El que semblava una frivolitat, una futilitat, una d'aquelles coses que li dies al pare de xiquet i que era despatxada amb el comodí de no digues més tonteries, doncs resulta que és el principi d'una de les majors obres de la literatura universal. Li pegues un mos al temps i et surten set volums que et trenquen els esquemes que mai no havies fet. I avui, quan tornava d'aquest regal que suposa una etapa ciclista en dimarts -i demà dimecres potser una altra- m'he adonat per enèsima vegada de la profunda importància de la nimietat. En un punt indeterminat del camí, als voltants d'un no-res ple a vessar d'horta, m'ha aclaparat el flaire de la flor del taronger al bell mig de la tardor. No entenc de cultius, i menys de varietats de taronges. Però la veritat és que tenim aroma de la seua flor gairebé tot l'any. I tot i que el més adient és cap el març, a mi sempre que besa el meu nas em sembla que sóc a la primavera, i em sembla que n'estic enamorat de una jove rossa -la meua Albertine o Odette particular- amb la que passege pels marges dels camins d'extraradi on un petit hort de tarongers abandonats fixarà fins a les cendres futures el bes furtiu i la flor més blanca i de perfum tan perfecte com el primer amor. I pensava en aquestes nimietats, quan arribant a la localitat de Foios un daltabaix aromàtic ha desfet el meu somni vaporós amb la despreocupació que la mà dreta aparta el fum d'una cigarreta davant el nas. La cua era llarga. Anaven a poc a poc. Empastifats de diumenge en la roba, els pentinats i la barreja agra d'olors i maquillatge de les grans ocasions. Anaven a rendir comptes amb els seus morts. Més enllà de la paranoia wagneriana i romàntica en general, avui he viscut en les meues carns aquest inversemblant idil·li d'amor i de mort, d'Eros i Tànatos. Passant pels records amb la velocitat que la meua bicicleta em permetia. I la següent tonteria en la que he perdut el temps perdut ha estat rumiar qual serà el darrer olor que percebré abans de pujar a la barca del barquer perdut entre les dues voreres del riu on Heràclit va perdre el seu prestigi personal. El que us deia, nimietats.
dimarts, 1 de novembre del 2011
Nimietats
El que semblava una frivolitat, una futilitat, una d'aquelles coses que li dies al pare de xiquet i que era despatxada amb el comodí de no digues més tonteries, doncs resulta que és el principi d'una de les majors obres de la literatura universal. Li pegues un mos al temps i et surten set volums que et trenquen els esquemes que mai no havies fet. I avui, quan tornava d'aquest regal que suposa una etapa ciclista en dimarts -i demà dimecres potser una altra- m'he adonat per enèsima vegada de la profunda importància de la nimietat. En un punt indeterminat del camí, als voltants d'un no-res ple a vessar d'horta, m'ha aclaparat el flaire de la flor del taronger al bell mig de la tardor. No entenc de cultius, i menys de varietats de taronges. Però la veritat és que tenim aroma de la seua flor gairebé tot l'any. I tot i que el més adient és cap el març, a mi sempre que besa el meu nas em sembla que sóc a la primavera, i em sembla que n'estic enamorat de una jove rossa -la meua Albertine o Odette particular- amb la que passege pels marges dels camins d'extraradi on un petit hort de tarongers abandonats fixarà fins a les cendres futures el bes furtiu i la flor més blanca i de perfum tan perfecte com el primer amor. I pensava en aquestes nimietats, quan arribant a la localitat de Foios un daltabaix aromàtic ha desfet el meu somni vaporós amb la despreocupació que la mà dreta aparta el fum d'una cigarreta davant el nas. La cua era llarga. Anaven a poc a poc. Empastifats de diumenge en la roba, els pentinats i la barreja agra d'olors i maquillatge de les grans ocasions. Anaven a rendir comptes amb els seus morts. Més enllà de la paranoia wagneriana i romàntica en general, avui he viscut en les meues carns aquest inversemblant idil·li d'amor i de mort, d'Eros i Tànatos. Passant pels records amb la velocitat que la meua bicicleta em permetia. I la següent tonteria en la que he perdut el temps perdut ha estat rumiar qual serà el darrer olor que percebré abans de pujar a la barca del barquer perdut entre les dues voreres del riu on Heràclit va perdre el seu prestigi personal. El que us deia, nimietats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
magnífic, com sempre. i un dia sense dubte ben aprofitat, si el passeig t'ha dut des de Proust fins al 'Panta rei'.
ResponEliminales olors mai són banals; i, menys que cap, la de la flor del taronger. a veure demà amb quins aromes ens sorprens... salut i bona ruta!
Ja ho pots ben dir vicicle ,Eros amb la flor i l'aroma de taronges dalt d'una bicicleta i altres rendint homenatge a Tànatos amb altres aromes d'altres flors...la vida i la mort i el caminar tot és un i mena al mateix destí però mentrestant que bé que ho dius, que be que ho escrius!
ResponEliminaUn plaer passar per ací.
ResponEliminamolt bó el post,aroma de azahar,és posiblement de les poques coses que val la pena per a viure á Valencia...i sempre ,sempre te agafen els records.beset.
ResponEliminaLes olors, els colors, les pujades, les baixades, els records, la vida, la mort...
ResponEliminaLa música, una veu... tot són nimietats que importen.
Alfred, moltes gràcies. És sorprenent la capacitat evocadora dels aromes. I d'aquesta persistència de la flor del taronger la veritat no sé què dir. Em sembla extraordinària. Una mena de plaer continuat tot l'any.
ResponEliminaElfree, gràcies. Quants cafès tens pagats el dia que baixes per València! Ets molt amable, t'ho dic de veres. Bé, tocava parlar de flors, però realment és el que va passar.
Jpmerch, doncs avant, estàs a casa teua, ja ho saps. Moltes gràcies.
Concha, és dels perfums que més capacitat evocadora té per a mi, amb la magnòlia, el llessamí i la celinda. Un bes.
Anna, i si importen potser no són tan nímies. Gràcies per passar.
La celinda i la magnòlia són les aromes de la nostra infància...beset.
ResponEliminaPer si de cas no t'oblidis mai de dur un òbol per pagar el barquer, que gasta males puces. :)
ResponEliminaVols dir que un euro no serà el mateix? Com que Caronte és llatí potser s'ho empasse, no?
ResponEliminaHome Vicicle, que Caront és més grec que el Partenó! I no sé jo si ara això de l'euro ho porten gaire bé ;)
ResponEliminaClidice, gràcies per la precisió. Sembla ser que Caront va tindre més difusió dins de la mitologia romana que no pas de la grega, per això ho deia. De fet, ni Homero ni Hesíodo l'anomenen i les ànimes feien la travessia dels rius infernals per sí mateixes conduïdes per Hermes. D'això que la figura es perfila principalment entre els llatins, tomant com a referent un geni de la mort d'arrels etrusques. Bé, peccata minuta, nimietats:) Bon cap de setmana.
ResponEliminaNo ha estat pas per corregir-te, ho he inferit de les teues paraules, era més que res per aprofitar la malaurada avinantesa respecte als grecs i l'euro :) Bon cap de setmana :)
ResponEliminaClidice, ni parlar-ne, faltaria més. No ho he pres per una correcció -que si n'hi ha que fer-la es fa, i avant- sinó per donar-te les meues raons. De fet, vaig estar dubtant en donar una explicació més llarga o directament llatinitzar-lo, que és el que vaig fer. Tot per culpa del fotut euro :) Gràcies per passar i a veure si escampa demà diumenge. Un petó.
ResponElimina