Els misteris d'Elx

Consueta de 1709

Dijous, a la tarda. La situació es repeteix. Açò és un déjà-vu (per cert, ¿feia falta tants d'accents en déjà?) Estic al bar on prenc l'última dosi de cafè que m'ajudarà a fer creïble la meua activitat laboral. Aquest bar fa cantonada a un carreró pretensiós que mai no arribarà a indret antic amb solera -perquè a València no en queden- i s'obri a una petita plaça on no trobareu record ni vestigi d'un temps mínimament encantador. És una zona zero presa per l'església (catedral, basílica, arquebisbat, església de Sant Esteve, CEU San Pablo, Facultat de Teologia, Palau de la Generalitat, Diputació… ei, que la dipu, aposta pel xampany i les xicones… Doncs, lleva-la) que ha fet dels carrerons i les petites places una mena de contornada lapidària on sempre tens la sensació que vas trepitjant les fosses amagades al subsòl dels màrtirs locals i els seus fills bords i amagats. Vinc amerat de tanta Valenbisi. Tinc set, com que el Fabra diu que és molt valenciana la set i que tota Espanya ens donarà de beure... A punt de plor em té aquest home. Demane un cafè del temps. Deixe que els glaçons refreden la infusió i em dic que avui no giraré el cap. Que avui no miraré Canal9. No, no. Que només pense assaborir aquest cafetó, girar cua, i endinsar-me al procel·lós mar dels contes de fades on treballe. Però el cos té raons que el cap no entén, i el cap idees que el cervell ignora. I ja en teniu el meu esguard atònit per l'allau de misteris que la misteriosa RTVV aboca damunt de mi. Parlen d'Elx, o s'ha representat La flauta màgica de Mozart. I aquest és primum mysterium, potser més insondable que l'autòcton Misteri d'Elx, que al món dels móns és l'únic que el Vaticà va permetre la continuació de la seua representació al dintre d'un temple, la Basílica de Santa Maria, església arxiprestal de Nostra Senyora de l'Assumpció. ¿Com és que semblem de tant en tant un país normal, amb òperes locals i tot, en lloc tan arrelat a fer teatre? Tercer misteri. No, deu ser un miratge. Ah!. I vegeu que com a peu de les imatges, ens etziben el misteri dels misteris: És una de les òperes primes de Mozart (sic). Prim/a, adj. Com a primera, seria una troballa musicològica d'abast internacional, ja que el pobre Wolfang va morir l'any en que es va fer la seua estrena, 1791. Van quatre misteris. Ara, que el plural si que n'és de desconcertant. Quantes primeres òperes hi poden haver? Cinquè misteri. Serà que la cosa apunta a les seus mides corporals. ¿Que n'hi han d'òperes magres de Mozart? Ei, ningú no ho havia enfocat així el seu estudi interdisciplinari. Potser la musicologia valenciana és a l'avantguarda de les avantguardes, i jo no m'havia assabentat, és clar. Sisè misteri. O serà més bé, que ens parlen d'alguna cosa subtil, escassa, aguda, fina. Collons, quanta poesia brolla pel Canal 9. Bé, l'altre dia sortia l'Estelles, i l'altre de l'altre el Manel Alonso. Setè misteri. Ara, que a mi em sembla que va en segones la cosa. Digueu-me malpensat. Perquè com a substantiu masculí plural, prims, és el que el castellà diu salvado o moyuelo, i que no és sinó el conjunt de pells de blat mòltes, que se separa de la farina i es dóna com aliment als porcs, gallines i altres animals. I algú despistat li ha canviat el gènere. És a dir, com sempre, Canal 9 aprofita qualsevol circumstància per a parlar de sí mateix. Em sap greu per l'Amadeu, que tot i comuna, i ja que parlaven de fosses, hi deu d'estar revoltant-se sense parar. ¿No serà lo de la cosina de risc?... Qui, la xica aquesta que no aguanta l'equilibri a la bici i ens fa anar per terra a tots, cada dos per tres? Vuitè misteri. Doncs, no sabia que en Mozart fos tan perillós, la veritat. Caram amb les òperes de risc del Mozart. Nové misteri. Va, l'últim cafè, i fes el favor de mirar cap a un altre costat o acabaràs trobant les cinq estaciones que falten.