Mea culpa

y a la puerta

esperando

la bicicleta

inmóvil

porque

sólo

de movimiento fue su alma

(Pablo Neruda, Oda a la bicicleta)

Havia estat un fum d'anys dient-me que la cosa no n'era per a tant. Que qualsevol podria entendre el que havia passat. Que el cos té les seues raons que la raó no entén i viceversa, és a dir, que la raó pot arribar a decisions que gairebé tothom, millor, tot cor, llevat dels psicòpates, diria no tindre cor per a suportar-ho. Però alguna cosa no acabava d'aclarir-se al meu cap perquè, tot i les meues coartades, un oscil·lant sentiment de retret m'envaïa amb la imprevisió dels creditors. Tot i això, anava fent, anava tirant. Fins que en una de les seues escomeses es va afegir un nou pensament que em deixà força ferit. ¿I el temps? ¿I el temps que ella havia malbaratat en mi? Hauria hagut de tindre la saliva gruixuda d'un regal amb l'embolcall del desamor, de l'absència de matisos, de sortir del pas, però va ser a l'inrevés. Perquè ella, i no altra, hi va traure d'on no n'hi havia, hi va fer possible l'ofrena que jo mai no vaig tindre prou en compte. Aquell detall amb nom i cognoms. Pensat per a tu i no per a qualsevol que no es digués jo. Un temps dedicat a tu, ocupat en tu. I la vaig decebre, la vaig ferir només per amortitzar els meus desitjos primaris, els meus instints. I vist així, vaig comprendre que aquella petita profanació adquiria la dimensió d'un ultratge, d'una violació en tota regla de la seua intimitat més delicada. Una joia que, tot i l'estimació compartida, acaba a la casa d'empenyoraments barrejada amb totes les seues pertinences emocionals. Adonar-se'n, traspassat el bell mig del camí, suposa que el retorn és llarg i el retrobament un incert substantiu, una penyora implícita al protocol de les disculpes, dels perdons. Un recargolat sender ple de pedalades que em va retrobar amb les paraules perdudes d'un amor furtiu estès a l'habitació del costat. On entrava d'amagat aprofitant-me de la seua tristesa, del seu abandó endèmic. I a l'endemà em recordava per la urgència dels meus dits, la brutícia dels llavis. Però jo ja no hi era. Només el record continuava donant-li explicacions innecessàries d'un temps que mai no sabrem com el vàrem viure en un lloc de tan confoses lletres i sons, de paraules superposades. D'una realitat ofesa sota nominatius, genitius i acusatius -sobretot acusatius- d'attrezzo tragicòmic. D'un món on només el suau rodar d'una bicicleta podia desballestar sigil·losament el buit colossal d'un edifici de negacions. I a poc a poc, com si el sedós lliscar del cautxú fos un sortilegi, el temps anava retrobant les paraules primeres, aquelles que l'havien vist nàixer i que portaven imprès el moviment de la seua ànima. I vaig mirar d'escriure'l.