Obsolescència programada. Mire usté… (Balanç apassionat)

Si el protocol és la saviesa dels necis, Vicicle, què farem ara amb l'ortografia que no és sinó el protocol de les idees?... Bé, doncs no sabria dir-te, la veritat.

N'hi ha d'avanços tecnològics l'eficàcia dels quals va en progressió inversa als mals de caps que ens procuren. És a dir, l'avantatge que teòricament suposen, mai disculparà l'enrenou al que et porten. Al món ciclista ho tenim meridianament exemplificat per les manetes dels frens que a hores d'ara incorporen també el mecanisme dels canvis de plat (mà esquerra) i pinyó (mà dreta) Fa quatre dies, unes simpàtiques palanquetes agafades al quadro resolien els canvis amb magnífica precisió i economia. Passaven anys i panys fins que el mecanisme es desajustava per la senzilla raó de que el dit engranatge no existia. Podíem dir que fora dels esdeveniments que un cable d'acer pot sofrir -elongació, trencament, corrosió…- la resta del sistema és mantenia incòlume, llevat les malifetes pròpies de una caiguda. Però els enginyers nouvinguts quan s'adonaren de la poca o nul·la rendibilitat dinerària de la cosa, donada la perfecció assolida, varen substituir-la amb prou urgència pel que us descric al començament (feu ullada a la foto inferior) i que implica uns engranatges de carraca que no sols es desgasten pels múltiples fregaments als que són sotmesos, sinó que de bell nou presenten amb massa freqüència petits desajusts. I on és, doncs, l'avantatge, em direu. La gran comoditat consisteix en poder canviar des del manillar sense haver de desplaçar la mà a la part superior del quadre. La qual cosa per als que peguem una volta per les contrades de tant en tant diuen que és d'importància cabdal. I clar, com fa uns dies vaig assabentar-me per la TV3 -tot i que ja ens ho hem ensumat més d'una vegada- aquestes estratègies comercials entren de ple al que es diu obsolescència programada, ja que quan comencen a saltar de dent i fan fallida… Xè, per què no ho canviem tot sencer? No paga la pena, home, ficar-se en mà d'obra al taller, si no és que tindrem que enviar-les a la fàbrica… Què m'estàs dient, no podeu arreglar-les vosaltres?... És que sense un estri especial, podem malbaratar-les si intentem desmuntar-les. Posa unes de nou i t'oblides… Doncs, sí home, que em regalen els calés… Ja us en fareu l'idea, que la diferència de cost entre l'antic i el modern modus no en té ni punt de comparació. I no entraré en detalls ensopits, posem-li un 1000% i em quede curt, de segur. I fixeu-vos, amics, que tot plegat, però, no és sinó un símptoma de quelcom més greu. Perquè allò que tu mateix, amb un poc d'habilitat, et podies solucionar quan s'espatllava, ara requereix d'un protocol tan complex i mesquí que ni el Pentàgon en faria l'ús. I aquesta saviesa dels necis em recorda d'altres obsolescències programades. Pose per exemple la de les democràcies. No em digueu que no ho havíeu pensat, si més no, de passada? Digueu-me, si no, per què i amb què finalitat hom va utilitzar la seguretat dels frens, és a dir, dels mecanismes de control, per a posar-hi dispositius de velocitat que llancessin la maquinària de manera que la seua acceleració desbocada acabés imposant la mà de ferro de la ema, amb perdó, dels mercats o dels militars? I ja sabem la poca traça que tenen aquests últims per a l'ortografia. L'enemic és a casa nostra. Llança pedres a la teulada comuna, però ell ja no serà sota quan arribe el daltabaix. La veritable teoria del caos és la dels que saben aprofitar-se'n. Li ho vaig sentir dir a les carraques quan creien que ningú les escoltava.

La pastanaga de l'ase o comandament a distància

Bon any a totes i tots

Cotilló nit de Cap d'Any

Ací us transcric, el Menú Campeón d'un selecte sopar de cap d'any no apte per a viciclistes. Un bon amic, que farà de cambrer, ha sigut la meua font d'informació. No puc desvetllar la seua identitat, feu-vos-en càrrec.

Entrantes
(por Puerto USB)

Selección de Encurtidos macerados en Epo
Consomé Autotransfusión con código genético personalizado

Pescados
(con las manos en la masa)

Deslenguado al Soy inocente con contraanálisis No es de fiar, van a por mi

Carnes
(con vigorexia)

El famoso Entrecot que vino de Irún, enmascarado con salsa de clembuterol y patatas al Pasaporte UCI

Postres
(del abuelo Lancelot)

Crepes de Ya lo tapo yo, rellenos con lo que quiero ocultar, que en mi hematocrito casi me paso

Bebidas
(o pinchadas)

Cerveza Landis-Duracel Arranca y no podrás parar con alegres burbujas de testosterona, patrocinada por La otra cara de los Menonitas
Bidones unipersonales de Champán No sé quién me lo ha dado, pero me han jodido la vida, con eructo de anfetaminas

RESOPÓN

Licores
(que te dejan seco)

Brandy Ya veremos tu hígado de aquí unos años, maj@
Whisky Caballo blanco sin tocar la hipodermis


Dulces
(con final amargo)

Turrones y mazapanes La potencia de la almendra transgénica
Mantecados y polvorones Esnífame
Y golosinas variadas de la pretigiosa casa Modifica tu ADN

El café, dado su alto contenido en cafeína es eliminado de este menú para no comprometer los valores legales de dicha sustancia en sangre

Por un deporte de élite sano*

La Autoridad Federativa

*Se pone a disposición de los comensales la práctica silla bicicleta "quietapará" dada la imperiosa necesidad de pedalear que el presente menú produce.

Buen provecho.

Jo li he dit al meu amic que no faça el tòtil i que se'n porte de casa un bon entrepà de sobaquillo i un bidó d'aigua ben fresca. Segur que si els civils li fan qualsevol control de camí cap a casa, no tindrà maldecaps.

I desprès, un cigar
(Imatge agafada de Cronoramia)

Homo ciclens (Informe a la RACV)

Reproducció litogràfica de Jan Puerto

Arran d'una transcendentalíssima qüestió científica com la que ens plantejà, farà un parell de dies, en Alfred Russel, sobre el perquè ontològic dels culs d'ampolla de cava -xampany, per als polítics, of course- me n'adone de posseir, si em permeteu dir-ho públicament, una mena d'instint bàsic (sic) per a la investigació científica. Diumenge al matí vaig gaudir de la companyia d'un bon amic de la infantessa sentimental, és a dir, de quan encara creiem que la gent acabaria, si més no, fent el que deien i dient el que pensaven. Aquest retrobament, no cal dir-ho, és de les coses bones boníssimes que et podem succeir, tant al damunt d'una bici, com si et poses dempeus a terra. Però, a més a més, dues troballes veritablement inquietants i extraordinàries varen amanir i arrodonir aquest matí gloriós. La primera, constatar que el meu amic acabarà sent un crack del viciclisme, a poc que s'hi capfique (i ara que no ens sent: a la pròxima, li apretaré les clavilles un poquet més) La segona, el descobriment, mentre fèiem el pipí ritual a duo, d'aquest petroglif que hi vegeu encapçalant les apressades notes del present informe, i que el meu infalible -com ja he dit- olfacte d'investigador data al voltant del Paleo-proto-neolític (setmana amunt, setmana avall) Bé, la imatge ho diu tot. L'evolució humana està per finalitzar, amigues i amics, senyores i senyors acadèmics. I tot apunta a que l'homo ciclens és l'objectiu final que devem assolir. I és que com més ho pense, més convençut n'estic. Mireu, si no, que l'anatomia humana així ho demostra. Les cames s'adapten molt millor al pedaleig que a l'esforç de caminar o córrer, i fins i tot de parar dempeus; que se carreguen, les pobres, cosa mala -i si no, pregunteu-li a qualsevol dependenta de grans superfícies i veureu la gràcia que li fa la vostra curiositat. Les cames són dues jocs de bieles dobles magnífiques, així de clar i net (no, ara no el toquis que estic parlant. Si no et saps la lliçó de música, t'esperes. Perdó, amics, la meua neboda que vol tocar pasdobles, què hi farem?) Prosseguim. I les mans i el cul? Doncs, cerquen desesperadament un bon manillar i un bon selló, qui pot dubtar-ho? Sí, senyor president de l'Acadèmia, il·lustríssim senyor en Iago Grey Pecunia Olet, té vostè tota la raó quan diu que el cul al principi fa mal. I vostè és tota una autoritat al respecte. Però el cul s'hi acostuma amb inversemblant rapidesa a tot. Oi que sí, mestre? Mentre que els peus sempre acabaran per donar-nos inconvenients: ulls de poll, galindons, etc. A no ser que, com deia el tango, siguem dels que: "conservan los zapatos, andando de rodillas", o quelcom semblant. I el cos? Ostres, el cos és una magnífica idea que hom ha tingut per a poder lluir sense entrebancs els mallots més estridents i cridaners de les fashion workshops ciclistes. Què, si no? Però apleguem al que més importa: el cap. No està fet el cap a la mida exacta del seu casc? Qui s'atreveix a negar-m'ho o només a discutir-m'ho? No és el cap, per tant, el millor lloc on poden seure els seus reials tafanaris els bonics cascs fashion de temporada? Doncs, ja està. Dit açò, i aprofitant una mena de lucidesa retroactiva, comprenem de sobte que l'homo eques no va ser sinó un pas previ, una mena d'assaig -brillant, diuen els horseman; angoixant, si li preguntes als cavalls- abans de l'arribada del ferro a les nostres vides. Sí, ja sé el que us esteu preguntant, i potser no aneu gens desencaminats: vols dir, Vicicle, doncs, que el melic del món és per aquestes contrades de la Serra Calderona? És opinió generalitzada entre els serratins a Serra i els naquerans a Nàquera dir que sí, i tant, alhora que en donen dues o tres i fins a quatre cabotades mirant cap a terra amb un mig somriure de commiseració amb tu per assabentar-te, burro més que burro, ara. I argumenten, a més, que la presència i conservació de l'insecte més antic del món (Microtyphlus infernalis) en certes coves dels voltants, és un document demolidor que no admet refutació alguna. A més, ja sabem tots la fiabilitat i solvència contrastada dels sondejos d'opinió popular. Personalment, sí que puc assegurar-vos que al cim de l'Oronet, i mirant cap el sud, les dues línies imaginàries dels pujols adjacents a dreta i esquerra, semblen les engonals que dibuixen l'entrecuix femení d'on tot deler viciclista va eixir, de segur. De fet, qualsevol nuvolet arrissat que hi passe pel lloc convenient a l'hora convenient conforma el triangle vellutí imprescindible de la gran mare Eva. Resumint. Si la comunitat científica, representada, ací i ara, per la Reial Acadèmia de Ciclistes Viciclistes, acaba acceptant la validesa d'aquestes dades exposades sobre la ubicació definitiva del melic del món, l'entrecuix d'Eva i l'objectiu final de l'evolució darwiniana: la gran germanor viciclista, deurem concloure, per tant, que el portus ciclens prius facto va ser indefectiblement l'Oronetus. Que els viciclistes, vulguem-ho o no, sols fem que obeir, amb humilitat, esperit de servei i la inconsciència justa, la sola llei de la Natura, fent camí junts i retrobant allò que es perd pels passadissos de les solituds no compartides. I que l'extraordinària facultat visionària d'aquell homo calderonensis, que s'ensumava, des del seu primitiu enteniment, on acabaríem arribant els seus descendents, no té que ser qüestionada per la fotesa de fer públiques aquestes conclusions revolucionàries tal dia com avui, 28 de desembre, dia dels Sants Innocents o de com l'infanticida d'Herodes es va atipar de vessar la sang dels veritables àngels d'aquest món. Les coses venen donades com venen i no podem ocultar per més temps a la Humanitat aquests fets que per singulars no deixaran de tindre una repercussió universal. Podem dir, sense cap intenció lapidària, que haurà un abans i un desprès de la Petra urinata, també coneguda als àmbits pseudocientífics de les universitats més prestigioses com a Mignitori cudol.

Els ulls que reien el món

Diuen que mai no va fer un somriure. Que és prenia la vida amb la serietat tràgica d'un escac i mat. Que dormint semblava un cadàver de pedra. I que havia aprés a llegir tots els moviments de la cursa sense moure els ulls. Els més lleus i els més notoris. Els que no eren sinó cortines toves amagant acceleracions sobtades i els que colpien amb la força d'un martell neumàtic. Fins i tot, aquells que et dessagnaven en veu baixa fins a la desolació eixuta dels músculs. Amb aquesta saviesa i una disciplina de monjo oriental, havia aconseguit el rècord mundial del quilòmetre i dels 20 km. Però, per què no reia?... Un moment, ara us ho explico. Deixeu-me dir-vos, abans, que va ser el primer rei de la muntanya de La Grand Boucle. Les dues exhibicions (1905/1906) que va fer al Ballon d'Alsacia, li valgueren no sols aquest honor i el Tour de 1906, sinó un monument al poc de produir-se la malifeta. Jo diria que va reencarnar l'ànima esmaperduda d'en Descartes, l'altre René, aquell tipus escanyolit i mercenari que per fi tenia el que tota la seua vida va somniar, un veritable cos d'atleta. Tot un Discurs del Mètode per a soltar llast. Què, si no? I tot un prendre consciència de la realitat analitzant-la i espantant dubtes catòliques i protestants, per apaivagar la força dels seus delers. Bé, deixem-ho, a aquest René, i tornem-hi al nostre. Al seu germà, André, li ho acabà explicant. No és pot riure, li va dir, quan el somriure tot de l'Univers és clos rere els ulls de la dona que estimes, no et sembla? André, no va saber que contestar-li. Això era amor, sense dubte metòdic ni d'altra mena. I el germà va sentir com la seua anterior inquietud és transfigurava en una incertesa punyent i neguitosa. Estaven preparant el Tour de l'any següent, el 1907, i no era moment d'aquestes dèries. El sopar de Nadal, tots tres plegats, però, no va aconseguir que els talls esmolats de les seues boques feren suar el gel de les paraules dites. I al dia següent, el 25 de desembre, mentre feien l'entrenament, tot i que el René sempre anava capficat al seu món, l'André s'ho va ensumar. Heu trencat, oi?... Em va enganyar mentre fèiem el darrer Tour i no ho vaig saber veure… Ja estava tot dit. Però René no se'ls hi treia del cap, aquells ulls. Sabia, a més a més, el valor afegit que per a les seues cames tenia aquell esguard de menta amorosa. El darrer i definitiu alè que aquella ullada esmaragda l'insuflava com un baló d'oxigen màgic que transformés l'amor en una mena d'aire que només ell pogués inhalar. Estava segur que no tindria mai més un altre Ballon D'Alsacia. El 25 de gener de 1907, René Pottier es va penjar del ganxo on habitualment deixava la seua benvolguda bici als tallers Levallois-Perret de la casa Peugeot. Feia un més just d'aquella conversa del dia de Nadal que ningú, fora dels seus protagonistes, havia sentit. L'André va dir que l'engany d'una dona de bells ulls va ser la raó de tan terrible decisió. Jo, la veritat, no sé què pensar. Aquell rictus semblava un vel on totes les tristeses del món feien camí. On tot el sofriment físic que suportà com a ciclista no feia ni una llàgrima de l'aigua de plor no vessada pels ulls que reien el món.

Balada de la vella bici

Ahir a la nit, en eixir del treball, només vaig poder dir: tenia que passar, tenia que passar. Arrepleguí el cadenat tallat, ho guardí com un anell de compromís abandonat i vaig fotre el camp cap a casa. Demà seria un altre dia.


Vull pensar que el meu lladre
és més pobre que jo. Que et cuidarà
amb la mateixa tendresa que jo
ho feia. Que de tant en tant
t'engreixarà els rodaments
i et rectificarà els frens i les rodes.
I que, si més no, amb un drap dolç
llevarà la pols i la brutícia
que tan mal li fan als teus ulls negres.
Vull pensar que el meu lladre
no és mal home o mala dona.
Que és pobre i prou. Que és cec,
però no ignora que "ambivalentes"
porta be alta i ve baixa, en aquest ordre,
i que Barón no s'escriu Varón.
Pobre policia, pobre noi,
anar-li jo amb aquestes cabòries
de bon matí i dir-li que ahir a la nit
vares desaparèixer. Tenia que passar,
tenia que passar. Només vaig saber
dir, agent. Era gallec i jove
i seia a un cau perfecta instal·lació
-si llevem els ordenatas- d'aquells
cuartelillos fast-service odontològics
de la infantessa. Grisos finestrons
on la fusta apunta, i buits de rajoles
sota la finestra tancada al carrer.
Vull pensar que el meu lladre
no et farà oblidar, de sobte,
tots els camins trepitjats de la meua mà.
Enlluernada, ara, pels homes
"de rodillas desnudas y brazos tendidos"
que de poc et faran caure el teu temps
al damunt. I les botxes que dissimulàvem,
-des que vares complir els trenta-
amb la mà amable dels companys,
faran presència ferma a la teua
pell colrada en milers de passejades.
Ja et deia, pedal amunt pedal avall,
que no refiares el teu cor ensopit de mi
als homes d'ulls com estenalles.
A reveure, amiga.

Algú que em va llegir el pensament mentre jo deia: tenia que passar, tenia que passar.

Quem quaeritis in sepulchro, Christicole?

-Hubo un tiempo en que estaba yo muerto y Tu me resucitaste. ¿Qué voy a hacer más que llorar?
(O. Wilde, Poemas en prosa)

Hay golpes en la vida, tan fuertes… Yo no sé !
(C. Vallejo, Los heraldos negros)

Quan per motius meteorològics em pose dempeus a terra, la realitat es torna una giravolta de vertigen esmaperdut. Jo diria que és, com a poc, inversemblant, però fins a la tarda d'ahir, en que el plugim i un jenesaisquoi em varen fer baixar el cul del selló, estava capficat en que érem ben a prop del Nadal. Però no, amics. No. Anava molt errat. I jo que m'estava rumiant com desitjar-vos un Bon Nadal i feliç cap d'any. Redéu què infeliç, quin babau que n'estic fet. Doncs no volia, pedalada amunt pedalada avall, fer-vos un post postal nadalenca des d'aquest particular deler meu viciclista? Prou infantil, ho reconec. I heus ací, que era ben confós. I tant! Vegeu, sinó, que el que estem a punt de gaudir no és el naixement de Jesús, sinó el seu enterrament. Com he pogut distreure'm? Gràcies -ai, las- que les nostres autoritats locals estan en tots els detalls, ben és cert. I als plafons publicitaris e informatius, tant de les estacions del Viacrucis del tramvia com del metro, m'he assabentat: Jesús ja no hi és, ara hi és Joaquín. Que no us ensumeu el pes que ens lleven del damunt -ells, que són de missa diària- cobrint les vergonyes del dol amb la lluentor de les coloraines de l'oli. I ho fan per nosaltres, que a més a més no hi creiem en res. Quina idea més encertada i generosa. D'això, que tots aquells familiars, amics i gent de bé -no us hi penseu- que van a la recerca desesperada dels seus records més punyents, que lluiten fins a la desolació per superar la inabastable xifra de Zero responsables, que aprofitant aquestes dates trobaran a faltar l'amic, el fill, la filla o el pare, la mare o l'amiga, el cosí o la germana, aquests, dèiem, ja no podran fer-nos sentir malament. Què us sembla? Així, que mai més preguntaran per Jesús, que no l'invocaran pels tèrbols túnels de l'oblit. Que no ens inquietaran amb qui és al sepulcre o rebran un bon allau del fang que a partir d'aquest mes cobrirà Jesús per sempre més. Que si tots els dies tres de cada mes desapareixen sota el llençol de la indiferència, d'ara en davant mai més podran anomenar el lloc inexistent d'uns fets gairebé, diríem, mai no esdevinguts. I que no confien que aquest Jesús ressusciti al tercer dia. No. Que no ho esperen amb la paciència ofesa i l'ànima infinita dels perdedors. Que no creguen en la impossible compareixença dels inexistents responsables, amb Herodes inclòs, del que només ells anomenen matança dels innocents fora de lloc i de temps litúrgic. Sort que el plugim m'ha estalviat venir al treball sobre dues rodes i que les capelletes d'aquest calvari m'han recordat que som en temps de penitència i no d'advent. I tot plegat, dec agrair-s'ho a l'infinita bondat i predisposició dels enterramorts compulsius. A la fi, però, no podrem felicitar-nos les festes, envoltats com som per les fosses buides dels que tenien tots els números de tan perversa loteria i tan abjecta decisió. Ho sent.

La tomba de les 43 absències

À bout de souffle

La seua família

Per a l'Anna M… esposa d'en Joan S.

Els bons artistes són aquells que quasi sense calcular, acaben passant comptes… Caram, sí que ho tens clar. Però, al noi aquest ja li venia de família… Sí, el pare ja les hi feia. I el pare del pare. I el recontrapare del pare… Això és jugar amb avantatge, oi?... No sempre. El Jordi Frederic, que també era de la collita del '85, no hi tenia ningú a casa seua i mira com dominava les clàssiques anglosaxones… Sí, sí. Quin geni, el Jordi. Com dominava el grup, tot l'escamot li cantava alhora l'Al·leluia, com si diguéssim, quan ell els ho hi deia. Ara, el Joan Sebastià, què voleu que us diga, era especial… I especialista, no?... Bé, ho dominava tot. Si algú s'escapava, deia en francès à suivre, i tot el grup com un sol ciclista feia la roda dels relleus seguint l'ordre màgic d'una Suite. L'Alemany, el Gavatx, el Sarau i fins i tot el Gigabyte com una sola ànima. Quin poder de convicció… I quan algú anava de solista, li llançava l'orquestra fent el mateix i tan virtuosament coordinats que el deixaven ben planxat… Peccata minuta, nois. I ja sabeu què vull dir... Us en recordeu com les hi feia?... Això sí que era la seua especialitat... Li veies el pedaleig i t'ho ensumaves. Ja està fent el Preludi. Mira, mira com els mareja, com els distrau, els té bocabadats. Ara quan toque el dos, veurem qui agafa al subjecte aquest… Primer deixava clar qui manava, s'exposava, diríem. I els altres, tot i que l'imitaven, sempre li anaven al darrere. Era com si portés un espill a la mà i els veiés pel clatell… Fins i tot feia broma -us en recordeu?- pedalejant a l'inrevés com un cranc, i encara es distanciava més, com si doblés o tripliqués el valor de les seues pedalades. Són els divertiments, ens deia… Ei, però el súmmum -ostres, ho veig com si fos present- era quan girava cua amb la bici cap al grup i donant altre bot sense moure la bici seia, novament, d'esquena als perseguidors i pedalejant a l'inrevés i en l'espill fotia el camp, reafirmant novament el seu mandat -una mena de reexposició- fins als estrets carrers que anunciaven la meta que travessava amb un sol pedal, però potent i omnipresent. Encara m'emociono, mireu… I a mi em puja un nus a la gola si faig memòria de la seua última escapada… Mira'm la pell… No hi dius res tu ara, caram, la inacabada, tot un Art de l'escapada. Duia la seua firma, el seu nom signat sobre les llambordes… Tots sabíem que qualsevol esforç era inútil… Jo diria que va ser la més gran que li varem veure. Com si ella a soles resumís totes les possibilitats. Qualsevol circumstància que pogueres imaginar hi era. Qui gosaria dir la seua sobre fugides desprès d'allò?… I de sobte ens arribà la noticia: havia caigut i havia caigut malament. Quelcom li entrà als ulls i va anar cap a terra… De fet, no va despertar. À bout de souffle, nois, que diuen a França… En arribar prop de la meta tots els nois com un sol home posarem peu a terra i ningú va voler creuar-la. Només ell podia saber com acabava aquella Fuga supèrbia. Sí, nois, quin artista de la fuga, el Joan… Li venia de família…

La fatal caiguda captada per un reporter esportiu
(Arxiu de prensa: Die Kunst der Füge BWV 1080)

L'ensurt

Quan l'oficial primer pegà a fugir amb els diners, deixà enllestides mitjà dotzena de rodes guanyadores i un parell de quadros de cursa magnífics. Paradoxalment, aquell material de primera qualitat acabaria arraconat al lloc més fosc del taller. Deien que tot estava maleït pel suïcidi de la Conxigües. La veritat és que un ciclista semi professional que deia no ser supersticiós i que es muntà una meravellosa bici de competició amb aquelles joies, va tindre un greu accident i no tornà a caminar. Casualitat? Maledicció? No sé, però mai ningú no va voler saber-ne res d'aquestes perles. La història es va anar escampant. I al gadità ja no li varen veure el pèl ni el bigotet a ningun cau ciclista. Passaren els anys. Passà la guerra. I en restablir-se l'anormalitat tenebrosa que mantindria la contesa aletargada, però molt eficient, durant més de quaranta anys de desoladora felicitat amb mà alçada, encara es parlava, en determinats cercles, del gadità. Hom deia que va fugir a Itàlia, a l'esverada Milà, i que allí es casà. D'altres, que sí, però que de casar-se res de res. Potser se'l disputaren les més reconegudes fàbriques ciclistes de la Itàlia feixista. O bé va anar-se'n al calaix banyat pels seus propis vòmits a alguna cantonada de la ciutat llombarda, vés a saber. Mon pare, que a les acaballes dels '60 encara treballava als cellers del grau de València que exportaven vi de la terra com a base dels famosos caldos italians, mantenia constant relació amb el port marítim, on els camions cisterna omplien bodegues immenses als vaixells italians. Va fer bona amistat amb un marí italià, Giovanni, que ens portava joguines meravelloses a la meua germana i a mi. I, aficionat a la bici com era el pare, no dubtà en fer-li comandes pròpies i alienes -dels amics i coneguts- de material ciclista que a València o no el trobaves o tenia un preu prohibitiu. Com la vostra perspicàcia us ho ha avançat de segur, un parell de rodes extraordinàries va fer la seua entrada a casa nostra quan jo no devia de comptar més de 4 o 5 anyets. Com que no eren per a ell, el meu pare les estibà al traster. Però passaren els dies i els mesos i el que li va fer la comanda no presentava senyals de vida. Mon pare, que li havia avançat els calés al Giovanni, va tindre que malvendre les rodes de la seua pròpia bici -molt més assequibles- per a compensar la pèrdua. L'esbroncada de la mare va ser històrica -bé, sempre n'eren històriques. Al capdavall, però, aquelles joies de l'enginyeria passaren a estar baix el cul del pare. De tant en tant, i pujat al damunt del tub horitzontal del quadre, fèiem un passeig plegats tots tres. Mai de la vida he tornat a viure aquella plenitud d'una forma tan directa. La llum al camí del port, la brisa que ens arribava a la cara des de la dàrsena i els braços del pare al meu voltant eren una mateixa cosa esplendent. Un pessic de lluïssor, caliu i brea. Era una felicitat tan profunda que només podia tindre un final trist. Lleva el peu de la roda… Clinlinlinlinlin… No toques els radis que és perillós… Clinlinlinlinlinlin… Si no el lleves, ens tornem cap a casa i s'acabà el passeig… Clinlinlinlinlin… I és que aquella música em tenia fascinat. Com una arpa rodona d'acer els seus sons eren d'una bellesa, d'una harmonia indescriptible… Clinlinlinlinlinnnnnnnnn… El peu esquerre quedà encallat entre els raigs o radis i la forquilla. Anàrem a terra. Res greu, no us amoïneu, per al que podia haver passat. Un renault 4/4 ens arreplegà i dugué al Puesto de Socorro que hi havia a la mateixa Avinguda del Port. Al pare no li passà gairebé res. A mi, em curaren la ferida del peu, i em quedà una cicatriu circular al turmell esquerre de pell lluenta i blavosa de la mida de les antigues monedes de cinc duros, i la idea -que ningú no em farà rebutjar- de que les vacunes del tètanus són el súmmum de la gravetat. En arribar a casa, la que es va muntar sí que va ser rodona, sí. Déu meu, la mare. Ah, la noia del cotxe era italiana i li deien Concetta.

Mr. Brooks, FP i el meu primer ensurt

Com que la seua mare era anglesa, a FP li agradava que l'anomenaren Mister Brooks. Tot i que, en quant girava cua, els nois del taller li deien, parodiant les seues dues primeres inicials, Misto FaPoemes. A les targetes de visita s'havia fet posar FP Brooks, corresponsal financer. Bé que el de corresponsal, i menys el de financer, a ningú li feia el pes, el seu anglès matern li va servir per a la correspondència comercial de la fàbrica de bicicletes on treballava, i per a traduir-li al senyor Ferri, el cap, els catàlegs de material anglès. Tenia debilitat pels matisos diríem de caire protocol·lari, potser per deformació professional. Sense adonar-se'n que el protocol no és sinó la saviesa dels necis. D'això, l'inveterada tendència a la conjura que hi presenten. Però ell estava a soles. En aquells temps, el pobre Misto anava capficat intentant enlluernar a la filla del capitost. Una noia ben plantada, però que perdia l'esma, al seu torn, pel borratxo de l'oficial primer. Un paio prou espavilat, alt i esvelt, bru, bigotet i somriure a lo Clark Gable -el gadità d'Ohio- i amb una rara habilitat per a construir els quadros més resistents i lleugers a partir dels vaporosos tubs d'acer cromoly que els duien d'Itàlia. A més, radiava les millors rodes de competició de tota la comarca, i tant els equips com les penyes se'l rifaven. Però -sempre n'hi ha un però- que bevia com una esponja de mar. Tenia, a més, una mena de somnis milanesos. Deia que aquesta ciutat de la Llombardia italiana l'esperava. Que les seues fàbriques de bicicletes li farien famós. FaPoemes, perdó, en Brooks, mentre, li feia notetes a la Conxigües, que és com li deien a la xica, seguint el model poètic d'un portuguès, lisboeta, conegut d'ell pels intercanvis epistolars que entre deixebles de la Commercial School amb seu a Lisboa i Madrid -lloc, aquest últim, on el Misto va fer una estada- es feien. Així, aprofitant el que li arribava de l'amic lusità, escrivia a la Conxigües el següent:

Si desprès de jo morir volgueres escriure la meua vida
Res més senzill
Només té dues dates
La del meu naixement i la meua mort
Entre una i l'altra tots els dies són teus.

I la noia pensava: pa' què anava jo a escriure-li la vida a ningú, i menys al FaPoemes? No li faltava raó, és clar. I en Brooks quantes més notetes li passava, més enamorat estava -mira, rodolí i tot- Perquè quan, botant pel damunt dels teus temors, parles d'amor, creient que si la cosa no rutlla almenys t'alliberarà d'aquella passió mig dol, mig malenconia, vas errat, completament errat, que no fas sinó aprofundir la pena i engrandir les falses esperances. En la seua folia havia pensat, fins i tot, fer-se'n passar per parent llunyà dels famosos fabricants dels sellons anglesos, els Brooks, en tal de guanyar punts front a la noia. Estava, com podeu imaginar-vos, desesperat. Al capdavall, però, passà el que tots al taller -llevats del cap i el Misto- s'ensumaven: la pobre Conxigües es quedà prenyada de l'oficial primer. Quan el patró -bé, la dona del patró- s'assabentà, el Gable de les bicicletes -gadità de Cádiz, per cert- ficà la mà al calaix dels quartos i va desaparèixer de la nit al dia, tot i que s'havia compromès a resoldre el desgavell passant per la vicaria -segon rodolí. Camí lliure pel Misto, direu. Doncs, no. La noia no s'ho pensà dues vegades: es penjà al taller del pare, al davant de tots, amb una soga trenada, amb la paciència d'un rosari de promeses no complides, amb els cables d'acer que fan servir els frens. Quasi es talla el coll de soca-rel. De fet, per molt ràpid que els nois reaccionaren, va morir dessagnada, no per ofegament. Pobre. El Misto quedà bocabadat. No va poder moure ni un sol dit. Com si seguint el que de premonitori tenia el seu malnom, es cremés -metafòricament parlant- en un tres i no res -tercer rodolí. Mai més va fer una noteta lusitana, mai més un poema d'amor, mai més va insistir amb lo de Mr. Brooks. I els del taller deixaren el FaPoemes, per a recuperar, a soles, i amb la infinita tendresa i seny que de vegades la gent humil ens esquitxa, allò de Mister, i prou… I l'ensurt?... Ah, doncs al post següent, si us sembla bé… -quart rodolí.

La cara de Barcelona

Que la lluna mai s'amaga de mosatros -deia l'home que eixia dels lavabos trontollant. L'entrecuix mullat pels orins mal regats i que amb prou feines aconseguia passar el carajillo, servit a la barra, a la tauleta on volia seure. En un segon esforç, traslladà el cendrer. I al tercer, descansà a la cadira. Jo prenia el te amb llima -sense sucre, of course- de tres quarts de vuit o'clock, com antídot contra la fredor del viatge a la nit i vacuna per a la grip laboral que anava a encetar. Com que el bar tanca a dos quarts de vuit, les cadires prenien l'aspecte d'un record gris: "No hi ha res més contrari a un cafè que un cafè amb les cadires sobre les taules". I no hi ha un alcohòlic més profund que el que no se n'adona dels fets i seu al buit d'un local de menjars, al besllum de la vesprada d'una plaça antiga sense nens. Jo venia pedalejant com m'ho faria per a ficar cullera al relat conjunt i veure bicis on no les hi ha. Ah, l'ondulació del costat dret serà el perfil del casc d'una ciclista rossa d'ulls ofesos. O aprofitant la quasi homonímia d'en Roy amb el famós principat de Liechtenstein i la seua pràctica absència de ciclistes reconeguts: doncs aquesta serà la cara que se li queda a una mare lietchtensteintina quan el seu fill petit li diu de fer-se ciclista professional. És a dir, com si a una dona sueca el fill gran li diu que en lloc d'escriure novel·les policíaques dessaborides, vol fer-se torero. Vaig bé? Ja veurem. D'altra banda, li feia voltes a l'afer facial i tanmateix aquí tenia aquesta altra cara del borratxo. El regust de la llima era dolç, boníssim, i vaig estar temptat de fotre-me-la al davant de tots -el bevedor i l'amo- però sóc tímid i vaig deixar la llesqueta al tassó. Tot el contrari de la cridanera noia ciclista i ofesa. Que no és per a tant, dona, que l'ullada que li vaig pegar al seu tafanari no anava amb segones intencions. No veig què de dolent pot tindre un somriure ocular al darrere de una noia pa' que faci vostè eixa cara? Sóc tímid, però els ulls tenen aquestes manies, ho sent, sorry! Ah, que el que li preocupa és el nen? Ja. Que vol ser torero a Barcelona? Ah, caram. Però, vostè no era sueca? Sí, però que li varen fer una cara a Barcelona quan era ciclista amateur. Sí, ja comprenc, sí. Llavors en què quedem, a la lluna de València o a la cara de Barcelona? Ah, que ho diga en Pla. Ja. Escolte, i què té a veure en Pla amb els ciclistes? Ah, que si em troba en Roy a Barcelona que em farà una cara nova. Sí, és clar, no m'estranya, no. És que el Roy aquest el que de veritat volia, era ser torero. Ciclista? No, no. El, seia al buit de la plaça amb un carajillo com a vacuna i un bon antídot de cendres amb llima. Que ara li quadra tot? Cony, doncs haver-hi començat per aquí. El que jo li deia, la lluna mai s'amaga dels borratxos. I vaig passar al lavabo de senyores, tot i que li havien posat a la porta el semblant en miniatura d'una ciclista de Barcelona que volia ser mare.

A iniciativa de Relats conjunts

La revenja dels bonsais

Només d'una ullada ho he copsat de ple. Com una fiblada d'amor. Camí del treball, aquesta tarda, i a bona marxa perquè feia tard -m'agrada fer tard però arribar d'hora- no em va donar una altra sensació. Aquella parella d'adolescents eren Romeu i Julieta. I tots tres plegats -és a dir, amb bici inclosa- una mena de fugida al desert, abans d'hora, cap a Egipte. Perquè ella, no en tinc cap dubte, estava embarassada, tot i la seua panxa més que plana; i ell es creia una mena d'oracle dels horitzons. Eren a la vora d'un dels camins d'entrada al llit del riu que em serveix de distribuïdor cap a la ciutat de la nit, i l'esguard inquisidor del noi transmetia la incertesa i determinació típica del que no sap què passarà als següents deu minuts. Mentre que ella se'l mirava amb els ulls càlids i tendres de qui compren perfectament la immensitat del desafiament en que estaven ficant-se. Al capdavall, els núvols deixaven anar escletxes per on la llum cendrosa de la tarda era un retrat anímic del moment. Pujada al davant, fent equilibri al tub horitzontal i al manillar, la noia havia recuperat, de segur, alguna plenitud oblidada. I ell, sense adonar-se'n que els altres també existíem, pedalejava amb la inconsciència d'una emoció que posava en dubte qualssevol de les alegries que hagués sentit abans d'ara. Dos nois i un destí atipat de la ignorància dels dies de vi i roses que ens envolten. Perquè el llit del Túria és ple d'aquests jardins més o menys encertats i que tant em diuen dels homes protocol·laris. I us hi puc assegurar que allà per on ells passaven els trencadissos colors autumnals és tornaven fragàncies deslluïdes, avergonyides de la seua pretesa esplendor. Ajupides bardisses, malenconiosos plàtans, moreres inquietants, magnoliers lletraferits, fins i tot les oliveres arcàdiques i tots els verds humits i secs, i tots els grocs dolços i enagrits queien de genolls acceptant el seu equívoc estat, la seua pròpia errada vital. Jo sé que la selva és al rerefons del jardí més ensopit. Que sota les llambordes no n'hi ha sorra de platja alguna, sinó l'herba oblidada que un dia com una paràbola universal dels nàufrags sumadors de zeros -gràcies Miguel- ens posseirà. Quina enveja, amics, si els haguéreu vist, feien cara d'haver dit no a la resta dels homes, a la resta dels jardiners del món.

El moviment continuo

Al primer antuvi em va sorprendre, ho reconec. L'habilitat amb que aquella dona gran feia i desfeia camí amb la seua bicicleta era molt particular, i tant que ho era. El dia s'havia llevat ventós i no era gens fàcil endreçar-hi la bici. Anava pel carril bici cap a Meliana amb la incerta aspiració de fer qualssevol dels cims habituals i no m'hi acostava fàcilment a la seua vora. Era afilada i menuda com una fulleta d'afaitar. I tallava el vent amb l'exquisidesa dels millors pistards. Simplement, em tenia embadalit. Quan, al capdavall, vaig atrapar-la, no m'ho pensí dues vegades i li vaig etzibar: com collons s'ho fa, senyora? I perdone vostè l'expressió. La seua resposta em deixà esmaperdut: el més senzill, al damunt d'una bici, és fer-la marxar, tros de suro… Què vol dir?... Vull dir que l'infern és molt a prop de no atrevir-te a portar-li la contraria al món, si és així com ho sents. I, pedalada amunt, pedalada avall, em parlà del seu pare.

La barraca de fira dels meus pares va ser un negoci ruïnós des que la varen engegar. Però el pare, quan va intentar fer-nos de pare, no va saber trobar una altra forma de traure-li profit a l'obsessió que el posseïa. Al rerefons dels seus records sempre hi trobava el mateix. Des que recorde -ens deia, com si d'una rondalla es tractés- no hi vaig tindre un altre desig, un altre amor -llevat de la vostra mare, és clar, i de vosaltres mateixos. Fugia d'escola. Fugia de casa. Fugia del món. I amb el primer circ que em trobí, em vaig acomodar… Ni la més petita escletxa va tindre, ni el més fugisser dels dubtes al llarg d'una vida entregada sense recompenses al que d'altres consideraven no sols una imprudència, sinó més bé una greu irresponsabilitat. En cinc xiquets i una dona, i encara fent el tòtil -li deien. Sort que la mare, d'honorabilíssimes arrels gitanes, els Reinhardt, va saber enfocar-li la dèria de manera que alguna moneda perduda caigués del nostre costat. I si no menjàvem tots els dies, almenys menjàvem. Hagué de vèncer, però, la resistència del pare als postissos, les perruques pèl-roges amb rínxols, el maquillatge, el barret fort i el nas de bola. Sort de la mare. Però mon pare patia molt, pobre. Posava l'ànima bona sencera i part de la dolenta en el seu afer. Assajava tots els matins del món fins a l'extenuació. Afegí tot tipus d'estris equilibradors camuflats amb l'enginy de les causes perdudes. Era parc en paraules i en gestos, un asceta. Quasi podríem dir que era un esperit religiós, una mena de sant baró, si m'ho permets. Però res li va fer el costat. D'això, que les esmortides rialles que els seus diaris fracassos produïen, anaven minvant aquell ample bressol que el seu pit era per a nosaltres. I un dia, va caure per sempre més. Acabades les eixutes riotes, els ensopits ulls del públic prengueren la mida de gruixudes boles d'acer quan la mare va intentar que despertés del seu darrer son, del seu somni corporificat. Encara hi veig, com si fos ara, la llegenda escarlata envoltada per les rodes negres que la mare li va pintar al rètol: "L'home estàtic. El Surplace infinit" I les seues paraules predicadores: "Passen, senyores i senyors, passen i gaudeixin de l'home que dorm al damunt d'una bicicleta en equilibri. Quisvulla que parle del moviment continuo és que no coneix la quietud eterna de les dues rodes". I alguns passaven i reien.

Imatge de la xarxa

València by nigth

Isc del treball i és de nit, força nit. Ha plogut al llarg de la vesprada. De fet, a l'anada, un plugim insidiós marcava de molt a prop el viatge a la nit dels homes equivocats, que és on laboro. Els carrers empavesats són làmines platejades per la incertesa de quatre ombres acoltellades, de quatre gats inexistents amagats al fredor d'una cantonada. No puc córrer, tem relliscar. El cautxú de les rodes s'empastifa de la saliva freda que encatifa el quitrà. Carrers clars, carrers foscos. Arbitràriament il·luminada, no acabe de copsar el fluix íntim d'aquesta ciutat que mai no n'he tingut per meua. M'és aliè l'hàlit ennegrit de les llums esquitxades de la seua nit. M'és aliena la suau, tova i tendra carícia dels seus grollers plaers subterranis. No duc a la meua sang ni una eixuta gota d'aquest malentès flaire corporal que la suor dels homes diu ser nostàlgia. El que sospito com a l'epiteli de la meua ànima puc trobar-ho més aviat a les somniades llambordes d'un carrer parisenc o als trams empavesats propers a Roubaix que mai no he trepitjat. El que sent com a propi dels meus ulls avorrits d'aquest món pot gronxar-se a l'onatge esmortit d'unes platges, l'abandó de les quals és a frec de l'extraradi o a la sorra esllavissada pels llavis morts de les deesses desaparegudes. Fes camí, no pares ara. Vés tornant cap a casa. És la nit i els àngels negres seguiran la teua cursa fins al lúcid moment del desencís. Fes la nit. I l'ullada impenitent del desig vestirà amb esplèndids hàbits de besos buits les margarides més pansides de la teua inconsciència. No vull, encara que hi sóc, el cuit menyspreu dels somnis. No vull, encara que hi sóc, la vigília com a veritable somni i el somni com l'assaig d'una mort fingida. De sempre he sabut que les paraules són les deesses perdudes. Qui necessita, doncs, als falsos profetes, als apòstols del no-res? Als jugadors d'avantatge amb síl·labes a la màniga? Qui? De fet, mai no entendré als apòstols. Mai no entendré les benediccions perverses del que no vol ser santificat, del que mai de la vida no deuria esser beneït perquè no ho han edificat sobre els seus sants. I tanmateix, i quasi clandestinament, et ruixen amb la saliva infecta dels depredadors i t'arruixen dins el seu cercle sense escapada. Ha plogut. No molt, és cert. Però basta la lleugera humitat vessada per la ciutat per a comprendre que tots els camins no són més que atzucacs sense retorn. Isc del treball i és de nit, força nit, sempre és nit en aquesta ciutat. Ha plogut al llarg de la vesprada. De fet, al retorn, un plugim insidiós assenyalava de molt a prop la línia que les meues rodes deixaven anar en aquest viatge a la nit dels venedors de fum, que és on visc.

La quimera d'en Athos (185è joc literari)

El dibuix de Stoke Poges

A instàncies del blog de jmtibau

Com a pinzellades espesses de plom i acer fumat, els núvols s'estenen al llarg del cel. Són els estratus inestables d'aquests metalls especialitzats en la mort sobtada. Són prou gruixudes. Diríem apressades dins d'una textura feixuga i li parlen d'un temps que se li esborra. La nostàlgia li fa un retret. Aramis recorda en Athos. Als últims adéus, poc abans d'esser entregada al botxí, Milady va deixar-lo ben parat. El vostre temps és a les acaballes -el va dir. Els duels deixaran caure els florets i es resoldran jugant a la pilota. I els anglesos us guanyaran la mà -va afegir. Athos va insistir tant. Veieu açò, ens deia. I el dibuix fet en Stoke Poges passava de mà en mà. Què hi penseu? -etzibava. Us imagineu una cursa per tot el país? Les planures escombrades pel gèlid vent del nord i els cims més inversemblants? Tothom que vulga demostrar el seu coratge ja té el camp de batalla on demostrar-ho. I serem els primers. Le Tour de France. Els valents que hi acaben rebran garroteres. Les del guanyador seran grogues com els cabells rossos de la meua esposa dues voltes executada. Potser en Athos no fora tan errat.

Raig i Radi, els homes radiats

Enllestir com déu mana el radiat d'una roda de bicicleta no és una tasca només mecànica. De fet, ens enfrontem a quelcom més proper al temperament musical que a un ajustament de forces. Potser els músics serien els millors radiadors del món. I a més, ens calfaríem… "xist"… perdó, no m'he pogut reprimir. Els seus protagonistes: llanta, boixa i radis o raigs -a més d'una claueta especial per a les rosquetes dels radis o raigs i un portamaletes de bici capgirat que farà d'estri equilibrador- no són res per sí a soles. Bé, potser amb la llanta podríem jugar al cèrcol i amb els filferros fer una fondue a distància… "xist"… ehem, ja van dos, ho sento; al tercer, podeu engegar-me a passeig... Ah!, que ho fareu? Bé, ja veig quina mena d'amics que sou. Bé, ans de continuar, he de fer un advertiment. Hui en dia, les rodes -que és del que parlaven- venen muntades de fàbrica. Les més modestes, una volta es desequilibren -bé per trencament de radi o bé per raig tou- mai de la vida podreu tornar-les a endreçar com déu mana. Poseu-li hores, tant se val. Han sigut enllestides per la força i estan assenyalades per sempre. Res a fer. D'altra banda, les més sofisticades i exclusives, magres i lleugeres com una ploma, i fortes només en un sol sentit, el de la cursa, quedaran fetes un vuit o una figa -depèn de l'ànim en que us ho hi prengueu el fet de no poder tornar a casa, i no és "xist"- si els hi trenqueu un radi o raig a la ruta. Indefectiblement hauràs de portar-la al mecànic. Per a petar-se de riure, saps? si no és que te toca remetre-la a la fàbrica -més riure encara- de lo inversemblant que el seu procés de recuperació pot arribar a ser. Tot un signe d'aquests temps tan riallers, mira. Bé, no ens posem en lo pitjor. Parlem millor de rodes de gama mitjana, com tu i jo -que hi deia en Diderot- magnífiques -no penseu- i que podem manipular o construir a casa nostra. Parla, ara, el mecànic que porto al dintre: composar una roda suposa decidir, en primera instància, el nombre de creuaments que els hi haurem de fer als radis. Podem fer-les amb un creuament dels radis, amb dos, tres, quatre o sense creuaments. És a dir, quan més llargs són els radis o raigs, més creuaments els hi podrem fer i més forta i còmoda ens resultarà la roda, ja que flexionarà amb major facilitat i es repartiran més equitativament les forces contràries. Radi i raig suportaran amb més èxit, donada la major inclinació dels radis en la relació llanta-boixa, el pes momentani del ciclista que els hi anirà caient al damunt, però s'ho pensaran molt més -què hi farem?- alhora de respondre al vostre esforç per avançar. I, a més, les rodes seran un poc més pesades. Una vida més tranquil·la, com si diguéssim. Belles vistes al mar. D'això, que les més lleugeres, rígides, incòmodes i nervioses són les que radiem sense creuaments. Radiat solar, es diu. És l'ideal de la bicicleta de curses. Fetes per a cossos quasi volàtils i que sols mantenen el creuament a una creu en la banda dreta de la roda del darrere per compensar la força de tracció que suporta el pinyó. Buf, quina llauna, no? Bé, ja acabe. Aquest radiat solar, d'inclinació zero respecte al tàndem llanta-boixa -podeu fer-se la idea- pateix molt més les malifetes del ciclista que qualsevol de les altres possibilitats. No és convenient, per tant, que intenteu el surplace -habilitat de quedar-se en equilibri sense avançar- permetent que un sol radi o dos, com a molt, suporten tot el vostre pes, sobre tot si en sou una mena de peix gros. D'això, que Radi i Raig donen molt més de sí quan els templa la mà de l'arpista que no la fusta de l'amo.

Schwan... i 3

III

A la fi, arribaren els Reis d'Orient amb la seua desorientació habitual. Espasa, casc i escut de soldat romà, talla mercenari germànic -espada grande, ande o no ande, li deia el seu pare- fets d'un plàstic gris, buit i tou més fals que el primer dels falsos tècnics. Ho tindrem fotut, com sempre, davant l'enemic. Qualsevol se'n refia d'aquest trio de sapastres! Baló de futbol, a l'altre extrem de la inabastable qualificació "de reglamento", és a dir, també de goma, que al poc s'inflaria al caliu de la llum solar i es desinflaria a l'ombra freda del traster. Baralla de famílies del món i… sorpresa!: un canari; bé, canària. Afilada com una fulleta groga, estovava els desigs insatisfets. Encara vestida amb el plomissol, els seus ulls li feren memòria fugissera dels de la Callas. Tot feia indicar que la portaren els desorientats per intercessió del seu oncle mecànic i dels venedors de la Plaça Rodona al costat de l'església de Santa Caterina. Però les femelles canten?, afegí el pare… I la bici?... Potser l'any vinent. Vorem què diuen els Reis d'Orient… Però… Aquelles vesprades occidentals del Reis d'Orient, eren llargues, avorrides i de recança estàtica i ferma com la pudor a orins d'aquell nano de l'escola que mai parlava en ningú. Pare i oncle feien fum de Farias i Soberano al dòmino seràfic dels pobres. La mare acabava, a corre-cuita, el jersei de llana aspra habitual i la seua germana retallava els retallables habituals de les nines habituals. A la pardaleta la posarem a la cuina, varen dir. Així, no passarà fred. El nen se li acostà. Ficà el dit sencer per entre els filferros de la gàbia. I aquella pobre bestiola voletejava amb l'ànima al cor. Tranquil·la, dona. Per no baquetejar-la més, llevava el dit. Recomençava el protocol fins al tranquil·la dona, etc. Déu, què llargues són les hores d'una tarda sense temps. Al capdavall, lliscant el braç i el cap pel banc de marbre fals, blanc i polit, engegà el transistor que la mare feia servir quan era a la cuina. I veges tu el que són les coses, que començà a sonar la famosa Casta diva de la Callas. L'ocelleta deixà de sobte de voletejar i mirà amb els seus grans ulls apagats l'altaveu. Al nen se li posà un nus a la gola i un senyal de llàgrima a la parpella. Va ser la primera volta en la seua vida que sentia com el temps s'aturava per a que la música continués fluint en la seua inversemblant dimensió pròpia i aliena. I en acabar aquella ària de l'exquisit Bellini, la fulleta daurada començà a trinar amb un deler àcid de tan dolorosa com que era la seua magnífica i sobrenatural bellesa. Fugint ràpidament, com espantat per la sospita d'una tragèdia pròxima, el nen passà com un ocell en caiguda lliure pel passadís enfosquit cap al menjador. I topà amb el seu particular parany. Aquell cop al genoll el va sentir als budells i l'estómac transmès pels seus ossos. Com era possible? Ell, que era capaç de volar per tota la casa com un reactor amb el pilot automàtic de la seua imaginació. Què hi havia passat? La fotuda vitrina, segur. Té igual. La humitat als dits li confirmà que la ferida era amb sang. Però ara no podia pensar-hi. Arribà de seguida al menjador on tots hi eren: agulles, xamelo, fum, jersei i retallables. I plantat al mig de la porta, rere els serpentons elèctrics que els feien d'estufa i de calfreds, els etzibà, amb els barrejats sentiments de l'emoció i la melangia a la seua fina i trencadissa veu: ja sé com li direm!.

Epíleg

La mare li va fer una ullada a la ferida. Caram, com t'ho has fet?... No ho sé, mare… al passadís, anava corrent… Sempre vas corrent, no ho comprenc el misteri… Quin misteri?... El de la canària, si de cas, no et sembla?... No sé què vols dir. No ho he fet aposta, de veritat… Anem que et cure. Només faltaria que hages trencat alguna peça de la cristalleria… El llum del passadís, quina novetat, no funcionava. A les palpentes, i amb molt de compte, la mare tragué del primer calaix de la dreta un espelma i la caixa dels mistos. Només encendre-la es trobà amb un ensurt encisant. Al clarobscur del cantó hi havia quelcom que feia cric cric. I el que ningú d'ells: mare, pare, fills i oncle mai no varen poder comprendre és com havia arribat al fotut passadís aquell descomunal embolcall de paper de cel·lofana. La seua inestable i compartida arquitectura de sentiments mai va poder trobar raons que explicaren l'esdeveniment. Això sí que seria el gran misteri geomètric de les seues vides. Això, i la canària cantora, canora o cantaire, que ara no ho sabria precisar, és clar.

Vicicle?

El Calendari d'Advent

Per al calendari d'advent de la Mireia i l'Assumpta

La disfressa (Conte xocolatina)

Ho tindrem fotut aquest any, nois… Sí, tens raó. En 2010 anys mai havien faltat a la cita. Qui podia ni tan sols imaginar-se aquesta maleïda epidèmia dels camells. I de cavalls, ni parlar-ne… Pobres camells. Estan posseïts pel malson dels venedors de fum, dels homes equivocats, i no sabem quan se'n sortiran… Potser hi haurà passat el Nadal i tot, i no tindrem res a fer… Front al Nicolau?… És clar, qui si no? Ens guanya la partida, sense jugar. Sempre amb l'avantatge d'arribar abans que nosaltres, i ara açò… N'hi ha dret a això, déu meu? Com és possible que ens abandones amb tanta fredor? Mai de la vida hem fallat. Per què aquesta proba? Ets injust i desagraït. Què faran ara els pobres nens que encara confien en nosaltres, eh? Que estem parlant-te, tros de suro! Que no ens escoltes?… Va, deixa-ho córrer, Gaspar, no t'hi capfiques més. Què alternatives tenim?... Poques, Baltasar. No podem utilitzar ningun tipus de transport col·lectiu. Hem de fer camí només els tres i guiats per l'estel de purpurina d'argent. Ho diu la normativa dels Reis d'Orient… Tampoc podem fer-ho en mitjans amb motor. Prohibit totalment, punt 25/12 paràgraf 6/1 del codi. No, Melcior?… Sí, no vas errat. I fer-ho en bici podria ser molt lamentable. Si els nens se n'adonen que tenim que ajudar-nos de les rodetes laterals per a no perdre l'equilibri, us imagineu el desencís, us en podeu fer una idea de la cavalcada? Semblaríem tres vells inútils i carrinclons… Doncs, el que som. Ho tenim fotut, nois… I si a les bicis els hi posem una bonica disfressa de camell? -va dir Baltasar...

Schwan... 2

II

Quan digué als seus pares el que li havia pres l'ànima, tot varen ser, però, entrebancs. Que no vull ni pensar el que costarà… Però als reis tant els hi farà. Poden pagar-la com la rentadora, no?... És molt perillosa, saps? Estan els cotxes. I n'has d'aprendre a portar l'equilibri… Però aniré en molt de compte. I al principi duen unes rodetes als costats que t'ajuden, m'ho ha dit el noi del magatzem… Bé, i ja has pensat on podrem guardar-la? Oi que no? Vols deixar-la al passadís, amb la vitrina pel mig? El pis és massa petit, ja veus el que va passar amb la rentadora… Però podríem parlar amb l'oncle, de segur que no li farà mandra trobar-li un lloc al taller on treballa… Bé, ja n'hi ha prou. No sigues pesat. Ja en parlarem… Però… Au! Vinga, vés i rentat les mans que anem a sopar. Has fet els deures?... Siiiiiiiií. Massa excuses, açò no pinta gens bé -acabà munyint o rumiant, que ara no ho sabria precisar, el nen. Enlloc trobava senyals ni de grans ni de petites esperances que albergar. Res a fer, res a dir. Es posà a jugar amb el futbolí de botons. Clic, clac, clac, clec, cloc, clic, cluuu… Ja l'ha espifiada el de sempre. No com aquest xafat, quasi pla i gris, que era el davanter excepcional, el perfecte. Com col·locava la pilota, quina precisió, quin encís. Rep l'esfèric per la banda dreta i no s'ho pensa massa, xuta i gooool! Vols parar? No fases tant de soroll. Deixa això i mira la tele. De fet, a la tele, a l'avorrit UHF que els seus pares posaven sovint, a la nit, aquell documental sobre una tal Callas va semblar-li definitiu. Tot indicava que era, o havia sigut, una cantant d'aquestes serioses. Cantava una cosa que es deia Casta diva. I el nen es posà a plorar. De fet, no era la primera volta que plorava o vomitava per coses que li colpien massa sobtadament. Què et passa, tonto? -li va dir la mare. Caram amb el futbolí... Però no n'era aquesta la causa. Li donava pena la cançó, li donava pena la cantant, tan prima, i li donava pena aquell vestit de nit encartonat que hi portava. I fins i tot les arracades i el collar li semblaren fora de lloc, amb una lluentor amarga esquitxant la grisor ubèrrima de l'escena. Li recordà l'avià, quan poc abans de deixar-los -com deia la mare- començà a regalar entre les veïnes les quatre coses de bijuteria que guardava a una carmanyola d'alumini. Era com una mena de comiat i que te'n recordes de mi. Adéus i compliments que més d'una llançà a les escombraries. Però el que més li va impactar foren sense dubtes els seus ulls grans i morts. Aquesta dona, que segons els seus pares ho era, o ho havia sigut, tot al món de l'òpera, a més, va ser la xicota de l'Onassis. Tindre-ho tot, i de cop i volta perdre el que més s'estimava: el parell d'ulls més inexistents rere les ulleres més fosques del món, d'un senyor baixet com el tècnic però de nas monumental i amb un magnífic cabell platejat. Així, que el cúmul de pretexts, el record de l'avia, el davanter perfecte i aquella dona escanyolida li feren mal al pit, i se li entrellaçaren al pensament com si d'exemplars companys dels impossibles es tractés.

(Continuarà...)

Schwanengesang

Seguint ordres rebudes des de les més altes instàncies blogaires

CONTE DE NADAL

I

Ja quedava poc. Nadal era al tocar. Els carrers deixaven anar alguna carrandella escarransida amb bombetes groguenques de filament a la vista. Als aparadors, el terçanell verd i roig entretenia els esguards buits i ansiosos dels passejants professionals, la múrria dels quals anava a parar a l'orella enrogida o al calbot dels seus fills. El drap enganyós atreia el fred com els dolços i les joguines als ulls més innocents. I, al capdavall, calfar la part superior del cos -les cames patirien el fred a pell descoberta i enrogida un bon grapat d'anys més, fins als catorze anys, quan els pares s'avenien a posar-t'hi pantalons llargs- calfar el cos, dèiem, era la conseqüència col·lateral de l'esforç que comportava caminar o simplement moure's dins d'aquella impedimenta dita abric i bufanda, tan aspra, aquesta, que et feria el coll al poc que el girares per l'encís normal de les il·lusions. Un aroma esmortit de carbó i castanya rostida omplia l'aire dur i negre d'una tarda fosca entrant pels ulls dels gossos. I, malgrat tot, el nen munyia, de la mà dels pares, tot allò que ells s'hi havien estat dient entre silencis, amb l'esperança -quimera, més bé, tot i que ell ho ignorés- de fer-hi sortir el raig de llet que li aclarira si aquest any tindria el que no parava de donar-li voltes al seu cap: la bici, la somniada bici del magatzem veí. Feia un fred humit, gelatinós, d'esquelet mullat, que pintava les voreres d'una irrefrenable gana de la xocolata calenta i els xurros que els altres s'hi menjaven. I feia un any, si fa no fa, que el nen havia començat a insistir amb la cosa aquesta de la bici. Semblarà un mal recurs literari, però la veritat és que tot va partir d'una rentadora automàtica. Sí, el que heu sentit. Els darrers Nadals, la seua mare va poder aconseguir-ne -ja tocava, no es cansava de repetir- el que tant desitjava: la rentadora que s'ho feia sola. Pagament a terminis, és clar. El dia que li la portaren va ser tot un esdeveniment. Un poc més i no entra ni per la porta principal ni per la de la cuina, però a la fi, i fent un esforç de geometria aplicada que ni en Pitàgores hauria millorat, la pogueren encastar. El fals tècnic -només era l'estibador més espavilat- li explicà a la mare els principis del seu funcionament. Vostè li posa el programa que necessite -programa, no és de la tele?, pensà el nen- i ja pot passar-s'hi la resta de la tarda veient la tele, senyora -el que jo deia, la tele. El desencís, però, va ser inquietant. El nen no s'ho pensà dues vegades i arrossegà fins a la cuina la seua cadireta verda pastissera de fusta i boga. Va asseure's tot just davant la finestreta rodona del tambor rentador i es posà a vigilar. Voltes, el que és diu voltes, en faria aquell trasto una infinitud. Com el rellotge, a l'inrevés del rellotge, com el rellotge, a l'inrevés… L'aigua entrava i sortia, però a intervals massa espaiats, li semblà. I en arribar el centrifugat el desastre és va precisar: mai trobava el famós programa el clic alliberador del stop, i, clar, feia sis hores que el nen no sols no és movia de la cadira pastissera, sinó que no parava de dir: mare açò no rutlla gens fi. En efecte, als pocs dies vingué el tècnic, malcarat, baixet i de cigarreta fixa a la comissura com en Bogart, sota una excepcional calba de savi sorprenentment buida. Menys fals que l'altre, però déu n'hi do, endreçà a mitges la malifeta. Ara, el nen, pobre, només feia que somiejar amb les voltes infinites de la rentadora. I un dia se li ajuntaren a l'entrecella, sense esperar-s'ho, el tambor rondinaire i la roda fina d'aquell trasto del magatzem. El cor li va fer un tomb estrany. Com no s'havien assabentat els pares d'aquesta coincidència meravellosa? Les dues coses feien voltes, però la bici, a més, caminava. Què més podia demanar-s'hi?...

(Continuarà…)

Art poètica

Un dia qualsevol d'una etapa qualsevol en qualssevol dels temps. El frec a frec de la seda neumàtica. Les fines rodes lliscant sobre el quitrà. El so encisador del cant beneït de les sirenes. Ara ja ho sé. I vaig perdent-me en aquell xiuxiueig malenconiós -avorrit, dirien molts- que m'envolta i m'acull com un bressol sobtat enmig del no-res. A poc a poc m'oblide del paisatge, del plaer equívoc que les olors de la terra esquitxen al meu nas o del vermellor amb que els canviants tornassols fereixen els ulls aixoplugats baix les ulleres fosques. Un dia qualsevol d'una etapa qualsevol en qualssevol dels camins. M'encuriosís esbrinar el que aquell parell de noies rodones i radiants es diuen amb el to pecaminós de les confessions. Fins i tot l'esforç físic, inherent a l'orografia i al pedaleig, sembla quedar-se al marge qualsevol de l'objecte primordial: entendre aquelles paraules d'amor. I dic amor, perquè el primer que intuïsc és l'íntima dependència d'ambdues. Que si una és la capritxosa, la permeable a les contingències misterioses dels camins, l'enlluernadora i esquiva alhora, la seductora per definició i descobridora de nous destins mil voltes trepitjats: la somniadora; l'altra, sabedora d'aquestes febleses o virtuts, l'estimula el lluïment, l'insufla vida amb la seua força, la persegueix sortosament esclavitzada per les seues promeses inabastables, canviants i fermes a un temps, bevedora dels seus quimèrics vents modulats en la incertesa dels somnis. Com no dir-li amor? Com no adonar-se'n de la callada tragèdia, de la impossible abraçada d'aquets dos cossos germans, del desitjat bes mai vist a l'univers circular? Com una exemplificació cruel de la fletxa i la tortuga, el seu deler ha sigut sentenciat pels déus sobirans de l'Olimp. Sols en l'estança gris del desballestament reposaran, a la fi, cos a cos, com tants amants malferits per les coses no dites. Com les noies de Lesbos que també parlaven la llengua dels cors perduts. D'això, que les seues trameses a sota veu hauran sigut els fruits tardans d'un silenci imposat. La bellesa crepuscular, que el llarg poema de la seua aventura agònica reflectirà en la simultània música callada dels seus fins llavis de cautxú i cotó. Ara ja ho sé. Pare l'orella, escolte els sons, traduïsc els mots i gaudisc de les més tendres i tristes paraules d'amor tan inversemblant. Testimonis silents i únics del qual havien sigut fins ara els antípodes marxapeus, marcats in aeternam per la seua particular odissea… Ah! Que les vostres no xiuxiuegen? Doncs, mireu d'ajustar-les al màxim l'alineament esquiu i màgic del que es mou amb la quietud amorosa i eterna dels cercles. Un dia qualsevol d'una etapa qualsevol en qualssevol dels no-res vaig trobar-me amb Safo i… Bé, té igual, que de tant canviar-li el nom va perdre's en el temps. Coses de la mediterrània.