Passant comptes

Pel bloc de Clidice, Un tel als ulls, m'assabente d'aquest projecte. I el primer que em ve al cap és aquella cosa de la música celeste. Ja tocava. Ja era hora de que poguérem fer amb ells, el que ells varen fer abans tantes voltes per nosaltres. I només teniu que anar ací, i amb una modesta -o no, segons els efectes col·laterals de la crisi- aportació dels desprestigiats euros, picar de dits a la seua imaginació visual -que la tenen, sens dubte- i que afegeixen a les meravelloses imatges sonores que tants d'ells varen crear, el complement fins ara amagat de l'espai sideral. Perquè des de Landini a Art Tatum passant per Cabezón, Tete -sí, el nostre Tete Montoliu- Ray Charles, Stevie Wonder, Rodrigo, i tants d'altres, no només ens han fet tocar el cel -cosa molt tòpica, em direu- sinó que ens han donat una imatge de l'Univers. Perquè l'ordre musical és -deien els més antics dels antics- reflex directe de l'ordre universal, del Cosmos. Així, si Landini dibuixa en sons el ritme pausat de les estrelles amoroses -la nit és breu, si el bes es perllonga d'amor. Tatum ens duu -amb l'ajuda del Gershwin- el ritme esmaperdut d'un planeta a 250 km per segon, segons el Punset. I aquesta paradoxa només ens l'empassem gràcies a la música... i la bici, és clar.