Camí amunt

Anàvem a peu. Sabates de Segarra -Vall d'Uixó- amb sola de roda de camió, em deia el pare. Indestructibles. Sempre que hi hagués temps -i sempre hi havia, no cal dir- anàvem a peu. Pujaven per l'Avinguda del món, pel camí del port amunt fins l'encara fumosa estació d'Aragó. Només mercaderies, és clar. Que els passatgers havíem de fer una bona passejada, valga la redundància, fins l'Estació del Nord, si en volíem anar pel mateix camí de ferro cap el mateix punt geogràfic, el nord que acabava al Magistre, un lloc indeterminat entre l'horta d'Alboraia, Meliana i el Paradís. Acabada l'Avinguda, saludada l'estació baturra a mà dreta, començava l'Albereda. Territori de pètals malbaratats, de plàtans d'ombra reprimida, fires obertes en canal on el meu cor bategava de por i llums trencades sobre el cel fred de l'abandó, les panotxes i els petits aparts romàntics que encara no comprenia, que només algun dia podria mirar amb l'esguard adient, aquell tocat de música, de música amb gestos de cortesia que mai no vàrem entendre. Ignorades les casernes i les torres, arribàvem als jardins dels Vivers i rebíem el flaire untuós dels hàlits matiners d'una arboreda compungida, obligada de mixtures impossibles i desencisos previsibles. Ja quedava poc. En arribar al museu de belles arts, giràvem a la dreta pel carrer Alboraia, i el pare i jo érem al davant del camp de Vallejo, on vaig presenciar en directe, en viu, els meus primers partits de futbol. Com que no pagàvem entrada, que ens colava un dels seus nombrosíssims amics, el pare i jo vèiem el joc des de la tanca que rodejava el camp, en primera línia i dempeus, en primer xut, com si diguérem. Les jugades per la banda, molt més habituals en aquella època -imagine que n'hi havien molts interessats en emular el Gento- eren seguides per mi amb uns ulls atemorits i un nas profanat pel liniment Sloan dels jugadors, que, pel que es veu, no només el fèiem anar a dojo a casa, sinó també a l'estadi. Bé, als vestuaris. Lloc, on en acabar el partit, recalàvem tots dos per parlar amb alguns dels futbolistes, que també eren coneguts del barri. L'Odissea havia començat ben d'hora. Un tassó de xocolata i un croissant o ensaïmada, o, si més no, un entrepà de creïlles xafadetes amb blanc i negre o de truita de creïlles eren les meues barretes energètiques dominicals. Sempre he sigut de bon mos als matins, ho reconec. Però els diumenges de partit als matins no em passava ni un got d'aigua. La mare m'embolicava l'entrepà en periòdics i el portàvem al damunt fins que el nerviosisme del dissabte a la vesprada començava a confondre's amb l'aroma dels massatges improvisats d'última hora i els laments de les derrotes sempre injustes. Però més d'una volta l'entrepà tornava a casa sencer. Massa emocions. És que tinc un nus a la gola... Això, dels nervis... Què delicat eres… I als peus, els talons nafrats. Jo hagués preferit fer el camí en bici. Però no era el costum. Un pare i un fill en alegre camaraderia camí amunt pedalant com dos bons amics? No. No era el costum. Millor deixar-ho estar. Retrets ara? Ah, quina tonteria. Oi que no, pare?. Escolta, saps que el Levante va lider de la classificació? I portem casi déu jornades. T'havia dit que érem a primera, no? Ja saps que a vegades me n'oblide de segons quines coses.