El Pont

A la ciutat de València no tenim pont, però sí tenim pont. És a dir, que el dilluns 31 de demà dilluns se'l guarda l'autoritat competent per a millors ocasions, falleres, no cal dir. Però malgrat tot, tenim pont. Un pont un tant especial que ho hem pagat com a mínim tres voltes. Un pont, però, que malgrat la seua poca experiència com a tal, ens permet paradoxalment travessar la barrera del temps real i anar albirant el que serà el seu futur més pròxim com a imatge d'aquesta reconversió salvatge que la ciutat està gaudint. El Palau de les Arts reina Sofía, en saló de bodes i comunions. L'Àgora, en dutxes comunitàries o saló de banys, pilota va pilota ve. El Museu de les Ciències Príncep Felip, en una barreja de Mecànica Popular i Los experimentos del profesor Franz de Copenhague. És el que té un matí de diumenge aigualit. Baixes al carrer a fer una passejada pel port amb la bici, no siga que el ruixat et pille a 40 quilòmetres de la city, i la realitat més cruel et cau al damunt com un xàfec de despropòsits. El susdit pont va nàixer amb la seua passarel·la trencada. Mal auguri? Potser, però és el que tenen els ponts llevadissos: ara passes, ara no passes, ara… El varen dissenyar per a la dàrsena interior i tenia que ser el pont ferrocarril més gran d'Europa i el primer a Espanya d'aquestes característiques. Crec que ens varen xafar les dues guitarres. I a més, els catalans. Com a mínim, una, els catalans. Mal començava la cosa. Primer pagament. I entre rancúnies i enveges com escopinades, ens va caure al damunt l'America's Cup. Ara, se van a enterar esos… Rita, Rita, es que el puente ya no se levanta. Y hemos construído un pontón a su lado para el tráfico rodado. Es un dique. Eso no lo tira ni dios… Hostia, pues es verdad. Con lo que costó el puente para sacar los containers con los camiones. Pues haremos un canal lateral para dar salida al mar a la dársena. Porque la America's Cup tiene que estar dentro de mi dársena. Segon pagament amb dic inclòs. Però voltava pel port un vell de monyo blanc amb una obsessió que ningú a la nostra terra compartia fins llavors. Paco, tenemos que hacerlo… ¿Aquí, Bernie, cómo eres?... Para qué están los puentes, si no?... I varen traslladar el pont. I el varen encastar al canal. I passà de ser pont llevadís a corredís. Ja no s'alçava orgullós cap al cel -bé, ja va de temps que no ho feia, la veritat- sinó que girava com un lladre avergonyit la cantonada. I només una volta a l'any servia per a curtcircuitar al pobre port que el va veure nàixer. Tercer pagament. Però heus ací, que aquest matí revelador ens ha mostrat als quatre gats que hi érem per les seues contrades, el seu oprobiós futur, la seua més que possible reconversió salvatge en passarel·la de correcamins. Perquè el vell cendrós va avisant que toca el dos. Els vaixells ja fa temps que pegaren a fugir. I aquest maleït pont que va nàixer amb la passarel·la trencada, sembla ser la replica fallera del mític pont ferrocarril sobre el riu Kwai.