dimarts, 5 de desembre de 2017

Carles by night


La costera era llarga com un vertigen de banda a banda de la nit. Hi havia que començar tan a poc a poc que la paciència d'un nouvingut a la vida semblés l'hàlit perfumat d'un bon desig. De tant en tant t'acostaves al marge del camí només per gaudir el precipici que les teues renúncies hi havien dibuixat sobre l'ombra tendra d'una llàgrima de vellut trencat. L'arpegi de la malenconia era una roda impulsada pels pedals de les cendres que et vas empassar cada volta que decidires amagar al darrere d'un bes la més profunda de les desolacions. Això és la vida, et vas dir: el mig somriure i la turbulència de la sang, el glop suau de l'indolent vi i l'aspra absència d'una copa els dibuixos de la qual a mitges barregen l'abraçada i l'oblit. Això és la mort, et vas dir: la turbulència d'un somriure i la sang a mitges abraçada de l'amor, el glop suau de l'absència i l'aspra indolència de l'oblit sota els sons benaurats de la nit.

2 comentaris:

  1. memorable escrit ....els bons i els grans se'n van i ens deixen tristos

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree. Ho he fet amb la millor intenció i des de l'admiració que li professava i el sentiment de perdua que em deixa la seua mort. Gran, Carles, gran. Una abraçada.

      Suprimeix