Els diumenges de matí fan olor de silenci. Òbric les finestres dels records. ¿On són els llençols de l'ànima adormida de la infància? Sempre he tingut la imatge de l'ànima com una fulla blanca, allargassada. Tal i com si fos un ganivet de fum amb el tall indòmit d'un bisturí ben atent a fugir pel teu costat esquerre amb la inevitable facilitat d'una llança capbussant-se al mar o al fang del que diuen som fets. Podria dir que pedalege com una ànima ofesa mirant de sortir d'aquest cos que és la realitat. Ben acoblat a la bici de roda fina. Tallant l'aire, sempre en contra, amb la imperiosa precisió d'un bisturí. Allargassant-me com la fulla del baladre. Però mentiria. Perquè no trobe el costat esquerre de la realitat, i la meua malmesa brúixola amb prou feines em retorna a casa, abocat com sóc a rodar pels laberints de la matèria. Els diumenges fan olor de llum alliberada sota els tocs de campana. I és ben curiós, perquè mai no vaig viure en lloc on arribaren els sons que avisen les ànimes dels seus deures. Però recorde, com si fos ahir, la certesa d'un pecat matiner que pagaria, no a l'endemà, sinó la mateixa vesprada de tan silenciós dia. Una ànima pertorbada per la confosa sensació de gaudir la maldat intrínseca de l'alegria manllevada. Podria dir que sóc fill d'una ciutat adormida. D'una Avinguda que excreta, de sempre, la mesquinesa de la Taula de Canvis de la part alta de la ciutat a l'aigua ensinistrada d'un port que ha fet del naufragi una anècdota. Fill d'un lloc que és el que no és, d'un abisme anònim, tal i com la seua lluminositat abissal implica, i al que tots bategen amb cinc llengües que diuen conèixer: l'esguard, la oïda, el sabor, el perfum i la carícia. Podria dir-ho. I no sé si mentiria. Perquè els ciclistes som essers solitaris per rutes més que conegudes. I el problema del que es coneix és que alguna cosa ja és morta per a sempre. Els diumenges fan olor de penyora. Tanque les finestres. Vull sentir amb tota la seua intensitat l'aroma de la terra mullada i molla del meu perdut jardí dominical sota la pluja.
diumenge, 29 d’abril del 2012
Diumenge
Els diumenges de matí fan olor de silenci. Òbric les finestres dels records. ¿On són els llençols de l'ànima adormida de la infància? Sempre he tingut la imatge de l'ànima com una fulla blanca, allargassada. Tal i com si fos un ganivet de fum amb el tall indòmit d'un bisturí ben atent a fugir pel teu costat esquerre amb la inevitable facilitat d'una llança capbussant-se al mar o al fang del que diuen som fets. Podria dir que pedalege com una ànima ofesa mirant de sortir d'aquest cos que és la realitat. Ben acoblat a la bici de roda fina. Tallant l'aire, sempre en contra, amb la imperiosa precisió d'un bisturí. Allargassant-me com la fulla del baladre. Però mentiria. Perquè no trobe el costat esquerre de la realitat, i la meua malmesa brúixola amb prou feines em retorna a casa, abocat com sóc a rodar pels laberints de la matèria. Els diumenges fan olor de llum alliberada sota els tocs de campana. I és ben curiós, perquè mai no vaig viure en lloc on arribaren els sons que avisen les ànimes dels seus deures. Però recorde, com si fos ahir, la certesa d'un pecat matiner que pagaria, no a l'endemà, sinó la mateixa vesprada de tan silenciós dia. Una ànima pertorbada per la confosa sensació de gaudir la maldat intrínseca de l'alegria manllevada. Podria dir que sóc fill d'una ciutat adormida. D'una Avinguda que excreta, de sempre, la mesquinesa de la Taula de Canvis de la part alta de la ciutat a l'aigua ensinistrada d'un port que ha fet del naufragi una anècdota. Fill d'un lloc que és el que no és, d'un abisme anònim, tal i com la seua lluminositat abissal implica, i al que tots bategen amb cinc llengües que diuen conèixer: l'esguard, la oïda, el sabor, el perfum i la carícia. Podria dir-ho. I no sé si mentiria. Perquè els ciclistes som essers solitaris per rutes més que conegudes. I el problema del que es coneix és que alguna cosa ja és morta per a sempre. Els diumenges fan olor de penyora. Tanque les finestres. Vull sentir amb tota la seua intensitat l'aroma de la terra mullada i molla del meu perdut jardí dominical sota la pluja.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
molt bonic el post, preciós molt líric, sentit i amb alguns records que em són familiars.Enhorabona ,beset.
ResponEliminaJo que sóc i em declaro entusiasta de la teva àgil prosa et dic que aquest escrit és prosa poètica...de la bona i de la millor....vicicle admiro com escrius! bon dilluns !
ResponEliminaGràcies, Concha. Sí, algunes coses et sonaran, és clar. Un bes.
ResponEliminaElfree, ets sensacional. M'alegres el dia sempre que passes per ací. Que tingues molt bon 1 de Maig!