I una orografia on el desnivell de pujada no et permet deixar-te caure quan tornes buscant la costa amb el deler dels mariners a la galerna. Perquè aquest recorregut és un vertader trencacames en els dos sentits. I per patir un poc més, em vaig prometre que el faria sense alçar el cul de la bici. Només amb la força de les cames. Era un petit homenatge. Tot i que l'entrada en algunes de les passarel·les té un angle molt tancat i gairebé et quedes clavat, literalment clavat com una estaca al marge del camí. Però tanta penitència tenia dues companyes insubornables, el paisatge i la música, tot s'ha de dir. Del primer, dir-vos que el pare d'Al-Turab -nom que els musulmans li varen donar a València- mai no ens decep. Vegeu, si no, la seua bellesa impertorbable, aliena a totes les misèries humanes, sobretot aquelles que miren d'esclavitzar més i més als esclaus de sempre.
I de la segona… Ai, de la segona, he arribat a creure que el meu iPod té un sisè sentit -ja m'ho ha demostrat més d'una volta- i fa sonar la música que el meu estat d'ànim necessita. Li faig clic, i comença el ball confós de la Siciliana que Bach va compondre com a temps lent del seu concert per a clavicèmbal i orquestra en Mi major. Per què li dóna aquest caire desesperat? Aquest desassossec shakespearià? Les raons per les quals Mozart va fer alguna cosa semblant ja les sé, però tindré que escorcollar els dietaris i trobar-hi les pàgines de Bach. I desprès del ball, el primer volum del Clave ben temperat. Música d'ofrena. De generosa dació del teu llar per acollir els pensaments més bells dels homes. I al capdavall, de tornada a la city, l'impagable Gerswhin, molt adient si d'homenatges particulars en parlem. Bé. Com que el colze encara no acaba de estar com deuria estar -per fi m'han donat cita al traumatòleg, Viva! Viva!, el 7 de març de 2012, la trompada va ser el 24 del juliol de 2011, no està mal, gairebé 9 mesos, un embaràs, mira, em fa il·lusió, serà xic o xica- doncs el pobre, el colze, ha acabat com el cul, i el cul com un altar de pedra sense sacrifici. I és que jo no crec en aquestes penitències, ni sacrificis, la veritat, però tot el que em diuen el Bach i el Tarkovsky, mentre ho facen amb melodies i imatges esculpides en el temps, va a missa, mai millor dit.
Mai no hagués pensat que ningú dels meus petits sacrificis d'arrels bachianes o tarkovskianes hauria donat tant: s'acaba ETA, s'acaba GADAFI i plou a València. I mireu que el meu objectiu era molt més modest, que no menys important per a mi. Bé, alguns sacrificis paguen veritablement la pena.
El teu ipod sap que començar per Bach es anar sobre segur. Aquest desassossec un altre dia et semblarà pau.
ResponEliminaSí, crec que el meu iPod m'estima. Del desassossec, ja veurem el que ens diu Bach.
ResponEliminaBé, amb Bach, amb la del cautxú gruixut i amb el riu podem fe les paus :)
ResponEliminaClidice, el que deia, mai no havia estat tan profitós un xicotet sacrifici. Va, fem les paus :)
ResponEliminaLa vida és un sacrifici. Si. Moltes vegades ho és. D’altres, aquest sacrifici és transforma en pau. Valia la pena, penses després.
ResponElimina“Quien no se arriesga no pasa la mar”, em deia sempre una amiga quan em veia baixa de moral. Tenia raó. Passa que a voltes arriscar no sempre és guanyar i, aquesta idea és la que espanta. Parlo per mi. Treballar dur o apostar per una cosa no és garantia de res. El més important: intentar-ho. Ser tossut amb el què un desitja.
Avui he tingut, ha estat un gran dia per mi, d'aquells per recordar. Demà serà el teu... n’estic convençuda, Cletu. Tiraràs endavant com ho hem fet la majoria: sigui com sigui.
Un, si vol, pot, i tu pots.
Meravellós el Bach,meravellós el post!!! beset.
ResponEliminaesplendidesa en l' escrit! doncs no t'aturis segeix amb el sacrifici a veure si s'acab això de la crisi, i anem albirant un nou futur...
ResponEliminaAnna, aquest petit sacrifici no era per mi, però tens raó amb el que dius. Ara, mai no sabrem fins a quin punt podem condicionar el nostre destí.
ResponEliminaGràcies, Concha. Un bes.
Elfree, tant de bo amb quatre pedalades pogués canviar el món. Ja pots comptar que no pararia fins aconseguir-lo.