Insuporteibol

Insuporteibol… I per què és insuporteibol? -em va dir la meua dona… Perquè no és música… Ah!, no. Doncs què és?... Religió. I com totes les religions pot arribar a subjugar, però la vessant estètica no sempre és fàcil trobar-la… Ei, para, no em dónes un discurs ara… Perdona, és el costum. Wagner n'és una qüestió molt particular per a mi… Què vols dir?... Doncs que la gent que promet el que no pot fer, m'irrita… Però què t'ha promès el pobre Wagner que no hi pot fer?... Doncs això, música… Sí, home, ara el traurem dels grans músics de tots els temps… Doncs no passaria res, total per quatre preludis orquestrals -amb una orquestració més que discutible que passa de la buidor existencial a l'overbooking existencialista- qualsevol operista italià de "medio pelo" li pega cinquanta voltes… Escolta, què ha passat avui?... No res. Què té que passar?... Doncs em sembla que la història de la música no canviarà per molt que t'hi poses… Ja m'ho imagine. I no cregues que no em sap greu. Jo, que n'he plorat sentint el preludi del Tristán mentre pujava l'Oronet… Hosti, cari, quina tragèdia, de debò?... Doncs sí, el meu iPod t'ho podria dir… Ai, si els iPod parlaren, v'itat?... Bé, pots creure el que vulgues. Al capdavall tot és una qüestió de fe… I de litúrgia wagneriana, oi?… Si tu ho dius?... Ei, que el que ha començat ets tu… Sí, ja ho sé. I el que ha plorat al damunt d'una bici també. Per tant tinc tot el dret de queixa i d'espeternec… D'espequè?... "Pataleo", a que no ho havies sentit mai?... No, i ara… Veus, com la música del Wagner, que brolla quan menys t'ho esperes. De tant infinita que vol ser, la melodia gairebé no existeix… Per tant, més que insuporteibol, com tu dius, és insostenible?... Tant s'hi val. El que no pots suportar és indefectiblement insostenible… Tu saps que no és el mateix… Mira, quan el malparit de sempre imposa un ritme insuportable pujant l'Oronet, és perquè ningú el pot sostenir, i acabes pagant-ho ben pagat… Vicicle, t'estàs fent gran. El que diuen els responsables de la Unió Europea, el FMI i les fotudes agències és insostenible, si l'argumentació tingués en compte que afecta a persones i no coses, i tanmateix, ho suportem. Fins quan?, no ho sé. Però hores d'ara, ho suportem… Per què?... Perquè tenim l'esperança de que la línia que separe els pobres de solemnitat dels pobres amagats ens agafe en offside, en altre món, el món del que "això no va en mi"... Per cert, on és el món del "això no va en mi"?... Tu sabràs, que et puges a la bici i sembla que estès als llimbs… Doncs compte que avui tenim un dia d'intercalada… Ehhhhh?... D'hac intercalada; bé, com si ho fos, com la "d" de l'altre dia. Alguna cosa ens amaga aquesta "h"… El que sempre amaguen les hacs, les intercalades i les que no, ja saps… Si no ho dius més clar… Protocol, cari, protocol. Només que protocol, això són les hacs... Una lletra que no sona, una grafia buida, una promesa que no es compleix, com el Wagner… Tornem-hi?… Està bé, però les bicicletes no tenen ninguna hac intercalada i tanmateix la seua melodia és infinita…