El ball de l'eriçó

Ah, pobres, són tan rematadament desmanyotats. A qui se li acut? Que no es prenen la molèstia de confirmar al mirall el seu aspecte toix, estúpid? Em sap tan de greu trobar-los esclafats al marge dels camins. Aquelles boletes grosses que s'unflen parant les seues punxes com avís de l'infortuni d'una carícia, convertits, si més no, en estoretes d'anar per casa: que algú li ha donat per donar-li, una passada i altra, donar per donar-li, així; li ha donat per donar-li, dèiem, repetint la passada -com cal, com toca, com ha de ser, i van tres- de cera, i tots arrimem el muscle -bé, els peus- per tal que lluïsca i llua com mai no ho farà el de la veïna, no cal dir. I serà gràcies a ells. O potser, per a esquenes salvatges, farà de manyopla exfoliant en la darrera dèria de tothom de llevar-se del damunt els pecats acumulats pels desitjos mai no dits de tan malparits. Pesats i foscos, què és el que busquen a la fosca nit de la carretera? Emboscats als matins rere els matolls de fenoll i els caragols secs de sol. Mimètics al deler del vol somniat dels ciclistes que passen al seu costat sense dir-les adéu, hola o què tal. Ignorats de la vida, i commiserats en la mort. Enceten, quan l'horabaixa s'esmicola sota les pues dels estels, el seu particular viatge a la nit. I proven de pujar a una bici. De no trontollar a les primeres pedalades. De mantenir no només l'equilibri, sinó de fer-ho amb un cert estil, amb la impertorbable delicadesa que el so de l'aigua lliscant camí avall ha après del routier, i viceversa. Però el costum no els hi deixa. Els hi costa déu i ajuda de tan maldestres que semblen ser. Feixucs d'ànima, curts de paraula, no n'és fàcil deixar-hi anar el caire obtús del seu ball. Al capdavall, però, algú d'ells ho aconsegueix. S'alcen per damunt del seu propi somni, més enllà del que altres no gosarien imaginar. És vulgar la cua fatxenda del tito, del paó. Avorrida la pluja d'estels. Obvia la freqüència de les margalides. I aquesta nova elegància mai vista, no pot acabar sinó trepitjada per l'enveja del que mai no podrà ser sinó una llauna incapaç de mantenir l'equilibri amb menys de tres rodes. L'enveja enverina l'elegància de l'eriçó.