dissabte, 27 de juny del 2015

Alguna cosa d'admonitòria


Per enèsima, amics, vaig a escriure del que no només no sé ni tampoc entenc, sinó que a més a més em regira l'estomac. Però ho necessite... per l'estomac. M'és completament necessari escriure, parlar amb mi mateix, del que li està passant al poble Grec. Perquè tinc una ràbia travessada a la gola que no me la puc traure del damunt amb tots els ofecs de deu Oronets seguits. Perquè n'estic fart de privilegiats, de patents de Corso, d'incompetents donant lliçons, i de justícies fetes a mida, com els trajes que alguns tenen a casa sense factura, i més parcials i humiliants que la Fiscalia d'aquesta descomposició que anomenen Espanya. Que té deutes Grècia ningú no ho dubta. Que han estat dirigits per lladres i malbaratadors, tampoc. Però d'altres que ho van ser per assassins en sèrie i exterminadors psicòpates amb cinquanta milions de morts a les seues esquenes sembla que ningú no els passarà mai la factura, com els trajes, ves per on. Quant que et trobe a faltar amic Theo, mestre Angelopoulos. Perquè a hores d'ara, crec que tots som més que conscients de la gran estafa de l'euro com a mecanisme regulador de la riquesa, i que, molt al contrari, ha resultat un potent dispositiu per empobrir la població europea -sobretot als països de segona- per tal de poder competir amb les economies emergents de països subdesenvolupats, l'emergència dels quals està basada directament en l'esclavitud. I ningú no hi diu ni mu, ni a la troika ni al FMI ni al BCE ni als països podrits com Suïssa, Luxemburg o Liechtenstein, ni a la puntilla aquesta del TTIP o del TISA ni a la vertiginosa trajectòria d'arrels blasquianes de la Merkel que, com el Rafaleito, va començar la seua korrika política a l'extrema esquerra per a acabar emulant als mestres que deurien fer-li companyia al Rafael en Picassent, sí, a tots els lladres neoliberals. I, paradoxalment, el que li està passant a la pobre Grècia -tot i que bona part de la culpa és d'ells per elegir com a capitosts aquesta púrria d'espavilats, la baixesa dels quals tan bé coneixem a València- ja va estar anunciat per l'Angelopoulos, potser de forma inconscient, però va quedar ben assenyalat. M'estic referint a Paisatge a la boira. Dos nens, germans, estan obsessionats per anar a buscar el pare que creuen deu estar a Alemanya. És la utopia amb la pell de corder d'un somni. I fugen de casa. En aquest mal entès, al meu parer, viatge iniciàtic -perquè Grècia no necessita cap viatge iniciàtic- la nena s'enamora d'un efebus amb moto que fa d'actor -¿fan falta més explicacions?. A una de l'escenes més colpidores d'aquest paisatge, la nena és violada al remolc buit d'un camió. La sang de la humiliació quedarà impregnada a la seua mà dreta. De veritat que fan falta més explicacions?.


dijous, 18 de juny del 2015

Els bonys

El Mestre

Mestre, mestre, mire el que m'ha eixit al cap… Jo no sóc cap mestre, sóc metge, t'ho he dit quaranta vegades i no em fas cas… ¿Cap cas? ¿Vol dir, mestre, que no li escolte? Serà un defecte professional... Deixa't de romanços, vols fer el favor, i digues què és el que tens… Dos bonys, tinc dos bonys al cap, que no me'ls veu?... I tant que els veig, només pensava si era una qüestió d'afers interns… Què vol dir, que la meua dona em posa les banyes, mestre?... Torna-li amb el mestre. Doncs sí, només travessar la porta ho he pensat: mira, un cornut… No fa falta recórrer a l'ofensa, mestre… És que em traus de polleguera… Però és que tinc dos bonys al cap, ací, al front. Sí, com dues banyes, però sé que la meua dona m'és més fidel que el Castro, segur… Ah!, doncs deu ser la nova pandèmia… ¿La nova pandèmia?... Sí. Anem a pams. ¿Tens dos rellotges a l'escusat, un dels quals retarda més de vint minuts i l'altre està parat tot i fer tic-tac?... Doncs sí, com ho sap, mestre?...  Si em dius mestre altra vegada t'esclafe el cap, amb o sense bonys, ¿entès?… Entès, mestre, perdó, metge… ¿Si et veus a l'espill o al cristall d'una finestra del metro, fas una be baixa amb dos dits de la mà dreta o ben bé un gest de "ei, ti@, et truque" i poses cara de foto, com si fos una selfie?... Doncs sí, i mai no ho hagués dit, mira… Has comprat un acoblador per posar el que tu i jo sabem al manillar de la bici i no perdre cap incidència mentre pedaleges?... Sí… Quin level tens al Farm Heroes Saga?... No sé de què em parla… (Es nega a contestar) Quin level tens al Candy Crush Saga?... No sé, no em consta… (Torna a negar-se) Digues el primer que et suggereixi el següent: 8 Ball Poll… FarmVille2… Criminal Case… SuperCity… CSI:Hidden Crimes…Guasap... Prou! Prou!! Per l'amor de déu, deixe'm en pau… (Comença a enfonsar-se) Quantes dones atractives hi havien al passadís esperant entrar a la consulta?... No ho sé… ¿No t'has fixat?... No… Què feies, doncs?... No res… ¿No res?... Bé, coses meues… (S'avergonyeix de sí mateix) Posa't açò als ulls… ¿Una bena?... Sí. ¿Veus cap cosa?... No. No hi veig res… Posa't dempeus. Ara, camina fins al fons de la sala, i quan creguis que ets prop de la paret para… Ja… Molt bé. (Un pam dels nassos: radar, optimal level) ¿Mentre pedales sense mirar al front has tingut la sensació d'inseguretat?... No… ¿Vols dir que tot i no alçar el cap del manillar sempre estaves ben orientat?... I tant… Si les circumstàncies t'ho permetessin i fessis una trucada des del despatx oval de la Casa Blanca, desprès d'amagar-hi una bomba demanaries ous?... ¿Vol dir si diria Manda huevos al despatx oval?... Equilicuá… No, diria Viva honduras… ¿Amb hac minúscula?... Of course… Per què t'has passat a l'anglès?... Perquè a l'escusat de casa tinc dos rellotges, un dels quals retarda més de vint minuts i l'altre marca l'hora que l'ix dels engranatges tot i estar parat i fer tic-tac… Sí, n'és la nova pandèmia. Ja ho va predir el professor Franz de Praga. Ves en compte amb els insecticides, no abuses… ¿I els bonys?... Posa't un barret, llig Kafka, apaga la maleïda pantalleta i paciència.

dissabte, 13 de juny del 2015

Per qui toquen les campanes...


Se'ns ha mort Dràcula, el Nosferatu del desarrollismo. I mai no em va donar por. És més, m'agradava lo requetebé que mossegava el tio els colls virginals i blancs de les draculines entrants mentre la pitrera se les hi accelerava. D'altra banda, ens quedem sense un@ dels principals protagonistes de Juràssic Park, obsesionada com era pel desarrollisme de segons quins barris. I aquesta sí que em feia de por, i molta. I mai de la vida m'hagués deixat mossegar ni el coll ni... tot i que el meu pols sí que s'accelerava només esmentar-la. Todos a la cárcel es converteix en un reality show on els presidiaris trien garjola i tot, com si fos un concurs tipus Supervivientes, mentre les seues dones escenifiquen un Espérame en… (Als puntets hi poseu el nom de la presó) A Xàtiva fan un remake de Missing amb el títol de On Pa'Rus?... Bé, no vull espantar ningú, però em semblen suficients senyals de que aquesta va de veres, de que ens quedem sense els grans monstres de la interpretació, de que aquesta vegada sí que n'és la caiguda definitiva de l'Imperi d'Occident. Només Madrid resisteix: No pasarán. Desfeta anunciada, de fa anys, és clar, amb el tancament anguniós dels cinemes de barri. Tan de mirar la tele a casa és el que té, que acabes Mirando pa' Murcia, preocupats com estem tots els valencians i valencianes -que no m'acusen de falta de paritat- per activa o passiva, per la ratlla murciana. I sense poder aclarir-nos què va ser abans, si la renúncia o la revocació? Perquè tan lleig és tornar un regal de noces al teu propi pare com llevar-li-ho a la teua germana, que, a més a més, feia de núvia. Tot un casament de pel·lícula, no m'ho podeu negar. Lleig, molt lleig, que quede clar. Un Nóosferatu de manual, sens dubte. Perquè els cines de barri tenien alguna cosa d'associacions veïnals clandestines amb un parell -o tres- de pel·lícules, entrepà i cerveseta, tot pel mateix preu. Perquè el dissabte a la nit -jo fins i tot dubtava que el cinema existís qualsevol altre dia, la qual cosa em va fer identificar el Sàbat jueu amb sessió doble de cinema, i, per extensió, l'Antic Testament amb l'acta fundacional d'Hollywood, coses de xiquet- t'hi trobaves, la nit del dissabte, a tots els que t'anaves trobant pel carrer o a les botigues del barri la resta de la setmana. I fèiem com que no, com que quina casualitat, xe! Quan el que haguera estat una veritable casualitat hagués sigut no hi trobar-te'ls. Sí, també érem uns actors, si no de primera, almenys, bons secundaris. Bé, el que som i serem. Uns secundaris. I per què? Doncs, molt fàcil, perquè mai no vàrem estudiar a l'Actors Studio -tot i haver llegit l'Stanislavski- com sí que ho varen fer els monstres, els grans, els que són llegenda viva de la interpretació. I ací estem, els que mai no arribarem a Paellaman, a Superman o a qualsevol cosa que acabe en man i vinga precedida per quelcom superb sense rodes -perquè Cycleman sí que en sóc. Però, alerta, els grans monstres mai no acaben de morir, viuen aletargats, com si de virus letals es tractés, als llocs més impensables. Per tant, Ya doblan las campanas, sí, però mai no acabarem de saber per qui, For Whom the Bell Tolls.