La cadena

Darrerament li havien fet creure tantes i tantes coses. Més prima que mai. Lleugera com una ploma de colibrí. Platejades les galtes i els ulls negres com la nit i l'univers. O si no, daurada, vermella, turquesa, groga, verda o amb reflexos aiguamarines. Què lluny quedava d'aquells parents toscos, de cossos fornits plens de cicatrius i amb la pell polida i dura del treball a cop de múscul i muscle. Baules anònimes que mai no hagueren imaginat que també elles podien arribar a tindre un look personalitzat, una identitat diferenciada, una foto que no semblés la del seu cosí o germà, la de la seua mare, l'avia o el pare. I els enginyers els hi van fer bisellats a mida, talls diamantins amb la fresa màgica d'un làser o l'encuny del "tu vals molt", que acoblaven amb els requeriments més exclusius dels plats i el pinyó. I gairebé no notaven l'esforç que, malgrat la fashion, continuaven fent encadenats a la cadena que era la seua única forma de vida. I l'oli corria a dojo. Vinga lubricant. Qui paga?... No ho sé. Tu mateix. Però no cavil·les, home, que ja en parlarem... Sí, ja ho comprenc, però a mi només em toca el de sempre, ni una gota més… Pensa, però, que vivim un moment mai vist, on la dignitat de la baula és inqüestionable. Aquesta cadena pren consciència, a la fi, del que veritablement importa, ella mateixa… Segur?... Vols oli?, tin, ja parlarem, tranquil, xato, que el més sagrat ets tu mateix i els teus… Sí, això dels meus ja me n'adone. Que els deutes els arribaran a ells, no?... Però quan els hi arriben, això serà peccata minuta, ja t'ho dic jo, que entenc… I tot rullava amb la fluïdesa de les mentides oportunes i el seu oli. Qui feia memòria d'aquells pares neguitosos davant una càmera fotogràfica. No ens furtarà alguna cosa? -desconfiaven. I posaven cara de a l'aguait, ulls durs i mans crispades. Com demà la meua filla trobe a faltar alguna cosa, vindré per tu, negatiu de merda, que fas del negre blanc i del blanc un dubte. I ho varen encertar. De la nit al dia fins la calç viva va lliscar pel forat negre del fregador de la cobdícia. I tancaren l'aixeta de l'oli. I retallaren el que era vital per a la meua cadena. Fins i tot aquelles dues ruixades extres, més que necessàries per l'equilibri i fiabilitat del conjunt, trontollaven dia sí i dia també, a la corda fluixa de l'úlcera capritxosa dels amos del món. I llavors s'adonaren. Mai no serien alguna cosa distinta d'allò que el seu bressol els hi va tatuar al front. Però a diferència dels pares, la manca d'oli agreujà dolorosament els senyals sobre la seua fina pell. Com es feia de desitjar la durícia que alleugés les nafres infectades, la resignació del que sap que el seu destí és passar de llarg pel món! I arribà el dia que, llepant-se les ferides habituals al llom, la seua dona, capbussada a l'àlbum de fotos on buscava nit rere nit el retrobament del temps perdut, li va dir, com qui no vol la cosa, cada dia que passa et sembles més al teu pare. I de sobte va comprendre la coneguda, i li semblava que fins ara aliena expressió de cadena perpètua.