El sol de la taronja

Divendres. Avui. Hem posat una rentadora. Sembla vol aclarir-se definitivament. Ahir encara va anar de carasses. Trec el gibrell de roba humida al balcó que dóna a la plaça, on tenim l'estenedor plegable. Tot i la frescor del matí, el sol a hores d'ara em crema la pell de la cara mentre mire d'aprofitar els filferros al màxim per no haver de tindre que desplegar-lo pels costats. Massa escandalós. Als bancs de la plaça seuen els complements circumstancials habituals: els vells i els passeja-gossos, mentre els complements directes: captadors i ionquis fan la seua que és no-ser, viure, sobreviure. Ja vegeu, acció sota mínims, absència del verb, i adverbi observador. Un dels pobres, directe o circumstancial, tant s'hi val, fa un gest. D'una bossa de plàstic trau una taronja. Li fa un mos al mugró de d'alt i comença a pelar-la amb els dits. L'aroma s'expandeix gaudint la llum càlida dels records. El jardí sota el magnolier. El primer sol de la migdiada s'esmicola per mirar d'arribar-hi als meus ulls aclucats. M'enrogeix les galtes i el nas. No sé la raó que m'ha dut a menjar els postres assegut al graó d'entrada a casa. M'agrada el lloc. La taronja té la pell fina i de difícil descamació. El mos directe a la corfa té el plaer àcid de la contrarietat que aconsegueix trencar la seua compacta solidesa en l'escletxa prometedora. I si la pellofa és gran, la doblego per veure com polvoritza el sol del seu aroma de flor blanca i llimona. I aquesta imatge es repeteix com una nostàlgia més punyent del que caldria si mitjançada l'etapa ciclista parem a fer un mos al costat d'un camp de taronges. Que ja no tens ni que furtar-les perquè estan per terra. I sembla que alguna cosa no és al seu lloc. Perquè mentre jo em menge una taronja plena de sol, algú en algun lloc de la terra ha decidit fer de mi mateix un pidol de banc de plaça estant, perquè la meua ànima no entén d'esclavituds vocacionals. Parecería cómico si no fuera tan serio.