Henry vs Henri

Engranatge per engranatge, em quede amb els de la bici. S'han fet a la mida de l'home. Els que aquí vegeu han reduït l'home a la mida de l'engranatge. Dit açò, potser el final de la història és més complex del que haguérem pogut arribar a pensar. Aquest pobre noi, ensinistrat en la complexa tasca d'estrènyer caragols, va acabar foragitat de la cadena de muntatge que al capdavall era l'única raó concreta de la seua vida. Què podia fer? Les seues habilitats laborals no superaven el cop de canell amb el que ajustava, dia sí i l'altre també, les maleïdes i, tanmateix, benvolgudes femelles que omplien les nines del seus ulls apagats mentre girava esquerra, alçava dreta, girava esquerra, alçava dreta. Sí, aquesta alternança, aquesta perfecta sincronització podríem pensar que havia estat una preparació, mai no premeditada, com a infatigable routier, o, si més no, com a pistard de certa confiança. Però no, anem tots ben errats si creguem que el pobre xic engolit per les cadenes que el Henry Ford havia ideat per als moderns esclaus, trobaria la seua alliberació al damunt de l'esclavitud dels pedals d'una bici. La cosa va anar per camins prou més recargolats. Al sortir de la presó va fer una ullada a dreta i a esquerra, i ningú no l'esperava. I començà, sense gaire convenciment, a travessar camí avall. Va arribar al parc. I alguna cosa li va dir que el seu llar hi era. Dormiria als bancs, demanaria almoina i acceptaria el seu nou estatus de pidolaire, de somniador a cel obert. Però heus ací, que mentre feia aquest pronòstic va sentir un crit de socors. A l'altra banda del clos, la veu d'una noia jove demanava ajuda. No s'ho pensà dues vegades. En arribar, la xica tractava de tornar a pujar a la cadira de rodes d'on devia haver trontollat i caigut. L'agafà per les aixelles, i li ajudà a asseure's. Està bé, s'ha fet mal?... No, gràcies. Tot ha esta culpa meua, volia prendre la rosa i he anat per terra. Dit i fet, li tallà la rosa, li la va oferir, i l'amor va obrir els pètals encara humits per la rosada. Els pares, que mai res li havien pogut negar, acceptàrem amb resignació aquell casament sobtat. El patrimoni de la noia, ben administrat pel pare, no parà de créixer gràcies als seus consells i a la natural habilitat del noi d'estrènyer l'esquerra i alçar la dreta, estrènyer l'esquerra i alçar la dreta. Ja sabeu per on vaig. De la nit al dia, però... dels amics als traïdors... el daltabaix del 19 els deixà sense res de res. I ell, amb crèdit ningú, no donava crèdit, al seu torn, als sentiments d'un amor que mai no hagués ni imaginat sentir. Què farem ara, amor meu?... No pateixes, rosa meua, mai et faltarà de res. He pogut mantenir uns valors borsaris que són més que suficients per al nen i nosaltres. Li mentia per amor, però li mentia. No tenien ni tan sols uns pocs diners pel lloguer del mes i el menjar d'uns dies. I passà a l'acció. Aprofità l'únic que sabia fer com ningú, el seu màgic cop de canell, estrènyer amb l'esquerra i alçar amb la dreta, estrènyer amb l'esquerra i alçar amb la dreta. I aplicà la tècnica als colls i bescolls de totes aquelles dones i vídues que pensaren que els seus diners podien ser alguna cosa més que les femelles que ell tornava a portar dins els seus ulls apagats.

A iniciativa de Relats Conjunts