosa de la bici de curses. D'altres tipus, passeig, mountain bike, híbrides, han nascut pensades pels contratemps estacionals, i, tot i la innegable incomoditat d'un aiguat, les hi resulta molt més senzill passar-se a la resistència. Tenen l'estabilitat d'una boia (Ramon, et trobem a faltar) com si diguérem. La bici de roda fina, però, donada la seua naturalesa minimalista queda sobtadament profanada, és posada en evidència davant els seus veïns de tota la vida, podríem dir que fins i tot ridiculitzada, si no fos per l'ensurt que aquesta ofensa suposa pel ciclista, i per tant, la incorrecció de riure'ns dels morts, o dels possibles morts de patinada, que és més cruel que relliscada. Així, més enllà de l'esforç físic que pot suposar evitar una mort més que segura sota la pluja, deu preocupar-nos arribar-hi a canviar el nostre pensament. Sí, sí, el famós pensament lliure que deia en Machado, i no aquell que s'acomoda a la butaca del darrere de qualsevol vehicle més segur. La primera impertinència comença als peus. L'aigua llisca per les cames i troba a les sabatilles un aixopluc gens agradable per a la malmesa sensibilitat dels que no ens agrada tocar de peus a terra. Fins ara, però, la nostra integritat física no ha perillat, tot i que el llefiscós i humit bes als peus és difícil d'ignorar. A mi em porta a la memòria nadar contra corrent, i mira que nedant sóc rar però rar. D'això, que aquesta majoria aclaparant i generalitzada, absoluta, de les gotes de pluja damunt nostre, té alguna cosa d'equívoca, d'estar al lloc equivocat el moment equivocat. I que aquelles petites i fugisseres seguretats dels frens -que mai no havien estat cosa molt definitiva, ho reconec- però que ajudaven a les revoltes dels camins, semblen ara una demostració palesa d'obsolescència programada. Cau la pluja. Vas amerat. Traspassat d'aquesta lletania discontinua que significa pregar als frens que no et deixen tot sol en aquesta caiguda lliure d'un Oronet banyat d'incerteses i rieres de vora carretera. Vols creure, que el manillar encara t'obeeix, que ets tu qui senyala la direcció adient. Tanmateix el neumàtic, alliberat de la fricció, pren la iniciativa deixant-se anar, lliscant amb la inconsciència infantil i homicida d'un "té igual cap a on tires, no hay más cera que la que arde". I ahí em teniu, obsessivament endreçant, a traïció de la realitat imposada per l'aiguat, la roda díscola, mandrosa, perversa, aficionada als cants de sirenes, a les ofrenes al sol gloriós i sorda de solemnitat. I has de dir-li en veu alta, és clar, que si és ben cert que n'hi ha de cera dura i abundosa als oïts que t'impedeix sentir la llengua dels pares, també n'hi ha de cera verge que no sap de sants ni dimonis. I d'aquella que enlluerna la grisor opaca del cel plujós al petit racó lux splendens del menjador. O la que nodreix la fusta. O aquella que aplicada curosament, amb el pany fi i exclusiu de la paraula, permet que la pluja llisque i no penetre pels porus del quadre de la meua benvolguda bicicleta cercant la malifeta de l'òxid. I és que les coses delicades grinyolen amb certa facilitat, raó que alguns desaprensius creuen més que suficient per a llançar-les a les escombraries. En lo bé que ens hagués vingut un bon paraigües que distribuís amb més de seny les gotes, i que no acabàrem banyant-se sempre els mateixos, els ciclistes i els enamorats.