diumenge, 15 d’abril del 2012

Voler, poder, saber... comptar?


Açò diu que era un rei que no podia, que no volia, que no sabia conciliar la son. El seu país era molt pobre i el futur dels seus súbdits era ofegat pel deute que els cortesans havien generat amb l'excusa de que sent ells molt i molt rics el poble gentil viuria d'allò més bé només amb el que quedaria damunt la taula desprès de la gran fartada. I és que amb cavallers parladors com aquest qui no es creu que qualsevol taulell o rajola siga el mateix que una roda de bicicleta?


Quina festa aquella, senyors! Quina cosa de recordar, amics! Quin rebombori, nois!, el dia, lloc i hora del qual només ells ho varen gaudir, és clar. I el rei no volia, no podia o no sabia dormir. Li preocupaven, el que més, els joves. Què hi farien ara, pobrets? ¿Viure dels pares fins a l'edat de jubilació? ¿Viure de la jubilació dels pares fins a tindre una edat? ¿Viure la seua edat com si d'una jubilació es tractés? No, el rei ni sabia ni volia ni podia conciliar la son. Vet aquí, però, que una nit d'abril, mentre passejava capbaix pels jardins de Palau i alguns dels seus conciutadans festejaven el boirós dia que per un xicotet temps decidiren enviar a l'atur a tota la seua parentela, se li va aparèixer, com si d'un príncep de Dinamarca de Sarsuela parlàrem, l'espectre de la seua mare.

D'ací

ELL. ¿On vols dur-me? Parla: no aniré més enllà.
ESPECTRE. Fixa't bé.
ELL. Ja em fixo.
ESPECTRE. Quasi ha arribat la meua hora, aquella en que hauré d'entregar-me a les turmentadores flames de sofre.
ELL. Ai, pobre espectre!
ESPECTRE. No em compadeixes, sinó fes seriosa atenció al que et vaig a revelar.
ELL. Parla: hauré d'escoltar-te.
ESPECTRE. Sóc l'esperit de la teua mare.
ELL. Què?
ESPECTRE. ¿Que no te'n recordes el que feies de xicotet quan la son no volia, no podia o no sabia bressolar-te entre els seus braços?
ELL. Ara mateix, no em ve a la memòria, senyora.
ESPECTRE. Renoi, sempre igual. En aquell temps també t'oblidaves del que havíem fet la nit anterior, i jo t'ho tenia que repetir una i altra vegada, i més d'una volta la que s'adormia era jo.
ELL. Ah, sí. Sí. No m'ho digues, no m'ho digues, que ho tinc a la punta de la llengua.
ESPECTRE. Vaja, doncs la llengua no n'és el teu fort.
ELL. La cosa anava de corders, oi que sí?
ESPECTRE. Bé, sí i no.
ELL. Què vols dir?
ESPECTRE. Que els corders eren cosa dels pobletans, m'entens? Nosaltres varen fer una versió més aristocràtica, més poderosa, més magnífica. ¿Te'n recordes, fill meu?
ELL. ¿Ciclistes, mare? Sí, comptaven ciclistes, oi que sí?
ESPECTRE. Com que ciclistes? I de comptar res. Quina és la bestia més poderosa de la jungla?
ELL. El lleó, comptàvem lleons!
ESPECTRE. No, el lleó, no. Totes les nits igual, déu meu, quina creu. L'elefantttt!, cony, l'elefannttt!!
ELL. És clar, l'elefant, tens raó. Comptàvem elefants. Gràcies, mare, comptaré elefants fins que la son vulga, puga o sàpiga dormir-me.
ESPECTRE. Comptar no, benvolgut. Que els números tampoc eren el teu fort.
ELL. I què fèiem doncs amb els elefants?
ESPECTRE. Els matàvem. Pum elefant. Pum elefant. Pum elefant. Fins que et dormies.
ELL. És veritat, espectre, ara sí que ho veig clar. Doncs ho faré. Escolta, i llavors què era el meu fort?
ESPECTRE. El Pum.

I el rei s'ho va prendre al peu de la lletra. Només faltava esbrinar si l'elefant sabria, podria o voldria morir per la pàtria.

D'un comentari al País

7 comentaris:

  1. M'has fet riure de valent!!!! encara que no és per riure la colla de despropòsits reials i reals i populars...la foto retocada genial! esperem que la setmana que vinent et sigui tot favorable!!!

    ResponElimina
  2. Un cap de setmana de vergonya aliena a desdir :( Genial el fotomuntatge :)

    ResponElimina
  3. Gràcies, Elfree. Estic amb tu, el fotomuntatge genial i la vinyeta que he afegit avui, també. Un petó.

    Clidice, sí que és vergonyós. Què pensaran d'aquest tio a Europa?... El fotomuntatge un deu amb matrícula que dèiem abans. Una abraçada.

    ResponElimina
  4. L’únic positiu es l’enginy que lluïu els artistes. Mal moment per fer aquests deures pendents. Diuen que es el seu annus horribilis, però em temo que serà el nostre, i que quedi en un any.

    ResponElimina
  5. Gràcies, José Luis, pel que em toca. Sí, que la cosa quede només en un any, tens raó.

    ResponElimina
  6. molt bó el post,perfecte, les fotos son increibles ,i el acudit molt bó també.Tot sembla "graciós" encara que...ells són patétics i al limit de la cordura!!! beset

    ResponElimina
  7. Patètics i al límit, molt ben dit. Un bes.

    ResponElimina