dimecres, 30 de novembre de 2011

La impostura de l'àngel


La sala sembla una reunió de mims espatllats. És que no arribe, no tinc força. Bé, sí que en tinc. Vull dir que com si no. I al capdavall se'm carrega. D'això, que els moviments deixen de banda el gest... Recupera el moviment, i del gest ja en parlarem... Segur?... Paciència i constància, és el secret... Fa quatre dies que ha fet quatre mesos de la trompada al colze per culpa d'un pedal obstinat en no voler reconèixer la seua realitat intermitent: ara et mous, ara et quedes calladet i quiet… Doncs no, que jo vull marxar… I la varem tindre. I tant! Me'n queden cinc, potser, per arribar al sancta sanctorum de l'especialista. Mentre, l'àngel blanc del gimnàs passeja el vol dubtós d'unes ales de cotó alhora que encén el seu particular infern pre-nadalenc de llums roges i càlides. Vuelta y vuelta, i desprès ja li diré. De fet és l'únic que parla. Poc i repetitiu, però parla. Mal de bragueta, mal de bragueta... Com diu?... Aquest país sempre se l'han menjat els hijosdalgo, que eren fills del no-res, i el mal de bragueta… ¿Això és el que em tenia que dir desprès del vuleta y vuelta?... Els ulls del mim són de vidre. Tenen la fixació morta de l'horitzó. I tot un daltabaix d'imponderables invisibles l'envolta. Són àngels caiguts. La vàlua dels quals es reduïa a prendre cafè amb Déu. Ara ho hem pogut sospesar. Em fa por aquest lloc. El ciclista parla amb la paraula del moviment. I mai no fa fatxenderia de pujar el cel sempre que li ve de gust prendre un cafè -i copa, per què no- amb els déus, i que les seues cames -no la bragueta- li ho permeten, és clar. Bé, ara tire d'ahí. És tracta de treballar la passivitat del colze. Moure'l sense que se n'adone… Però si ignora la feina, mai espavilarà, no?... Vostè tire, que algú al seu cos farà la feina per ell… Deu ser que allò de clavar els colzes ja no es porta. Que ara és una altra cosa la que es clava. Mal de bragueta, potser té raó l'àngel. O era un mim? Perquè alguns dels àngels, semblen haver-hi emmudit per sempre mai. Mai no m'havia adonat que els mims també poden quedar-se muts quan el gest s'enfonsa en la quietud d'un moviment cec.

2 comentaris:

  1. Urdangarín pegó el braguetazo en su día,y ahora sigue dando bandazos,bandazos lucrativos claro,es una vergúenza pero creo que nada,nada nos ha de extrañar de esta gente.enhorabona per el post,sempre me aclara algo.beset

    ResponElimina
  2. El matrimonio de conveniencia es la fosa del sinvergüenza. No sé si es cierto, pero a veces se destapa la cosa. Un beso.

    ResponElimina