Clamar al desert

La veritat… No, com ara diuen els joves: en verdad… Doncs sí, en verdad, en verdad os digo… I què dir? Heus ací el vertader problema. O com dir? Quantes vegades aquests apunts van eixint al recer de les pedalades que done sense gaire convenciment, però que en fan del dubte camí. De les paraules que cerquen el prestigi que els nostres actes no en tenen ni mai no tindran, perquè només és la impostura dels fariseus el que fa el dictat o el que proposa el moviment d'una esfera celeste, musica coeli. Qui, si no, podria arribar a creure's la fatuïtat que qualsevol banalitat implica? Qui, si no, recolzar el tret amarg dels subterfugis? Tu, fill meu, faràs el que jo et diga. Doncs la meua ambició i feblesa han podrit el que fa temps algú anomenà ànima. Al fons abissal del negre pou només hi trobaràs mediocritat, el pitjor, el que jo mateix sóc. Pren nota d'aquesta cara d'escopinada d'odi que l'espill dibuixa. A poc a poc et semblaràs a ell. Però veig que m'estic posant massa estupendo -que diria Max Estrella. I és que estem més perduts que Carracuca -que deia el meu pare. Si més no, dels deuets que fins ara ens permetien dormir la son injusta dels justs. Dormir al somni del que mai no acabarà passant. La literatura barata d'un best seller a càrrec dels pressupostos d'Estat, apartat fons reservats per tradició com a suma de dolents costums. Així, ¿puc creure en alguna cosa més enllà d'un parell de rodes ben equilibrades? Roda fina, of course. Aquestes sí que són dues princeses com cal. Perquè són un somni que ens obri els ulls a la bellesa d'una copa de fi cristall, el son de la qual és l'afinació justa de cadascú dels seus radis. I li afegim el vi, lleument roig de la sang. Hem pujat un to i mig, i la roda serà més dura, més ràpida, més trencadissa, però. I segueixes el seu moviment d'infinits punts doblegats a passar per les forques caudines del punt de fuga que el teu esguard ha fixat a l'horitzó inexistent. I sents una alegria profunda en comprovar que resisteix la melodia assignada, la veu pròpia del duo compartit amb l'altra donzella. Veus blanques d'un somni verge. Giravolta la roda en un encís de foc. Sempre igual i sempre nova. Inestable i perfecta. Imperfecta i estable. I ara m'acoste quasi a l'altura del frec i rep el bes de cotó fresc que els infants tenen de donzella o les donzelles de somni.