dijous, 23 de desembre del 2010

Balada de la vella bici


Ahir a la nit, en eixir del treball, només vaig poder dir: tenia que passar, tenia que passar. Arrepleguí el cadenat tallat, ho guardí com un anell de compromís abandonat i vaig fotre el camp cap a casa. Demà seria un altre dia.


Vull pensar que el meu lladre
és més pobre que jo. Que et cuidarà
amb la mateixa tendresa que jo
ho feia. Que de tant en tant
t'engreixarà els rodaments
i et rectificarà els frens i les rodes.
I que, si més no, amb un drap dolç
llevarà la pols i la brutícia
que tan mal li fan als teus ulls negres.
Vull pensar que el meu lladre
no és mal home o mala dona.
Que és pobre i prou. Que és cec,
però no ignora que "ambivalentes"
porta be alta i ve baixa, en aquest ordre,
i que Barón no s'escriu Varón.
Pobre policia, pobre noi,
anar-li jo amb aquestes cabòries
de bon matí i dir-li que ahir a la nit
vares desaparèixer. Tenia que passar,
tenia que passar. Només vaig saber
dir, agent. Era gallec i jove
i seia a un cau perfecta instal·lació
-si llevem els ordenatas- d'aquells
cuartelillos fast-service odontològics
de la infantessa. Grisos finestrons
on la fusta apunta, i buits de rajoles
sota la finestra tancada al carrer.
Vull pensar que el meu lladre
no et farà oblidar, de sobte,
tots els camins trepitjats de la meua mà.
Enlluernada, ara, pels homes
"de rodillas desnudas y brazos tendidos"
que de poc et faran caure el teu temps
al damunt. I les botxes que dissimulàvem,
-des que vares complir els trenta-
amb la mà amable dels companys,
faran presència ferma a la teua
pell colrada en milers de passejades.
Ja et deia, pedal amunt pedal avall,
que no refiares el teu cor ensopit de mi
als homes d'ulls com estenalles.
A reveure, amiga.


Algú que em va llegir el pensament mentre jo deia: tenia que passar, tenia que passar.

8 comentaris:

  1. Com? Te l’han furtat? No fotis, Vicicle! Ahir? A la nit?
    Aquest pensament que et van llegir, va ser pels voltants de les zero cinquanta-cinc? Una miconeta abans? Si? Em moro! Si és així, em moro!
    La meva habilitat: llegir-lo! Si us plau, encara que sigui que sí, no dubtis en dir-m’ho, eh? (coses meves). Si és que no, tindré un alleujament! Un descans! Si fos que si, molta pena.
    Com ho sento...
    Marxo més encongida que tu. Quin disgust. Què oportuna vaig ser amb l’enllaç...
    Mare meua.

    Tot i la robada: un deu de text.
    I ara, que no sé com marxar...
    Amb un petó?

    ResponElimina
  2. Vicicle,
    Que un mala ànima t'ha fotut la bici? No sé pas que dir-te, noi. Sé que quan passen aquestes coses et quedes escorregut i amb una desagradable sensació d'impotència. S'arriben a estimar els objectes, com els animalons que ens fan companyia.
    Ho sento molt!

    ResponElimina
  3. Anna, el que et puc dir és que sobre eixes hores comencí a escriure quelcom que m'alleugés, encara que fos una mica, de la mala llet que duia i que no he fet servir pel poema. Aquest matí a primera hora he fet la denúncia i en tornar cap a casa és quan he escrit el que he penjat. Fent recerca del cartell de la pel·lícula del de Sica he trobat aquest text que descriu amb contundència el que sentia front al buit que em trobí mentre deia com un imbècil: tenia que passar, tenia que passar. Ets molt amable per entendre-ho. Un petó és una molt bona forma de marxar.

    Ja veus Ramon. Com a bici, era poca cosa. Té vora 30 anys. Però el manteniment que jo li he fet és el que li ha permès arribar fins ací. Li renoví part de les peces més febles. De tant en tant, neteja a fons i lubricació general, canvis de cadenes, renovament dels frens, radis, etc… I això són hores de dedicació que jo faig amb passió, m'agrada molt la mecànica de bicicletes, i per aquí és per on més mal fa. Bé, tampoc vull exagerar, però sí són moltes hores compartides al damunt i posant-la guapa. Salut i gràcies per fer-te'n càrrec.

    ResponElimina
  4. L'omenatge ,per la bici furtada és molt tendre i sentit fa molta pena,ho sent,peró pensa en els millors moment amb ella i el bé que et va fer,aixó compensa un poc.un beset.

    ResponElimina
  5. Quina rabia! em sap greu vicicle que t'hagin robat la bicicleta, que era més que una simple bicicleta, quasi companya i amiga, com dius esperem que faci profit a qui se l'ha endut i sigui realment un cas de misèria econòmica....

    ResponElimina
  6. Gràcies, Concha, ens quedarem en lo bo i deixarem que el dolent escampi la boira. Un bes.

    Elfreelang, sí que fa ràbia, sí. El que tu dius, pensem que la necessita com jo i que no sap o pot aconseguir-la d'una altra manera. Tot i que la realitat, potser tinga una clara vessant comercial.

    ResponElimina
  7. M'agradaria pensar que és un home pobre, però em temo que només és un pobre home i que la bicicleta ha acabat desguassada a un mercadillo. Déu ni do la moral que vas tindre per fer un poema tan ben travat. Ho sento, Vicicle, t'han amargat les festes. Bon Nadal, malgrat tot.

    ResponElimina
  8. Brian, m'has llegit el meu pensament més pessimista. Sí que m'han fotut en part les festes. Però fer-lo fora, aquest neguit, escrivint-lo m'ha fet molt de bé. Bones festes, amic.

    ResponElimina