Dibuixats
per la memòria:
eren aquells versos sobre un esguard
còmplice al bell mig
d'una reunió amigablement seriosa.
Aquells, d'un amor furtiu i un poeta amb
esmòquing,
aquells amagats qui sap si a la frèvola silueta o al paper dels
records.
Els havia cercat amb disciplina, amb deler estudiantil.
Pàgina a
pàgina, dubte a dubte, traç a traç.
No trobava, però, sinó versos d'arguments
equívocs.
Perquè ell volia llegir-los.
Llegir-los-els.
A ella.
Perquè feia
tot el possible per trobar-la.
Per trobar-se-la.
Per trobar-los.
Com la
pell la serp,
havia deixat anar el seu amor entre silencis i eternitats.
I
ara, purificat l'amor per la vellesa,
un retrobament provocat deuria ser la
recompensa.
Aquella reunió seriosament amigable
havia deixat anar un lloc
incert i un dia anònim.
Sabia que hi aniria.
Però ignorava qualsevol altra
certesa.
El retrobament casual obeïa, així, l'anarquia dels rellotges,
el
confí dels carrers posseïts ja pel perfum de l'estiu
i la inestabilitat marina
de les voreres.
Insistiria, però, com la roda i l'infinit,
com el bes i
l'eternitat.
Com el silenci.
Al circ
patim l'estultícia d'un cap de pista que cada vegada que anuncia la imminent
aparició d'un nou artista acaba la seua intervenció amb un "He dicho". Posem per cas que es tracta de
rebre a Beethoven i el seu piano per a sords: "Directamente
desde Viena, la ciudad de Sissí Emperatriz -su amada inmortal, señoras y
señores, durante más de veinte años- (tot i que aquesta princesa trista
encara no havia nascut en vida del geni de Bonn, i en Darío encara menys-, y los bombones de Mozart. Directamente desde la
capital del Imperio Austrohúngaro, aquí, con nosotros, ante ustedes, deseoso de
dar a conocer sus geniales últimas composiciones, y tras atravesar media Europa
en las más penosas condiciones: el Gran Ludwig, el Gran Beethoven, el gran
genio de la nueva música y su nuevo piano para sordos. He dicho." El
públic no comprenia res, però aplaudia. Per què diu: "he dicho"?, es demanaven els parroquians
obrint els ulls com a boques de canó. És clar, la gent aplaudia l'artista
anunciat, però tot ens indicava que ell, Herr Direktor -com li agradava
dir-se-, s'ho prenia com a mèrit propi. I si així fos, sempre podia dir que
havia estat el més aplaudit de la nit. Poc importava que el susdit Beethoven
tingués la pell del color dels bombons de Mozart, que el piano per a sords no
fóra sinó una mena de teclat mut amb aspiracions, és a dir, un piano de cua
sense cordes, o que les genials composicions foren presentades al públic amb
tipografia digital. Ell ja havia dit el que havia de dir: "He dicho", i la resta l'importava
una puça sense ensinistrar. Aquesta impostura de colofó, podríem dir,
s'accentuava quan anunciava la imminent entrada a pista del Gran Santini, el
mag dels mags. De fet, tampoc no era el Gran Santini, sinó un nét, besnét o
rebesnét, vés a saber, del gran mag ja desaparegut, i que tenia com a íntim i
inconfessable orgull artístic el fer passar com de l'avi alguns trucs que ell
mateix havia desenvolupat a partir d'idees del seu antecessor, però en flagrant
forma i acabat de nyap, marca de la casa, i que els entesos comentaven amb un
somriure còmplice com "el mal dia d'en Santini". "Fins i tot el
Mestre va tindre de dies dolents, oi?" - i reien amb la boca muda,
digital. Al Santini de pega poc l'importava trair la memòria del seu avi,
intentar enganyar el respectable -el públic, vull dir- o el frau que tot això
comportava. De fet, el gran frau, l'impossible engany -si fins i tot els grans
trucs d'en Santini a les seues mans semblaven de Màgia Borràs- i la vergonyosa
traïció només la cometia amb sí mateix. I no s'adonava. A falta d'escrúpols,
benvinguda siga la manca de principis. És el que tenim. El cap de pista, però,
gaudia com un boig al presentar-lo, perquè llavors anteposava el "he dicho" a cadascuna de les seues
proposicions, aquelles que el relacionaven, deia, amb la família Santini. "¿He dicho que soy sobrino del Gran Santini?
He dicho.", tot i que no ho era, sinó només d'una de les dones del
mag, l'Angus, la germana petita de la qual era la seua mare. De vegades, enlloc
de nebot deia besnebot o el que li venia de gust, però sempre obviant la nul·la
relació sanguínia marca de la casa. Val a dir que haig de dir. Així, a boca de
canó: com els captaires que cerquen l'ombra a l'estiu i el sol a l'hivern,
també els poetes cerquen el vers protector. Mai no trairia l'avi, la memòria
del qual és l'única cosa que en vaig conèixer. Diuen que la literatura mai no
ha de servir per passar comptes. Potser és veritat, però ja que passava per
ací, per què no fer contes? Ah, com trobe a faltar la meua estimada faquiresa.
