El perseguidor

Que sepan que no hay tiempo ni criatura alguna que sea coeterna contigo, aunque alguna criatura esté por encima del tiempo. (Agustín de Hipona, Confesiones)

La vaig veure la primera volta al Prater, corria l'any 1805. Jo n'estava capficat als quartets del comte rus, el Razumovsky, i algunes coses més. Els russos, m'havien dit, paguen bé i sense tardança. I déu n'hi do si els hi vaig fer pagar força bé, no m'agraden els que tenen esclaus. A més, vàrem ajustar una bestreta ben profitosa. Anava buscant el de sempre que passege, alguna cosa amb la que encetar un dels seus temps, l'adagi del primer dels tres quartets encomanats. I em vaig trobar en ella. S'havia assegut a un dels bancs del camí principal i semblava esperar algú. Més enllà del seu atractiu personal, físic, em va colpir la unitat profunda d'ella mateixa i de tot allò que l'envoltava. Era la bellesa front a les belleses particulars, com si diguérem. I vaig sentir allò que em posseeix de tant en tant, molt de tant en tant, i que no sense un gran esforç puc arribar a expressar. No n'és un sentiment quotidià. No és l'enamorament sobtat, la passió desfermada, el desig insubornable. M'irrita profundament quan parlen de la música com a una mena de llenguatge particular dels sentiments. Nosaltres som el llenguatge dels nostres sentiments, tant si els reprimim com si els deixem anar. No, aquest enlluernament m'ompli els ulls d'aigua de plor, dolça i punyent alhora. Anhelada, sí; però només amb la discreta presència de la rosada, d'un frec de sol sobre la cornisa del templet o la suau boira del matí al Prater. La vaig veure i vaig quedar absort. Fins i tot l'astorament de la noia deixà de tindre importància. No n'era ella la causa, sinó el que representava. D'això, que no pugés adonar-me del precís moment en que un jove va entrar al meu camp visual fent-li els compliments de rigor. Era allí. Era qui ella esperava, sens dubte. Ell duia un artefacte que darrerament s'ha posat de moda i que llavors començava a gaudir el jovent. Li diuen draisiana, porta dues rodes i la gent s'apuja al seu llom com si fos un cavall de fusta i ferro. Varen començar el passeig pactat i jo els hi vaig seguir. El noi, després que ella li fes avís a cua d'orella, va girar-se discretament comprovant la meua persecució desvergonyida. Devia de conèixer-me perquè li va fer un gest amb la mà dreta com si toqués el piano. Potser la vanitat de la noia va veure's refermada o, si més no, el seu petit orgull. A mi no era ella el que mi interessava, però em vaig convertir tot just en un perseguidor. A poc a poc varen allunyar-se. Ell va fer-li demostració de les seues habilitats al damunt d'aquell artefacte. I davant els seus requeriments, li va permetre a ella pujar, tot i que era ell qui espentava a totes dues. Pels seus gestos vaig comprendre que reien força i es divertien. La xica feia la seua elecció i jo me n'anava quedant al seu darrere. El que va succeir desprès ha estat part de la història fins al dia d'avui. Vaig escriure l'adagi, i la resta dels quartets. Varen ser molt celebrats, i ben pagats, com abans deia. Però aquest matí he llegit un quartet que algú, no sabria dir qui, ha deixat damunt del piano en espera de la meua opinió. És d'un jove vienès, Schubert, Franz Schubert, i tant i com anava llegint la seua música immaculada anotada en petites i curoses notes, he estat apunt de plorar. M'he adonat que aquella melodia inspirada en la noia que fugia damunt la draisiana, no era meua, era d'aquest noi que els déus protegeixen. No sé ben bé com expressar-lo. És com si "esto lo estoy tocando mañana".