dissabte, 17 de febrer del 2018

L'espatlla dels déus


Temps era temps d'un temps al qual el colesterol encara no havia nascut. Sempre m'ha sorprès l'antiguitat amb que el càncer es va diagnosticar. El colesterol, però, és un nouvingut. La qual cosa no deixa de ser sospitosa, crec. Temps on les granotes encara no havien sentit parlar del futbol, i a poc que t'encantares es convertien en prínceps o princeses, amb les despeses que per al contribuent suposava aquestes metamorfosis avant le Kafka. Un temps on la pròstata no molestava ningú: els homes morien joves al camp de batalla i pocs, poquíssims, arribaven a tan provecta edat on les nous es metamorfosen en taronges -amb permís d'en Franz- i els pocs, poquíssims que ho feien eren d'aquelles naturaleses que s'autoanomenen -encara ho fan- privilegiades. De fet, ningú no va pensar en cadires de muntar amb forat antiprostàtic, com sí que ho van fer temps desprès amb els sellons foradats de bicicleta. Temps on el vals encara no havia encetat el seu primer temps, tot i que el seu darrer temps ja l'havien paladejat per tot arreu, estranya contradicció que tothom semblava i sembla ignorar. Temps de roses marcides al planter, les punxades de les quals feien llanguir fins la mort les midons que el trobador cantava abans que comencés el vals, perquè ningú no havia parlat del tètanus. La ciència, però, avança i detalla amb la precisió d'una lletania el que es resumeix amb l'expressió: no som sinó una anècdota. Tempus belli, com sempre, però sense hipertensos. La sal era escassa, d'això el salari. Les embòlies i els infarts -tant era que fos una nena, un rei, un bisbe o un adolescent- no eren sinó pecadors fulminats per Déu. ¿Una nena pecadora? Un Déu tan justicier que servir el te li suposava als àngels una revisió del principi d'Arquímedes. Perquè tant hem profunditzat amb el coneixement del món que hi ha al darrere de l'òptica d'un microscopi que ens hem oblidat l'única cosa que ens podria aclarir el sentit de l'existència: una ullada pel damunt de l'espatlla dels déus. I l'única cosa que ho fa, l'Art, és, com els supositoris, un estrany remei. Una oreneta no fa estiu, ja sabeu. El macroscopi encara està per inventar. L'infinit se'ns ha quedat curt de bon començament. Només el zero li ha donat sentit a la realitat unívoca. Els mitjons dels Déus, però, han encongit amb les nostres llàgrimes. Digueu-me, si no paga la pena ignorar Gloucester i el seu descontent hivernal, perquè si no ho fem cercaran tatuada a la nostra sang aquesta tristesa, la dolça tristesa del temps perdut, i l'anomenaran en homenatge del duc que es va metamorfosejar -amb l'assentiment del txec- en rei, Glucosa. Com és que A felicidade comença amb la paraula Tristeza?

diumenge, 11 de febrer del 2018

Plurals


Doncs si el plural unisex no els agrada, i el nouvingut portavozas acaba per arrelar, potser que hauran de preguntar-se si el plural mujeres el passem paral·lelament a mujeras. I ja que estem, i si el model té tendència a crear més paral·lelismes, doncs què en farem del plural ciclistas, el canviem a ciclistos, i hombres a hombros?... Houston tenim un problema. Sí, sí que en tenim, d'això el portavozas i les darreres bajanades pseudofeministes, com els semàfors amb faldilla. Ens tenen distrets, i ja els hi val. Tot el que faça falta en tal de no enfrontar el gravíssim problema sempre defugit, tot i ser vox populi, i no només d'ara mateix, sinó de fa temps, de quan la pus, una de les veritats més innegables de tota infecció, una de les més evidents, feia la seua particular estada hivernal -el invierno de mi descontento, pensaria més d'una de les bactèries de la transició. I pel que sembla ha arribat l'estiu del seu contento. I ací els tenim: saqueadores, perdó, saqueadoros, que encara n'és més explícit; prevaricadoros -el matís importa; ladronoos -la pròpia paraula ho diu tot… i tothom tan content amb aquest suïcidi col·lectiu que no accepta de cap manera l'antibiòtic trivalent que li van prescriure un llunyà abril que mai no va florir com a primavera. I la pus comença a vessar per tot arreu, i ningú no sembla espantar-se, llevat dels quatre anticossos entestats en una resistència a prova de demagògies barates -i perdoneu la redundància. Però vet aquí, que la resta de lo món civilitzat sembla distret també amb la gloriosa gangrena estiuenca marca de la casa. Perquè potser que si l'experiment funciona, i el suïcidi crea una mena de país zombi -mort vivent amb manca de voluntat pròpia, tal i com si ens hagués criat un abusador paternalista, un tirà- ens copiaran el procés i tot, aquest sí. I tornem al plural d'un singular. Al capdavall els xinesos no han tingut més remei que rendir-se a l'evidència: els xinesos i les xineses s'assemblen tots com dues gotes d'aigua. I si no, ja hem direu per què la policia necessita ulleres -plural singular- per identificar-los. Que tenien mirada sospitosa ja ho sabíem, però ací els sospitosos habituals la policia -tan singular ella- els identifica sense necessitat d'ulleres, ni plurals ni singulars. Estúpidament divertida, com l'aristocràcia, tràgicament contenta com la bactèria al juliol del seu estiu.

dissabte, 3 de febrer del 2018

La persistència del notari


El notari té pinta de notari. No sé com és que van començar les nostres reiterades però sobtades coincidències a l'espai i el temps. Potser que la flauta té alguna cosa a veure en aquesta dèria, ja que de tant en tant et veus obligat a fer un descans, la deixes damunt la taula, fas uns petits estiraments d'esquena, de coll, agafes novament la flauta mentre fas una ullada per la finestra i llavors, quasi sempre hi és el notari: creuant pel semàfor, dirigint-se al semàfor, tornant a la notaria, eixint de la notaria o el que és encara més habitual: caminant per la vorera de l'altra banda del carrer, on hi és el seu despatx, sense rumb fix. No saps si surt o torna a l'oficina. Deu ser gallec. Vesteix de forma respectuosa amb la seua ocupació. Jaqueta i pantalons foscs color notari, camisa blanca, corbata monotemàtica, i si fa fred gavardina blau fosc a joc amb la monotonia susdita. Unes ulleres Truman i un crani mig alopècic reforcen el semblant compacte del notari. Vet aquí, però, que només amb aquestes visualitats no compartides -el notari no en té ni idea, és clar, i mireu que el seu deure és donar fe del món- no hagués gosat trencar el silenci, però és el cas que al poc de començar aquestes visions finestrals, dia sí dia també que me'l trobe quan només que em queden quatre passes per arribar al treball. Igual és al començament del Trinquet des Chevaliers que ben bé al final. O potser que encara baixa per la Rue du Palais direcció Place de Naples et Sicile i l'albire a l'anonimat ombrívol dels vianants. I ens creuem. Ens trobem. Ens retrobem. Duu sabates de bona qualitat, negres, amples del davant, punta rodona i sola gruixuda, com d'ortopèdia. Camina amb certa lleugeresa, tot i la seua silueta sedentària, i aquest caminar ballarí, saltador, de bicicleta sobre llambordes, d'ocell profeta, fa gronxar infantilment a la seua mà dreta la cartera col·legial que arrodoneix el seu estar al món, la seua presència, la seua persistència sobre mi, com un motiu recurrent, un leitmotiv que vol fer-me avís d'allò del que deurem donar fe a l'endemà dels filisteus. Mai no vaig imaginar que tindríem un destí tan notarial.