diumenge, 29 d’abril del 2012

Diumenge



Els diumenges de matí fan olor de silenci. Òbric les finestres dels records. ¿On són els llençols de l'ànima adormida de la infància? Sempre he tingut la imatge de l'ànima com una fulla blanca, allargassada. Tal i com si fos un ganivet de fum amb el tall indòmit d'un bisturí ben atent a fugir pel teu costat esquerre amb la inevitable facilitat d'una llança capbussant-se al mar o al fang del que diuen som fets. Podria dir que pedalege com una ànima ofesa mirant de sortir d'aquest cos que és la realitat. Ben acoblat a la bici de roda fina. Tallant l'aire, sempre en contra, amb la imperiosa precisió d'un bisturí. Allargassant-me com la fulla del baladre. Però mentiria. Perquè no trobe el costat esquerre de la realitat, i la meua malmesa brúixola amb prou feines em retorna a casa, abocat com sóc a rodar pels laberints de la matèria. Els diumenges fan olor de llum alliberada sota els tocs de campana. I és ben curiós, perquè mai no vaig viure en lloc on arribaren els sons que avisen les ànimes dels seus deures. Però recorde, com si fos ahir, la certesa d'un pecat matiner que pagaria, no a l'endemà, sinó la mateixa vesprada de tan silenciós dia. Una ànima pertorbada per la confosa sensació de gaudir la maldat intrínseca de l'alegria manllevada. Podria dir que sóc fill d'una ciutat adormida. D'una Avinguda que excreta, de sempre, la mesquinesa de la Taula de Canvis de la part alta de la ciutat a l'aigua ensinistrada d'un port que ha fet del naufragi una anècdota. Fill d'un lloc que és el que no és, d'un abisme anònim, tal i com la seua lluminositat abissal implica, i al que tots bategen amb cinc llengües que diuen conèixer: l'esguard, la oïda, el sabor, el perfum i la carícia. Podria dir-ho. I no sé si mentiria. Perquè els ciclistes som essers solitaris per rutes més que conegudes. I el problema del que es coneix és que alguna cosa ja és morta per a sempre. Els diumenges fan olor de penyora. Tanque les finestres. Vull sentir amb tota la seua intensitat l'aroma de la terra mullada i molla del meu perdut jardí dominical sota la pluja.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Pensament lliure

La bici del GP, molt pareguda a la que em varen furtar a mi mateix

Sembla ser que el pensament lliure, al igual que l'estat del presumpte benestar, són insostenibles. I, és clar, algú ha decidit fer-los desaparèixer amb nocturnitat i traïdoria. Sanitat i educació públiques, que no n'eren un model d'excel·lència -com ara tant els hi agrada dir- però que són les úniques que teníem, les nostres: Todos eran mis hijos. I a mi em sap molt greu que me les furten, que eren meues. Velles, ignorades, desprestigiades, fins i tot maltractades, però meues. Digueu-me sentimental. Ara la cosa va de teles autonòmiques. ¿Els preocupa Canal 9? Jo diria que no. Però TV3, sí. I tant. Per cert, ningú no en parla d'Euskal Telebista. Que n'és un negoci rentable digne del Sheldon Adelson?. Els serveis públics són deficitaris per definició. Mireu, si no, la classe política espanyola. És molt deficitària, no només des del punt de vista democràtic, sinó també des de l'econòmic, però es suposa que compleixen un servei públic, que n'ha portat, com a classe deficitària que és, la ruïna a varies autonomies, i, per extensió, a l'estat central: privatitzem-la, si és que ja no ho està prou. I què dir de la casa reial, força deficitària en capacitat de representació. Perquè parlem d'una monarquia representativa, no?. Ei, privatitzem-la. El que vulga ser rei per un dia o una setmana o el temps que li vinga de gust, que s'ho pague: això ho pague jo! I la TVE, què? Ah!, que ara faran el que faça falta per a reconvertir-la en La voz de su amo, un gosset, com varen fer amb Canal 9? Bé, ja van aclarint-se les intencions. I és que el passat té una força encisadora. Aquells temps de La calle es mía, què bonic... Las teles son mías, y las que no me gustan u obedecen las cierro. Visca la llibertat d'expressió i el pensament lliure. Què collons els hi passa als gallecs d'un temps ençà -sense generalitzar, of course? Parlem clar. Perquè el Franco, el Fraga i el Rajoy són d'aquesta terra que dóna percebes dignes del 13, Rua del Percebe. Què passa amb allò de Santiago y cierra España, l'esquena casposa del Sant homònim, a la que tothom besa o s'abraça, i el Finisterre? Ei, que la terra és rodona, que no hi ha cap cap Finisterre. Que l'ampli oceà que teniu al davant només és una escopinada d'un déu gargallós si el comparem amb la Via làctia, que, tot siga dit, no la va descobrir un gallec. Com tampoc serà un gallec ni un madrileny, lleonès o andalús... qui trobe la beneita bici del beneït GP, que diu era molt velleta, pobre, però que era la seua, com la meua sanitat, l'educació pública i la TV3 que ja no vegem els valencians. I està trist. Sí, l'home de la camisa blanca està trist. Què tindrà l'home de la camisa blanca? Per cert, ja ningú no parla del Còdex Calixtinus, tan gelosament custodiat a la Catedral de Santiago y cierra España, que també el varen furtar -jo apuntaria a una mena de simonia actualitzada- i que era patrimoni de la Humanitat, quasi com la bici del GP.

dijous, 19 d’abril del 2012

Llamar a la orden


Des de la primera vegada que en vaig ser conscient del que suposava mirar-se a l'espill, que em veig tots els dies igual. Tots els matins del món la mateixa cara del dia anterior, del dia d'ahir. Només la memòria, i les fotografies, la seua fossilització, em diuen que n'estic ben equivocat. Però jo, demà, veure el meu rostre exactament igual que l'he vist aquest matí, i ahir, i despús-ahir o despús-demà. I ara em ve a la memòria el Tete Montoliu. Quan el gasetilla de torn li parlava d'aquella tonteria de lo bé que feien el jazz els negres, i que si només era cosa d'ells, el Tete sempre els hi deia el mateix: tots els matins del món quan em miro a l'espill em veig ben negre. De fet, a l'espill hi veus només el que vols veure. Encara que gaudeixis dels teus més que evidents defectes, i que malaltissament en tragues profit i plaer d'allò que més avorreixes de la teua constitució. Per tant, veus només el que vols veure. Fins i tot amb el temps hem desenvolupat la dubtosa habilitat de buscar-ne la nostra millor imatge entre totes les infinites imatges (boníssimes, bones, menys bones o dolentes) que ell hi pot reflectir-nos: el nostre millor mig perfil, l'escorç més subtil i amable amb la incipient barballera, i, al meu cas, el tall facial de major intensitat baronívola -tot i no ser jo molt de mascle pèl al pit- i ciclista, és clar. I és que jo davant d'un espill sóc l'home més fotogènic del món, com gairebé tothom. El problema, però, el tinc, evidentment, amb les fotografies, com gairebé tothom. L'espill, me n'adone, el tinc dominat; els ulls dels altres no. I entenc perfectament el malestar del president de les Corts valencianes que comença a estar ben fart de veure les seues vergonyes partidistes i personals exposades públicament en samarretes plenes de fotos o al·lusions a aquesta realitat insubornable sense un bon espill. Senyora Oltra i companyia, això no toca, no és serio. Si fins i tot ell, que n'és uns dels millors oradors polítics de tots els temps hispanicus -amb permís d'Azaña- perd el seu reconegut control de vísceres ideològiques i es trabuca: "le abandono que deje la sala". Pobre, no hi ha dret. Vostè imagine's que a partir de demà quan isc amb els companys de ruta, jo mateix o qualsevol altre del grup començàrem a lluir mallots amb fotos o llegendes com ara: El cap de ruta manipula; Més transparència, fora els tapats traïdors; 43 punxades 47 reparacions 0 agraïments; No ens falta entrenament, ens sobren els dopats o un Wanted amb la foto d'aquell o aquells que encara no han pagat ni les quotes ni els equipaments (hivern i estiu) de la penya des que, a hores d'ara farà vuit anys, varen dir que es farien socis. ¿A què no toca? ¿A que mai no és el moment ni el lloc? Doncs clar que no. Així, amb les veritats per davant la convivència es fa insofrible. Tant o més que quan et pillen desprevingut a la foto. Jo amb aquesta pinta i sense espill, per favor.

dimarts, 17 d’abril del 2012

La quadratura del cercle

El bell vell mosaic de Llíria

Pedalant els camins de l'Horta nord, aquest laberint fruitós del que mai no voldries trobar eixida, envoltat pel perfum de la flor on el taronger barreja a parts iguals la vida insubornable de la llimona i la dolçor desolada de l'abandó, confós i lliure alhora, solcant el mar vegetal que floreix sobre les avingudes de deixalles i fang que les serralades properes han deixat anar al llarg dels segles, he observat un fenomen més que curiós, encisador. Podríem anomenar-lo: la irresistible atracció dels camps de tarongers. No és només el seu esclat visual i olfactiu, fins i tot tàctil i gustatiu. Pocs plaers són comparables, des del punt de vista gastronòmic, i afegiria poètic, que menjar-se una sucosa taronja al mateix lloc on va nàixer. No, no és només açò. N'hi ha un bon pessic de màgia en el fet d'endinsar-se per la quadriculada geografia d'aquell tros. Aquesta geometria delicada, que comparteix amb qualsevol conreu de l'horta, té molt a veure amb la precisió dels mecanismes físics i mnemotècnics de la meua benvolguda bicicleta. Podríem dir que és la versió en dos dimensions de la vessant esfèrica i volumètrica que defineix l'essència d'una bicicleta. La quadratura del cercle. No vull quedar-me en la superfície al considerar l'esfericitat del seu fruit, o l'engranatge de cotó aromatitzat de la flor que el precedeix. La correspondència, si més no, a mi m'ho sembla, és més profunda. Tal i com les primeres pedalades d'un xiquet al damunt de la bici tenen el valor afegit de descobrir un equilibri que poc abans ell mateix hagués dit impossible, les primeres passes a l'hort de la taronja són el retrobament del nen amb el Jardí de les Hespèrides que varen trepitjar i escriure els seus avis, besavis o rebesavis… Perquè segons diuen, aquelles pomes d'or no n'eren sinó taronges. Aquelles que Hèracles va robar, com si d'un ciclista de diumenge es tractés, de l'arbre del bell i vell mosaic trobat a Llíria. I en passar els anys hi trobes les nimfes a l'ombra d'aquelles flors de llima i desolació. I saps que n'has fet el camí amb dues rodes i un quadre fins aquell quadrilàter ple a vessar de pomes d'or i flama. I que les bicis són al marge del camí. I tu rius i ella riu tant i com us endinseu a la pastura de trèvols de quatre fulles que encatifen les interlínies verdes i grogues dels tarongers. I cerqueu l'arbre de la vida, l'arbre de l'amor, sota el desig obert d'un sol sempre en oriflama. I passat els anys tornaràs tot sol. I veuràs les nimfes i diràs bellesa, no més. Perquè ara són els homes grans que busquen la intimitat del camp, d'aquella orina que mai no acaba d'acabar-se mentre recorden la insospitada desolació del primer equilibri d'una roda, d'un pas, i la poma dolça de la vida. Molt lluny tot plegat de qualsevol consideració només mecànica d'una taronja.

diumenge, 15 d’abril del 2012

Voler, poder, saber... comptar?


Açò diu que era un rei que no podia, que no volia, que no sabia conciliar la son. El seu país era molt pobre i el futur dels seus súbdits era ofegat pel deute que els cortesans havien generat amb l'excusa de que sent ells molt i molt rics el poble gentil viuria d'allò més bé només amb el que quedaria damunt la taula desprès de la gran fartada. I és que amb cavallers parladors com aquest qui no es creu que qualsevol taulell o rajola siga el mateix que una roda de bicicleta?


Quina festa aquella, senyors! Quina cosa de recordar, amics! Quin rebombori, nois!, el dia, lloc i hora del qual només ells ho varen gaudir, és clar. I el rei no volia, no podia o no sabia dormir. Li preocupaven, el que més, els joves. Què hi farien ara, pobrets? ¿Viure dels pares fins a l'edat de jubilació? ¿Viure de la jubilació dels pares fins a tindre una edat? ¿Viure la seua edat com si d'una jubilació es tractés? No, el rei ni sabia ni volia ni podia conciliar la son. Vet aquí, però, que una nit d'abril, mentre passejava capbaix pels jardins de Palau i alguns dels seus conciutadans festejaven el boirós dia que per un xicotet temps decidiren enviar a l'atur a tota la seua parentela, se li va aparèixer, com si d'un príncep de Dinamarca de Sarsuela parlàrem, l'espectre de la seua mare.

D'ací

ELL. ¿On vols dur-me? Parla: no aniré més enllà.
ESPECTRE. Fixa't bé.
ELL. Ja em fixo.
ESPECTRE. Quasi ha arribat la meua hora, aquella en que hauré d'entregar-me a les turmentadores flames de sofre.
ELL. Ai, pobre espectre!
ESPECTRE. No em compadeixes, sinó fes seriosa atenció al que et vaig a revelar.
ELL. Parla: hauré d'escoltar-te.
ESPECTRE. Sóc l'esperit de la teua mare.
ELL. Què?
ESPECTRE. ¿Que no te'n recordes el que feies de xicotet quan la son no volia, no podia o no sabia bressolar-te entre els seus braços?
ELL. Ara mateix, no em ve a la memòria, senyora.
ESPECTRE. Renoi, sempre igual. En aquell temps també t'oblidaves del que havíem fet la nit anterior, i jo t'ho tenia que repetir una i altra vegada, i més d'una volta la que s'adormia era jo.
ELL. Ah, sí. Sí. No m'ho digues, no m'ho digues, que ho tinc a la punta de la llengua.
ESPECTRE. Vaja, doncs la llengua no n'és el teu fort.
ELL. La cosa anava de corders, oi que sí?
ESPECTRE. Bé, sí i no.
ELL. Què vols dir?
ESPECTRE. Que els corders eren cosa dels pobletans, m'entens? Nosaltres varen fer una versió més aristocràtica, més poderosa, més magnífica. ¿Te'n recordes, fill meu?
ELL. ¿Ciclistes, mare? Sí, comptaven ciclistes, oi que sí?
ESPECTRE. Com que ciclistes? I de comptar res. Quina és la bestia més poderosa de la jungla?
ELL. El lleó, comptàvem lleons!
ESPECTRE. No, el lleó, no. Totes les nits igual, déu meu, quina creu. L'elefantttt!, cony, l'elefannttt!!
ELL. És clar, l'elefant, tens raó. Comptàvem elefants. Gràcies, mare, comptaré elefants fins que la son vulga, puga o sàpiga dormir-me.
ESPECTRE. Comptar no, benvolgut. Que els números tampoc eren el teu fort.
ELL. I què fèiem doncs amb els elefants?
ESPECTRE. Els matàvem. Pum elefant. Pum elefant. Pum elefant. Fins que et dormies.
ELL. És veritat, espectre, ara sí que ho veig clar. Doncs ho faré. Escolta, i llavors què era el meu fort?
ESPECTRE. El Pum.

I el rei s'ho va prendre al peu de la lletra. Només faltava esbrinar si l'elefant sabria, podria o voldria morir per la pàtria.

D'un comentari al País

divendres, 13 d’abril del 2012

Reflexos condicionats

Per raons que no venen al cas -o potser sí… no sé, segons com acabe el post us en diré- al que anàvem, per un cas, les raons del qual no cal declinar-les, a primera hora del matí, al dematí o ben d'hora ben d'hora -al vostre gust, As you like it- m'he pujat a una bisi -quina gràcia, no?- de Valenbisi i m'he acostat a la comissaria de Russafa. Dóna la casualitat -o potser no n'és tal la cosa- que aquesta dependència policial és al mateix edifici de l'antiga caserna de sapadors ubicada al carrer homònim on un servidor de la pàtria va fer el seu servei militar. He d'admetre que només creuar el riu i enfilar l'Avinguda de la Plata, el meu pedalar s'ha perfilat subtilment, i, a poc a poc, ha adquirit un ritme, un donaire més… més… ¿com diria sense ofendre'm a mi mateix?... més marcial. Au!, ja ho he dit. I n'estic ofès. Què hi farem!. Pedalejava amb aquesta alegria inconscient, coral, exaltada i exhibicionista que tots els grups d'inclinació processional -fallers, natzarens i clavariesses, filaes de moros i cristians o militars- porten tatuada a la seua sang, perdó, volia dir peus, als peus. A la cantonada de l'Avinguda i Sapadors deixe la bisi de Valenbisi. La caserna i l'edifici confrontant -antiga residència d'oficials i suboficials- i on ara és la comissaria, estan com fa gairebé trenta anys, però amb aquesta pila d'anys al damunt. M'endinse al passat. Li explique al caporal de guàrdia l'afer que m'ha dut allí. Salga y entre por la puerta de al lado. Estic per dir-li a sus órdenes, però no sé ben bé quina neurona respondona censura aquesta acció. Entre i ens ix al pas -derecha, izquierda, derecha, izquierda, patadón…- el suboficial de guàrdia, venga conmigo -que a mi, deu ser pel profund trasvalsament que estan sofrint les meues neurones, em recorda a una nina parlant que tenia la meua germana que si li estiraves d'una anella que tenia al clatell deia juega conmigo, yo te amo mamá. Però el yo te amo mamá no m'ho ha dit, o jo no l'he sentit perquè el suboficial m'ha fet sortir per la porta -la segona- i tornar a entrar per la primera porta, com a colofó d'una acció que si recordeu m'havia portat a esta segona porta que a hores d'ara me'n retorna a la primera de les portes estants. Mare de déu, no vull pensar si tingués que fer el parte de imaginaria. Si quan he arribat no havia cua, ara tal i com un bolet tòxic de primavera allí és. Pense amb les musaranyes, que n'és un dels meus temes de reflexió més habituals. De seguida m'he adonat que ni el caporal ni el suboficial eren de la meua quinta. Què més voldrien ells. Quintes com la meua només n'hi ha que una. Tautologia. La de froilans que n'he vist aquí. Llavors, a falta d'una denominació més precisa -senzillament no havia paraula o al Reglamento no estava- li deien se le ha disparado el arma reglamentaria. Expressió de dubtosa estètica intransitiva i amb tres dianes, paradoxalment ben transitives, la mà esquerra, el peu esquerre o la gola amb eixida pel clatell. Per suposat, la posició de firmes no l'he abandonada fins que el suboficial m'ha manat posició de descans, a ver, qué queria, caballero. Li done la paperassa. Esto va para largo, caballero. Això diga-li-ho a la interessada. Estic per donar-li un bes de tanta educació com ell despecega per un soldadito de mierda, però potser no ho entendria. I ara sí. La neurona respondona no ha pogut remeiar-ho. He picat de peus als talons. M'he quadrat. Li he fet la salutació sense gorra i l'etzibat un a sus órdenes que l'ha deixat amb cara d'indecisió entre de mi no se ríe nadie o ben bé otro pirao. En arribar a casa, però, llig açò i encara no he parat, tot i la seua serietat, de riure'm a riallades d'aquest xooof tan monumental. Reflexos condicionats, sens dubte.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Simicràcia


És ben reconeguda la capacitat dels simis -meravellosa paraula palíndrom- per a imitar les coses més diverses. Sobretot, aquelles que fan els humans i que a ells en particular no els hi serveixen de res. Bé, sí, potser els hi donaran com a molt una bonica pell de plàtan. Però heus ací que els humans, que compartim el 99% de la nostra informació genètica amb la dels nostres graciosos imitadors, doncs també tenim tendència a la imitació de actituds i quefers que no només no ens en donen cap servei, o ens fan gens ni mica de gràcia, sinó que molt al contrari en són ben perjudicials. Però clar, sempre n'hi han de simis, perdó, d'humans, que adonant-se d'aquesta estupidesa en trauen un bon profit, un majúscul profit. Fins que arriba el dia en que d'altres simis, perdó, humans, se n'adonen de la injustícia i decideixen que ja en tenen prou i deixen d'imitar segons quines coses. Són els simis indignats, els ofesos, els cagafestes que mai no n'han estat al rebombori… Perdoneu, és només un moment, que al carrer, les palmeres, les pobres palmeres amenaçades pel morrut roig, estan sent sacsejades per un vent de ponent rescalfador, que ha traït el dia d'avui, que trairà l'endemà i el despús-demà impedint-me pujar a la bici de la Pasqua estant.

Diuen que és la Còlera d'Aguirre, aquella que de la pròpia immolació busca traure'n també algun profit, perquè imita l'au fènix. Molt segura deu estar de la seua Esperança de vida desprès de les cendres. N'és l'estratègia de l'harpia, tot un clàssic, aquella cosa de la política de terra cremada... Bé, parlàvem del rebombori. ¿Vareu estar? ¿No? Jo tampoc. Però sembla que vàrem passar-se 10.000 milions de pobles que ara ens van a retallar, a més del que ja han retallat. Tres mil d'educació -desprès que ningú no es queixe de que els nens no saben fer l'O amb un canut- i set mil de sanitat: crec que els que no tenim una esperança de vida -aquesta sense E majúscula i amb certificat del govern central i pòlissa de les d'abans- de com a mínim 35 anys sobre els que ja hem fet, ja no rebrem ningun tipus d'assistència sanitària. I a mi em sembla d'allò més bé, perquè ara imite als lèmmings del Walt Disney, aquestes bestioles que quan se n'adonen de la superpoblació doncs Penya-segats pa' qué os quiero! (Sí, en bilingüe, que ells encara varen gaudir d'una escola com déu mana) i acaben en un tres i no res amb el problema de les pensions i el greu conflicte de la voluntat schopenhaueriana. Tot i que els del documental del Disney sembla que varen ser suïcidats, com aquell que diu. Que els portaren a la vorera del riu i a força d'espantar-los acabaren llançant-se a l'aigua i ofegant-se. És el que té creure's la por: fas d'extra, i gratis, a la gran superproducció de L'ocàs de les classes mitjanes, la tesis de la qual radica en convèncer als individus de que paga la pena imitar l'esclavisme dels micos xinesos, hindús, pakistanesos, brasilers... i en general de totes aquelles economies emergents a força de gent espantada, sotmesa, sacrificada per allò de que el país reviscole de les cendres que alguna harpia va provocar. I tanmateix, si férem cas al poeta acabaríem amb tants mals de caps. Només una setmana imitant al d'ací baix -Brossa, dixit- i els desemboscàvem la paraeta. Ara, ho hem de fer tots. El problema, però, és la pròpia paraula: simis… I és que s'imita a sí mateixa, com una roda de bicicleta que mai no saps on comença o acaba.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Al costat de casa

Vicicle al Paradís

Jo tenia el Paradís al costat de casa. Potser no era un Paradís de marca, o ben bé era de marca blanca o, si més no, una franquícia -que els pobres mai no passem dels succedanis- però a mi em bastava. De fet, qui pot parlar del Paradís original sinó els pecadors que han estat expulsats? I qui pot fer-li cas a un pecador ple de rancúnia i penedit, tot i el somriure gèlid del seu posat, d'haver-hi mossegat la poma amarga de creure's per damunt de l'arbre del bé i del mal? Mireu, si no, el Camps, que n'ha acabat de perxador albuferenc amb somriure Profident. Jo tenia el Paradís al costat de casa, insistisc. I li fèiem una visita de compromís tots els diumenges de Pasqua. Érem pobres, però menjàvem més -i en molts casos millor- que alguns rics. O això volíem pensar. Ma mare va heretar el talent culinari de la seua mare, la meua avia Dolors. I en arribar la Pasqua feia panquemados, coques de panses i nous -amb i sense cabell d'àngel- i mones amb l'ou dur envoltat de la mateixa pasta dels panquemados i les coques. Com a preludi de l'orgia pastissera del berenar ens empassàvem una bona cassola de titaina amb embotit, a més de la llonganisseta seca de Pasqua i els ous durs a dojo per als que no podien tastar les mones, que aquestes eren per als xiquets. I heus ací el suau menú del berenar de Pasqua. Amb trencament traïdor de la closca de l'ou dur en la front del pare o la mare, la germana o els cosins, el… que si no, quina gràcia en feia menjar-se un ou dur? Que mai no teníem de berenars pantagruèlics, però en Pasqua sí. I què? En aquell temps no hi havia ni colesterol ni bulímia ni anorèxia ni hipertensió ni res d'aquestes coses modernes, tot i que alguns passaven a l'altre barri desprès d'un bon berenar de Pasqua. I què? D'alguna cosa hem de morir. I amb la panxa plena no és el mateix. I així, amb el flaire del conyac recordat pel farias que marcava el camí, anaven en comandita al Paradís, la porta del qual estava al final del carrer. La corda per saltar, la pilota pel què diran, la bici, és clar, i l'estrena de les bambes que any rere any havíem de canviar donada la nostra insistència en fer-nos un poquet més grans. Mare, jo no vull les de la nena, que són de xica… Què delicat eres… I no penseu que al Paradís tot era xauxa, no. Que n'hi havia que anar amb peus de plom. Que allí eren les sèquies on de tant en tant apareixien els saquets amb la ventrada de gatets ofegats o el nen o la nena que algú s'havia distret a la fira. I forats als marges dels camins on la pluja descobria, també de tant en tant, les despulles d'aquell gos que els xics nouvinguts al barri, els que fumaven recolzats a les portes del bar del cantó, havien castrat per a donar-li una lliçó al seu malparit amo. O els paranys on els ocells penjaven morts d'esgotament sense haver-hi tingut la més mínima oportunitat de cantar la primavera. D'això que jo provés de ben prompte a caminar per aquell Paradís pujat a la bici, sense trepitjar-lo, mirant d'estalviar-me ensurts innecessaris i sentiments de pomes agres.

divendres, 6 d’abril del 2012

Els colors de la tendresa

Paraules d'amor

Que l'amor llarg -i també el de curt termini, sens dubte- necessita una bona dosi de tendresa ningú no m'ho pot negar. Però si seguiu llegint us adonareu que potser depèn, a més, del color amb que s'entendrís o ens entendrim. Ei, Vicicle, Vicicle… Sí, qui em demana?... Ací, ací. ¿No és del color del cristall com que es mira?... No, no. Com que s'entendreix. Punt i pilota… Ah!... De la bicicleta n'he aprés moltes coses. I una d'elles, potser de les més importants, és el voluble color de la tendresa. La blanca, pose per cas, podríem dir que és una mena de tendresa quotidiana. Tant s'hi val per a un trencat com per a un descosit. El seu color li dóna un puntet d'omnipresència, d'ubiqüitat, potser de santedat i tot, com el Papa. És a tot arreu. Si més no, als llocs on saps que la fricció és continua, habitual, sense arribar a fer-se agressiva. Tota mena de coixinets en porten. I ells en saben, i molt, dels teus defectes, debilitats, d'aquelles coses que, tot i no ser greument importants, reclamen la seua o teua atenció més singular. Aquesta tendresa és feta de liti, el carbonat del qual és mà de sant per a les manies i depressions. Ho diu la Viquipèdia. N'hi ha fins i tot una modalitat Gran Reserva, de color fusta vella, com de noguera, que només utilitzarem en situacions veritablement desesperades. Aquelles que necessiten una reparació urgent i definitiva dels mals causats, ve per acció o per omissió, tant s'hi val també. Aquelles que dius: l'equivocació és greu, però més greu seria negar-la. El poder d'aquesta tendresa implica un plus de generositat, sens dubte. Ara, no la banalitzem o ens trobarem amb els seus efectes no desitjats: la desolació i la impermeabilitat, l'aïllament. Però no ens posem massa "estupendos" que deia el Max Estrella. A mi m'agrada molt la tendresa rosa. Deu ser pel seu color vermell amb tendència a la transparència. És la millor que en conec per a aturar les humitats desconsolades. Per exemple, els plors dels nens que no sabem perquè ploren quan ploren. Doncs un frec de tendresa rosa, i ja veus el seu somriure i fins i tot la rialla quan encara no n'has acabat de fer-li la carícia. És la tendresa de l'amic. La paraula no dita per sabuda. Insinuada només des de la melangia. La tendra vaselina no és el mateix, no. Tot i la transparència compartida. No, què va, ni parlar-ne. Faltaria més. La cristal·lina tendresa de la vaselina és efectiva només allí on mai no havia hagut ningú tipus de brutícia. Quin mèrit, no? Però mira, unes gotetes de tendresa de vaselina en oli essencial i les cadenes de la teua vida rutllen que ni te n'adones. És el que té. Poca cosa, direu. Bé, en determinades circumstàncies no sentir la cadena pot arribar a ser una gran cosa. Darrerament s'estan imposant les essències de tefló i silicona, però jo les veig massa artificials. Molt vistoses, sí; però més falses que un programa electoral. I acabe, que no vull cansar-vos. Mai de la vida utilitzeu aquesta estafa programada del 3 en 1. Se'n penedireu, i molt. Sembla que per moltes males dites que hages dit o pitjors fets que n'hages fet, tot queda solucionat amb una bona ruixada d'aquesta tendresa ràpida en esprai. Que sapigueu que els seus residus minerals queden als vostres indrets més íntims fins a l'eternitat i un dia, erosionant-vos, amb la qual cosa la mentida substitueix les paraules d'amor, que, al capdavall, altra cosa no n'és la tendresa, amb o sense bici, sinó l'amor dit. Ah, m'oblidava, la tendresa en pols -Ausonia de tota la vida o més moderna, que això va a gustos- n'és la quintaessencia, no cal dir-ho.

diumenge, 1 d’abril del 2012

El crani d'en Schiller


Feia temps que volia pujar a la bici al meu benvolgut Johann Christoph Friedrich Schiller. Potser les raons són més bé personals. Però un individu que diu: Voy a defender la causa de la belleza, ante un corazón que sabe sentirla y manejarla con toda su fuerza. En el curso de estas disquisiciones será preciso acudir a los sentimientos tanto, por lo menos, como a los principios. Vuestro corazón toma sobre sí la parte más difícil de la tarea. Un tipus que pensa aquestes coses té moltes possibilitats de fer un tomb ciclista amb mi. Haig de dir que, tot i la meua debilitat schilleriana, no trobava la manera convincent de fer-li pegar unes pedalades per les meues més benvolgudes contrades. Fins que aquest matí la pròpia activitat ciclista m'ha donat una solució sorprenent. Pedalejava direcció a Marines vell. El tros que duu des de Bètera als estreps de la serralada de la Calderona a Olocau és una línia recta que puja d'amagat, un falso llano que és diu a l'argot ciclista. Un recorregut que t'inclina, irremediablement, a la meditació d'alçada. Doncs bé, anava jo en plena meditació transcendental quan he notat com que el casc se'n feia gran de sobte o ben bé el meu cap perdia part del seu volum habitual. Podríem pensar que pedalar i pensar tot plegat són dues activitats que més val fer-ne per separat, ja que el perill de reducció instantània del teu crani és més que evident. I he pensat en el Schiller. A hores d'ara, i possiblement a l'infinit i més enllà, mai no sabrem on és el crani del poeta, dramaturg i filòsof alemany. I és que al pobre Friedrich el varen soterrar a una tomba massiva per a personalitats. Però al poc es varen penedir, i buscaren amb l'inestimable ajuda de Goethe i el batlle de Weimar les seues despulles. Sembla que el criteri del cap més gros no va ser gens encertat, i que a saber on és el crani del Friedrich, tot i que les males llengües diuen que el Goethe el va estudiar d'amagat. El que hagués donat per observar aquests estudis a través d'un forat ben dissimulat. La cosa té el seu entrellat. Al meu cas, aquesta sensació de reducció sobtada del crani o jibaració té una explicació ben senzilla, perquè ja és la tercera vegada que una de les tires de plàstic que m'acoblen el casc ciclista al clatell es trenca. D'això l'experiència d'expansió. En el d'en Schiller ho tenim més magre. Què sabia dels shuars o jíbaros l'omnipresent Goethe? Què va fer amb el pobre crani del Friedrich? ¿Potser mai li va perdonar els retrets que el Friedrich li feia per la seua relació adúltera amb Madame Vulpius, i per la qual cosa el Goethe li retreia, al seu torn, la seua malaltissa passió tan incòmoda socialment pels jocs de cartes? Ves a saber. El dubte, però, que em corroeix és si el trencament i retrencament del meu casc es deu a l'expansió immoderada que el meu crani experimenta en pedalar i meditar tot alhora. Però ves a preguntar-li ara als savis alemanys que tot i no saber on poden tindre el seu cap, bé que ens porten a tots de crani.