dissabte, 30 de desembre del 2017

Desdeny


Hi ha qui ha fet del desdeny la seua forma d'estar al món. Són els que, consultat i preparat el dinar del dia i parat a taula, diuen allò de: res del que és a taula m'està bo. I ho diuen com si els hagués posat per menjar un plat de merda -perdoneu el menú. Podríem preguntar-nos d'on prové aquesta actitud, quina mena de mancances i frustracions els provoquen aquest desdeny còsmic, intergalàctic, aquest anar menyspreant les petites il·lusions dels altres com fan els porcs amb les margalides, però potser que ens perdríem al magma interplanetari. Si la dona del quiosc sembla entusiasmada pel suplement viatger del diari, doncs li talles la gràcia amb un: jo no viatge, no m'agrada, lo meu són els viatges interiors. I la petita il·lusió no només deixa de ser compartida -què pots compartir amb la quiosquera, si no?- el pitjor és que genera una animadversió somorta cap a la persona en sí i per sí. I mireu que la reacció primera dels que els pateixen consuetudinàriament és la de trobar alguna cosa, una sola cosa almenys al dia, que siga del seu gust, perquè vols no quedar-te amb el regust amarg d'aquest desdeny que tradueixes com una total manca de sensibilitat de la teua part, un desencert que s'eternitza a l'espai temps de l'univers. Avui tenim unes garbes d'alls tendres de primera… Quina pudor, vaig a vomitar… ¿Tant costa dir: no, gràcies, sense més? I no és enveja, no parlem de la guineu que rebutja el raïm -ara que tots l'hem comprat per demà- perquè no hi arriba; de fet, tot allò que desdenya és al seu abast. És alguna cosa més consubstancial a la seua forma de trepitjar el món. Diuen que la veritat parla per boca d'ells, que pitjor és la hipocresia. Els novel·listes per entregues de principis del segle passat dirien que és una forma de fer-se els interessants, però a aquestes alçades de la via làctia, només inciten el desinterès més generalitzat. On vull arribar? Ni jo mateix ho sé. Pedalar per no callar. No millore el silenci, també ho sé -desdenyant principi creatiu sorollós de tan citat. Potser deuríem oferir el nostre silenci als mestres del desdeny, però de segur que se'l prendrien com una derrota.

dissabte, 16 de desembre del 2017

De papallones


Conte de Nadal

Divendres nit. El professor Adelfuns acaba la seua jornada lectiva. Són les nou. Voldria tornar a casa en bici, però a l'estació de Valenbisi no n'hi ha de bicis. Fa fred. Podria acostar-se a la següent estació, com si d'un calvari de recerca ciclista es tractés, però no està per processons ni recerques. Com què l'estació de bicis és al costat de la parada del bus, doncs… Arriba de seguida el seu bus, sap que acabarà penedint-se, però no està per processons ni recerques, pensa. El bus està ple. Creu que millor passar a la cua, ja que la tendència dels que pugen és a quedar-se a l'espai central. S'arracona al costat de la porta del darrere. Una nena reganya. Vol seure amb la mare, però els dos seients lliures són a l'inrevés, de cul a la direcció del bus, i la mare ha preferit seure a una que està de cara. Un home seu a un dels seients de cul que són lliures. La nena passa del regany a la plorera. Ven, siéntate aquí, li diu… No, si lo que quiere es sentarse conmigo. Pero yo es que no puedo sentarme de culo. Que tengo un problema de cervicales y me mareo. Buf, me pongo faltal… Ah!... Pero que vomito y todo. Estoy tomando ibuprofeno y un relajante muscular, pero nada. Hoy mismo he ido al osteópata, pero no vuelvo más: he vomitado dos veces. La nena, la dona i el xiquet assegut al seu darrere tenen la mateixa pell blanca amb un rerefons groguenc i malaltís. Els cabells de tots tres són llisos i d'un negre escanyolit. Una certa tristor dibuixa els seus llavis compartits. ¿Ha probado la acupuntura?, li diu amb accent llatí l'home que és assegut de cul de cara a ella. No… Com què l'home percep el dubte, intenta aclarir-li la cosa: es eso de las agujas… Sí, sí. Y no hace daño?... No, qué va. Es, apenas, un pinchacito. Es muy efectivo para los mareos… Qué bien… Es que en esta zona -i abaixa el cap- tenemos unas vesículas. Dónde vive?... En la Avenida de Francia… Qué bien, yo detrás del Aqua… Ah… Es que me dedico a eso, a la acupuntura… Qué bien. Massa qué bien, pensa l'Adelfuns. ¿Y tiene consulta?... No, hago atención domiciliaria… Clar, faltaria més, pensa el professor. Serà possible? Ay, pues deme su teléfono… Le doy el móvil. Yo soy Guillermo, Guillermo Zu… Y yo, Amparo… Los martes y jueves no estoy en Valencia, voy a Puerto de Sagunto… Vale… ¿Conoce las bolsitas de… Cómo?... Sí, se calientan y reconducen la energía negativa… ¿Tiene?... No, no. Yo, la verdad, no. El martes hablaré con el Maestro, a ver si le consigo… Es que todo se relaciona. La energía, sabe? Mi tía, que es enfermera, se fue al Canadá por lo del niño mariposa… Ah!... Mamá, qué es lo del niño mariposa?, pregunta el xiquet... Calla, luego te lo contaré… I ara els que reganyen són els dos nens. Pues es que se rompen a trocitos, sabe? Los niños mariposa. Como las mariposas que las tocas  y se deshacen… Sí, claro… Estaba muy bien cuidado, con una burbuja y todo, pero murió. Y por la ventana vieron pasar una mariposa. Y los padres lo supieron… Claro. Adelfuns pensa que potser Guillermo està penedint-se d'haver-li donat el telèfon… ¿No lo conocía? Está en internet… No lo conocía. Qué bella historia, Amparo. Es que todo está relacionado. Muchas gracias por compartir conmigo… Es que la vida no es sólo esto. Es infinita… Claro, porque volvemos… Ah, sí, clar. Una i altra vegada. No n'és suficient una volta. Quin Déu més magnànim, no?, pensa el professor. Por qué no hablar de la muerte? Por qué tanto miedo?... Mamá, y no le hacía daño?... No, porque estaba muy bien cuidado… Que no tenía nervios?... No. Era un bebé… Pero sería un palo para su madre… No, porque sabía que iba a reunirse con el Señor, y que ahora está junto a Dios, y que es muy feliz… Ah, nuestra parada, Amparo… Ah, sí… Baixen. En obrir les portes un aire gelat colpeja la cara d'Adelfuns, la corrent li duu els filaments abandonats d'una altra conversa dels seients davanters, tal i com si fos el polsim que les papallones deixen anar al seu darrer vol: Hoy en día ya no puedes ir al fútbol con un chiquillo… I l'Adelfuns fa memòria del seu pare, dels partits de futbol a la nit al camp del Llevant, amb entrepà i cervesa inclosa, i de les palometes entestades en trencar els llums blancs amb un rerefons groguenc de l'estadi.

dimarts, 5 de desembre del 2017

Carles by night


La costera era llarga com un vertigen de banda a banda de la nit. Hi havia que començar tan a poc a poc que la paciència d'un nouvingut a la vida semblés l'hàlit perfumat d'un bon desig. De tant en tant t'acostaves al marge del camí només per gaudir el precipici que les teues renúncies hi havien dibuixat sobre l'ombra tendra d'una llàgrima de vellut trencat. L'arpegi de la malenconia era una roda impulsada pels pedals de les cendres que et vas empassar cada volta que decidires amagar al darrere d'un bes la més profunda de les desolacions. Això és la vida, et vas dir: el mig somriure i la turbulència de la sang, el glop suau de l'indolent vi i l'aspra absència d'una copa els dibuixos de la qual a mitges barregen l'abraçada i l'oblit. Això és la mort, et vas dir: la turbulència d'un somriure i la sang a mitges abraçada de l'amor, el glop suau de l'absència i l'aspra indolència de l'oblit sota els sons benaurats de la nit.

dissabte, 2 de desembre del 2017

Bústies


Temps era temps de segells, pòlisses i plan sur. Podria dir que tot va començar amb la carta als reis, però mentiria. Jo sabia, bé, tots sabíem, que les cartes als reis no n'eren ni cartes ni ells eren reis ni et prenies la molèstia de demanar allò que volies: pa' què? D'això que les meues il·lusions postals van començar de forma un tant casual i atípica. Com què jo era un nen més bé de poca massa muscular i un tant escanyolit, un dia, fullejant el diari que comprava el meu pare -imagine que el Levante o Las Provincias- vaig parar atenció en un anunci del famós Sanson Institut. Dit i fet, bé, vist i fet, els vaig escriure. I no van passar molts dies que el carter -el que sempre truca dues vegades- va dur-me un paquetet amb tota la publicitat d'aquesta institució culturista, que no culturalista. Tota mena d'impresos, fotos de forçuts -o del mateix forçut en variades postures- fulls de sol·licitud, que vaig guardar amb certa delectació pels fruits aconseguits només amb el petit esforç d'omplir aquell: desearía recibir en mi domicilio que vaig retallar del periòdic. Mai els vaig contestar, una barreja de por i vergonya disculpaven i precedien la carència pecuniària que ma mare hagués sentenciat. Però els del Sanson Institut van continuar enviant-me la seua propaganda regularment, de manera tan sistemàtica com deurien de ser els seus exercicis culturistes. Qüestió de disciplina gimnàstica. Però alguna cosa s'havia obert sota el cel gris de la meua infància. Una nota de color, que hagués dit el presentador -l'espíquer, bé, l'speaker, perdó- de qualsevol d'aquells programes televisius tan interminables i grisos com les vesprades dels diumenges grisos com el cel i la policia. Una nota de color, i tant. Vist l'èxit de la missiva, se'm va ocórrer fer el mateix amb els clubs de futbol. El primer problema va ser aconseguir les direccions: el domicili social dels clubs, cosa gens fàcil en aquells temps grisos i sense Google. No sé com m'ho vaig fer, potser que els amics del pare em van ajudar, però a poc a poc, i tant com les aconseguia, els escrivia declarant-me seguidor inesgotable i acèrrim del seu equip de futbol -jo, que el futbol em deixava ben indiferent i només somniava en bicicletes- i esperançat de rebre al meu domicili -la fórmula màgica, el sortilegi- una foto del susdit equip. Vaig enviar un fum, només vaig rebre de l'Sporting de Gijón, El Barça i el Llevant. Encara les conserve. El següent pas, pels que d'educació sentimental mai no vam passar Del rosa al amarillo, va ser somniar cartes d'amor d'aquelles que Pessoa sabia ridícules, però que més ridícul era no escriure-les. Les vaig escriure, però no les vaig enviar. Era una il·lusió interrompuda, no frustrada. De nou, una prevenció feta per igual de por i vergonya va precedir la carència amorosa que la xica hagués sentenciat. Però no em direu que aquella possibilitat de trencar la grisa solitud del captiu en absència de delit, no n'era modestament estimulant. Com ho era la nota de  color: les bústies. Aquell artefacte meravellós que transformava la il·lusió dipositada a través d'una fina làmina de paper dins un sobre franquejat -mai millor dit- en l'esperança de l'endemà dels endemans. Potser que l'èxit inicial del Sanson Institut no va tindre massa continuïtat al futbol ni a l'amor: era, com us deia abans, un temps gris, sense marxandatge ni educació sentimental, poc importaven les il·lusions infantils d'un xiquet de deu anys mal comptats pel qual la imatge d'aquelles bústies va fixar el seu color de l'esperança: en algun lloc algú o alguna espera, tot i tindre la contestació, la carta que tu encara no li has escrit. I no ho pots ignorar. És una petita alegria trobar-te sobtadament les il·lusions pels revolts dels carrers. Tot i que darrerament només els hi poses la renovació de la teua pòlissa de l'Ocaso.