Temps era temps d'un temps al qual el colesterol encara no havia nascut. Sempre m'ha sorprès l'antiguitat amb que el càncer es va diagnosticar. El colesterol, però, és un nouvingut. La qual cosa no deixa de ser sospitosa, crec. Temps on les granotes encara no havien sentit parlar del futbol, i a poc que t'encantares es convertien en prínceps o princeses, amb les despeses que per al contribuent suposava aquestes metamorfosis avant le Kafka. Un temps on la pròstata no molestava ningú: els homes morien joves al camp de batalla i pocs, poquíssims, arribaven a tan provecta edat on les nous es metamorfosen en taronges -amb permís d'en Franz- i els pocs, poquíssims que ho feien eren d'aquelles naturaleses que s'autoanomenen -encara ho fan- privilegiades. De fet, ningú no va pensar en cadires de muntar amb forat antiprostàtic, com sí que ho van fer temps desprès amb els sellons foradats de bicicleta. Temps on el vals encara no havia encetat el seu primer temps, tot i que el seu darrer temps ja l'havien paladejat per tot arreu, estranya contradicció que tothom semblava i sembla ignorar. Temps de roses marcides al planter, les punxades de les quals feien llanguir fins la mort les midons que el trobador cantava abans que comencés el vals, perquè ningú no havia parlat del tètanus. La ciència, però, avança i detalla amb la precisió d'una lletania el que es resumeix amb l'expressió: no som sinó una anècdota. Tempus belli, com sempre, però sense hipertensos. La sal era escassa, d'això el salari. Les embòlies i els infarts -tant era que fos una nena, un rei, un bisbe o un adolescent- no eren sinó pecadors fulminats per Déu. ¿Una nena pecadora? Un Déu tan justicier que servir el te li suposava als àngels una revisió del principi d'Arquímedes. Perquè tant hem profunditzat amb el coneixement del món que hi ha al darrere de l'òptica d'un microscopi que ens hem oblidat l'única cosa que ens podria aclarir el sentit de l'existència: una ullada pel damunt de l'espatlla dels déus. I l'única cosa que ho fa, l'Art, és, com els supositoris, un estrany remei. Una oreneta no fa estiu, ja sabeu. El macroscopi encara està per inventar. L'infinit se'ns ha quedat curt de bon començament. Només el zero li ha donat sentit a la realitat unívoca. Els mitjons dels Déus, però, han encongit amb les nostres llàgrimes. Digueu-me, si no paga la pena ignorar Gloucester i el seu descontent hivernal, perquè si no ho fem cercaran tatuada a la nostra sang aquesta tristesa, la dolça tristesa del temps perdut, i l'anomenaran en homenatge del duc que es va metamorfosejar -amb l'assentiment del txec- en rei, Glucosa. Com és que A felicidade comença amb la paraula Tristeza?
dissabte, 17 de febrer del 2018
L'espatlla dels déus
Temps era temps d'un temps al qual el colesterol encara no havia nascut. Sempre m'ha sorprès l'antiguitat amb que el càncer es va diagnosticar. El colesterol, però, és un nouvingut. La qual cosa no deixa de ser sospitosa, crec. Temps on les granotes encara no havien sentit parlar del futbol, i a poc que t'encantares es convertien en prínceps o princeses, amb les despeses que per al contribuent suposava aquestes metamorfosis avant le Kafka. Un temps on la pròstata no molestava ningú: els homes morien joves al camp de batalla i pocs, poquíssims, arribaven a tan provecta edat on les nous es metamorfosen en taronges -amb permís d'en Franz- i els pocs, poquíssims que ho feien eren d'aquelles naturaleses que s'autoanomenen -encara ho fan- privilegiades. De fet, ningú no va pensar en cadires de muntar amb forat antiprostàtic, com sí que ho van fer temps desprès amb els sellons foradats de bicicleta. Temps on el vals encara no havia encetat el seu primer temps, tot i que el seu darrer temps ja l'havien paladejat per tot arreu, estranya contradicció que tothom semblava i sembla ignorar. Temps de roses marcides al planter, les punxades de les quals feien llanguir fins la mort les midons que el trobador cantava abans que comencés el vals, perquè ningú no havia parlat del tètanus. La ciència, però, avança i detalla amb la precisió d'una lletania el que es resumeix amb l'expressió: no som sinó una anècdota. Tempus belli, com sempre, però sense hipertensos. La sal era escassa, d'això el salari. Les embòlies i els infarts -tant era que fos una nena, un rei, un bisbe o un adolescent- no eren sinó pecadors fulminats per Déu. ¿Una nena pecadora? Un Déu tan justicier que servir el te li suposava als àngels una revisió del principi d'Arquímedes. Perquè tant hem profunditzat amb el coneixement del món que hi ha al darrere de l'òptica d'un microscopi que ens hem oblidat l'única cosa que ens podria aclarir el sentit de l'existència: una ullada pel damunt de l'espatlla dels déus. I l'única cosa que ho fa, l'Art, és, com els supositoris, un estrany remei. Una oreneta no fa estiu, ja sabeu. El macroscopi encara està per inventar. L'infinit se'ns ha quedat curt de bon començament. Només el zero li ha donat sentit a la realitat unívoca. Els mitjons dels Déus, però, han encongit amb les nostres llàgrimes. Digueu-me, si no paga la pena ignorar Gloucester i el seu descontent hivernal, perquè si no ho fem cercaran tatuada a la nostra sang aquesta tristesa, la dolça tristesa del temps perdut, i l'anomenaran en homenatge del duc que es va metamorfosejar -amb l'assentiment del txec- en rei, Glucosa. Com és que A felicidade comença amb la paraula Tristeza?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Gran escrit, Vicicle. Tin el silenci de la meua admiració. En efecte, A felicidade comença amb Tristeza, que nâo há fim.
ResponEliminaMoltes gràcies, Manel, ets massa generós. Saps, les melodies d'en Jobim queden meravelloses en versió de flauta i guitarra. :) Osasuna.
Elimina